L’Assemblea Educativa, motor de la força col·lectiva

La comunitat docent ha aconseguit acabar el curs amb combativitat i amb força per preparar un retorn al setembre que suposi nous embats. El sistema educatiu públic a Catalunya es troba en una profunda crisi per l’infrafinançament de recursos. La situació és d’emergència i necessita d’un canvi estructural de model. La mobilització y organització de la vaga ha produït un avenç de la consciència. La participació i la força col·lectiva ha construït les assemblees de centres, la seva coordinació comarcal i territorial amb l’Assemblea Educativa de Catalunya (AEC) i una plataforma reivindicativa amplia que fa d’organisme general de direcció de la lluita.

L’Assemblea Educativa de Catalunya ha esdevingut el motor veritable de participació i decisió dels Centres de la majoria mobilitzada.

Són 520 les assemblees registrades i 30.612 treballadores, amb la participació dels sindicats USTEC, CGT, Intersindical-IAC, CNT i COS, i una Coordinació per comarques i nacional.

A la 6a Assemblea de juny, a l’Ateneu del Clot, Barcelona, 120 representants han fixat de pressió al govern durant l’estiu, i han acordat reprendre la mobilització des del primer dia de curs del setembre. Es faran noves consultes a l’afiliació dels sindicats i a la comunitat docent per concretar el model de vaga i quines són les millores que han de ser substancials i útils com reclama la comunitat docent en lluita.

Per a la portaveu de l’AEC “són els sindicats qui han de convocar les vagues, però, en tot cas, ho faran després d’escoltar les decisions en assemblea”, mentre precisa que les organitzacions sindicals estan convidant l’assemblea a tenir representació dins del comitè de vaga.

“Aturem l’emergència social i educativa“. La mobilització la van convocar els sindicats USTEC, CGT, Intersindical, CNT i COS, els que no han signat el preacord amb Educació.

Millores laborals, augment salarial, reducció de ràtios, atenció a l'escola inclusiva i augment del pressupost educatiu articulen la plataforma reivindicativa, destinada a avançar fins aconseguir el 6% dels pressupostos de la Generalitat.

L’AEC i els sindicats situen tres vessants pels nou embats des del primer dia del curs 2026-27: a) la plataforma reivindicativa actualitzada i el tipus de mobilització de la vaga; b) les esmenes als pressupostos a través dels grups parlamentaris (la CUP s’hi ha compromès, i es pressiona per tenir el suport d’ERC i Comuns); i c) el suport de les famílies i del conjunt de la població.

S’exigeix que la negociació amb la conselleria d’Educació sigui amb el comitè de vaga, per això la USTEC ja no va acceptar participar en l’ultima convocatòria de la mesa negociadora. I es faran consultes a tots els centres i docents, de manera que sigui la participació de tot el col·lectiu docent qui prengui les decisions, tant de contingut com del tipus de mobilitzacions.

El debat que introdueix CCOO en una jornada sobre l’educació, sobre el corporativisme o el gremialisme de la vaga docent, com si només es preocupés de les condicions laborals de les persones ensenyants, i no es tingués en compte el context social de pobresa, de la infància i de la segregació, no correspon a la vida i a la plataforma de les assemblees, ni dels sindicats de la majoria mobilitzada. 

Les posicions resumides en “el diari de l’educació” sobre les impossibilitats per aconseguir els avenços de la plataforma reivindicativa resulten condescendents amb el govern i són presentades com les realistes, perquè argumenten que “no es pot arribar al 6% del pressupost”, que “s’ha de millorar abans (el conjunt social) o no es pot avançar en l’ensenyament”, o que “un gremi no resol el conjunt de la classe treballadora... (perquè) millores en les condicions de la docència no significa resoldre el problema educatiu”.

Unes reflexions que contrasten amb el crit “Niubó dimissió” de la manifestació, o amb la defensa aferrissada per un ensenyament públic de qualitat i en català.

O com ho expressa Òscar Simón, delegat d’USTEC, a Viento Sur: “les condicions laborals de les treballadores són també les condicions d'aprenentatge de l'alumnat. No hi ha educació de qualitat sostinguda sobre la precarització de qui la fa possible”.

Un sector com l’ensenyament representa una perspectiva de futur de millora pel conjunt de la classe treballadora i de la població. La mobilització, la participació i decisions en consultes de tota la comunitat docent, la plataforma reivindicativa, les assemblees de centres i l’Assemblea Educativa de Catalunya, són experiències útils per a tots els sectors de la població.

25 de juny de 2026

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://assembleesdocents.cat/

https://www.sindicat.net/wp-content/uploads/2026/06/Full-519-Dignitat-educativa.pdf

https://diarieducacio.cat/ccoo-avisa-el-malestar-educatiu-es-el-simptoma-duna-crisi-estructural/

https://vientosur.info/i-ara-que-com-continuem-la-lluita-al-moviment-de-leducacio/

La revolució, imprescindible

Els poders del règim de la monarquia noten que no trepitgen ferm. Les crisis i els esclats de mobilització de sectors de la població treballadora no donen treva ni als governs ni a l’estat. Segons el Papa del Vaticà, per estabilitzar l’estat cal consens entre els enemics. En un altre to, el diari El País fa sonar l’alarma pel fet que “Ningú sap on ens condueixen aquests temps”, i conclou que “la socialdemocràcia és més necessària que mai”. El cert és que les idees, els valors i la pràctica política de l’esquerra reformista queden assimilades pels interessos de la classe dominant i els seus estats. Aquests temps necessiten la recomposició política de les classes treballadores per una imprescindible transformació social revolucionària.

El PP és al frec de recuperar el govern, mobilitza a Madrid i acapara la majoria d’autonomies, però l’hi manca el suport de Catalunya i del País Basc. Mentrestant el PSOE i la seva esquerra no omplen els carrers i reculen en les expectatives de vot, mentre es mantenen al govern gràcies a una conflictiva majoria d’investidura.

Les polítiques de la socialdemocràcia governamental resulten contradictòries amb els valors i el reformisme que prediquen. El desencís corroeix les expectatives populars. Segments del jovent cerquen vies de transformació revolucionària i aixequen les banderes del socialisme i del comunisme. El gruix de la classe obrera es mou dins d’aquestes tendències però sense expressar-ho de manera col·lectiva, ni organitzada políticament. Mobilitzacions com les de les comunitats docents ens mostren processos significatius del canvi en curs.

L’anàlisi de l’editorial esmentada és el compendi d’uns valors i d’una situació política internacional “que ja no tornarà”, segons la pròpia UE. La proposta d’un nou equilibri relatiu entre la socialdemocràcia, la democràcia cristiana i el liberalisme, liderada per la primera, és una il·lusió efímera. La fórmula tampoc tornarà, si més no de la mateixa manera.

L’increment de les desigualtats, l’atac als drets individuals i el repartiment nuclearitzat del món entre les superpotències depredadores, són precisament les polítiques que han conduït a les confrontacions actuals que dinamiten les relacions de poder establertes fa vuitanta anys.

El militarisme creixent, els míssils de Trump, Putin i Netanyahu, les ambicions de la Xina, i els temors de la Unió Europea i de Gran Bretanya, estan relacionats amb el poder de les grans multinacionals i dels amos del capital financer internacional.

El reformisme de la socialdemocràcia, més que una alternativa als veritables amos de les multinacionals i dels estats, ha representat una contenció de les transformacions revolucionàries, tot i fent-se vehicle de les pressions populars i de les classes treballadores per frenar els pitjors excessos de l’economia de lliure mercat.

Els drets democràtics i els serveis públics i les condicions de vida en aquests anys han estat una conquesta social i política de la lluita i la mobilització populars. Precisament els temps han canviat. Davant la deriva militarista, explotadora i depredadora, cal aprendre de les experiències. Cal combatre el desgavell que provoquen les multinacionals, i la destrucció que desfermen els estats. Davant la necessitat de canvi social comunitari, l’organització política comunista revolucionària és més necessària que mai.

Final de curs mobilitzat

A Catalunya i el País Valencià el final de curs obliga a reprendre la lluita i a decidir-ne les formes el proper setembre. La manifestació del passat diumenge 14 a Barcelona ha mostrat la decisió de continuar la mobilització, tot consolidant el que ja s’ha aconseguit fins ara. El crit més corejat va ser “Niubó, dimissió!”, li seguien “contra la degradació de l’educació”, “per l’Ensenyament públic de qualitat”, i l’exigència al govern de negociació amb la representació sindical mobilitzada. Les assemblees de centre han adquirit un protagonisme important, fins el punt de que els sindicats, liderats per USTEC, han assumit la proposta de superar el marc de negociació actual de la mesa negociadora amb el govern per passar a fer-ho des del comitè de vaga. La mobilització 0-3 (escoles bressol), i les samarretes blaves amb les demandes de l’ensenyament concertat, amplien la lluita. El principal repte és el suport actiu de les famílies, d’una banda, i, de l’altra que els partits que han donat suport a la mobilització facin prosperar les esmenes als pressupostos que els sindicats han anunciat, en comptes d’acceptar la negativa del govern del PSC.

18 de juny de 2026

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://elpais.com/opinion/2026-06-15/imprescindible-socialdemocracia.html

Nova fase de la rebel·lió docent

El contundent NO de la consulta a les concessions del govern per insuficients forma part d’una nova fase de la vaga educativa. La USTEC ha escoltat la decisió de les assemblees dels Centres i del vot docent a la consulta, ha obeït i fet pinya amb la unitat sindical mobilitzada per aconseguir guanyar. Les massives vagues i manifestacions del 5 i 9 de juny desautoritzen el govern del PSC i mostren la capacitat de lluita. Cal que la Generalitat concedeixi les reivindicacions, fent real l’avenç cap el 6 % dels pressupostos. El curs acabarà mobilitzat amb els centres disposats per alçar-se el setembre.  

La potent mobilització de l’educació valenciana i la lluita de l’escola del 0-3 madrilenya, amplifica el ressò de la vaga de l’escola pública catalana. És una mobilització que afecta al conjunt de les famílies i que obté l’empatia de la població. Tothom està interessat en la millora de la qualitat de l’ensenyament públic.

A la consulta a la comunitat docent catalana de més de 99.000 persones, han participat el 61,11%, de les quals el 34,9% (21.184 vots) ha dit «Sí» i el 65,1% (39.502 vots) ha optat pel «No». Tot seguit USTEC va reconèixer que s’havia equivocat en l’apreciació de la disposició combativa dels centres, i també en el marc de negociació de la mesa sindical amb el govern. La rectificació significa comprendre el protagonisme que han obtingut les assemblees dels centres, la voluntat decisòria de les docents i la pròpia mobilització i, per tant, la representativitat del comitè de vaga.

És una experiència de democràcia directa mobilitzada, molt més amplia i representativa que els propis sindicats. Per tant aquests han de respectar i obeir. Que mani la Comunitat docent i les assemblees de centres, de manera que el sindicats vehiculin i contribueixen a organitzar la lluita per aconseguir la plataforma acordada.

El govern ha anat cedint a cop de mobilització. Va intentar trencar la lluita amb “L’acord de país” amb CCOO i UGT, a esquenes de la mesa negociadora en curs i del Centres. Davant el rebuig de la primera consulta i la mobilització creixent, van provar amb noves concessions, que varen ampliar en el preacord d’USTEC, però van tornar a ser rebutjades amb contundència en una nova consulta. USTEC ha reaccionat en funció de la decisió dels docents posant-se al seu servei.

Ara li toca al govern, a CCOO i UGT, acceptar que la degradació greu de l’ensenyament públic, com passa amb els altres serveis públics -salut, xarxa ferroviària, energia- no és suficient amb unes millores minses, sinó que cal escoltar les necessitats dels col·lectius afectats i posar fil a l’agulla per resoldre-ho.

El dimarts 9 la convocatòria era bren clara: “FETS, no miracles”, “Menys Miracles i més Recursos”. I USTEC assumia la proposta de CGT, Intersindical i COS, de que el govern havia de seguir amb la negociació però que, en comptes de fer-ho amb la mesa sindical de fins ara, ho havia de fer directament amb el comitè de vaga.

La consellera Niubò s'oposa i el president Illa li dona suport, en comptes d'escoltar, acceptar i aplicar el que demanen els docents. CGT, Intersindical i COS plantegen la seva dimissió. Fins quan aquest mal govern per a l'escola i per a la població treballadora?

NO son acceptables uns Pressupostos i un suport al govern contra la comunitat docent.  Qui s'ha compromès amb les reclamacions, la mobilització docent i l'ensenyament públic,  Comuns i ERC, han de fer mans i mànigues per assegurar que el govern giri i assumeixi d’una vegada les reivindicacions de la vaga educativa. La CUP ja està denunciant aquest tipus de Pressupostos i que la degradació de l’ensenyament és molt més nefasta que el Hard-Rock.

Passes significatives cap el 6 % del pressupost en ensenyament és el que permetria un avenç real, suficient en la millora de l'ensenyament públic, incloent necessitats Inclusives, ràtios i condicions de treball dins l'horari docent.

L’amplitud de la vaga docent amb assemblees i centres mobilitzats, i sindicats que organitzen la lluita, és un senyal de què la resistència a les retallades i a la degradació dels Serveis Públics supera la resistència al retrocés per passar a la iniciativa de lluita i alternativa política. És un canvi de tendència que s’obre pas dins la classe treballadora per resoldre políticament les seves propostes. El suport de les famílies i de la població és vital. El diumenge 14 tothom a la manifestació: Aturem l’emergència Social i Educativa. Defensem les treballadores de l’educació. A 11,30 h, Jardinets de Gràcia, Barcelona.

Cursa antiracista

Dissabte 13, 2a Cursa antiracista. Plaça de Josep Puig i Cadafalch, Barcelona.

Jornades feministes

En el 50è aniversari de l’eclosió del moviment feminista se celebren les Jornades Feminismes en revolta 1976-2026, el 12, 13 i 12 de juny, al recinte Fabra I Coats.

Biblioteques

Les Biblioteques de Barcelona i del Sistema de Lectura Pública de Catalunya estan en vaga indefinida organitzada per la CGT, reclamen la fi de la precarietat laboral, millores salarials i la reducció dels horaris abusius.

La visita del Papa de l’Església catòlica

El Papa Lleó XIV, rebut pels caps de l’Estat, de les Autonomies i en sessió plenària al Congrés, alimenta els Hazte Oír al negar en el Congrés el dret a l’avortament i a l’eutanàsia; la misogínia no la canvia les referències als feminicidis. La rebuda oficial ha esmicolat l’aconfessionalitat constitucional, gairebé rememorant el pal·lio franquista. L’estat segueixfinançant l’Església catòlica via Concordat, Hisenda i subvencions. La Jerarquia catòlica disposa d’un extens patrimoni, púlpits, escoles, mitjans de comunicació i milers de professionals del cel al servei d’una moral reaccionària i una pràctica terrenal que defensa com a natural el sistema capitalista i els seus estats, fins i tot quan critica algunes de les seves conseqüències destructives. El “Jo No T’espero” de la mobilització laica ha estat un contrapunt necessari.

Manifestacions i vagues

16 de juny: vaga de metges, que estenen la lluita a les hores extres dels CAP, mentre avancen les mobilitzacions al Vallès per la sanitat.

11 de juny de 2026

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://lauroraom.cat/segueix-la-rebellio-dels-docents/

https://lauroraom.cat/trabada-de-forces-internacionalistes/

https://lauroraom.cat/portoalegre-un-pas-endavant-i-un-limit-a-superar/

El reformisme del Papa apuntala l’estat

La visita del cap de l’Estat del Vaticà, presentada com de rerefons social i d’orientació moral vers les noves tecnologies com la IA (intel·ligència artificial), ofereix a la joventut, a la gent treballadora i a les persones migrades en particular una crítica reformista destinada a acceptar, sense alternatives terrenals, el poder basat en la propietat privada, les transnacionals i els estats burgesos actuals. La religió segueix sent l’opi del poble.

Les multinacionals, el capital financer i els estats imperialistes estan en una fase creixent de militarització per garantir els seus beneficis i el seu poder. Les guerres d’espoli i dominació dels pobles, l’explotació de les classes treballadores i el saqueig de la natura estan dinamitant l’equilibri mundial nuclearitzat establert fa setanta anys pels principals estats guanyadors de la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

En aquest trànsit cap a una nova situació mundial, després de l’esfondrament de la globalització neoliberal, un grup selecte de famílies mil milionàries, multinacionals i estats imperialistes actuen per mantenir el seu poder, encara que sigui a costa de tota la humanitat i del planeta, i per concentrar-lo en menys mans i en menys estats.

La incapacitat per resoldre les crisis que provoca el sistema econòmic i polític d’aquests amos del món genera la reacció creativa de les classes explotades i dels pobles. La mobilització dels sectors socials i de les professions més damnades és la base de les rebel·lions, revoltes i revolucions, que són el bressol d’una alternativa social real: socialista i comunista.

El Vaticà i Lleó XIV ofereixen un placebo terrenal de reformisme conservador. L’encíclica Magnifica Humanitas (La humanitat magnífica, 15 de maig de 2026, en el 135è aniversari de Rerum Novarum) és una operació per apuntalar els estats. El diagnòstic de les crisis i del traspàs del poder dels estats cap al sector privat de les transnacionals, així com l’enfocament de la IA i del patiment de la població més empobrida i colpejada, permeten suavitzar el capitalisme dins d’una conceptualització moral humanista de comunitat universal.

Del 6 al 12 de juny, a Madrid, Catalunya i Canàries, la divinitat del cel i la moral estaran al servei de l’Estat.

Manifestacions i vagues

16 de juny: vaga de metges, que estenen la lluita a les hores extres dels CAP, mentre avancen les mobilitzacions al Vallès per la sanitat.

4 de juny de 2026

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

 

 

La independència de la classe treballadora

La mobilització de la comunitat docent, amb jornades de lluita, manifestació i vaga per aconseguir mitjans per un ensenyament públic en condicions, mostra que la classe treballadora només millora les condicions de vida quan aconsegueix superar les il·lusions, la dependència dels cants de sirena patronals i de la demagògia del poder estatal. L’1 de maig ha de posar els ulls en les necessitats socials, els drets i les reivindicacions de la població treballadora autòctona i immigrada.

Aquest 1 de maig, que posa al davant els drets socials i la lluita contra els estralls de la guerra, ve marcada per la situació convulsa de retrocés i destrucció que provoca el militarisme imperialista de la triada Trump, Netanyahu i Putin. El dels EUA contra l’Iran, el d’Israel que arrasa Palestina i el Líban, el precursor de Rússia envaint Ucraïna.

Els bancs i les principals multinacionals acceleren la competència econòmica per mantenir l’estatus de les minories privilegiades que concentren beneficis i poder i dirigeixen els estats.

El pressupost militarista creix arreu, a costa del sofriment dels pobles i de les classes treballadores, augmenta la inflació, es dilueixen conquestes laborals i socials, es limiten drets i llibertats en nom de la seguretat pública, en mig de la incertesa provocada per les guerres. Però es tracta de la seguretat de la sacrosanta propietat privada del capital!

Aquest 1 de maig toca mirar ben arran de terra. Què exigeix la comunitat docent mobilitzada? Què reclama la població per als serveis públics com l’educació, la salut, el transport ferroviari? Quines condicions laborals calen per sortir de la precarietat? Com garantir serveis vitals com l’energia? Com aconseguir lloguers que es puguin assumir amb un sou de persona treballadora? Com acabar amb la discriminació de la llengua catalana? O com imposar la igualtat real de les dones i el seu dret a viure sense ser assassinades ni violades.

La coherència sindical exigeix sumar forces per l’èxit de la mobilització docent.

La Cimera progressista va tenir alguns discursos memorables, però els pressupostos militaristes creixen, com també augmenta la repressió. El PSC fins i tot prova d’imposar la presència dels Mossos a les escoles públiques catalanes. Es proclamen drets universals, mentre es discrimina la llengua catalana, i es nega el dret a l’autodeterminació a Catalunya. Es confia en l’ONU i la legalitat internacional per mantenir l’equilibri de poders en el món, quan els principals estats imperialistes, amb EUA, Israel i Rússia al capdavant, l’han subvertit i esmicolat, quan era un ordre fet a la mesura dels seu poder i interessos, per sotmetre els estats i els pobles i a les classes treballadores.

El sindicalisme que somia o depèn d’aquest progressisme impostat ens porta a arrossegar-nos per les catifes patronals i governamentals.

Els qui diuen que la ultradreta i el feixisme són un Cavall de Troia, porten una bena als ulls. És la monarquia! És la judicatura! Són les policies! Són els alts funcionaris estatals i de la jerarquia eclesiàstica!

Aquest 1 de maig ens cal entendre que ja no serveix atrinxerar-nos per minimitzar els cops, que això no és suficient per aconseguir millores laborals, socials i polítiques de llibertats. Cal observar i aprendre de la gent jove que boicoteja els actes feixistes. Ens cal generalitzar els mètodes de la comunitat docent per construir les demandes i la vaga: debat i compromís centre a centre. O el del Sindicat de llogateres: mobilitzar col·lectivament per a enfortir cada veí i veïna amenaçats.

Cal comprendre que hi ha símptomes que mostren que hi ha disposició de lluita, que hi ha frustració i rebel·lia, i que les mobilitzacions i les revolucions es poden perdre però, també se’n guanyen.  

Els Mossos no eduquen, reprimeixen

Declaració i manifestació dels instituts Eugeni d'Ors i Margarida Xirgu de l’Hospitalet de Llobregat pel rebuig a la presencia deMossos d’Esquadra de paisà a les escoles. El pla pilot de la Generalitat a 13 Instituts llança benzina al foc: repressió en comptes dels mitjans educatius que reclama la comunitat docent. Són mesures de dretes imposades per un PSC que es vol progressista que han encrespat encara més els ànims d’una comunitat educativa revoltada. Volen escoles lliures de Mossos: “La convivència s’educa, es construeix i es cuida; no s’imposa amb presència policial”.

Manifestacions i vagues a l’ensenyament

La nova consulta sobre la continuïtat de la lluita entre el personal docent ha donat un mandat clar a favor de les jornades de vaga durant els mesos de maig i juny. Es manté el rebuig a l’“acord de país” entre la Generalitat i CCOO i UGT. La mobilització de la majoria sindical, amb la participació i el compromís des dels centres escolars, reitera l’exigència de menys ràtios, menys burocràcia, de més personal i més sous. En concret: a) Recuperar el poder adquisitiu del professorat en retrocés des de 2008eni garantir salaris dignes, b) Incrementar la inversió educativa per reduir ràtios i millorar l’atenció a tot l’alumnat amb el reforç de plantilles, c) Eliminar la sobrecàrrega burocràtica amb un pla efectiu i negociat amb la majoria sindical; Revisar els actuals currículums comptant amb el professorat. USTEC i la majoria sindical consideren que “el conflicte no és només laboral, és també un conflicte de model educatiu. Ens hi juguem la qualitat de l’educació pública i les condicions per garantir una atenció digna a l’alumnat”.

La mobilització s’amplia amb la vaga estatal de les escoles de 0-3 anys, i a la vaga a Catalunya del 20 de maig, convocada per la Plataforma 0-3 anys.

OVIM

L'Observatori de Violències Institucionals Masclistes, que es defineix com plataforma de la societat civil, promoguda per les associacions Hèlia i Almena, junt amb Observatoris d’altres països, ha presentat el segon Informe anual. L’OVIM es proposa incidir políticament i social, vigilant “que les institucions actuïn amb diligència deguda i garanteixin el dret a una vida lliure de violències masclistes i discriminacions contra les dones, les nenes, els nens i els adolescents”. Un signe dels aires de canvi va ser quan una mare protectora va expressar la seva frustració dient “Si esperem que les institucions ens resolguin els casos (no ho faran)... ho hem de fer des del poble... anar a les associacions i entitats... actuar”. Mentre una altra dona reblava “el sistema complet està podrit”.

 

7 dels nostres

Avui dijous 30 es fa el sopar solidari d’inici de la mobilització àmplia per les set

persones encausades com a caps de turc de la vaga general del 29 de març 2012. Serà a les 19,00 h a la Nau Bostik, Barcelona. Tot el suport a la campanya per l’absolució dels repressaliats.

30 d’abril de 2026

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://www.ticketic.org/ca/entrades/sopar-solidari

https://www.youtube.com/@conferenciainternacionalantifa

https://ovim.org/wp-content/uploads/Informe-OVIM-CAT-Versio-digital.pdf

https://www.sindicat.net/2026/04/28/convocatoria-unitaria-dun-mes-de-vagues-a-leducacio-publica-sense-condicions-dignes-no-acabarem-el-curs/

https://www.sindicat.net/2026/04/24/rebutgem-la-prova-pilot-de-mossos-als-instituts/

La llengua de la revolta

Fer viva la llengua forma part de l’existència d’una nació. La llengua catalana, que agermana a diferents pobles, va ser la veu de la revolta per la república i la independència que va posar en escac a la monarquia. I, com a la korrika basca, és la joventut i la població treballadora que li dona sentit i utilitat social. El Correllengua agermanat ’26 que recorre els Països Catalanes i la manifestació per la diada de Sant Jordi són expressió de la mobilització juvenil i popular.

La revolta catalana manté la seva flama en la lluita per la llengua. Qui discrimina, minoritza i reprimeix el català no és el poble treballador, ni la seva important component d’immigració i racialitzada, sinó l’estat, els poders econòmics, el nacionalisme espanyol que supura reacció i és ariet de la dreta, i malauradament d’una bona part de l’esquerra.

La llengua concentra la lluita per les llibertats de Catalunya, el dret a l’autodeterminació, a un estat independent i a la república. La seva utilitat i futur rau en que sigui vehicle de convivència de la classe treballadora i de la majoria del poble. La creixent implicació del jovent és una promesa d’èxit.

La Coordinadora d’Associacions per la llengua (CAL) promou "passar de la preocupació a l'acció", amb la convicció de que "noves generacions facin créixer el Correllengua". Del 19 d'abril al 5 de maig, el Correllengua Agermanat ’26 transcorre tots els països de parla catalana. Hi ha un compromís i participació arreu basat en la gent jove i l’empatia popular.

La plataforma Sant Jordi per la Llengua ha fet una crida a manifestar-se als carrers el 23 d’abril per denunciar el retrocés del català i l’augment de la discriminació lingüística a les diferents capitals. I una marxa central a la plaça de la Universitat de Barcelona, a les 19,00 h. Les portaveus combaten “un discurs reaccionari que ataca els migrants de manera individual com a culpables d’aquest retrocés del català”, és a dir que “precisament el creixement de l’ús del català vindrà per la immigració, però calen polítiques valentes per a garantir aquest aprenentatge”.

La Generalitat del PSC no actua en aquesta mateixa direcció. L’oferta d’ensenyament del català a la gent nou vinguda i a la població castellana-parlant és molt insuficient. L’escola pública no disposa del suport educatiu que necessita. Ateneus, entitats, centres socials i culturals són qui fan mans i mànigues per suplir la manca institucional i de l’empresa privada.

Primavera educativa

La consulta sobre la continuïtat de la lluita entre el personal docent ha donat un mandat clar a favor de noves jornades de vaga. La fórmula de participació i de compromís des dels Centres escolars, per part d’USTEC i els sindicats que defensen menys ràtios, menys burocràcia, més personal i sous, està resultant exitosa.

Han estat més de 31.600 docents els qui hi han participat; prop d’un 90% es compromet amb força a seguir fent vaga (88,5 % a favor, 11,5 % en contra).

Una majoria suficient del 58% de docents, prefereix prosseguir la lluita i anar més enllà de les vagues de març. El sector de l’educació es rebel la a Catalunya, a Madrid, al País Valencià i a altres Autonomies. Les escoles de 0-3 anys s’han incorporat amb la seva mobilització: el proper 7 de maig convoquen una vaga general estatal.

Cimera Progressista

La Cimera Global Progressista a Barcelona a estat un nou agrupament de caps governamentals i representants de més de vint països convocats per Sánchez, on destacaven Brasil (Lula), Mèxic (Sheinbaum) o Sudàfrica (Ramaphosa). És una mostra de la divisió creixent entre els estats imperialistes principals, l’altra majoria d’estats i pobles, i a dins dels propis EUA. Són caps amb poder polític i militar que dissenteixen de la deriva que comporta l’esclat de les guerres, sobretot les de Rússia contra Ucraïna, Israel a Palestina i Líban, i EUA ara a l’Iran. La Cimera intenta defensar un ordre internacional com l’existent fins ara, el multilateral de l’ONU i una legalitat internacional, de fet sotmesa als grans estats guanyadors de la 2a Guerra Mundial. Un equilibri nuclearitzat convertit en paper mullat pels míssils i els drons sobretot de Putin, Trump i Netanyahu. En els discursos, la crida a posar fi a les guerres i a ajudar a Cuba, o en defensa dels drets dels pobles, resta esvaïda per la manca de mesures pràctiques. Els pobles agredits, i les classes treballadores que sofreixen les conseqüències econòmiques arreu del món, només disposen de les seves lluites i de la revolta per aconseguir la sobirania i la llibertat.

7 dels nostres

El dijous 30 sopar solidari d’inici ampli de la mobilització per les set persones encausades com a caps de turc de la vaga general del 29 de març 2012: 19,00 h a la Nau Bostik, Barcelona.

Manifestació contra la guerra

El proper 26 d’abril hi ha convocada una manifestació “Contra la guerra, contra l'OTAN, No al rearmament i prou complicitat amb Israel”. El 25 n’hi ha una altra per part de la CONFAC. Unificar mobilitzacions permet enfortir-les. En les actuals la lluita per la pau i contra les guerres es bifurca quan es tracta de denunciar les diferents agressors imperialistes, com són la Rússia de Putin o els EUA de Trump. Una posició solidaria coherent en defensa de la sobirania i llibertat de cada poble, sigui Ucraïna, Palestina, Veneçuela, Cuba, Líban I l’Iran, és la que podria unificar la mobilització de la població treballadora.

23 d’abril de 2026

De la Carta de L'Aurora. 

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://www.ticketic.org/ca/entrades/sopar-solidari

https://www.youtube.com/@conferenciainternacionalantifa

https://correllenguaagermanat.cat/

https://www.cal.cat/

https://www.sinpermiso.info/textos/reino-de-espana-la-ensenanza-y-la-sanidad-publica-se-defienden

La xacra de la pobresa laboral

La pobresa laboral és una xacra que consumeix a la població treballadora, l’acompanya la precarietat i la misèria. Un govern que pretén barrar el pas a la dreta hauria de promoure, amb polítiques d’esquerres, mesures estructurals contra la pobresa. No afrontar-ho provoca desencís, frustració, ràbia, i desafecció política.

Al capitalisme la pobresa és endèmica. Lluitar per unes condicions de vida dignes per a les classes treballadores és el signe distintiu d’una política d’esquerres que pretengui enfrontar-se a l’amenaça d’un govern de dretes.

Les estadístiques a l’ús mostren una millora econòmica general: El Producte Interior Brut (PIB) ha augmentat el 2,7 % l'any 2025. Certament, els bancs obtenen beneficis extraordinaris, les corporacions immobiliàries, les multinacionals de la salut i de l’energia brinden pels seus bons temps. La fiscalitat i la corrupció els continua sent favorable. Així poden dedicar una ínfima part dels seus dividends tant a fomentar la dreta, la ultradreta, les opcions feixistes, i a dividir i sotmetre a les esquerres temorenques d’actuar contra els poders econòmics i de l’estat. Però aquesta millora econòmica estadística resulta d’un biaix tendenciós que emmascara la realitat de la majoria social treballadora.

Tanmateix les dades més acurades, i definides en funció d’una segmentació social, que ens ofereixen tant CCOO com les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), desmenteixen rotundament aquesta suposada bonança econòmica.

Encara que la taxa d'atur ha baixat fins al 8,4 %, un 47,3 % de la població a Catalunya té dificultats per arribar a finals de mes. Un efecte de l'increment del cost de la vida, en el que sobresurt l’habitatge (els lloguers han augmentat més d'un 58 % en l'última dècada). Segons ECAS un 42,4 % de la població activa es troba en situació de precarietat laboral.

La pobresa laboral, considerada com aquella situació en la qual una persona treballadora, tot i disposar d'una feina remunerada, no aconsegueix superar el llindar de la misèria, persisteix a Catalunya amb un 10%. Alhora gairebé una quarta part de la població catalana (24 %) es troba en situació de risc de pobresa o d’exclusió social. Més en detall el 17,4 % està en risc de pobresa, val a dir que disposa d’ingressos insuficients per a la societat en la que viu. Si ens atenim al concepte de privació material severa (és a dir, no poder anar de vacances, no poder climatitzar la llar o no poder assumir despeses imprevistes) la taxa és del 8,6 %. Això mostra com els grans indicadors macroeconòmics no serveixen per a tothom.

Ho empitjora el fet que les dones tenen una taxa de pobresa laboral molt superior a la dels homes (20,6 % les dones, 14,1 % els homes). La pobresa infantil arriba al 36 %. I gairebé la meitat de les persones immigrades sense drets de ciutadania es troben en risc d'exclusió.

Per barrar el pas de la dreta al govern cal mobilització per mesures estructurals com la rebaixa de l’horari laboral, l’augment del salari mínim interprofessional, habitatge i serveis públics (educació, salut, trens, energia), i una renda bàsica universal.

Manifestació contra la guerra

El proper 26 d’abril tothom a la manifestació Contra la guerra, contra l'OTAN, No al rearmament i prou complicitat amb Israel. L’Aurora denuncia la barbàrie del’imperialisme nord-americà que ara decreta el tancament de l’estret d’Ormuz, quan mantenir-lo obert a la navegació dels petrolers era, abans de l’alto-el-foc, un dels motiu per “esborrar la civilització persa” del mapa; defensem l’Iran contra l’agressió, com defensem a Ucraïna davant la invasió russa. I a Palestina del genocidi d’Israel a Gaza.

De la Carta de L’Aurora.

16 d’abril de 2026

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://www.ccoo.cat/wp-content/uploads/2026/03/informe-pobresa-022026-1.pdf

https://acciosocial.org/wp-content/uploads/2026/03/e_Radiografia_Insocat26_digital.pdf

Horitzó convuls

L’alto-el-foc entre els EUA i l’Iran és una reculada de l’ultimàtum de Trump, que havia amenaçat amb “esborrar la civilització persa” del mapa. La inestabilitat i l’amenaça de guerra segueixen vives, però l’oposició popular creix, als EUA sobretot, i les potències imperialistes es mostren dividides.

Rússia no aconsegueix imposar-se a Ucraïna. Israel destrueix Gaza, terroritza Cisjordània i ataca el Líban per dominar Palestina, però està desencadenant un suport internacional aferrissat, fins i tot entre les comunitats jueves.

La guerra aranzelària té un efecte bumerang contra el poble de la gran metròpoli nord-americana i els d’Europa. La guerra contra l’Iran pot resultar molt pitjor per als EUA. De fet, les seves conseqüències afecten a tot el món. La bota militar per sotmetre els pobles i encerclar i frenar el poder de l’imperialisme xinès està trepitjant fang.

Incertesa i inestabilitat són conceptes repetits en tots els informes financers i plans econòmics de les institucions de la classe dominant burgesa.

La UE a Brussel·les, rebla el clau: no s'espera un retorn a la normalitat a curt termini. Com a resum de l’última reunió de ministres d’energia, el comissari europeu ha assenyalat: "Fins i tot si la pau arribés demà, no recuperaríem la normalitat en un horitzó previsible”; i ha recalcat que, en tot cas, "seguirien existint efectes", perquè la infraestructura energètica comunitària "ha patit danys a causa de la guerra i continua deteriorant-se".

No hi ha marxa enrere. El món està canviant a cop d’aranzel i de míssil. L’ordre internacional d’equilibri nuclearitzat s’esmicola. La pau i cooperació i la legalitat internacional ja no funciona davant els estralls del govern estatunidenc, el rus i l’israelià, com a més destacats.

No és pas una visió apocalíptica pròpia de les opcions revolucionàries. Ho nota cada persona treballadora en la seva vida quotidiana. Ho nota la gent jove en les seves expectatives de futur immediat. Ho nota la gran proporció de persones migrades sense drets i treballs precaris, quan en tenen. Ho noten les dones que defensen viure com a persones lliures, iguals i no agredides.

La degradació de les condicions laborals, dels drets universals i dels serveis públics, de les llibertats i de la natura, no suposen una resignació davant d’un nou estadi de dominació sinó una indignació popular, soterrada o oberta. El poder imperialista no és absolut. La multiplicitat de crisis que provoquen la transició a una nova etapa comporten lluita i revolució.

L’alternativa no és la del capital financer paràsit i destructor, sinó la de la llibertat dels pobles i del socialisme revolucionari de les classes treballadores.

Manifestació contra la guerra

El proper 26 d’abril hi ha convocada una manifestació “Contra la guerra, contra l'OTAN, No al rearmament i prou complicitat amb Israel”.

9 d’abril de 2026

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://www.youtube.com/@conferenciainternacionalantifa