9/6/20

No puc respirar

El capital parasita i ofega la societat, la humanitat, les persones i la natura. El model econòmic depredador trenca les barreres naturals que aïllen virus com els coronavirus, sense preparar-se per fer front a les pandèmies. La brutalitat de l’explotació del treball, la dominació estatal i patriarcal, l’atur, el racisme i les guerres és consubstancial amb la propietat privada dels mitjans de producció. Un món comunal, republicà, sense privilegis i socialista és l’alternativa vital.
 
L’esclat de rebel·lia ‘Black Lives Matter’ contra el racisme a EEUU s’encén amb l’espurna de l’assassinat a sang freda de George Floyd (negre, 25 de maig, Minneapolis), ofegat per un policia després d’una agonia de 8 minuts i 46 segons en la que Floyd alertava “no puc respirar”. 

Pot ser una al·legoria mortífera de la globalització capitalista. El poder del capital financer i dels seus Estats aboquen a la barbàrie i l’ofec generalitzat.

Un 23 % de cotitzants a la Seguretat Social estan en ERTOs. Nissan decideix plegar. Seat avisa d’un descens del 30 % de la producció. El treball precaritzat està en hores baixes per la davallada del turisme. La pobresa s’enfila. Es col·lapsen les ajudes directes pel lloguer davant l’allau de sol·licituds, fins el punt que la Generalitat n’ha tancat la recepció. La importància de l’Ingrés mínim vital (IMV) resta minvada per la magnitud de cassos que ni la poden demanar.

Els milions destinats, pocs respecte les necessitats, són ben lluny dels 60 mil milions que encara deu la banca del rescat que l’Estat hi va abocar el 2008. Per IMV l’Estat ha previst un crèdit a la Seguretat Social de 500 M €.

Som en la sisena pròrroga quinzenal de l’estat d’alarma. El govern estatal proclama que serà l’última, el 21 de juny. Resulta imprescindible deslligar les mesures socials de l’estat d’alarma i allargar-les, perquè no esdevingui un estiu negre per masses segments de la població treballadora.  

L’escenari general que s’entreveu és que o hi ha un avenç en la industrialització o s’estendrà la precarietat i la pobresa. 

Les subvencions, ajudes i crèdits estatals o privats, augmenten la burocràcia de supervisions i penalitzacions, mentre la manca de recursos humans demora durant setmanes o mesos que arribin a les persones destinatàries. 

Ara bé, es nega la conveniència d’implementar una renda bàsica universal directa que seria més racional, eficient i alhora econòmica.

L’estat d’alarma sosté la vida d’un règim caduc, on una corona corrupte i repressora de les llibertats, es dedica a encapçalar la caritat i almoines. El govern de Sánchez navega en aigües turbulentes, fustigat per les dretes-ultradretes del PP i Vox, però temorós de les exigències de Brussel·les i del gran capital. No en va les mesures s’alarma mantenen els privilegis del gran capital, corporacions i fortunes. 

El govern de la Generalitat (PDECAt-JxCat, ERC) critica al govern estatal però en el que pot fer actua amb criteri similar, laments i ajudes minses per la població necessitada, respecte pels privilegis i negocis de la minoria poderosa. El president Torra no fomenta ni obre portes a les aliances i alternatives republicanes.

La mobilització de Sanitàries en lluita mostra las hipocresia i demagògia neo-convergent. Els retards, la manca de recursos i l’incompliment d’objectius fan que la major part de la Llei catalana del canvi climàtic sigui paper mullat. 

Per respirar, alimentar-se, formar-se i reproduir-se convé un treball, persones i natura sanes i saludables. Després de la Covid-19 és necessita acabar amb els privilegis, fomentar les cures i la igualtat, una societat comunal i republicana. 4 de juny de 2020

5/6/20

No puc respirar

El capital parasita i ofega la societat, la humanitat, les persones i la natura. El model econòmic depredador trenca les barreres naturals que aïllen virus com els coronavirus, sense preparar-se per fer front a les pandèmies. La brutalitat de l’explotació del treball, la dominació estatal i patriarcal, l’atur, el racisme i les guerres és consubstancial amb la propietat privada dels mitjans de producció. Un món comunal, republicà, sense privilegis i socialista és l’alternativa vital.
 
L’esclat de rebel·lia ‘Black Lives Matter’ contra el racisme a EEUU s’encén amb l’espurna de l’assassinat a sang freda de George Floyd (negre, 25 de maig, Minneapolis), ofegat per un policia després d’una agonia de 8 minuts i 46 segons en la que Floyd alertava “no puc respirar”. 

Salt. Aquí també hi ha racisme.
Pot ser una al·legoria mortífera de la globalització capitalista. El poder del capital financer i dels seus Estats aboquen a la barbàrie i l’ofec generalitzat.

Un 23 % de cotitzants a la Seguretat Social estan en ERTOs. Nissan decideix plegar. Seat avisa d’un descens del 30 % de la producció. El treball precaritzat està en hores baixes per la davallada del turisme. La pobresa s’enfila. Es col·lapsen les ajudes directes pel lloguer davant l’allau de sol·licituds, fins el punt que la Generalitat n’ha tancat la recepció. La importància de l’Ingrés mínim vital (IMV) resta minvada per la magnitud de cassos que ni la poden demanar.

Els milions destinats, pocs respecte les necessitats, són ben lluny dels 60 mil milions que encara deu la banca del rescat que l’Estat hi va abocar el 2008. Per IMV l’Estat ha previst un crèdit a la Seguretat Social de 500 M €.

Sanitàries en lluita, dimecres.
Som en la sisena pròrroga quinzenal de l’estat d’alarma. El govern estatal proclama que serà l’última, el 21 de juny. Resulta imprescindible deslligar les mesures socials de l’estat d’alarma i allargar-les, perquè no esdevingui un estiu negre per masses segments de la població treballadora.  

L’escenari general que s’entreveu és que o hi ha un avenç en la industrialització o s’estendrà la precarietat i la pobresa. 

Les subvencions, ajudes i crèdits estatals o privats, augmenten la burocràcia de supervisions i penalitzacions, mentre la manca de recursos humans demora durant setmanes o mesos que arribin a les persones destinatàries. 

Ara bé, es nega la conveniència d’implementar una renda bàsica universal directa que seria més racional, eficient i alhora econòmica.

L’estat d’alarma sosté la vida d’un règim caduc, on una corona corrupte i repressora de les llibertats, es dedica a encapçalar la caritat i almoines. El govern de Sánchez navega en aigües turbulentes, fustigat per les dretes-ultradretes del PP i Vox, però temorós de les exigències de Brussel·les i del gran capital. No en va les mesures s’alarma mantenen els privilegis del gran capital, corporacions i fortunes. 

El govern de la Generalitat (PDECAt-JxCat, ERC) critica al govern estatal però en el que pot fer actua amb criteri similar, laments i ajudes minses per la població necessitada, respecte pels privilegis i negocis de la minoria poderosa. El president Torra no fomenta ni obre portes a les aliances i alternatives republicanes.

La mobilització de Sanitàries en lluita mostra las hipocresia i demagògia neo-convergent. Els retards, la manca de recursos i l’incompliment d’objectius fan que la major part de la Llei catalana del canvi climàtic sigui paper mullat. 

Per respirar, alimentar-se, formar-se i reproduir-se convé un treball, persones i natura sanes i saludables. Després de la Covid-19 és necessita acabar amb els privilegis, fomentar les cures i la igualtat, una societat comunal i republicana. 4 de juny de 2020

De la Carta de L’Aurora.

2/6/20

Alquímia sanitària

Sant Pau.
La política entorn la Salut enmig de la pandèmia és un pou ple de negoci per a les empreses privades. Hi ha com una alquímia sanitària que converteix la malaltia, el sofriment humà, les inversions i endeutament de la Generalitat i administracions públiques en or per empreses (farmacèutiques, hospitals, residències i unes grans cadenes hoteleres) i butxaques privades. La intervenció i nacionalització de recursos sanitaris i farmacèutiques és vital i imprescindible per a la salut pública. 
 
La propaganda de cessió gratuïta dels hotels medicalitzats resulta que te un cost de 1,5 M €. Les UCIs privades concertades es paguen a 43.000 € per pacient, els PCRs a 93 €. Sanitàries en lluita denuncia que es derivin 47,7 M € a la sanitat privada. Contrasta amb els aplaudiments al personal sanitari, les males condicions laborals en que treballen, els contractes precaris i els acomiadaments just superat el pic del coronavirus. És un greuge la disminució del nivell a l’atenció primària habitual, l’escassetat de tests, malgrat els laboratoris privats segueixen fent negoci burlant la intervenció del decret.

El capital i patronal sanitari privat, les farmacèutiques i el Gremi hoteler s’hi ha llepat els dits amb les mesures i inversions extraordinàries d’emergència del Servei Català de la Salut. L’austeritat privatitzadora i concertada d’empremta convergent es transforma en un dispendi generós que grava els pressupostos públics de la comunitat autònoma amb més concerts de l’Estat.

La continuïtat essencial de les polítiques convergents practicades pel govern Torra (PDECat-JxCat i ERC) és un escàndol a cel obert. La pràctica d’afavorir el sector sanitari privat, l’externalització de serveis, la indústria farmacèutica així com l’afí (mascaretes, guants, EPIs, aparells respiratoris), agermana el govern de la Generalitat amb el de l’Estat i el de la ciutat de Madrid. La confrontació legítima nacional i republicana no anul·la el caràcter de classe dominant de les mesures esmentades.

El president Torra denúncia la manca de descentralització del decret d’emergència estatal del president Sánchez que anul·la les competències autonòmiques, s’omple la boca de renda bàsica, mentre per la rebotiga manté en la precarietat el personal de salut i reparteix privilegis als grans pròcers de la salut, les farmacèutiques i hotelers. És un escenari que no ajuda gens, més aviat dificulta, aconseguir una majoria social popular suficient per la independència i la república, establint una aliança democràtica i republicana per l’autodeterminació amb el conjunt de sectors de les classes treballadores.

La Sanitat pública a Catalunya és un entramat públic-privat on el Institut Català de la Salut (ICS, format el 1983 del traspàs de competències, govern de CiU/Pujol, conseller Josep Laporte Salas) disposa de 8 hospitals (millors i més grans) dels 63 existents. 

L’agost de 2007 (govern d’Entesa Nacional pel Progrés, PSC-ERC-ICV-EUiA, consellera Marina Geli Fàbrega) es va canviar la naturalesa jurídica de l’ICS per constituir una empresa pública diferenciada de l’administració autonòmica. El procés de desmantellament de la sanitat pública en privada (i concertada) es va accelerar amb Boi-Ruiz de conseller al govern CiU de Mas (37.750 persones empleades a l’ICS el 2015). Alba Vergés Bosch d’ERC és l’actual consellera de Salut.

Donem tot el suport a Sanitàries en lluita per les mobilitzacions ‘Primavera Sanitària’ organitzades pels dimecres als hospitals. Ahir varen iniciar-se amb un
bon seguiment. Les demandes centrals són de més pressupost, retorn del 5 % retallat el 2010, condicions i contractes de treball dignes, material de treball i gestió directa 100 % pública dels serveis privatitzats. 

L’escenari de post pandèmia pot ser un bon moment per plantejar un model de Sistema Públic de Salut transparent, equitatiu, universal i de qualitat. Cal destinar a la sanitat i farmàcia pública els recursos de la “reconstrucció” econòmica. És tracta de prioritzar la Salut com valor i recurs essencial. 28 de maig de 2020

De la Carta de L’Aurora.