29/8/17

Una seguridad ciudadana de convivencia y libertad


La gran manifestación de Barcelona cambia el paso en seguridad ciudadana y política antiterrorista. Paz en vez de guerras y tráfico de armas. Convivencia frente a islamofòbia. Diversidad contra uniformidad e integración impuesta. Acogida versus exclusión. Libertad contra la limitación de los derechos fundamentales de la política antiterrorista unilateral represiva.
El abrazo de los padres de Xavi, el niño de 3 años asesinado en las Rambles barcelonesas,
con el Iman de Rubí, es la imagen del “No tinc por” (No tengo miedo) y de cómo se vive el duelo por el atentado sangriento de Barcelona y Cambrils. “Entiendo el dolor de los familiares de los terroristas… Estoy hablando con el corazón” ha explicado el padre.
De la sociedad civil catalana que se precia de pacifista, tolerante y solidaria con inmigración y personas refugiadas, mientras llora las muertes en las pateras en el Mediterráneo, emerge un talante diametralmente distinto a la política antiterrorista oficial eminentemente represiva y limitadora de libertades, o al alimento del odio y exclusión de los nuevos colectivos de habitantes.
En uno de los altares improvisados del duelo que jalonan las Rambles, una niña de 10 años, Maya, ha puesto un precioso escrito a mano con dibujos:
Estimada Barcelona, Te han clavado una aguja en el corazón… El símbolo del terrorismo no se puede comparar con las personas, todos nos hemos dado cuenta que estamos unidos, el terrorismo puede hacer daño pero todos juntos ayudándose los unos con los otros somos más fuertes y por eso gritamos y demostramos delante del terrorismo “no tenim por”. Una persona puede tener miedo pero todos juntos no tendremos miedo…”. (traducción del catalán).
Qué distinto de la presión gubernamental para implantar la Alerta 5 del pacto antiterrorista con el ejército en la calle. Los padres del niño Xavi, y Maya, hablan de la convivencia cotidiana, no dicen ni promueven la mentira ni la hipocresía. Esa verdad sencilla, con los gestos elocuentes de solidaridad y confraternización, es un contraste indeleble con la violencia militarista represiva y el odio que fomenta.
El sábado 26-A, con un Paseo de Gràcia lleno de personas, pancartas y banderas diversas, a pesar de la época de vacaciones, en buena parte teñido del azul mediterráneo de la diversidad y la acogida, resultó un digno homenaje a las víctimas del Día negro de las Rambles y Cambrils.
La imponente manifestación fue en sí misma una masiva y pacífica convivencia de los distintos sentimientos, propuestas, banderas, profesiones, etnias y comunidades, líderes municipales, nacionales y estatales, estamentos institucionales, parlamentos y gobierno.
Las acusaciones contra la responsabilidad por falta de seguridad al municipalismo del cambio, en concreto a la alcaldesa Ada Colau, de paso a la Generalitat y Puigdemont, son una deleznable tergiversación de la evolución del duelo de una ciudadanía conmocionada. Resulta también Injustificado achacar esa responsabilidad al independentismo o a las comunidades islámicas y de otras religiones o países.
El graznido de los medios sobre la ruptura o ausencia de unidad por culpa del independentismo es una burda manipulación y tergiversación a gran escala. Ha habido una profunda unidad popular movilizada, no se ha expresado ninguna división en el “No tinc por” y la llamada a la convivencia y libertad.
Esos medios voceadores gubernamentales y propagandista serviles del poder, o intelectuales artificiosos o viñetistas ignominiosos, ocultan que el “No tinc por” de Barcelona y Cambrils significa que no se ha
aceptado la unidad en torno el pacto antiterrorista estatal y la acción represiva dirigida por la Audiencia Nacional que exigía el presidente del gobierno, Rajoy.
En el nefasto 11-M Atocha, en el que Cataluña mostró su completa solidaridad activa y emocional, no fue ETA la autora de la barbarie, aunque Rajoy afirmara su convicción, Aznar y Acebes y gobierno del PP lo pregonaran contra viento y marea. La manipulación se estrelló, pero su uso pervive en cada ocasión.
La denuncia general en la manifestación fue contra el comercio y los traficantes de armas, contra la hipocresía de llorar y hacer minutos de silencio por las víctimas, fotografiarse con las heridas en los hospitales, mientras se hace negocio con las armas y se colabora con los estados que financian al yihadismo y al ISIS.
La multitud del sábado señaló con sus abucheos y pitadas al
Rey Felipe y al presidente Rajoy, como esos líderes que practican la hipocresía a destajo. Lloros en Barcelona, champan, abrazos y medallas en Riad, Arabia Saudí.
La manifestación fue de la de la población civil emocionada, unida en el duelo pacifista. Por eso fue inédita la presidencia civil “No tinc por” encabezada por una representación de todas las profesiones que, en el Día negro, dieron lo mejor de sí mismas para paliar los efectos del atentado y atrapar a los ejecutores del terrorismo yihadista. Las autoridades tuvieron su lugar, sin pancarta, separados de la representación popular y de los movimientos sociales.
Ningún incidente ni violencia en esta manifestación pacífica. Los abucheos fueron también pacíficos. Alegría y convicción en la defensa de libertad, paz, convivencia, respeto y diversidad.


Barcelona “No tinc por” muestra que otra política antiterrorista es posible, la seguridad ciudadana necesita ante todo de libertad y convivencia. 29 de agosto de 2017
De la Carta de La Aurora.

28/8/17

Aliança sobirana republicana

Conferència per una República Catalana en Comú. Referèndum i estratègia - 7
Þ 7.1. Un progrés cap a l’hegemonia d’esquerres seria un factor de gran potencial tant pels aspectes socials com els de la sobirania catalana. La divisió nacional actual és el que dificulta que hi hagi un bloc polític català que faci front a les imposicions estatals que supediten i subordinen les Autonomies i els Municipis.
Þ 7.2. L’enfocament a centrar-se en proclamar la independència és massa reductiu, confon a una part de la població de l’abast d’una ruptura democràtica. El que convé es construir des dels seus ciments tot el que te a veure amb un nou país. Interessa que un nou Estat sigui republicà de nom i de contingut de radicalitat democràtica. Es tracta d’encetar un procés constituent de sobirania republicana catalana. Proposem establir una doble aliança sobirana catalana i republicana: a) entre les esquerres amb Catalunya en comú, ERC i CUP, b) entre les esquerres esmentades i el catalanisme popular i democràtic.
15 de juliol de 2017
Sumari
Þ 7. Aliança sobirana republicana.

24/8/17

Dijous negre: Barcelona vol llibertat i diversitat


Dijous negre a les Rambles barcelonines i a Cambrils.
El dol per Barcelona i Cambrils ha situat els valors de la convivència, el respecte i la diversitat, com la resposta ciutadana d’un poble que vol viure en pau i llibertat.
El dissabte 26 farem un clam unànime a la manifestació “No tinc por” a Barcelona, Jardinets de Gràcia.
La ciutat de la pau i capital de Catalunya, va esclatar en un aplaudiment i clam general de “No tenim por”, on el sentiment popular encaminava de forma enèrgica i saludable a iniciar un dol allunyat del militarisme repressiu, destructiu de drets i llibertats fonamentals.
El dijous 17 d’agost és un dia negre i trist. El terror encegat i indiscriminat ha segat la vida de ciutadania innocent i indefensa, a les cosmopolites Rambles barcelonines i a Cambrils.
15 morts y 130 persones ferides, un apunyalat de Vilafranca i una dona a Cambrils, 3 terroristes morts a Alcanar al manipular explosius, altres 4 pels los Mossos d’Esquadra a Cambrils, un cinquè a Subirats i 4 persones detingudes.
13 anys després de l’11-M d’Atocha a Madrid, el dolor i l’horror, la ràbia i l’estupor, ens han de nou agermanat en una commoció generalitzada.
Tenim molt present que el terror sofert a Cataluña no es quelcom inusual, excepcional o aïllat. Aquest tipus de terrorisme es cobra víctimes per majoria a Orient. Durant l’agost ha ensangonat Somàlia, Kènia, Iraq, Nigèria, Afganistan, Filipines, Síria, Camerun, Iemen, Burkina Fasso, Mali i Pakistan. Malgrat tingui superior repercussió quan es produeix a les ciutats i capitals de l’Occident militarista.
Rebutgem el terror i les morts i ferides perpetrades per l’ISIS a Barcelona i Cambrils. Ho sentim de tot cor. Ens solidaritzem i transmetem tot l’afecte als familiars i amistats de les víctimes assassinades i ferides. Ens unim al crit de Barcelona t’estimem, Tots i Totes som Barcelona, amunt!
Barcelona i Catalunya volen seguir sent ciutat de pau i acollida de persones refugiades i migrants, terra de convivència i interculturalitat. Denunciem i repudiem les conseqüències nefastes del terrorisme del fonamentalisme religiós, com denunciem els poderosos i els estats que fomenten el terror per l’espoli, mentre afebleixen i divideixen els pobles.
El sentiment i la mobilització cívica pacifista catalana ha aflorat decantant-se per un esperit de convivència, respecte i diversitat. Des del primer moment el cos social del municipalisme del canvi, del republicanisme, del dret a decidir i de la independència, ha situat com a cabdals i senyers els valors de la llibertat, la solidaritat i la unitat popular, en tant que el millor antídot a la barbàrie indiscriminada del terrorisme autodenominat gihadista. 
La islamofòbia, l'acció xenòfoba i racista, com la limitació de llibertats i drets fonamentals en nom de la seguretat ciutadana, no són cap solució fiable que eviti l’actuació terrorista. La ruptura de la convivència amb l’enfrontament entre habitants autòctons i immigració són contraproduents, doncs agreugen les desigualtats i la divisió.    
Denunciem la hipocresia dels caps de les grans multinacionals, els líders i govern de l’Estat espanyol, els europeus i estatunidenc, que fomenten les guerres com les d’Orient pròxim.
Denunciem el militarisme estatal d’Occident que arma i fa un lucratiu negoci amb les armes i els exèrcits. Les guerres de rapinya per les matèries primeres i la colonització econòmica estenen la desolació i l’odi.
Denunciem la infame política que tracta la immigració com si no fossin persones germanes nostres. Les grans empreses i Estats occidentals, imposen el seu imperi tractant a les persones pitjor que els animals. Amos de l’economia i del món permeten un calvari ignominiós i la mort a les pasteres que solquen la Mediterrània, també als camps de refugiats com si fossin gent apestatada, sense cap mostra de pietat per les criatures, dones embarassades i persones grans.
Els aplaudiments i el minut de silenci del Rei i del president del govern estatal a la Plaça de Catalunya és un exercici d’hipocresia política i ètica. Felip VI i Rajoy es diuen amics, i fan negoci d’armes i altres, amb els Estats que financen el terrorisme que ens ha posat de dol i sofrim profundament.
El dissabte a la manifestació cal lluitar per l’alternativa a una enganyosa seguretat ciutadana repressiva i limitativa dels drets fonamentals i humans. Es tracta de la política d’unitat entorn l’Audiència Nacional. És l’exigència de l’Alerta 5 que proposava Rajoy, per instal·lar l’exèrcit als carrers de Barcelona i pobles de Catalunya.
L’Estat liderat pel PP ha fracassat en imposar les polítiques repressives de limitar les llibertats, però hem d’estar amatents perquè ho seguiran intentant.
Concentració a Rubí.
El que cal és el que ha establert l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat al prioritzar la llibertat i la convivència entre comunitats i persones. La ciutadania i les entitats populars són vitals per construir la convivència lliure i respectuosa. La força de la unitat popular és la que permet frustrar l’odi i la divisió i confrontació que promou la repressió que acarona el govern estatal. 
Qui va mentir l’11-M 2004 sobre Atocha de Madrid, orquestra enguany una campanya enverinada contra la informació transparent sobre les Rambles de Barcelona i Cambrils, amb l’excusa malèvola de que es feia en català. L’estat fomenta l’ús demagògic interessat als seus fins de les víctimes i la commoció catalana.
Qui ha ocultat informació cabdal sobre els perills d’atemptat, o sobre les connexions de l’Iman de Ripoll, qui ha impedit la renovació i ampliació del personal de Mossos, es regira de forma ferotge i rastrera contra la resposta ciutadana, la de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i també els Mossos.
La caverna estatal assenyala com culpables al municipalisme del canvi i a l’alcaldessa Ada Colau. Pretén incrustar a l’imaginari popular que es l’anhel del catalanisme popular a la república i la independència, amb la preparació del referèndum per l’1 d’octubre, qui ha estat el brou de desatendre la seguretat col·lectiva de la ciutadania. En fi, pels governants estatals, i els seus pregoners mediàtics, parlar la llengua catalana i voler unes llibertats plenes republicanes, exercir el dret a decidir, seria el factor que explicaria el terror a Barcelona.  
Rebutgem aquesta rastrera utilització del dolor col·lectiu. No se’n sortiran. No pasaran amb aquesta maldestre tergiversació contra Catalunya.
Llibertats de la ciutadania, llibertat en la unitat d’un poble molt divers, llibertat catalana per decidir el seu destí.
Alcem les veus de rebuig, solidaritat i afecte. Defensem la llibertat i la convivència.
Manifestació No tinc Por!
El dissabte 26 tothom a la manifestació: 18 h, Jardinets de Gràcia, Passeig de Gràcia cruïlla amb Diagonal. 24 d'agost de 2017
De la Carta de L’Aurora.

23/8/17

Convivencia, Respeto y Diversidad


Sábado 26, manifestación No tinc por (No tengo miedo) en Barcelona.
Los aplausos y el clamor general de “No tenim por” (No tenemos miedo) en la plaza de Catalunya de la Barcelona ciudad de paz, son la señal más enérgica y saludable de como se ha iniciado el duelo en la capital catalana.
 El jueves 17 de agosto ha sido un día triste, muy negro, en el que el terror se ha cebado en la ciudadanía inocente e indefensa, en las internacionales Rambles barcelonesas y en Cambrils. 15 muertos y 130 personas heridas, un apuñalado de Vilafranca y una mujer en Cambrils, 3 terroristas muertos en Alcanar al manipular los explosivos, otros 4 por los Mossos (la policía catalana) en Cambrils, un quinto en Subirats y 4 personas detenidas.
Rechazamos el terror y muertes ocasionadas por el ISIS en las Ramblas de Barcelona y en Cambrils. Nos solidarizamos y transmitimos todo el afecto a los familiares y amistades de las víctimas asesinadas y heridas.
Barcelona y Cataluña quieren y pueden seguir siendo ciudad de paz y acogida, tierra de convivencia e interculturalidad. Denunciamos y repudiamos las consecuencias nefastas del terrorismo del fundamentalismo religioso, como denunciamos a los poderosos y a los Estados que lo fomentan, a la vez que lo utilizan para debilitar y derrotar a los pueblos.
Dolor y horror, rabia y estupor. Conmoción generalizada. La presión cívica pacifista se ha decantado por un espíritu de convivencia, respeto y de diversidad, situando los valores de la libertad, la solidaridad y de la unidad popular como el mejor antídoto a la barbarie indiscriminada del terrorismo yihadista.
La islamófoba, la acción xenófoba y racista, como la limitación de libertades en nombre de la seguridad, no son ninguna solución fiable que evite la actuación terrorista. La ruptura de la convivencia con el enfrentamiento entre habitantes autóctonos e inmigración son contraproducentes, pues acrecientan las desigualdades y agravios.   
Denunciamos la hipocresía del Estado español, los europeos y estadounidense, que fomentan las guerras como las de Oriente próximo. Denunciamos al militarismo estatal de Occidente que arman y hacen un lucrativo negocio con los ejércitos, las guerras de rapiña, extendiendo la desolación, la sinrazón y el odio. Denunciamos la infame política que trata la inmigración como si no fueran personas hermanas nuestras, tratándolos peor que a animales, permitiendo un calvario y muerte en las pateras que surcan el Mediterráneo y en los campos como si fueran apestadas, sin ningún atisbo de piedad para las criaturas, embarazadas y personas mayores.
Rechazamos la rastrera utilización del dolor colectivo del atentado para atacar la lengua catalana y el derecho a decidir de Cataluña en relación al referéndum del 1 de octubre.
El Rey y el presidente del Estado han aplaudido en la Plaza de Cataluña y han realizado el minuto de silencio. Su hipocresía no los ruboriza, pues se codean y hacen negocios de armas, y otros, con los Estados que financian este terrorismo que ahora lamentamos en nuestra carne.
La unidad institucional en torno la Audiencia Nacional que reivindica Rajoy, con la tentativa de instaurar el ejército en las calles catalanas amparado en la Alerta 5 antiterrorista, se ha encontrado con un pueblo que lucha por la libertad.
El Ayuntamiento de Barcelona del municipalismo del cambio con la alcaldesa Ada Colau, ha defendido desde el primer momento la necesidad de sostener la libertad y la convivencia. La Generalitat, con el presidente Puigdemont, y el vicepresidente Junqueras, han hecho piña cívica con el Ayuntamiento por esa concepción de unidad democrática cimentada en la fraternidad de la población.
La desesperación encarnada en unas células yihadistas que exportan una muestra del horror de sus países ahora en Barcelona no justifica a los ejecutores terroristas, por supuesto. Pero tampoco no tiene que evitar señalar a los responsables y culpables políticos de que se cometan esas guerras y estos atentados terroristas.
Alertamos de que este terror en Cataluña no es algo inusual, excepcional o aislado. Este tipo de terrorismo se cobra víctimas en su mayor parte en Oriente, aunque tenga mayor repercusión cuando se produce en las ciudades y capitales del Occidente militarista.
El terrorismo del fundamentalismo religioso es el boomerang del militarismo del imperialismo occidental.
El odio contra el odio no es la solución.
Expresemos nuestra repulsa, solidaridad y afecto, defendamos libertad y convivencia en la manifestación del próximo sábado 26, a las 18 h, en Paseo de Gràcia cruce con Diagonal.
Todos, todas, somos Barcelona. 22 de agosto de 2017
De la Carta de La Aurora.

22/8/17

Turisme i precarietat


30 milions de visitants trepitgen Barcelona en una Catalunya de 7,5 milions d’habitants. Els barris de Barcelona es rebel·len. Els preus pugen per sobre la mitjana estatal. Les Kelly, cambreres de pis als hotels, denuncien sous i condicions laborals impossibles de suportar.
Tanmateix el Temple de la Sagrada Família no paga ni impostos estatals ni municipals, dels 4,5 milions de visitants, i dels 15 milions que s’hi acosten.
El negoci que genera el turisme es queda en unes poques mans. En canvi els tipus d’activitats fomenten el treball precari, junt amb una desestabilització de l’hàbitat urbà i natural.
La manifestació de la Barceloneta i el pregó en el bicentenari de les Festes de Gràcia, per part de Roger de Gràcia i Agnés Busquets, han posat el crit al cel de quelcom que s’ha constituït en un turment ciutadà.
El veïnatge se sent envaït i resulta exclòs del seu espai vital. La massificació és perniciosa, hi ha incivisme, especulació i descontrol.
Els poders econòmics han fet campanya denunciant una turismefòbia, tapant la depredació i anarquia creixent per moments.
No es pot seguir així. No hi ha turismefòbia. El que sorgeix és una consciència de les conseqüències destructores de l’activitat comercial, immobiliària i especulativa entorn de la massificació del turisme. No es vol patent de cors per una massificació insostenible.
La ciutadania catalana i barcelonina han d’establir, i poder decidir, tant sobre l’ús de l’espai públic, com de l’activitat econòmica, en tot allò que els afecti.
Els drets dels veïns i veïnes han de ser el fonament que endreci la convivència amb totes les persones visitants que coneixem com turistes.
Els drets i condicions laborals de les persones treballadores a les empreses han de resultar la norma bàsica per foragitar l’arbitrarietat i la precarització.
Convivència i respecte entre els habitants del territori i la natura. És la norma d’un acord ciutadà que Ajuntaments i Generalitat han de construir. 17 d'agost de 2017 
De la Carta de L'Aurora.

Aeroport: tot s'aprofita

La magnifica novel·la de Pere Calders pot ser una il·lustre analogia d’aquells que han aprofitat el caos d’Eulen i Aena a l’Aeroport del Prat.
Rastrerament, hi ha qui titlla, ni més ni menys a l’alcaldessa Ada Colau, com imprevisible i despreocupada pel greuge al personal treballador, a tota la gent que se’n va de vacances en avió i a la ciutat de Barcelona.
El mestre Pere Calders, amb un realisme màgic magistral, aprofita un fiambre. A Catalunya la dreta conservadora neoliberal de CDC endinsada en el PDECat, aprofita el drama de falta de personal a l’Aeroport, per embrutar i difamar el lideratge d’Ada Colau i de Bcomú.
Com pot el govern de JxSí (PDECat i ERC) permetre, en ple cicle estiuenc, que Eulen i Aena no arrangin tot seguit la demanda treballadora de 90 persones? S’informa que no es tenen competències. Doncs bé, com és que aleshores dirigents del partit governant, i alguns altres, pretenguin que l’Ajuntament de Barcelona, l’alcadessa i Bcomú, tingui unes competències que no són ni de la Generalitat?
El president de l’Estat fuig d’estudi dient que Aena només te un problema dels 29 aeroports gestionats per Eulen. Rajoy oblida interessadament que Barcelona és el segon aeroport de l‘Estat. Amb aquestes intervencions celestials abona el greuge a Barcelona i Catalunya.
S’atreviria a dir el mateix si el conflicte en ple estiu fos a l’aeroport de la capital estatal?
Personal treballador, sindicat i societat civil clamen al cel. Cal arranjar immediatament les cues, val a dir, el caos de l’aeroport.
És clar que Barcelona i Catalunya haurien de poder decidir sobre el seu aeroport. Rescindir el contracte amb Eulen. Tractar amb règim d’igualtat a Aena. Obligar a incorporar el personal treballador necessari per un mínim bon servei de seguretat.
El transport de rodalies en condicions, les mercaderies d’un imprescindible corredor mediterrani racional, eficaç, via europea als trens i al port, un aeroport amb personal qualificat, suficient i amb un sou adient a la gran responsabilitat.
Són infraestructures vitals i mínimes que l’Estat menysprea, però que per Bcomú i per Catalunya en Comú tenen el valor que la ciutadania que les utilitza sap valorar, o sofreix, quan tant sovint no funcionen.
La sensibilitat d’EnComú i la concepció de decidir-ho tot amb construcció republicana, són la perspectiva per resoldre la desídia i incapacitat estatal. 10 d'agost de 2017
De la Carta de L'Aurora.

18/8/17

L’hegemonia d’esquerres

Conferència per una República Catalana en Comú. Referèndum i estratègia - 6
Þ 6.1.- Hi ha condicions socials i polítiques que permeten qüestionar l’hegemonia política i institucional de la dreta catalanista. El moviment nacional de base autèntica popular; el progrés i bones pràctiques del municipalisme del canvi; una majoria d’esquerres al Parlament; la corrupció que gangrena el PP i a Convergència (subsumida dins el PDECat); el perjudici de les polítiques de retallades convergents, que ERC no pot aturar al dependre d’una aliança amb el PDECat; un president de la Generalitat del PDECat, quan el seu suport social segueix en davallada, depèn de l’aliança JxSí amb ERC, i del suport de la CUP.
Þ 6.2.- És l’hora de fomentar el canvi a una hegemonia de les esquerres. El seus eixos entorn: a) polítiques de xoc econòmiques i socials davant la crisi econòmica (Salari mínim, Treball, Renta bàsica, Renta garantida ciutadana, drets i serveis públics, Salut, Educació, Mediambiental, Habitatge, Transport), b) Suport a les remunicipalitzacions, a l’autonomia i sobirania municipal, c) Regeneració democràtica, ètica EnComú i transparència en els afers públics; d) Compromís amb el moviment de sobirania republicana constituent, a l’immediat amb fer el referèndum i complir el resultat. L’hegemonia d’esquerres necessita d’una triple aliança entre el factor social, municipalista i sobiranista nacional. L’estratègia es cap una Generalitat republicana d’esquerres. 15 de juliol de 2017
Sumari
Þ 6. L’hegemonia d’esquerres.

11/8/17

Municipalisme del canvi

Conferència per una República Catalana en Comú. Referèndum i estratègia - 5
Þ 5.1.- El canvi procedent de la indignació de radicalitat democràtica, de preocupació de fons social i de participació generacional, és l’aire fresc que ha començat a obrir perspectiva a Ajuntaments encapçalats pel de Barcelona i Madrid. BComú, Ahora Madrid, Les Mareas i altres expressions, assenyalen un futur amb lemes com el de “fer possible l’impossible”, “L’habitatge és un dret com una casa”, etc. La racionalització dels recursos dóna un resultat positiu respecta a deute, polítiques socials, remunicipalització serveis públics, habitatge de lloguer i social, aigua, electricitat, dones, drets humans, contaminacions diverses, urbanisme i transparència. El repte rau en combinar una bona gestió amb la necessària transformació de les ciutats en espais de convivència ciutadà veïnal, de salut als barris i en l’activitat econòmica. Defensem i impliquem en aquest municipalisme de base. Promovem el seu fonament polític organitzat a cada barri, de manera que les necessitats més concretes i les generals es complementin.
Þ 5.2.- A Barcelona i Àrea metropolitana alertem de que la dificultat i ajornament d’un acord de Conveni fomenta que la Vaga del Metro sigui un taló d’Aquil·les de BComú i de l’Ajuntament de Barcelona a resoldre. Usuaris/es, treballadors/es, Ajuntament i TMB han d’aconseguir superar el conflicte en bona sintonia.
Þ 5.3.- L’autonomia i sobirania municipal queda fortament limitada, ofegada per les lleis del govern estatal. És de gran importància les diferents trobades i iniciatives de xarxes de municipis, per cercar sinergies en les polítiques municipals, alhora de formar una aliança municipalista que treballi per derogar les lleis “Montoro”. L’experiència de la trobada Ciutats sense por, aporta contingut de democràcia i polítiques de base a projectar a la societat, a les institucions estatals i supraestatals. 15 de juliol de 2017
Sumari
Þ 5. Municipalisme del canvi.

5/8/17

Venezuela: Resistencia a sepultar las conquistas bolivarianas


La votación a la Asamblea Nacional Constituyente de este domingo 30 de julio ha dejado un saldo que preocupa. En primer lugat y bien alto, ha ganado la herencia chavista. De lo cual nos alegramos, por supuesto. Pero a costa de un 41,5% de participación con un 58,5% de abstención.
Demuestra dos cosas: que Maduro y la revolución bolivariana se encuentran en una dura encrucijada. Resolver los problemas del país va a ser contra la oposición golpista alimentada por los USA y por el gobierno español con el PP, animado con tenacidad por Felipe González. Venezuela sigue dividida y necesita un cambio de rumbo popular.
Los diferentes países imperialistas llevan apostando por la caída de Maduro por la vía de agravar la situación económica y por la vía de tratar de hacer un frente internacional, político, diplomático, de violencia antichavista. Alentan el golpismo y cultivan la rebelión en el ejército. Quieren la destrucción del poder originario del pueblo venezolano que desde la Constitución de 1999 se erigió en un proceso revolucionario que ayudó a poner en pié otros procesos en Latinoamérica, en lo que se llamó el ALBA. Y los imperialistas no lo han conseguido.
Pero esta situación de guerra civil larvada, de división que se profundiza, es transitoria. No puede mantenerse por mucho tiempo. El gobierno Maduro se enfrenta a la falta de producción y abastecimiento de alimentos esenciales, de medicinas, necesita poner en marcha la productividad de un país económicamente por los suelos. Ese es el verdadero cáncer que corroe el país, al compás de la baja en el precio del petróleo y de la “guerra económica”. Miles y miles de venezolanas y venezolanos han salido del país ante la falta de perspectiva para su vida. Y también frente a las bandas violentas de guarimberos, pagadas y no pagadas, es necesario imponer una autoridad colectiva que ante los distintos embates reaccionarios erosionan el Estado bolivariano y el régimen de Maduro.
Con Maduro la burocracia chavista ha avanzado su proceso de transformación y se aleja de su pueblo empobrecido. Es grave la perspectiva de tener que ceder su soberanía sobre el 12% del territorio nacional con el proyecto minero ARCO. La MUD no tiene más plan que seguir las manifestaciones, desórdenes y violencia, hasta la caída del gobierno.
El proceso revolucionario chavista está en crisis. La elección de la ANC ha mostrado la resistencia popular y a la vez su debilidad. El PSV acentúa su burocracia para sostener el poder, pero combatir a la derecha progolpista y proimperialista del MUD, necesita de unidad popular. Y ahí es donde la izquierda venezolana e internacional tenemos nuestra principal responsabilidad. Es hora de que las izquierdas hagamos un frente unido para ofrecer una alternativa política que denuncien implacable la MUD y contribuya a la senda bolivariana del gobierno según las necesidades de la población trabajadora veneçolana. 1 de agosto de 2017
De la Carta de La Aurora.

4/8/17

Fem el Referèndum

Conferència per una República Catalana en Comú. Referèndum i estratègia - 4
Þ 4.1.-  Fer el Referèndum, o impedir-lo, és l’element polític que focalitza el manteniment o la ruptura del statu quo del Regne d’Espanya. Serà la participació i el vot en concret el que establirà la seva legitimitat, així com que el vot emès sigui efectiu i vinculant. És a dir, el resultat del referèndum ha de tenir conseqüències, en el sentit d’aconseguir imposar-les al govern i Estat espanyol.  Defensem i promovem participació i vot per l’1-O, sigui el referèndum com s’ha anunciat, i com ho estableix la proposició de llei de referèndum d’autodeterminació, o esdevingui una mobilització com acte de desafiament, en cas de que no hi hagués suficient força popular per frenar la repressió i prohibicions estatals o el president i govern es fes enrere. En tot cas no és digerible una repetició  del 9N2014.
Þ 4.2.- Fomentem generar les mesures (condicions) democràtiques suficients, és a dir les màximes possibles pel bon desenvolupament de la participació i vot, amb legitimitat i legalitat catalana, del moviment ciutadà i del Parlament. Els suports internacionals sabem que caldrà negociar-los des de una nova situació de fet, doncs Catalunya no és cap Estat i és improbable obtenir avals substancials d’antuvi. Defensem una campanya i participació inclusiva del vot Sí/No/Blanc. Ens manifestem contraris a les propostes i campanyes a la no participació com les del Manifest dels 100 i altres, car són negatives per l’avenç de la sobirania i la democràcia i els drets dels pobles a Catalunya i a Espanya. Exposem amb paciència que la participació és el punt de connexió amb la lluita i desig català per la sobirania republicana. Devaluar el referèndum anunciat per no ser acceptat pel govern estatal, o per no complir amb la legalitat vigent constitucional, representa quedar hostatge del règim obsolet de 1978; menystenir el referèndum perquè l’anuncia el govern de JxSí, obre la porta a desentendre’s de participar-hi si es copsa com poc efectiu, o poc útil. La idea de que l’anunci per l’1-O no és el referèndum que convé a Catalunya per manca de les mínimes condicions democràtiques, per molt que s’esforci en propagar amb sinceritat en que el 2-O se seguirà defensant el referèndum que cal, fomenta el desinterès i provoca l’ajornament del lliure exercici a decidir. L’altra idea de que no es responsable afavorir un xoc de sobiranies, no te prou en compte que qui provoca el xoc és l’Estat, el govern i TC i Constitució estatal al negar la lliure determinació de la decisió amb el vot referendatari a Catalunya. Entenem la concepció de vinculació del resultat, en el cas d’un Sí, com obrir un procés de constitució de sobirania democràtica republicana. La idea de que tot va encaminat a unes noves eleccions, amb el supòsit que el referèndum és un miratge o un engany truculent, ha de tenir en compte que s’esdevindrien en un context molt diferent segons el que succeeixi amb el  referèndum, si es fa o no, si surt sí o no, si l’autonomia es suspengués o si s’enceta el camí constituent republicà. Sigui quin sigui l’escenari, qui no s’hagi compromès a fons en la lluita popular pel referèndum a l’1-O no podrà oferir una perspectiva d’avenç, doncs formarà part a l’imaginari popular dels que hagin frustrat la lliure decisió emancipadora catalana. Per això fomentem arreu, i en concret a Catalunya en Comú, una actitud activa en el compromís amb l’1-O. Optar al lideratge de les classes populars significa mobilitzar i cridar a la participació crítica, en quan es concreti la convocatòria del referèndum per l’1-O.
Þ 4.3.-. La qüestió no està en si el referèndum és acordat o no (unilateral) sinó en que cal que la població pugui decidir, per tant votar, cosa que implica fer el referèndum, amb legalitat constitucional espanyola, o amb legalitat especial i extraordinària catalana. A organitzacions com Catalunya en comú, que responen a una base popular molt plural en quan a posicions i sentiments de pertinença o perspectives nacionals, convé des de la participació, la llibertat d’expressió i de vot en la mobilització 1-O.
Þ 4.4.- El Full de Ruta del govern JxSí i de la majoria parlamentària amb la CUP, ha variat al compàs de la pressió popular. El fet d’incorporar la República a Catalunya i, després de les eleccions del 27S 2015, el Referèndum, mostra la necessitat d’un gran acord pràctic en el conjunt de la majoria sobiranista, amb el motor dels segments pro independència. Aquest FdR governamental te un taló d’Aquil·les greu al supeditar les necessitats de la majoria social ciutadana a les polítiques depredadores i retalladores provinents de Brussel·les i de l’Estat espanyol, aplaudides de forma entusiasta pels poders econòmics catalans, practicades de forma capdavantera abans per CiU, i ara, amb concessions minúscules, per JxSí. Això genera desconfiança i indiferència entre capes populars significatives; diversos moviments socials, marees, confronten a la lluita democràtica emancipadora uns sectors socials colpits per les retallades neoliberals de CiU, CDC, ara seguides pe govern JxSí (PDECat, ERC). La majoria parlamentaria (JxSí, CUP), des del FdR governamental, propaga que cal convèncer a la població dubtosa i no convençuda, expliquen que cal insistir en les bondats de l’Estat independent, però una part d’aquest poble el que vol percebre és que el govern existent canvia de polítiques per assumir la necessitat de promoure treball, educació, serveis públics i les reivindicacions més sentides per la ciutadania més modesta. El FdR del govern va coix en polítiques econòmiques i socials. Un Full de Ruta de la majoria sobiranista inclosa la independentista, s’hauria de plantejar tant el factor social com un procés constituent republicà de base popular, més enllà de les declaracions parlamentàries.. 15 de juliol de 2017
Sumari
Þ 4. Fem el Referèndum.