31/10/17

Afrontar y derrotar el 155


Cuando democracia no son elecciones. Hay que afrontar y derrotar el 155.
El pasado viernes 27 se proclamaba la república catalana. Una alegría democrática que bien quisiéramos que contribuyera a una república española, la vasca y la gallega. Ese mismo día, el Senado votaba la aplicación del artículo 155 de la Constitución en versión Rajoy, un artículo con el que el frente constitucionalista-españolista y monárquico que forman el PP más Pedro Sánchez y C’s daba un golpe sin precedentes a los derechos y libertades en el Reino.
De un plumazo, se disolvía un parlamento votado por el pueblo, se destituía a un gobierno que respondía a esa mayoría parlamentaria y se daban órdenes a la fiscalía para procesar por sedición, rebelión y malversación de fondos al Govern y a la Mesa del Parlament de Catalunya. Un poco más tarde, se convocaban elecciones al propio Parlament para el 21 de diciembre con el objetivo, aseguran, de “restaurar la legalidad y la democracia”.

Resulta escasamente creíble que el partido que se financió ilegalmente vaciando las arcas del Estado, el de la Gürtel, el que se ha presentado “dopado” a las elecciones, el de Bárcenas y  Correa, el de Gallardón y Ana Mato, el del expresidente González y su caso Lezo, el mismo que no condena el franquismo hable de democracia y lidere toda la operación.

La convocatoria estatal del 21-D en Cataluña, sea cual sea su resultado, podrá otorgar legalidad monárquico-constitucional al escrutinio, pero a estas alturas, lo que no traerá es, desde luego, democracia. Su propia convocatoria, disolviendo al Parlament, cesando al govern y con parte de los máximos dirigentes de la sociedad civil en la cárcel (Jordi Cuixart y Jordi Sánchez) representa en sí misma un acto ilegal e ilegítimo que violenta las más mínimas normas de la esa democracia que tanto se menciona.

Ahora bien, como toda elección, el 21-D es una batalla. Es con condiciones democráticas mucho peores que el referéndum del 1-O. La impresión inmediata, en coherencia con el entusiasmo, fuerza y unidad que representó conseguir votar el 1 de octubre, es la de organizar un potente boicot de todas las fuerzas políticas comprometidas con el impulso, preparación y resultado del 1-O. Pero, después de 48 horas sin ninguna medida por parte del gobierno de la nueva república, con el anuncio de la disposición a acatar el 155 por parte del presidente Puigdemont, del PDECat, ERC, incluida la participación en unas elecciones del 155, con el colofón de que la presidenta del Parlament aceptara su disolución por la imposición estatal, nada podemos desdeñar. Ningún terreno conviene ceder. Si no hay un estallido popular que permita otro camino, quizás es un espacio, no el único, desde el que derrotar también el 155. Una nueva prueba en la que dar un giro y demostrar la fuerza del voto del 1 de octubre. En el que reclamar la legitimidad de la legalidad democrática ante el atropello del frente monárquico.

Desde hace años, particularmente desde que estalló la crisis, existe una jibarización constante de la democracia y de los derechos en nombre de una legalidad que lo ocupa todo, pero que resulta incapaz de proponer una convivencia igualitaria entre los diversos pueblos y naciones de la península o de garantizar los derechos humanos básicos (educación, sanidad, vivienda, vida sin pobreza, pensiones…). El 155 ahora, como antes la ley mordaza o la violencia sobre las mujeres, constituyen la prueba de lo que ya señalaron las plazas el 15 M: lo llaman democracia y no lo es. El régimen ha dado otro paso más en su crisis hasta llegar a un punto sin retorno. Cada vez habrá más aspectos incompatibles con la legalidad, cada vez tal legalidad se mostrará más vacía de derechos y democracia reales.

El pueblo de Catalunya decidió el 1 de octubre frente las porras y con un millar de gente contusionada y herida a cuestas que deseaba una república, que quería conquistar una nueva ciudadanía igualitaria y, de la mano de esa libertad, entenderse con el resto de la población de la actual España. La contestación del rey, el gobierno al que responde y sus principales partidos ha sido clara: disolver las instituciones catalanas.

Las elecciones del 21-D no restauran la perseguida normalidad monárquica. Esa marchó hace ya mucho. Ahora bien, necesitamos: diálogo, acuerdos, convivencia y respeto entre pueblos, justamente lo que niega el 155. Para lograrlos solo existe una fórmula: máxima libertad. Solo la gente libre es gente igual y, solo gente igual, puede crear lazos fraternos. Hoy la libertad se encoge en el reino de la segunda restauración borbónica a golpe de legalidad.

La izquierda debe recuperar más que nunca esa bandera de la libertad a través de la defensa de las repúblicas y del derecho de autodeterminación, porque sólo así el diálogo será real y la unidad, indestructible. 31 de octubre de 2017.
De la Carta de La Aurora.

Tempteig de la força del moviment ciutadà


El sopar d’empresaris d’aquesta setmana ha estat el contrapunt a les gestions governamentals per aplicar l’article 155, per l’Estat, i per evitar-lo, des de la Generalitat, amb el trident de la remor profunda popular.
Santi Vila i Enric Millo van exercir, i conxorxar, com a invitats especials. Previsions econòmiques apocalíptiques de terra cremada, amb la bandera del 155 per obligar a ‘retornar a la legalitat constitucional’, era l’oferta de la nodrida representació estatal espanyola. Santi Vila va exposar les dissensions dins el govern català, tot i assegurant que el president convocaria eleccions. Com a contrapartida implorava, amb cara trasbalsada, que s’aturés l’aplicació de l’article 155.
Ni DUI, per la boca gran, ni 155, per la petita, aflorava des de la representació catalana.
L’anunci de convocatòria d’eleccions que ahir feu Puigdemont obeïa a aquesta lògica del ‘NiNi’.
El vertigen a iniciar la ruptura constitucional que representa assumir el compliment del vot de l’1 d’octubre, es transforma en pànic descontrolat a mesura que es va d’un despatx a l’altra, d’una telefonada a la següent, del Parlament a la Generalitat.
La margarita es va anar esfullant inexorable. ‘Els carrers seran sempre nostres’ van alçar la veu i raons. ANC i Òmnium digueren que no hi havia volta de full, tocava abans de tot, proclamar i executar l’inici constituent republicà. Els Comitès de defensa de referèndum (i de la república) feren el mateix to. La CUP declarà inacceptable i deslleial menystenir l’1-O. L’executiva d’ERC va donar el toc final, no compartien la proposta presidencial, deixaven el govern si es concretava.
Mentre el Senat seguia un guió inalterable per implementar un 155 que, en els fets, dóna un xec en blanc al govern estatal per derrotar, emmordassar i sotmetre la Generalitat i el poble de Catalunya.
Rajoy és l’artífex de que Santi Vila no s’hagi sortit amb la seva, si més no de moment. Avui segueix l’envit.
Temps de reflexió i tempteig de forces, alternatives i escenaris.
La democràcia catalana cerca les aliances per una unitat inexpugnable. Taula per la democràcia. Municipalisme del canvi. També tempteja la força del moviment popular.
L’hegemonia d’esquerres és més a prop que altres moments.
Inici constituent, acord amb els municipis, Sindicats.... pot ser els ingredients i fórmula per executar la voluntat mobilitzada republicana.
Del Butlletí electrònic d’EUiA. 27 d’octubre de 2017

26/10/17

Drets i llibertats és avenç en sobirania republicana


La rebel·lió democràtica sobiranista ha obert camí a una situació pre-republicana a Catalunya. L’Estat no vol cap treva, només capitulació i submissió de la Generalitat al Regne.
La mordassa en clau dictatorial és l’alternativa del PP per Catalunya, siguin les escoles i educació, el teixit cívic i social, la salut, el medi ambient, aigua i energia, infraestructures, empreses i treball, mesures socials i la llengua.
El moviment republicanista és profund, pacífic, desarmat i pacifista. La força de Catalunya rau en la convicció sobirana i la unitat amplia de la ciutadania mobilitzada.
Rajoy trenca el pacte amb el que es va instituir el retorn de la Generalitat republicana a l’exili. El govern del PP dinamita les bases que van sustentar el Regne, el règim i la Constitució de 1978. Rajoy tanca el cercle del cop d’estat de Tejero de 1981 contra Catalunya i les Autonomies.
La Comunitat educativa, MUCE, ho planteja ben clar: ‘No ens toqueu... l’Educació’. Les Universitat s’alcen contra el 155 i per la república.
No ens toqueu... les llibertats i drets... la Generalitat. ‘Som gent de Pau’, ‘Ni un pas enrere’, formen part de la convicció i voluntat democràtica.
Som davant un punt sense retorn. L’Estat no accepta ni mediació, ni diàleg, ni tampoc eleccions. Vol una Catalunya supeditada. El govern Rajoy i el PP, amb el suport de Ciutadans i el del PSOE (inclòs el PSC, malgrat l’alerta de discrepància de l’alcaldessa Núria Parlon i d’altres), el 20 de setembre ja va començar l’aplicació preventiva del 155 amb el bloqueig del comptes de la Generalitat. Mesura que afecta a una bona part del teixit cívic i associatiu civil català.
Amb aquests antecedents, afegint-hi els Jordis, Sànchez i Cuixart, empresonats, qui pot pensar que hi hauria eleccions amb normalitat. Qui pot afirmar racional i de bona fe que la normalitat constitucional del Regne no és injustícia, submissió i destrucció dels drets, llibertats i de la pròpia Generalitat?
L’aplicació de l’article 155 no és una qüestió de legalitats ni de jurisdiccions, molt menys de democràcia. Es tracta de la imposició pràctica estatal amb les raons de la força de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i a la rereguarda les Forces Armades amb el Rei com a cap suprem. L’explicació que el 155 és alhora una responsabilitat asimètrica dels errors del Govern de la Generalitat és una argumentació de filisteus que fa enrojolar la dialèctica llibertat, democràcia i poder.
On queda sinó que el règim i l’Estat del 1978 és caduc?
El temor a les conseqüències de la llibertat sobirana, posició que atorga a l’Estat la capacitat de decidir si l’1-O és o no vàlid, no és equidistància. El pànic a considerar que, a diferència de quan varen liquidar la reforma estatuària, o de quan van assegurar que s’impediria la votació d l’1-O, ara l’Estat sí guanyaria a l’1-O, no és una proposta per una entesa que permeti defensar drets, llibertats i Generalitat. Aquestes pors a lliurar la lluita les hem de treballar, reflexionar i valorar. És natural, assenyat i necessari mesurar les forces de la rebel·lió amb les de l’Estat. Però en cap cas es pot convertir en una política derrotista o de capitulació per defugir lliurar l’envit que aquest poble està fent.
L’Aurora com a tendència amb arrels que beuen del POUM, així com els i les seves activistes, ens situem completament a favor de la rebel·lió sobiranista republicana catalana. Estem compromeses en els episodis de la lluita, convençuts i convençudes de compartir la construcció republicana si es guanya, o la repressió i la derrota si es perd. Capitular seria pitjor que lluitar.
L’art del moment, la genialitat política és que qui mana obeeixi el clam del moviment ciutadà arreu de Catalunya. Vol dir cercar les fórmules adients per l’entesa unitària democràtica amplia. Cal unificar a la pràctica els objectius diferenciats i sentiments diversos, de defendre drets, llibertats i Generalitat de l’agressió estatal, amb els d’inici constituent d’un ‘Estat independent en forma de república’ que es votà i decidí l’1-O.
Ara és l’hora de...
* llibertat Jordis, Jordi Sànchez de l’ANC i Jordi Cuixart d’Òmnium.
* contra l’aplicació del 155, retirada de les mesures d’intervenció econòmica, imputacions i denuncies sedició, de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil,
* proclamació del resultat 1-O i de la república, obertura del procés constituent,
* cridar a cada poblet, barri, empresa, entitat i ciutadania a involucrar-se en el procés constituent,
* fomentar la defensa del Governi a oposar-se de totes les maneres possibles als bloqueigs i imposicions estatals derivades del 155,
* bloquejar tot pagament o ingressos a l’Estat i iniciar la hisenda i fiscalitat pròpia,
* augment del salari mínim d’acord amb els Sindicats,
* anunciar que es fan operatives totes les lleis socials anul·lades pel TC,
* obrir una negociació amb l’Ajuntament de Barcelona, i tots els que estiguin disposats, per liberalitzar les lleis del règim local, oferint una veritable sobirania del poder municipal, un Pacte Generalitat i Municipis,
* acordar amb el País Valencià obrir totes les vies pel corredor mediterrani,
* constituir una Caixa Ciutadana de Catalunya per fer front a la fuita de La Caixa i Banc de Sabadell, diferent del Banc públic anunciat.
El bloc unitari català ha de soldar les seves forces, unificar objectius polítics, posar el futur constituent a mans dels organismes ciutadans i populars, en coordinació amb electes, ajuntaments, parlament i govern. 26 d'octubre de 2017

20/10/17

Silenci ensordidor i diàleg de sords


Diagonal, dimarts 12-S.
Un minuts de silenci ensordidor mostrà a la Diagonal barcelonina la ferma voluntat d’alliberar ‘els Jordis’.
El moviment generat l’1 d’octubre, ha aglutinat a moltes capes i sectors del poble que supera en escreix la democràcia independentista per englobar tot el conjunt democràtic sobiranista.
Setembre i sobretot octubre han engendrat un nou poble mobilitzat. El carrer, la ciutadania, la pressió popular lluitadora per les urnes, pels col·legis, pel vot, per la seva aplicació, però també contra la repressió i la destrucció del conjunt cívic i social del teixit català, conforma una realitat que ho impregna i transforma tot amb mentalitat i clau republicanista.
El mateix efecte produeix el degoteig de mesures de mutilar les competències de la Generalitat, amb el clímax del que pot desencadenar l’aplicació de l’article 155 i el restabliment de la legalitat constitucional.
Llum de llibertat enfront de la mordassa*.
Val a dir que pretenen suprimir les competències principals del govern català. En concret l’economia, els Mossos, la TV3 i la capacitat de convocar eleccions. No ho han dit però hi haurà el control de les escoles i l’educació en general, la llengua i tota llei o mesures de prestació social desavinent per l’Estat, les grans finances i empreses.
Si aconseguissin escapçar i sotmetre el govern no sorprendria que les següents passes fossin disciplinar l’Ajuntament de Barcelona i domesticar la capacitat negociadora dels sindicats.
La mordassa pèrfida s’estén destruint drets, serveis i llibertats. Siguin els sindicalistes de vaga de CCOO, els titellaires, el jovent d’Alsasua, o els líders de les entitats cíviques catalanes, Jordi Sánchez de l’ANC i Jordi Cuixat d’Òmnium.
Aconseguir-ho per part de l’Estat necessita de tres elements vitals. Un és mobilitzar el patriotisme espanyolista estatal contra els drets democràtics de Catalunya. Ho facilita per una banda el suport de Ciutadans, per l’altra l’aval del PSOE a una aplicació de la suspensió de l’Autonomia, presentada com quelcom suau, controlat i a termini.
Segon, neutralitzar i sotmetre el Govern, el Parlament, a la majoria independentista de JxSí (PDECat,  ERC) i CUP, alhora que a CSQEP. Això podria dividir el bloc català democràtic, fomentar la frustració ciutadana i provocar una desmoralització general.
També podrà desencadenar que el moviment profund sobirà fes el salt a un escenari de revolta, des de l’auto organització que representen les escoles obertes, els comitès de defensa del referèndum, les taules democràtiques, l’ANC i Òmnium.
I tercer, frenant i fent enrere el moviment català per decidir i per la independència, amb una derrota clara de la rebel·lió republicana. En aquest cas, difícilment l’ofec de drets es limitaria a Catalunya. Les mesures de tall dictatorial es tornarien prest vers tot l’Estat.
Puigdemont i Rajoy han practicat un diàleg de sords. A la rocambolesca i bizantina declaració dels resultats del Referèndum de l’1 d’octubre, amb la immediata i solemne suspensió per part del president Puigdemont, s’ha contestat  amb la caixa dels trons de la repressió constitucional per part del govern de Rajoy. La demanda i reiteració de diàleg del president català, i de l’alcaldessa de Barcelona, ha caigut en terreny erm. El govern del PP segueix la via d’anul·lació de l’Autonomia catalana, amb les poderoses raons de la judicatura fidel, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, afegint-hi el trasllat de les seus socials de gairebé un miler de les grans finances i empreses a Catalunya.
L’Estat disposa de la força repressiva, judicial, militar i del suport de la Unió Europea. La rebel·lió catalana republicana és profunda, pacífica i desarmada. La força de Catalunya rau en la convicció i la unitat amplia de la ciutadania mobilitzada.
Els organismes de la mobilització (escoles obertes, cdr, taules democràtiques, ANC i Òmnium) necessiten coordinar-se entre ells i amb les institucions, electes, Parlament, Govern i partits.
La manera és enfocar l’obligada resposta a les agressions estatals, amb l’establiment d’un escenari i proposta política que soldi objectius, mobilització i moviment organitzat.
Aquest escenari conjunt unitari pot ser iniciar el procés constituent fonamentat en la base popular d’arreu de Catalunya i des del Parlament. Un escenari on es superi la unilateralitat independentista per la construcció democràtica, social i republicana del país
La manifestació del dissabte, convocada per la Taula per la democràcia, és un bon camí: ‘Llibertat Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. En defensa dels Drets i les Llibertats’.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
* Foto de Giorgio Collo.

19/10/17

La mordassa no pot frenar el futur d’inici constituent


Il·lustració d'Elena Bech.
La democràcia catalana planteja un diàleg de dos mesos mentre tempteja el terreny per sostenir la mobilització de la rebel·lió republicana. Rajoy respon amb una provocació, empresona a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i Òmnium Cultural.
El govern estatal inicia el procediment per aplicar l’article 155 de la Constitució de suspensió de l’Autonomia. Mentre, hi ha un degoteig de mesures d’intervenció i repressives que concreten una mordassa creixent. Inclosa la desbandada de les seus de les grans finances -La Caixa, Banc de Sabadell- i un reguitzell de la indústria.
L’1 d’octubre el moviment va alçar el crit de ‘Som gent de pau’, pacífica i desarmada, l’Estat contesta amb tarannà prepotent, exigència de submissió i dependència. Les llibertats d’expressió i manifestació del 20-S es titllen de sedició. S’empresona a Madrid -Soto del Real- els caps del massiu moviment popular democràtic i independentista.
Ni mediació, Ni diàleg. Aquesta és l’estratègia nefanda del Regne. La tàctica és emmordassar Catalunya.
La presó per Jordi Sánchez i de Cuixart, el bloqueig progressiu a l’acció del Govern de la Generalitat, la negativa a cap diàleg, fins i tot l’esquer de retirar les amenaces de suspensions si Puigdemont convoca eleccions, les ha pogut prendre el govern PP pel suport de C’s i la connivència del PSOE.
Lleida.
Pretenen dividir els sectors socials i desmobilitzar la imponent força ciutadana per aïllar, sufocar i derrotar la rebel·lió democràtica republicana.
Els dos empresonaments per la imputació de sedició han tornat a fer vessar el got.
Llibertat Jordis! ha retronat a totes les places majors. Les aturades al migdia i les manifestacions al vespre, han mostrat la vitalitat del moviment. ‘Són presos polítics’, ‘Ni un pas enrere’, ‘Independència’, ‘República’, son els lemes que han acompanyat el clam de llibertat.
Últims moments de llibertat.
El president Puigdemont ha de respondre sobre si manté que ‘ha assumit presentar els resultats del referèndum 1 d’octubre amb el mandat que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república’, la dita declaració d’independència suspesa tot seguit, a més sobre si convoca o no eleccions, com exigeix Rajoy amb el suport de Pedro Sánchez.
És clar que el moviment sobiranista reclama i defensa que es compleixi la decisió del referèndum 1-O.
El que és cabdal en aquesta situació transitòria de treva reflexiva i expectant, on es combina la perplexitat amb l’exigència i la mobilització, és sostenir ferm i fort el moviment arreu del país.
Les distintes fites empreses i les batzegades sofertes estan ampliant de manera extraordinària la base del moviment. En el poc temps d’un mes la població mobilitzada moviment existent ha anat incorporant a nous sectors socials, estaments, entitats i organismes, alguns inexistents abans de l’estiu.
La reacció multitudinària del 20-S enfront de l’inici d’efectes concrets d’intervenció del Govern, va ajuntar el moviment independentista, el sindical de CCOO i UGT, estament estudiantil, el món EnComú (BComú i CatComú), amb el lideratge de l’ANC i Òmnium.
Carta de Puigdemont.
El Referèndum de l’1-O va descobrir el magnífic ingeni de les Escoles obertes, aquestes es van combinar amb l’acció dels novells Comitès de defensa del referèndum. L’èxit de la votació, ‘Hem votat’, va generar un rebuig generalitzat a la repressió estatal -Judicial, Policia Nacional i Guàrdia Civil-, es formà la Taula democràtica, entorn l’ANC, Òmnium, CCOO i UGT, que convocà l’aturada cívica de país. El resultat foren les manifestacions més esteses i massives conegudes.
El 7-O la iniciativa Hablemos/Parlem des de Democracia real, ¡Ya! va prendre cos a l’Estat i a Catalunya. Es demanà mediació i diàleg, en comptes de judicialització i agressió policíaca.
El 10-O el president declara i suspèn l’aplicació dels resultats del referèndum per donar un temps a l proposta de diàleg.
El 16-O s’empresonen els dirigents de l’ANC i Òmnium, nou impuls de la mobilització.
Comunicat govern Estat.
Tot el que es faci convé es basi en soldar aquest bloc català democràtic que és l’expressió viva de la força de la rebel·lió republicana: Escoles obertes, Comitès de defensa del referèndum, Taula democràtica, ANC, Òmnium, CCOO, UGT i totes les altres entitats.
El moviment sobirà republicà, amb la potent iniciativa del referèndum i les actuacions de defensa, inclou a nous segments socials i polítics, fins i tot de la part que no defensa la independència o hi és contrària.
Per tant consolidar aquest bloc és una tasca primordial. Cal la coordinació i unitat de tots els organismes i entitats generats.
El president, el Govern, Parlament i partits, han de posar el futur, és a dir, l’inici constituent republicà, en funció del suport i força dels organismes que vertebren el moviment ciutadà popular. 19 d’octubre de 2017

Tothom a la manifestació el dissabte a les 17 h.