Mobilitzacions, si...

Les amenaces de mobilitzacions per part dels sindicats, CCOO i UGT, no li fan gaire efecte a una patronal enrocada en la negativa al pacte de rendes. El condicional sobre les mobilitzacions hauria de donar pas a una preparació efectiva de la lluita per la recuperació dels salaris davant de la inflació desbocada.

Hi ha el run run de que s’acosta una tardor calenta cap un esclat social. Motius n’hi ha de sobres. Les alarmes i alertes provenen dels poders polítics i econòmics; els organismes internacionals en van plens. Tanmateix la gent treballadora resta aclaparada, tant per l’enormitat de la crisi com per l’adaptació dels partits, que s’anomenen d’esquerres, a les imposicions de les grans empreses i de les poderoses finances.

El president francès, Emmanuel Macron, acaba d’afegir-se a les alarmes advertint que arriba “el fi de l'abundància”; ha explicat dels problemes que vindran un cop acabat l'estiu, mentre esmentava la suma de "diverses crisis, cadascuna més greu que l'altra". Es volen curar en salut. Temen que les espurnes de lluita es generalitzessin en revolta que fessin perillar el poder establer, així com els grans beneficis econòmics de l’ínfim 1%.

CCOO i UGT han dit que preparen grans mobilitzacions de cara als mesos vinents “si” el govern espanyol no proposa mesures per a revertir la inflació. “La classe treballadora no es resignarà a perdre poder adquisitiu com va passar en la crisi del 2008” (Javier Pacheco, CCOO Catalunya); “Amb l’actitud que tenia la patronal el mes de juliol, el conflicte està assegurat” (Camil Ros, UGT). Els dos secretaris generals han insistit en la necessitat d’apujar els salaris i han admès preocupació per la posició de la patronal, amb la que la negociació s’ha enrocat. També han pressionat per l’augment del salari mínim interprofessional. Li hauríem d’afegir el sosteniment del poder adquisitiu per part de les pensions. La marea pensionista ho està treballant a fons.

Tanmateix aquests sindicats, que apleguen el gruix de la classe treballadora, segueixen confiant més en el govern espanyol que en la mobilització, tot i que assenyalen que la mobilització és el medi treballador per aconseguir les reivindicacions, que pot ser inevitable. I si es preparés a fons la mobilització de forma generalitzada, en comptes de gastar les anells en amenaces?

El quid de la qüestió és fins a quin punt a les fàbriques i altres empreses, i a l’administració, les espurnes conflueixen en un foc reivindicatiu i de lluita generalitzada. La patronal i el govern entendrien molt millor la lluita al carrer, la paralització de la producció, que les mil-i-una amenaces que es pugin fer.

Per si de cas el govern del PSOE i UP perfila un Decret energètic per donar quelcom i fer callar boques; això sí, sense tocar el poder i els beneficis obscens d‘elèctriques, gassistes, aigües, immobiliàries, indústria farmacèutica i bancs, ben al revés, assegurant els seus negocis i beneficis. 

31 anys d’independència d’Ucraïna, mig any de guerra d’invasió per part de Rússia. Barbàrie israeliana contra Palestina. Nou vessament de sang a Etiòpia. Els negocis i riqueses són la contrapartida del militarisme i el dessagnament i explotació treballadora. Us demanem el suport econòmic a la lluita de L’Aurora, en el marc de la xarxa europea de suport a la resistència ucraïnesa,  al c/c: ES71 2100 681 0402 0014 4729.

25 d’agost de 2022