Elisenda
Alamany formà tàndem amb Xavier Domènech per impulsar Catalunya en Comú. El
projecte polític de partit es presentà el 19 de desembre de 2016, per
constituir-se en l’assemblea general del 8 d’abril de 2017.
La fórmula exitosa de confluència
política va generar una alenada de gran il·lusió a Barcelona, amb BComú, que va fer alcaldessa a Ada
Colau, amb la virtut de
compaginar amb encert l’ona de la regeneració política i ètica del 15-M del jovent
a les places, junt el sentiment i moviment sobiranista republicà de la lliure
decisió (on s’inclou el dret a l’autodeterminació).
A l’Estat
va tenir una projecció amb la coalició En Comú Podem (ECP), liderada per Xavi
Domènech, que va fer golejada, per dues vegades, en
les
eleccions estatals al convertir-se en la primera força parlamentària catalana al Congrés.
Aquest èxit indiscutible va tenir
el dolorós contrapunt de que a l’Estat la possibilitat d’un govern entre les esquerres d’avenç social i regeneració democràtica es frustrés, quedà
determinat al lideratge del
PSOE. Unidos Podemos, junt a ECP i confluències no van sumar suficients escons per convertir-se en la
primera força parlamentària de les esquerres.
El següent pas va ser fomentar
la seva estructuració en tant que Catalunya en Comú. La constitució del nou partit català, que aspirava a convertir-se en la força hegemònica
de l’esquerra sobiranista republicana en condicions de forjar aliances que permetessin un tomb a una Generalitat d’esquerres, va néixer llastrat per la dificultat d’incorporar el conjunt de Podem. Mentre, a l’ideari,
es polaritzava entre
sobiranisme o federalisme; entre rupturisme constituent republicà o a
respectar la constitució 1978 amb alguns canvis; entre la proposta de decidir-ho tot, inclòs l’estat i la república a Catalunya, o excloure el fet nacional de la lliure decisió; entre
considerar el moviment independentista i republicà democràtic com a central o pretendre ser-ne neutral i equidistant per
dedicar-se exclusivament a la qüestió social;
entre defensar el referèndum d’autodeterminació com a element
de lliure decisió catalana o acumular condicions per justificar
no fer-lo i adaptar-se a l’estat espanyol existent.
La contradicció ha resultat creixent entre la perspectiva federalista supeditada al ritme estatal, dins o en el marc d’una unitat estatal amb un tarannà molt parlamentarista, o el projecte constituent sobiranista català republicà, fratern i solidari amb l’Estat
i els pobles d’Espanya. El
projecte republicanista és més movimentista, sensible i compromès amb la
gesta de lliure decisió, urnes i vot, del referèndum de l’1 d’octubre de 2017.
Les eleccions del 21 de desembre de
2017, sota l’espasa
repressiva del 155, van ser una galleda d’aigua gèlida per CatComú. La coalició CatEnComú-Podem va
quedar en vol ras, no es va poder enlairar. Les expectatives d’hegemonia es van fondre. En tant que projecte polític
hegemònic va fracassar. La crisi estava servida. Una
bona part de la coalició dirigent va concloure que havia de posar terra en mig per
apartar-se del sobiranisme mobilitzat, fins i tot del referèndum. Una Assemblea general a l’abril
de 2018, i una direcció renovada a base de vetos i exclusions el juny, va comprimir les
contradiccions. En comptes
de compatibilitzar i cercar el consens segons un eix de democràcia radical va exacerbar la
polarització. No hi va haver-hi cura sinó pressió i càstig.
El desencontre va conduir a
l’esclat públic amb
la dimissió del líder Xavi Domènech el setembre, seguit d’un atac sostingut contra l’Elisenda Alamany.
El 23 d’octubre
Elisenda Alamany i Joan
Josep Nuet presenten la
plataforma Sobiranistes, formada per una part
de l’antic equip de Xavi Domènech, Comunistes de Catalunya i L’Aurora.
La idea és actuar en el
conjunt de l’espai Comú per defensar i desenvolupar l’ideari
de CatComú.
En concret
per L’Aurora es tracta de “redreçar i enfortir” CatComú, promoure la continuïtat de l’alcaldia
de Barcelona amb Ada Colau, mentre es fomentava les candidatures del canvi com TeC, Comú de
Lleida, VLG i altres, o les unitàries sobiranistes republicanes com Badalona, Cerdanyola i del Vallès.
El 31 de maig i 1 de juny de 2018 es va desallotjar el PP de Rajoy del govern estatal. Fou amb una moció de censura del PSOE, amb Pedro Sánchez, que comptà
amb el suport d’Unidos Podemos, ECP i
Confluències, així com els partits nacionalistes i independentistes, PNB, PDECat, ERC i EH Bildu. Aquest bloc parlamentari tant contradictori ha saltat
pels aires després de 8 mesos.
El Judici contra els fets d’octubre de Catalunya i als seus líders ha fet descarrilar les expectatives de continuïtat d’una majoria parlamentària molt contraposada.
El guany de la Junta d’Andalusia per part del trident reaccionari, PP-C’s-Vox,
s’ha basat en la proposta de reconquesta estatal contra Catalunya,
els drets de les dones, el sindicalisme i la immigració, ha accentuat la polarització política. El 18 de gener de 2018 Juan Manuel Moreno del PP accedeix a la presidència.
Els Pressupostos del PSOE han
estat l’element d’escenificació de la ruptura
parlamentaria. En aquest
debat ECP s’ha situat en una defensa complerta i acrítica dels
Pressupostos, com si fossin realment una solució social, quan l’avenç limitat que comportaven no
posaven en qüestió ni les mesures neoliberals i
privatitzadores de la UE, ni revertien les retallades. Aquesta defensa acrítica
no permetia preparar les aliances necessàries per una
alternativa política, entre elles sostenir la majoria parlamentària que cada dia esdevenia més en
precari.
Finalment el govern PSOE ha pres
la iniciativa de convocar i avançar les eleccions
estatals pel 28 d’abril, abans de les municipals i europees de
maig.
La preparació de les eleccions municipals estava resultant un altre banc de provés per
CatComú. Malgrat un ideari municipalista que beu del concepte i la màgia “del canvi”, s’ha desencadenat una tensió
creixent bifurcant-se en els eixos de polarització generals. Els diferents partits coalitzats s’han llançat a hegemonitzar les candidatures, sense oferir espai a generar confluències. Fins i tot enfrontant-se a processos municipalistes unitaris o de contingut sobirà republicanista, com el de Badalona i uns quants altres.
Aquest és el context en que es precipita la marxa de l’Elisenda
Alamany del grup parlamentari. Joan Josep Nuet, líder de C* i d’EUiA anuncia que es manté dins el grup CatEnComú-Podem, però
acompanya i mostra respecte
per la decisió d’Alamany.
En principi Sobiranistes subsisteix,
tot i que les persones i forces que el composen hauran de redefinir la seva funció, objectius
i perspectives.
Tant
CatComú com Sobiranistes necessiten adequar l’acció política enfront de les eleccions estatals d’abril.
L’estratègia
establerta des de L’Aurora planteja la conveniència d’aliances sobiranistes, rupturistes amb el règim
de 1978, constituents republicanes, que permetin articular el lideratge i hegemonia de les esquerres a la Generalitat.
Aquestes aliances han de configurar-se en el seu contingut programàtic i d’acció política com útils i beneficioses per les necessitats i demandes
socials i sindicals, pel municipalisme i el feminisme. L’aliança en sentit ampli ha
de basar-se en una entesa amb aquests tres grans
moviments, que són els que poden donar una
perspectiva d’avenç social
i polític democràtic
general.
Una aliança sobiranista i republicana de contingut social s’ha de considerar fraterna amb
les forces polítiques democràtiques i d’esquerres estatals, també amb
tots els pobles i nacions de la península ibèrica.
Jordi Muñoz a Crític ho ha
expressat de la següent manera: “la millor
opció per a les esquerres sobiranistes seria articular un ‘Front d’Esquerres’
sobiranistes prou ampli i potent per condicionar
qualsevol alternativa a les dretes espanyoles. Un front que recollís la
contribució de partits, de candidatures municipals i de lideratges socials
d’aquest espai ampli d’esquerra sobiranista que, de fet, és l’eix central d’aquesta societat al voltant d’un programa compartit
d’autodeterminació, de justícia social, de democràcia i de drets civils.” Especifica que en aquest front “de manera més
orgànica o més informal, s’hi veiessin representats els espais polítics que hi
ha actualment a l’entorn d’Esquerra, de la CUP i dels
sectors sobiranistes al voltant dels Comuns. Sociològicament, aquest pol
electoral tindria prou pes per capgirar la fotografia del país que resultarà
d’aquestes eleccions”.
La reflexió està plantejada. Un problema
és el poc temps disponible.
Però val la pena que l’espai Comú, CatComú i
Sobiranistes i Podem facin, fem, l’esforç d’avaluar les possibilitats i perspectives.
