BruIxes i repressió

Com anell al dit va ‘Bruixa de dol’, el Festival Dansàneu que commemora el 6è centenari de la llei contra la bruixeria més antiga d'Europa (1424-2024). Repressió, terror i foguera per a les dones, atiada per la corona, cacics, clergues, els dominics de la Santa Inquisició i els Actes de fe. Cultura de la violació i misogínia simbòlica, ben vigent a l’essència punitiva que perviu del nacional catolicisme de la dictadura franquista. Una política continuada amb vernís democràtic, sense poder fer us de la pena de mort, per una judicatura elitista i ultradretana, en tant que aparell estatal implacable contra la sobirania ciutadana, les llibertats, els dret dels pobles i l’independentisme. L’antídot a aquesta negació i perversió de la justícia, la poció, només s’aconseguirà amb processos republicans, llibertats i dret d’autodeterminació. Entre moltes altres coses això vol dir jutges i tribunals populars escollits directament per la població sobirana.

S’ha inclòs al Dansàneu de juliol el Congrés Internacional sobre Els orígens de la cacera de bruixes a Europa. El Codi contra la Bruixeria (1424) s’insereix en el llibre dels Costums i Ordinacions (s XIV-XV) de les Valls d’Àneu, es considera el 1er document conservat al continent europeu.

Ma Mercè Marçal ofereix en el poemari Bruixa de dol sentiments pregons: “Avui les fades i les bruixes s'estimen”; “Bruixa de dol/ Lligo els records i tanco la maleta:/ que engoleixi aquest llast l'avenc marí./ Que els peixos cusin la boca d'un destí/ amarinat en aigües de desfeta./

La repressió i el terror es consubstancial de l’època de decadència del sistema que comporta l’imperi del poder del capital privat: explotació, espoli, militarisme, colonialisme, racisme, domini, guerres, assassinats massius i destrucció dels bens, la natura, llibertats i pobles. Una caça de bruixes generalitzada i globalitzada. Ucraïna, Palestina-Gaza i l’altra cinquantena de guerres ho atestaven.

Repressió del règim constitucional de tall neofranquista és el resultat del manteniment governamental de la llei mordassa, malgrat els pactes per derogar-la. La judicatura i les policies (PN, GC, CNI) guanyen el pols a les llibertats i a la democràcia representativa monàrquica. La ultradreta cofoia.

Una majoria del Congrés estatal (PP, Vox, Junts) ha frenat en sec la nímia millora de reforma de la infame llei d’estrangeria, malgrat clama al cel que es derogui per defensar els drets de totes les persones, incloses les emigrants. Els menors seguiran desemparats sense obligació de les autonomies d’acollir-los, això en un Estat on el turisme gairebé doble la població resident. La poteta parda del xovinisme de Junts els agermana en el factor social amb les dretíssimes forces espanyoles reaccionàries del PP i Vox. És alliçonador pel 21% de migrants al país, també per una bona part dels aborígens. Fets són més que paraules, desitjos i fins i tot programes propagandístics.

Centenari Lenin. “La fallida de la II Internacional” (1915): “La majoria dels partits socialistes... s’han posat al costat del seu Estat Major central, dels seu Govern i de la seva burgesia, contra el proletariat”. “El socialisme y la guerra”: “Els socialistes han condemnat sempre les guerres entre els pobles, per considerar-les actes de barbàrie i vandalisme. Però la nostra actitud davant la guerra es, per principi, diferent a les dels pacifistes burgesos (partidaris i predicadors de la pau) i els anarquistes. Diferim dels primers perquè comprenem l’inevitable lligam de les guerres amb la lluita existent entre les classes dins de cada país, perquè comprenem la impossibilitat de posar fi a les guerres sense suprimir i sense instaurar el socialisme. Diferim també d’ells perquè reconeixem plenament que les guerres civils, és a dir, les guerres empreses per la classe oprimida contra la classe opressora -les guerres dels esclaus contra els esclavistes, del camperolat serf contra els terratinents, dels assalariat contra la burgesia- són legítimes, progressives i necessàries. Diferim tant dels pacifistes com dels anarquistes en que nosaltres, els marxistes, reconeixem la necessitat d’un estudi històric (des del punt de fita del materialisme dialèctic de Marx) de cada guerra per emparat”. Tom 26, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 25 de juliol de 2024

De la Carta de L’Aurora.

* Bruixa de dol. Il·lustració de Luci Gutiérrez. @Lucigutierrezillustration 

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo26.pdf

https://www.nuvol.com/teatre-i-dansa/bruixa-de-dol-391315

https://freight.cargo.site/m/L1819533316113500369868885369140/CONGRES_BRUIXERIA.pdf 

https://www.mhcat.cat/content/download/33558/345543/file/Per_bruixa_i_metzinera_seté%20articlepdf.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

L’Aurora es desvincula d’EUiA

Vint-i-cinc anys de contribuir a un moviment d’esquerra alternativa amb la construcció d’EUiA (1998-2024) han arribat a la seva fi. Vàrem compartir la fundació i impuls d’un moviment social i polític junt el PCC (ara Comunistes*), sectors llibertaris, anticapitalistes, el PSUCviu, segments sindicals i altres revolucionaris, joves i feministes. Ens cal mirar la realitat cara a cara referent als fets objectius: EUiA ha quedat superada i obsoleta pels esdeveniments i forces de la lluita de classes. La transformació treballadora, social i de llibertats republicanes, la revolució i el socialisme comunalista, feminista i afí a la natura, necessita nous aplegaments de política quotidiana útil per a les necessitats socials, honesta i coherent en les llibertats polítiques republicanes, que s’enfronti als poders econòmics i polítics, des de tots els espais possibles.

EUiA ha esdevingut monocolor, s’ha ofegat la seva vida política, les assemblees s’han esllanguit, la diversitat ideològica esvaït; reduïda a Comunistes* (C*) i L’Aurora, EUiA s’ha marcit. EUiA s’ha emprat com una pantalla instrumental legal per a les relacions institucionals i electorals  de C* amb les altres forces polítiques, sobretot una dependència especial amb ERC.

Des de 2020 la col·laboració entre L’Aurora i C* ha anat minvant, la comunicació desapareix, la confiança ha donat pas a una progressiva imposició unilateral de les decisions polítiques, de fet limitades a les electorals, sense una estratègia compartida; en fi, els acords respecte Sobiranistes, aliances i perspectives no s’han complert.

La direcció de C* es replica a EUiA. C* ha frenat, entorpit i bloquejat tot intent d’avenç per superar EUiA. És l’experiència amb Sobiranistes; o el fet que la iniciativa exitosa de la Convenció 14D 2019, que aplegà bona part de l’esquerra política, movimentista i sindical, de l’espai sobiranista i independentista, es quedés dormint el son dels justos, o dels beneits, en un calaix fosc i miop.

Per tant L’Aurora deixa de formar part d’EUiA i es desvincula de totes les decisions i actuacions de Comunistes*, en tant que EUiA i Sobiranistes.

L’evolució política ressent l’evolució del 15-M, doncs la seva referència institucional, sobretot Podemos i ara Sumar, o els Comuns, ha recalat al govern PSOE, devaluant les expectatives de radicalitat democràtica i social. Això s’ha combinat amb un reflux i impàs de la mobilització republicana, autodeterminista i independentista catalana. El corrent de fons arrastra la crisis estructural del règim i Estat espanyol. Inserida en una conjunció de crisis, internacional, de la globalització neoliberal imperialista. En aquest context el moviment obrer i les classes treballadores resten en un segon pla de l’escena política, mentre el gran capital opta per polítiques clarament reaccionàries, i tempteja opcions ultradretanes, malgrat esdevinguessin en nefastes conseqüències militaristes i guerres en el segle passat.

Les esquerres i les tendències obreres revolucionàries hem de cercar noves expectatives, fórmules polítiques i movimentistes i aliances. La mateixa CUP està immersa en un Procés de Garbí en que cerca un nou temps i reinventar-se. És important l’expectativa que s’explora a França amb el NFP, basat en una mobilització amplia per frenar la ultradreta i un programa de radicalitat social i en les llibertats.

Centenari Lenin. A “Carlos Marx (breu esbós biogràfic amb una exposició del marxisme)” (1914), unes sintètiques pàgines sobre la vida de Marx son el motiu d’un excel·lent resum del conjunt de la doctrina del socialisme científic: “El marxisme es el sistema d’idees i la doctrina de Marx... continuador i consumador genial dels tres corrents ideològics principals del s XIX... la filosofia clàssica alemanya, l’economia política clàssica anglesa i el socialisme francès, unit a les doctrines revolucionàries franceses en general... el materialisme modern i el socialisme científic modern com a teoria i programa del moviment obrer de tots els països civilitzats del món... El materialisme filosòfic... la dialèctica... la concepció materialista de la història... la lluita de les classes... la doctrina econòmica de Marx... el valor... la plusvàlua... el socialisme... la tàctica de la lluita de classe del proletariat...”. Finalitza amb una extensa i minuciosa bibliografia amb breus comentaris de dotze pàgines, sobre les principals investigacions, obres i articles de Marx. Tom 26, Obres complertes. Ed. Progresso, Moscou. 18 de juliol de 2024

De la Carta de L'Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo26.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

Vents citoyens

L’esclat de ciutadania, banlieue (suburbis) parissina, ciutats industrials, del jovent colpit, el profund rerefons de la immigració denigrada i exclosa, han provocat el tomb en les prediccions electorals que donaven el govern a la ultradreta francesa. Les polítiques burgeses pel gran capital de Macron han alimentat la involució i la degradació social. El potent “No pasarán” ha frenat en sec a les urnes a Marie Le Pen. Ara s’haurà de posar mans a l’obra per transformar unes polítiques destructives en unes favorables a la majoria treballadora, com estableix el programa del NFP (Nou Front Popular). Convé consolidar la rebel·lia desencadenada en constructiva, sense defraudar el moviment i consciència emergent. França, Gran Bretanya i Irlanda han alçat un to que apunta a desmentir la tendència ultradretana i militarista a Europa. La guerra d’invasió de Rússia a Ucraïna tramet sons cap un desastre major mundial. La població damnada, la classe treballadora amenaçada i reprimida, ha de refer la seves forces per aixecar una bandera diferent, oposada i alternativa a la de l’espoli, sotmetiment i destrucció que aboca el multiimperialisme del fracàs de la globalització neoliberal. Cal programa treballador, feminista, mobilització revolucionària que transmuti el poder en comunal i socialista.

Són aires de Fronde pel s XXI. A França s’ha conjuntat un esclat de la mobilització amb un sa i combatiu sentiment de rebuig a l'extrema dreta i a les polítiques dretanes d’involució general, s’ha cristal·litzat un programa significatiu social i en llibertats, més una referència política electoral (NFP) que ha resultat suficientment creïble. Una unitat d’acció electoral, al calor de la ira del rebuig social, amb un programa de fons social, treballador i de llibertats. Fa ben poc que una lúcida Angela Davis, clamava en un míting parisenc: Viviu en una mentira “Europa no és blanca!”.

La perspectiva de canvis que viu a les eleccions esmentades s’afegeix a les situacions a Espanya i Portugal. Ara bé, la precària i contradictòria majoria de suport al govern PSOE amb Sumar, necessita com a peix a l’aigua un tomb a les polítiques socials (Renda Bàsica Universal, Serveis Públics, Desprivatitzacions energia, aigua, Salut, Educació), llibertats (amnistia, llengua, llei Mordassa, llei estrangeria, dret a d’autodeterminació), econòmiques (treball, sous, pensions), fiscals (impostos rendes altes a mitja europea, frau), corrupció, generar i treballar expectativa per processos constituents republicans.

I, cal dir-ho, es pot, es podrà, al seu temps. Des de la lluita, la perseverança irreductible, construint política front el poder institucional, econòmic i moral.

L’assimilació de l’efecte citoyens fomentarà eufòria de propostes que convé aprofitar a fons. Fem-ho arran de terra.

La manera capciosa del PSC d’Illa, és precisament quelcom a denunciar. Illa proposa al Congrés del PSC de Barcelona, ni més ni menys que un Front d’Esquerres (fins ara era la proposta estratègica del PCC-C*), entre el PSC, ERC i Comuns. En realitat és un front a l’esquena de les llibertats de Catalunya, del dret a l’autodeterminació i de les discriminacions a la llengua catalana. Al posar com exemple a l’alcalde Collboni, Illa mostra el llautó d’un front favorable a les grans infraestructures (Aeroport, Port, Hard Rock), al gran capital del luxe, hosteleria, els grans tenidors d’habitatge i lloguers. Una projecció de la ciutat de grans esdeveniments, amb el sotmetiment i els privilegis dels poders de l’Estat de la corona i corrupció.

Des de Junts l’entusiasme deriva a un front independentista. Fent bandera del president destituït Puigdemont, per absorbir ERC i domesticar la CUP, amb l’aval de l’ANC, Òmnium i AMI. Tot i que fins ara Junts no ha mogut un dit per les necessitats socials i de serveis vitals. Com poden somiar en captivar o representar una majoria ciutadana sense assumir reivindicacions vitals com s’ha fet en el programa del NFP?

Fet nacional imbricat en fel actor social, aquí rau la genialitat estratègica més que màgia truculenta. Cal motivar el més profund de la ciutadania: autodeterminació + llengua + sostre + drets immigració + treball + sou x viure + dones sanes i estalvies + natura.

El proper dimarts 16 de juliol, a 18,00 h, conferència de premsa per la llibertat del pacifista ucraïnès Maksym Butkevych, empresonat per Rússia per emprar les armes en defensa del seu país.

Centenari Lenin. Referent a l’atac contra el marxisme i el socialisme, escriu  “Un aniquilament més del socialisme” (1914): “de paraula, el respecte segueix existint; de fet, la tradicional incomprensió de la dialèctica materialista de la teoria de la lluita de classes ha conduit de manera ineluctable a abjurar també de la teoria del valor pel treball... els clàssics sondejaren i trobaren una sèrie de “lleis naturals” del capitalisme, no comprenen el caràcter transitori d’aquest ni veient la lluita de classes que es lliure al seu si, ...El socialisme científic se sosté  en el fet de la socialització de la producció pel capitalisme”. Insisteix sobre “El dret de les nacions a l’autodeterminació” (1914): “La burgesia planteja sempre en primer pla les seves reivindicacions nacionals. I les planteja d’una manera incondicional. El proletariat les subordina als interessos de la lluita de classes... Per això el proletariat es limita a la reivindicació negativa... de reconèixer el dret a l’autodeterminació, sense garantir res a cap nació ni comprometre’s a donar-li res a expenses d’una altra nació... (el) proletariat de Rússia (te plantejada) una tasca doble, o millor dit, bilateral: lluitar contra tot nacionalisme i, en primer lloc, contra el nacionalisme rus”. Tom 25, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 11 de juliol de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo25.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

https://www.sinpermiso.info/textos/leed-a-lenin-habla-de-nosotros

La ciutat dels grans esdeveniments

Dues germanes s’acaben de suïcidar induïdes pel desnonament anunciat. Aquest és el terror fragant que provoca, impune, la depredació immobiliària privada. L’esplendor de la Barcelona del luxe dels capitosts dels diners i del PSC implica una amarga realitat pel veïnatge. Terrorisme econòmic, corrupció, impunitat i perversió democràtica. El Tribunal Suprem encapçala la rebel·lia per boicotejar l’aplicació de la Llei d’Amnistia alhora que es confronta al Congrés escollit. La judicatura ultradretana suprema vol imposar la repressió estatal al govern i sotmetre la sobirania ciutadana. Neofranquisme judicial amb patent de cors privilegiada. El TS obre foc de míssil a la línia de flotació del govern, van a dinamitar el bloc d’investidura. La reacció popular boliviana per batre el cop d’Estat, o la magnífica mobilització francesa per frenar el vot a la ultradreta, són exemples de bones pràctiques per parar el neo pronunciament de les togues.

L’1 de juliol hem complert 9 anys de la llei Mordassa. Es va reformar el Codi Penal i la Llei de Seguretat Ciutadana, per part del PP. Són polítiques repressives de dretes que ha sostingut i aplicat el govern de les esquerres; el PSOE davant, però també amb Podemos i ara Sumar, en coalició governamental, tot estar-hi en desacord. Unes mesures legals de limitació i involució dels drets fonamentals i llibertats d’expressió, manifestació i premsa. Una mordassa que empara la impunitat policíaca i judicial, un niu d’arbitrarietat constitucional que desconcerta i desespera al jovent i gent lluitadora, mentre alimenta i beneficia a la ultradreta.

De la ciutat literària dels prodigis a la “dels grans esdeveniments” (o “la millor botiga del món”) és marca PSC; un partit cada dècada més compenetrat amb les elits del luxe i hoteleres, el gran capital espanyol i internacional, immobiliari, de serveis, hospitalari i farmacèutic, del gas i aigua, així com de les grans infraestructures. El PSC de Collboni i Illa no en fa penyora del corredor de la mediterrània, ni de l’ample europeu del ferrocarril al port, ni tampoc de Rodalies. Lo seu és permetre espoliar el més genuí del patrimoni a l’altar de l’Olimp euro. El front dels negocis ingents i l’especulació s’ofegarà en l’èxit de les minories poderoses que buiden els barris, condemnen a la pobresa i la precarietat, fan irrespirable i intransitable la capital, estenent la malura a tot el territori. L’alcalde ho presenta com favorables a la ciutadania, tanmateix els canvis en els pisos turístics, els fa a nom i goig del capital hoteler. Riquesa pel gran-luxe, lobbyturisme, macroinfraestructures i esdeveniments, empobriment en qualitat de vida, treball i degradació dels barris. El PSC dels rics.

El dissabte 6 de juliol manifestació per denunciar la massificació: Contra el model de macroesdeveniments i macroprojectes, contra la massificació turística de les nostres ciutats. Columnes des dels barris a Barcelona. Manifestació a Girona.

El diumenge 7, manifestació per Palestina: Aturem el genocidi. Fi al comerç d’armes i a les relacions amb Israel. BCN, Pl. Universitat, 18,15 h.

Suport a la llibertat de Maksym Butlevicht, pacifista ucraïnès destacat defensor dels drets humans. El febrer de 2022, davant la guerra russa d’invasió d’Ucraïna, va incorporar-se a la defensa del seu país agafant les armes. “Desaparegut” durant mesos va aparèixer en territori ocupat, jutjat i condemnat per Rússia a 13 anys de presó. El 16 de juliol acte al Col·legi de Periodistes per la seva llibertat.

Centenari Lenin. Llegim a “Marxisme i reformisme” (1913): “A diferència dels anarquistes, els marxistes admeten la lluita per les reformes, és a dir, per millores de la situació dels treballadors que no lesionen el poder, deixant-lo com estava a mans de la classe dominant. Però, a la vegada, els marxistes combaten amb la major energia als reformistes, que circumscriuen directa o indirectament els anhels i l’activitat de la classe obrera a les reformes”. A “Notes crítiques sobre el problema nacional” (1913): “El programa nacional de la democràcia obrera és: cap privilegi en absolut per una nació o idioma; solució del problema de l’autodeterminació política de les nacions, o sigui, de la seva separació en tant que Estats, per via completament lliure i democràtica”. Fa bé repassar “La correspondència entre Marx i Engels” (1913), un Engels de 24 anys a París: ““discutirem sobre proudhonisme... El punt principal que vaig haver de provar fou la necessitat de la revolució violenta” (23 d’octubre de 1846)... Definí, escriu Engels, les intencions dels comunistes d’aquesta manera: 1) defensar els interessos dels proletaris enfront dels de la burgesia; 2) realitzar això mitjançant l’abolició de la propietat privada i el seu reemplaçament per la comunitat de bens; 3) no reconèixer una altra manera de portar a fi aquests objectiu que la revolució democràtica violenta (escrit any i mig abans de la revolució de 1848)”.Tom 24, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 4 de juliol de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo24.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

Singularitat sense lliure decisió

L’Amnistia comença a aplicar-se. Malgrat tots els obstacles i la previsible obstaculització ha resultat possible. És un ariet que obre bretxa. Cal posar la banya en la lliure decisió sobirana. El dret a l’autodeterminació i un referèndum efectiu, per a decidir el que Catalunya vol ser en la seva estructuració política, amb qui i com es vol relacionar, associar, federar o confederar, és quelcom encara negat i reprimit, ans que no es podrà evitar. L’Estat, les forces democràtiques, republicanes i les esquerres, hauran de posar fil a l’agulla, o el sotmetiment del fet català alimentarà la involució i la regressió política reaccionaria vers la ultradreta, de tall i privilegis neofranquistes, corrupció inclosa. La pressió per investir a Illa/PSC president pren la forma de proposta de finançament singular, en contraposició al concert econòmic, i sobretot per evitar vel·leïtats de lliure decisió i refrendatàries. La concepció de singularitat recorda la fórmula de la Convergència de Mas (pacte fiscal, 2012), o efluvis del Pacte del Majestic de Pujol (CiU, 1996). Uns pactes insuficients, incomplerts, que no han frenat el dèficit fiscal de milers de milions de l’Estat referent a Catalunya.

Sobre el Concert econòmic, o fórmules de decisió i execució pressupostària pels impostos recaptats a Catalunya, i en relació a les inversions estatals deficitàries, tant per insuficients com per incompliment reiterat, siguin en governs de UCD, PSOE o PP, hi ha unanimitat absoluta en el nacionalisme gran espanyol. La bandera ideològica de la unitat nacional espanyola o de la plurinacionalitat, es fon en la imposició constitucional, manu militari i repressiva, de garantir la recaptació dels impostos de forma directa per part de l’Estat. És un dèficit fiscal entre un 8% i un 10% del PIB anual de Catalunya des de la transició i l’autonomia. Una forma d’espoli. Castells, els governs tripartits de Maragall i el de Montilla, ja es varen estavellar contra aquest tipus de parasitisme financer estatal.

Salvador Illa, PSC, és un fidel avalador d’aquest drenatge financer a Catalunya que discrimina i perjudica seriosament les condicions de treball i de vida de la majoria de la població. Illa s’ha erigit en el defensor i interlocutor privilegiat de l’Estat, sigui per defensar la repressió basada en l’article constitucional 155, contra les decisions del referèndum popular però il·legal de l’1 d’octubre de 1917, sigui per condemnar l’Amnistia o per defensar-la. Illa ha abanderat els interessos i beneficis del gran capital, les grans infraestructures més nocives, però no la del corredor de la mediterrània, ni els traspàs de Rodalies. El mateix Illa ha bregat contra qualsevol inici d’aplicació de la Renda bàsica universal, prioritzant el sistema de subsidis fracassats, de tarannà caritatiu en comptes d’universal i assequibles. Illa no es talla de reiterar que no hi haurà dret a l’autodeterminació ni referèndum.

I si Illa no te els suports suficients per a la investidura, doncs per això no s’ha presentat, tampoc fa de bo la candidatura de Puigdemont/Junts, com ha assenyalat la CUP.

Les promeses governamentals de 12.000 M per Catalunya, la meitat del deute fiscal comptabilitzat, sense garantia de compliment, tot i vist les experiències viscudes, poden ser llamineres. Una major part es vehiculitzarien i farcirien els negocis de les multinacionals i grans fortunes, però una part més petita potser arribarien a la població més modesta. En això piquen els sindicats de CCOO i alguns sectors socials. Ara bé, la condició d’investir a Illa de president, val a dir, amb l’Illa de gestor governamental, sembla més aviat un esquer, un cant de sirenes. El fet de que no hi ha proposta de canvi d’estructura (concertada privada) i model a Educació, Salut, en els diferents serveis públics, als subsidis, a reprivatitzacions de serveix bàsics, donen l’alarma de que hi ha mala peça al teler.

La crisi política de la Generalitat pot empènyer el precari equilibri del bloc de suport del govern estatal. L’atzucac parlamentari necessita de mobilització popular i perspectives de llibertats sobiranes.

Centenari Lenin. A les “Tesis sobre la qüestió nacional” de 1913, precisa: “El # del nostre programa (sobre l’autodeterminació de les nacions) només pot ser interpretat en el sentit de l’autodeterminació política, és a dir, del dret a la separació i a la formació d’un Estat independent... aquest punt del programa socialdemòcrata és absolutament necessari... Rússia és a l’actualitat el país de règim estatal més endarrerit i reaccionari en comparació de tots els països que la rodegen... insistir... en el dret de les distintes nacions a formar un Estat apart o a escollir lliurement l’Estat al que desitgin pertànyer... posar en guàrdia... per a que no es deixin enganyar per les consignes nacionalistes de la “seva” burgesia... que intenta dividir al proletariat i desviar la seva atenció dels fraus de la burgesia... El proletariat no pot lluitar pel socialisme i defensar els seus interessos econòmics quotidians sense la unitat més estreta i complerta dels obrers de totes les nacionalitats en totes les organitzacions obreres sense excepció... exigeix l’absoluta igualtat de drets de les nacionalitats i lluita contra tota classe de privilegis d’una o diverses nacionalitats... rebutja, en particular, l’idioma “oficial”... exigeix la promulgació d’una llei general de l’Estat que protegeixi els drets de tota minoria nacional a qualsevulla lloc del país...” Tom 23, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 27 de juny de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo23.pdf

https://amnistia.omnium.cat/