30/4/10

Estatut i Parlament de Catalunya

La resolució adoptada pel Parlament de Catalunya sobre el Tribunal Constitucional i el procés de sentència sobre la constitucionalitat de l'Estatut, és una presa de posició necessària alhora que ben insuficient. Per a la gent d'esquerres i el jovent compromès és força decebedora.

La majoria aconseguida és la mateixa de la primera proposta d'Estatut, fet amb l'autocensura de les i els diputats, representants electes de la sobirania catalana, després esquilada a les Corts i posada a Referèndum, on es va adoptar malgrat votar una mica menys de la meitat del cens.

Ara toca, per raó de legitimitat democràtica elemental vers al Parlament electe i la sobirania ciutadana, defensar aquest Estatut del desgavell que s'està orquestrant des del Tribunal Constitucional. Un Tribunal no escollit en primer grau per la ciutadania no pot, no ha de poder, trastocar i anular el que hagin decidit les persones representants electes en primer grau d'una ciutadania i el seu Parlament.

La resolució del Parlament es centra en la renovació de Tribunal Constitucional i conclou que aquest Tribunal no està en condicions i s'ha de declarar incompetent, planteja:

"... reitera la seva convicció que l'estatut d'autonomia de Catalunya ha assolit la màxima legitimació possible precisament perquè ha estat referendat per la ciutadania..." (# 1).

"... la urgent i inexcusable necessitat de procedir, respectivament, a la designació del magistrat que correspon fer al Congrés dels Diputats després de la vacant produïda per la defunció d'un dels membres del Tribunal Constitucional elegit per aquesta cambra legislativa i a desbloquejar el procediment de designació dels quatre magistrats del Tribunal Constitucional..." (#2).

"... no està en condicions d'exercir les tasques que constitucionalment té assignades. En aquest sentit, el Parlament promourà totes les accions al seu abast a fi d'aconseguir que el Tribunal Constitucional es declari incompetent" (#3).

"... una proposta de reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional..." (#4).

És notori que no es proposa res per la sensibilització i mobilització ciutadana.

Com pensa aleshores el Parlament, el govern, i els partits que el recolzen remoure una relació de forces constitucional parlamentària que porta a la situació actual? Amb un plany de raó democràtica parlamentària o amb força i mobilització ciutadana?

Si estem davant un Tribunal incompetent, amb decisions il·legítimes per anti democràtiques encara que siguin legals i constitucionals, com podem confiar encara amb el pacte sobre la Justícia entre el PP i PSOE, què ens ha portat a aquesta situació?

El temps passa i va contra el govern de les esquerres. L'erosió és sobretot pels partits de les esquerres tripartites. CiU se'n beneficia i el PP també.

El Parlament convé faci fets, estaria molt millor. Podria no acceptar, desconèixer, tota resolució del TC que no fora la constitucionalitat de l'estatut. Podria declarar-se en rebel·lia, recordar a Companys, fer-se forts al Parlament, i cridar a la ciutadania a defensar la sobirania democràtica catalana.

O es posa la sort de l'estatut en mans de la ciutadania i la gent treballadora de Catalunya, o la dependència parlamentària constitucionalista el que condueix és a preparar una capitulació complerta del propi Parlament.

26/4/10

Romanesos gitanos

La immigració són persones, és treball. La gent romanesa gitana no és cap gang mafiós. Venen a viure i a treballar. Assimilar immigració a delinqüència és demagògia xenòfoba i racisme. La immensa majoria de delinqüents són de casa, gent espanyola i catalana.

Amb l'estadística es podria estudiar els percentatges de delinqüència real entre cada ètnia i comunitat i segment o classe social. Es podria fer l'exercici de recerca de la delinqüència entre la gent pobre, i la delinqüència entre la gent poderosa i rica. Per exemple, qui fa més frau a Hisenda i per tant als impostos públics. En el cas del frau guanyarien de llarg la gent amb diners i negocis, i perdrien l'immens segment social que només disposa d'un sou fixa. Qui roba més diners no és qui et posa la ma a la butxaca per manllevar-te la cartera. Qui no et permet viure com cal, no és el què es considera com un delinqüent, doncs ho fa legalment o il·legalment sense que se senya-li i es coneix-hi.

La delinqüència a gran escala es troba entre qui provoca 4,5 milions de gent aturada.

És lògic que la gent es preocupi, i molt, de la delinqüència i la seguretat ciutadana a les ciutats i als barris. Cal pressupost municipal i autonòmic per mantenir a ratlla aquesta xacra social. Pels furts i robatoris el què cal és treball, equipaments, civisme col·lectiu, i vigilància de proximitat als barris.

El què no és acceptable és que gent del PP, com ara a Badalona, puguin amplificar l'alarma social mentin impunement sobre les minories ètniques, la pobresa i la degradació ciutadana.

25/4/10

Credibilitat estatutària

Llegeixo la carta del nostre president del govern al del Parlament: "potser ha arribat el moment de dir que ni Catalunya ni Espanya han de suportar una nova fase de desgast i descrèdit de les institucions", per dir que el Parlament adopti "una proposta de resolució". Potser?

Allò dels fets en comptes de paraules i de qüestions identitàries s'ha anat a l'aigüera. Primer defenestren al president Pascual Maragall, ara despullen al president Montilla.

El descrèdit és públic. El desgast notori. La dignitat i la realitat de les llibertats democràtiques feta pols. La incapacitat governamental és hostatge d'un temor atàvic a convocar i mobilitzar la ciutadania. Declaracions , hi ha un doll de plors i clams vergonyants. Potser serà cert que ara el carrer es torna de la dreta. Tot sia dit, llevat de la mobilització sindical.

Montilla no te credibilitat. Només es pot aconseguir recuperar-la amb un bany de masses ciutadanes mobilitzades amb un Passeig de Gràcia més ple que a la famosa manifestació del 11 de setembre de 1977. Aquest és el llenguatge que entén la dreta catalana, l'espanyola, i el govern de l'estat espanyol. Per fer entrar en raó democràtica al Tribunal Constitucional cal una demostració de força real, al carrer.

El president Montilla i el seu govern no sembla disposin a la rebotiga d'un pla B. Montilla s'ha passat quatre anys exigint paciència i afirmant que la sentència no podia ser desfavorable. Però a banda dels vots últims al Tribunal Constitucional, és palès que bandeja l'Estatut, tant pels cinc magistrats conservadors "del PP", com dels altres cinc progressistes "del PSOE".

Com es pot oferir repetir unes receptes fracassades? Ja va haver-hi un acord parlamentari ampli de més del 80 %, a costa de l'autocensura de les i els representants populars catalans, amb un Estatut sense el dret a l'autodeterminació (al "poder decidir", ni Referèndums) ni reconeixement normatiu com a Poble-Nació, amb un Finançament supeditat, una llengua afeblida (30.09.2005). Les Corts Generals espanyoles varen escapçar-lo amb desmesura ("cepillado" i net com una patena garantit per Alfons Guerra) aprovat el març de 2006. Sotmès a Referèndum a Catalunya el 18 de juny de 2006 (amb un 48, 85 % de votants, menys de la meitat del cens; Sobre les votants va haver-hi: Abstenció: 51,15 %, SI: 73,24 %, NO: 20,57 %, Blanc: 5,29 %). 4 anys deliberant el Tribunal Constitucional per desmentir tant a Montilla com a Zapatero.

A la premsa es parla d'órdago i de posar-se a córrer per terra, mar i aire. Qui s'ho pot creure?

A aquestes alçades l'órdago és de la dreta judicial institucional, del govern espanyol del PSOE, del Pacte sobre Justícia i el Constitucional del PP i el PSOE. El benefici és per la dreta, pel PP i aquí per CiU.

El tripartit governamental o es mou, i mou, o el mouen sense compassió. Necessitem una Federalitat de les Autonomies en pla d'igualtat i sobirania.

Del Butlletí d'EUiA.

23/4/10

Amor o violencia

Un libro para leer y regalar: "Aprendiendo para el amor o para la violencia. Las relaciones en las discotecas". Elena Duque. El Roure Editorial.

Elena Duque forma parte dentro del movimiento feminista de un grupo de profesoras (CREA) universitarias que se centran en la experimentación inductiva en el terreno social, real y concreto, para elaborar conceptos teóricos e instrumentos metodológicos para actualizar el feminismo clásico, muy centradas en la erradicación de la violencia de género. Este think tank de valientes y abnegadas científicas teóricas que se imponen una práctica social activa, como en la Plataforma unitaria contra las violencias de género de Cataluña, se asienta sobre el feminismo dialógico esbozado por Lidia Puigvert.

En buena parte el feminismo y las feministas miran con recelo el marxismo, en especial la conceptualización de la lucha social entre las clases, o los roles de Poder y Violencia de masas revolucionaria, como si los conceptos de Patriarcado, Machismo, Capitalismo, Comunismo, pudiesen ir en la vida real cada cual por su lado, y con sus aportaciones o negaciones específicas diferenciadas que trazasen perspectivas, sociedades, modelos distintos. La componente marxista, y los segmentos de revolucionarias del feminismo, hacen aportaciones que en muchas ocasiones no llegan a dialogar entre sí, a polemizar, a establecer una fructífera relación dialéctica.

En "Aprendiendo para el amor o para la violencia", se vierten conceptos que subvierten las consideraciones establecidas. Son unas tesis revolucionarias que convierten a esta visión de feminismo dialógico en un interesante y necesario componente para las perspectivas sociales revolucionarias en el género y en la sociedad.

Algunos retazos:

"Es imprescindibles analizar de forma científica las relaciones afectivas y sexuales, el amor, el sexo y los sentimientos" ... "Podemos atacar de raíz la problemática de la violencia de género si entendemos las relaciones afectivas y sexuales como una construcción social..." (p. 10).

"El fin de la familia tradicional, entendida como patriarcal, lejos de ser una pérdida, es una posibilidad de mejora para todas las personas" (p. 50).

"... se contribuye a clarificar que el amor no es biológico, sino social; si las emociones dependen de las interacciones, enamorarnos de una persona concreta no es algo irremediable, porque se puede escoger." (p. 84)

"El estereotipo "todos los hombres son iguales"· no tiene cabida en un concepto de amor y un modelo de relaciones alternativas". (p. 135)

http://www.pcb.ub.es/crea/es/gdona_es.htm

http://creaub.info/cat/

http://video.google.com/videoplay?docid=5973420990695954415#

George Orwell en la revolución española


Hoy con Público sale “Homenatge a Catalunya”, de George Orwell.

El libro es más que una versión novelada de la gloria y tragedia de un proletariado que también se lanzó a asaltar el cielo, cuando la reacción fascista se enseñoreaba por toda Europa.

Se trata de un documento de muy agradable lectura en donde se cuenta la experiencia personal del autor en las Brigadas internacionales desde las filas del POUM y de la CNT.

Una visión que sitúa la problemática política de la revolución y la contrarrevolución franquista, y la política estaliniana. Los avances sociales y democráticos de la segunda República y sus graves límites sociales y políticos. Los gobiernos del Frente Popular, con el colofón de Negrín, se atrincheraron en defender la fase burguesa republicana. Desde el Frente Popular se limitó y frenaron las presiones revolucionarias para la colectivización del campo y en las empresas.

En Catalunya, el gobierno de la Generalitat, en el que Andreu Nin participó unos pocos meses como Conseller de Justicia, con la teorización de que estaba en fase aguda de contradicción y lucha su carácter de clase burgués u obrero, secundó en parte las colectivizaciones del Comité de Milicias Antifascistas, y la instauración de Poder Popular en los Pueblos que intentaban emular al Octubre soviético de la Rusia bolchevique: pero La Generalitat procedió a estrangular este proceso revolucionario y devolver la propiedad a sus antiguos propietarios burgueses y terratenientes.

Los sectores políticos revolucionarios más avanzados estaban formados por la CNT anarco sindicalista, y el POUM marxista (unión de la antigua Federación Comunista Catalano Balear de la III Internacional que se transformó en el Bloc Obrer y Camperol -Bloque Obrero y Campesino-, con la Izquierda Comunista Española procedente de los comunistas heterodoxos relacionados con la Oposición Comunista Internacional de León Trotski). El PSOE y la UGT postulaban una fase democrática no revolucionaria. En esto coincidieron con el giro de la Comintern (Internacional Comunista disciplinada a la diplomacia, al partido, y al gobierno de la URSS, bajo la batuta del dictador Stalin) que pasó de proclamar ¡Abajo la República y Viva los Soviets revolucionarios" en 1931, a supeditarse detrás de la democracia burguesa y su propiedad privada para hacer frente al fascismo.

En 1937, los periódicos y las direcciones del PCE y del PSUC, con comisarios políticos directos del KGB estaliniano, se lanzaron a proclamar al POUM y a sus dirigentes, Maurín y Andreu Nin, como quintacolumnistas y agentes fascistas de Franco infiltrados en las filas republicanas. La voluntad revolucionaria de la CNT y del POUM fue anatemizada de contrarrevolucionaria.

La mano negra de los Procesos de Moscú se estrelló en España, Barcelona, con el POUM; Andreu Nin no cedió a sus secuestradores y torturadores, el POUM siguió la pelea desde la clandestinidad en el final de la II República.

Para Orwell “Els Fets de Maig” (Hechos de Mayo) fueron una insurrección popular del proletariado barcelonés, en vez de un putch de corte filo-franquista como aún se pretende como versión estaliniana, o como se duda con deshonestidad sobre su realidad popular desde historiadores de la izquierda.