Carta de la hermana violada por 'La Manada' tras la sentencia de condena del Supremo

“Gracias a todas las personas que desde el primer momento se involucraron para ayudarme.” “Gracias por no haberme dejado sola.” “… yo no soy ninguna heroína, la fuerza para continuar, muchas veces, me la ha dado todo el calor y el apoyo que he sentido en este camino.”

"Buenos días,

Tras casi 3 años este proceso por fin se ha terminado. Ha sido largo, intenso, y sobre todo agotador. Lo peor no fue la situación vivida, sino todo lo que vino después. Pero llegado este momento, puedo asegurar que valió la pena y poco a poco voy recuperando el timón de mi vida. 

Gracias a todas las personas que desde el primer momento se involucraron para ayudarme. No puedo haber sido más afortunada con la calidad de las personas que me han ayudado. Desde aquel juez de instrucción que nunca dudó de mí, hasta el abogado que me tocó aquel 7 de julio de 2016, pasando, sin duda alguna, por la fiscal, médicos, policías, psicólogos y la pareja que me encontró. Son momentos en los que nadie sabe cómo actuar, pero vosotros lo hicisteis fácil. 

Gracias también a Pamplona y a Navarra, que con todo su empeño han hecho más fácil que alguna vez pueda volver. Gracias de nuevo a aquellas primeras asociaciones y personas por llevar esto a la calle, formando un eco por todos los rincones de España. Gracias por no haberme dejado sola. 

Os estaré eternamente agradecida, pero yo no soy ninguna heroína, la fuerza para continuar, muchas veces, me la ha dado todo el calor y el apoyo que he sentido en este camino. 

No podemos olvidarnos que la lucha debe seguir y debemos ser el cambio que queremos en la sociedad, ya que esto le ha supuesto la vida a muchas compañeras. Recordad, contadlo, no les dejéis ganar a ellos". 28 de junio de 2019

Alcaldies vitals

Les desigualtats territorials poblacionals entre el conjunt del 947 municipis i l’Àrea metropolitana de Barcelona, on hi ha les 20 ciutats amb més habitants, són una de les fonts de la confrontació entre la Generalitat i Barcelona. Els vots municipalistes, les regidories, els pactes i alcaldies, reflecteixen aquesta contradicció que s’estén al moviment democràtic nacional republicà.

Els municipis tenen molt poca sobirania i menys hisenda, doncs fiscalitat i pressupostos estan supeditats per les lleis estatals i les autonomies. Tanmateix les alcaldies tenen un poder presidencialista. La jerarquía s’acreix a les grans ciutats, on la participació ciutadana i els barris en són els més afectats.

Les alcaldies resulten vitals. El vot des dels pobles i barris sofreix una transformació quan es tradueix en regidories; el canvi resulta més notori al configurar les alcaldies, els pressupostos i els governs.

En general el vot municipalista ha atorgat una fisonomia d’esquerres i republicana.

La dreta constitucionalista baixa (PP, C’s); la catalanista segueix disminuint (JxCat); l’esquerra independentista avança i guanya (ERC); l’esquerra independentista de la unilateralitat (CUP) progressa un poc, però desapareix a la capital; l’esquerra constitucionalista (PSC) ha frenat la davallada que tenia, fins i tot ha recuperat bones posicions a Barcelona i Àrea metropolitana; el Comú ha retrocedit respecte ICV-EUiA, però BComú ha mantingut la gran Ciutat amb Ada Colau, amb uns suports de projectes oposats i del representant de les elits.

En vots l’ordre és ERC (812.620; 23,5%), PSC (759.294; 21,9%), JxCat (530.808; 15,3%); Comuns (300.064; 8,6%); C’s (176.895; 5,1%); CUP (120.148; 3,5%); PP (107.743 (3,1%).

En regidories primer ERC (3.107), seguint JxCat/PDECat (2.798), PSC (1.315), CUP (335), Comú (258, inclosa la decisiva Barcelona), C’s (243), PP (67).

En canvi en alcaldies el primer segueix JxCat/PDECat (370), ERC (359), PSC (89), CUP (19), Comú (16), PP (1), C’s (0). A les vint ciutat més poblades el PSC (8), ERC (4 ½), Comuns (3, inclou Barcelona), JxCat (2 ½).

La Catalunya rural abasta la gran majoria del territori amb menys d’un quart de població, en canvi la urbana i industrial inverteix aquestes proporcions. Una situació que afecta profundament el fet d’un lideratge de la dreta catalana en el conjunt, que es transforma en hegemonia de les esquerres als grans municipis.

L’estat influeix tan com pot en aquests factors de desencontre i xoc. En els aspectes socioeconòmics, l’estat afavoreix l’aliança amb les dretes. Davant el moviment nacional sobirà, independentista i republicà, l’estat fomenta la divisió per evitar a tota costa la ruptura constitucional estatal, la separació catalana i la irrupció republicana; en aquest cas avala els partits de les elits, dels grans poders econòmics i financers, mentre per altra banda fa aliances amb els sectors d’esquerra constitucionalistes.

A Badalona, Guanyem Badalona-ERC, amb l’ex alcaldessa M. Dolors Sabater, ha donat una lliçó d’aliances atorgant in extremis els seus vots al PSC. Tot i que el PSC va desbancar a mig mandat a Guanyem Badalona de l’alcaldia amb els vots del PP/Albiol, ara, en comptes de revenges maldestres, malgrat que Sabater ha quedat segona força i PSC tercera, Guanyem ha prioritzat el barrar el pas a Albiol.

A Barcelona, Ada Colau i BComú han considerat que per preservar el projecte Comú de ciutat era millor assegurar l’alcaldia amb els 10 escons propis, els 8 del PSC, i el promesos 3 de Valls que s’han fet efectius. BComú ha preferit no optar per resoldre l’empat que hi havia amb ERC en 10 regidories, però que uns pocs vots més (4.800) feien Maragall guanyador, proposant una alternança entre Colau i Maragall o quedar-se a l’oposició.

La voluntat de BComú de no formar part de cap dels blocs confrontats en l’aspecte nacional i republicà, ha quedat en principi alterada a l’inclinar-se a acceptar els vots del bloc constitucionalista no rupturista i rebutjar una aliança amb ERC.

L’efecte Barcelona ajorna i enterboleix les perspectives de fomentar l’entesa que expressi ‘el 80’ de l’anhel democràtic, sobirà i republicà català. Tot apunta que seguirà la confrontació entre la Generalitat i Barcelona. Les esquerres es divideixen entre les constitucionalistes que s’adapten o donen suport al règim 78 i les rupturistes de l’autodeterminació i la sobirania republicana. L’estat i les dretes, espanyoles i catalanes, aprofiten i alimenten aquesta divisió.

Els municipis per fer polítiques saludables en la convivència ciutadana i feminista, necessiten sobirania, hisenda pròpia i entesa republicana entre les esquerres. 20 de juny de 2019

De la Carta de L’aurora.

La desobediència a sentència

El Judici als líders i lideresses independentistes de l’1 d’octubre de 2017 finalitza vist per a la sentència. La Fiscalia ha efectuat un gran frau democràtic menystenint, ignorant o tergiversant els fets, les proves, els testimonis i els al·legats de la defensa. El govern de l’estat és alhora hostatge i còmplice de la ultradreta que s’encarna en el Tribunal Suprem. Res de bo es pot esperar de les sentències. La mobilització és vital per sostenir la causa de la llibertat nacional del dret a l’autodeterminació i de la república.

Centenars de milers de persones han escollit i atorgat la representació de diputats, eurodiputats i regidor als presos polítics i exiliats. Ha resultat endebades. El TS, malgrat no ser escollit per la ciutadania sobirana, ha suspès els drets polítics de les persones electes sense dilació. L’estat, a través de la judicatura, s’atorga la potestat d’alterar la representació de la sobirania popular.

La desobediència pacífica i l’acció política sense violència s’assimila a sedició i rebel·lió. La ideologia independentista i la republicana, l’exercici de lliure determinació amb el vot, se’l va a condemnar com rebel·lió. No s’admet la disidència sobre la monàrquia i per la república ni en les relacions entre els pobles. Es prohibeix la llibertat de manifestació.

L’estat vol castigar de forma exemplar l’anhel i voluntat mobilitzada de l’emancipació catalana que ha adoptat el clam de independència i república. La monarquia espanyola no pot cedir ni unes gotes de llibertat a l’ideari republicà, menys encara a un procés de lliure separació entre Espanya i Catalunya.

El final del Judici ha interferit enmig de les negociacions pels pactes per formar el govern estatal, municipals i autonòmics. La ciutadania s’ha inclinat en el vot cap a l’esquerra, però obligant a fer coalicions i per tant pactes.

Tanmateix la tendència general queda corregida per una polarització que continua creixent. La Comunitat de Madrid dona pas a un Parlament i a un govern del trident dretà PP-C’s-Vox. En canvi a Catalunya els vots porten cap a majories d’esquerra i republicanes, inclòs a la capital Barcelona.

Finalitza un cicle electoral amb una representació i uns pactes que sostenen l’ajornament del règim monàrquic del 78, recolzat en el PSOE, la pressió involucionista de les institucions estatals i el triplet PP-C’s-Vox. No hi ha ruptura immediata a la vista, però l’equilibri és precari i inestable. Tampoc s’ha pogut liquidar les amenaces de tempesta per les necessitats socials, laborals i feminista o climàtica, ni eliminar l’horitzó republicà que emergeix a Catalunya.

El govern de cooperació per ser operatiu hauria d’afrontar el panorama amb mesures polítiques socials, democràtiques, de llibertats i establir el dret a l’autodeterminació. El Judici és molt més que una prova del cotó fluix, és la mostra de la incapacitat estatal per resoldre una situació d’unitat i opressió nacional que condemna la monarquia. O s’esclafa i elimina el moviment nacional republicà català o la república trobarà la manera d’avançar i constituir-se.

Els municipis estan completament immersos en aquest context. Pobles i ciutats són elements bàsics, neuràlgics, del països, les nacions i els estats. Els intents de fer política municipalista aliena als drets i llibertats generals estan condemnats al fracàs a mig termini. Entre el corporativisme i la golafreria de les elits o les necessitats populars treballadores no hi ha terme mig de blocs socials. Tampoc entre les llibertats o la involució en drets i la llei mordassa. O entre l’emancipació catalana o la imposició unitària estatal. En fi, entre república i monarquia no es pot fer la viu viu, com si no afectés a cada llamborda i a cada passa que fem.

Ahir les manifestacions anunciaven un nou esclat quan hi hagi la sentència condemnatòria. S’empeny cap a una nova perspectiva.

Les classes treballadores i populars volen llibertat dels presos i preses, no s’aturaran fins poder decidir i fer el referèndum, aconseguir la llibertat i la república. 13 de juny de 2019

De la Carta de L’Aurora.

Ajuntaments d’esquerres i republicans

La geografia general del vot municipalista és d’esquerres i republicà. Com que els nous consistoris es constitueixen el 15 de juny, la victòria d’ERC a la majoria dels 947 municipis, la remuntada del PSC i la pèrdua de BComú per menys de cinc mil vots amb empat de regidories a Barcelona, aboquen a un escenari de pactes que poden esdevenir un fonament de futur. 
 

És l’hora de pactar els projectes de poble i ciutat, els programes, els governs i les alcaldies. A les quatre capitals catalanes, a les Diputacions i a les Comarques, poden formar-se coalicions governamentals per alcaldies republicanes i d’esquerres, sorgides de l’entesa entre els projectes socials i de drets de les diverses opcions del Comú i de les esquerres independentistes, ERC i CUP.

Com a contrapunt a Badalona és important formar un govern que torni a barrar el pas a la dreta d’Albiol i el PP. 

Eludir, amb raons o subterfugis, concretar aquestes possibilitats generals perjudicaria sobretot a la ciutadania, als barris i les ciutats. Els vots i les regidories tenen color, olor i base social que superen l’aritmètica simple; s’assemblen més als vectors amb direcció i sentit. La suma de regidories de continguts i propostes polítiques oposades, resten i afebleixen, frenen els projectes polítics.

Interpretar els vots de manera maldestre, poc coherent i menys ètica, esgarriaria la doble perspectiva d’un viratge a polítiques socials, junt al dret a decidir sobre totes les sobiranies per sostenir les llibertats i la necessitat d’un referèndum efectiu.

En canvi omplir el republicanisme i el moviment independentista de contingut de programes municipalistes socials atorgaria una força superior tant a la vessant social, com la de drets i llibertats, la republicana, sobiranista i la nacional.  

Els ajuntaments necessiten bastir un front municipalista per aconseguir de la Generalitat i de l’Estat la capacitat de sobirania suficient per aplicar les polítiques que convenen a la seva quitxalla, veïnatge i barris. 

Hi ha urgència d’habitatge, serveis, treball, urbanisme, pobresa, espai públic, feminista, educacional, salut, contaminació i climàtica. La hisenda i la fiscalitat han de poder permetre executar les mesures que demanda la ciutadania. Les polítiques de remunicipalitzacions i ús de l’espai públic s’han de situar com eina vital en el centre de gravetat dels pactes per frenar el poder i la disbauxa de les elits.

Els projectes municipalistes socials, comuns i republicans són els que han de ser la guia dels governs i alcaldies dels nous ajuntaments. 6 de juny de 2019

De la Carta de L’Aurora.