El programa unitari de la vaga

El programa de la vaga general concentra les mesures per una millora bàsica de la immensa majoria de la població treballadora: habitatge a l’abast de tothom i salaris suficients. La unitat sindical, assolida amb la mobilització i l’acció del Sindicat de Llogateres, s’enfronta al gran capital i al programa reaccionari del PP i Vox: especulació amb l’habitatge, disminució del salari mínim interprofessional i privatització de pensions. Alhora, la Confederació de Sindicats de Llogateres denúncia la responsabilitat del PSOE sobre la política d’habitatge i la incapacitat del govern de coalició per a complir les seves promeses.

La CGT defensa habitatge i salaris dignes. CCOO promou sostre, salaris i drets. La mobilització unitària per l’habitatge a través de la campanya Viure ens costa la vida, impulsada pels Sindicats de Llogateres amb CCOO, UGT, CGT, CNT, i altres organitzacions sindicals, ha planificat l’organització de la convocatòria i el desplegament dels comitès de vaga.

En el manifest s’afirma que “La vaga general aspira a una baixada dels preus del lloguer per llei, a l’aprovació de mesures estructurals contra l’especulació i l’acaparament, a la reducció de la jornada laboral i a l’augment del salari mínim interprofessional, entre altres reivindicacions”.

El gran capital rendista veu amenaçada l’especulació de l’habitatge per la mobilització unitària de la vaga. Els grans tenidors, bancs i fons financers, mouen la patronal, a Feijoo i a Abascal, per neutralitzar la part de treballadors i treballadores que disposin d’habitatge en propietat o en tenen un de llogat. Pretenen que les famílies treballadores avalin l’especulació i els desnonaments.

La mobilització per la vaga és el que pot frustrar aquesta aliança entre qui te una casa per viure-hi i qui adquireix immobles sencers i pisos per especular, expulsant a la gent modesta i a la joventut dels barris.

Aconseguir que l’11N sigui un gran èxit situarà en millors condicions el moviment obrer, juvenil i popular per condicionar el gran capital rendista, governi qui governi.

La mobilització és el preludi de l'emergència de noves alternatives polítiques que obrin pas al jovent capdavanter de la lluita, que es reclama de la classe treballadora i que pretén una estratègia revolucionària socialista.

L’èxit de la vaga general vol les assemblees i l’aturada de les empreses, el bloqueig de les grans infraestructures estratègiques com les del transport i vies de comunicació, la paralització dels pobles i ciutats. Un 11 N massiu, treballador, ciutadà i de la gent jove, enforteix la unitat sindical i la mobilització de la classe treballadora.

Plantem cara a la cultura de la violació

És el lema del XXII Fòrum contra les violències de gènere. En el Programa del Fòrum s’explica: “És dur i trist que hàgim de reconèixer que la nostra cultura inclogui la violació a les dones des de la mitologia dels ancestres fins avui en dia. Ser-ne conscients ens farà més lliures i capaces de senyalar-la, denunciar-la i erradicar-la”. El XXII Fòrum serà el 5, 6 i 7 de novembre, a l’Espai Francesca Bonnemaison, c/ Sant Pere Més Baix, 7, Barcelona.

 

 

 

Ucraïna

El Comboi internacional de solidaritat amb Ucraïna partirà de Barcelona i d’altres ciutats europees a finals de novembre, amb el suport de sindicats com UGT de Catalunya o FPU d’Ucraïna i de moltes organitzacions obreres i de solidaritat. L’Aurora està reunint aportacions individuals per finançar la compra de generadors elèctrics i equips de calefacció. Aporta la teva col·laboració per Bizum al 655 127 496, posant Comboi Ucraïna.

 

 

30 d’octubre de 2026

De la Carta de L’Aurora.

https://lauroraom.cat/la-rabia-juvenil-que-sacseja-europa/

https://vagaperlhabitatge.cat/

https://x.com/SindicatLloguer/status/2113011138455851303

https://vagaperlhabitatge.cat/wp-content/uploads/2026/10/octavilla-11n-reivindicacions-ca.pdf

https://vagaperlhabitatge.cat/

https://www.violenciadegenere.org/actualitat/programa-del-xxii-forum-contra-les-violencies-de-genere

 

Aturem-ho tot l’11N

La constitució dels comitès de vaga en assemblees es proposa aturar-ho tot l’11 de novembre. La joventut n’és la protagonista, en primer lloc des dels sindicats de llogateres que han aconseguit la unitat de CCOO, UGT, CGT i CNT, els grans sindicats nacionals d'Euskadi i Galicia i altres organitzacions sindicals. Hi ha la consciència de que per l’aturada ciutadana dels pobles i ciutats i reunir grans manifestacions, és vital la vaga de les grans empreses i també del petit comerç. És una vaga general per l’habitatge i els salaris, no és una vaga exclusivament laboral sinó política.

És una vaga general “inusual”, com varen dir CCOO i UGT al incorporar-se i fer seva la convocatòria de l’11N. El moviment dels sindicats de llogateres i de les places 27S ha imposat una vaga general política forçant la legalitat monàrquica, doncs la Constitució la limita a les laborals. Tenim una altra experiència, la del 3 d’octubre de 2017, quan es va denominar Aturada de país a la mobilització generalitzada dos dies després del referèndum “per la República Catalana en forma d’estat Independent”, pic de la revolta catalana.

Hem passat, de la indignació de la ciutadania per la regeneració de la democràcia (15M2011), que ha recalat en la supeditació a un govern de coalició amb el PSOE, a la ràbia organitzada dels sindicats de llogateres i llogaters i les organitzacions juvenils revolucionàries, que aconsegueix la unitat sindical per abaixar els lloguers, en contra dels desnonaments i l’especulació rendista, i per l’increment salarial. Mentre, a les assemblees es defensa l’expropiació dels grans tenidors, el socialisme i deixa clar que son uns objectius a assolir sigui quin sigui el govern que surti de les urnes, mentre  es lluita per fer fora l’extrema dreta dels carrers i universitats.

En els propis comitè de vaga es defensa que no s‘ha de supeditar

aquesta vaga a les eleccions ni al govern. La mobilització va molt més enllà d’un suport a un nou govern de coalició del PSOE i de frenar en sec el PP i Vox.

la vaga es proposa imposar unes polítiques útils per a la majoria de la població. Va a combatre les polítiques pro rendistes i pro patronals i de degradació dels serveis públics, que és la manera de derrotar el PP i Vox als carrers, a les empreses i a les eleccions.

Un tret distintiu de gran valor és la consciència de que la classe treballadora és la força que dona consistència a la mobilització. El poble en general i la ciutadania individual se situarà en aquesta lluita

de les classes treballadores.

La vaga general 11N és un factor clau de nova consciència política i preludia el sorgiment d’organitzacions independents de la classe treballadora. La renovació generacional a les empreses, al sindicalisme i a la lluita política s’alimenta de la mobilització europea, davant de les crisis i els fracassos de la globalització neoliberal i del reformisme social liberal.

 

 

Ucraïna

El Comboi internacional de solidaritat amb Ucraïna partirà de Barcelona i d’altres ciutats europees a finals de novembre, amb el suport de sindicats com UGT de Catalunya o FPU d’Ucraïna i de moltes organitzacions obreres i de solidaritat. L’Aurora està reunint aportacions individuals per finançar la compra de generadors elèctrics i equips de calefacció. Aporta la teva col·laboració per Bizum al 655 127 496, posant Comboi Ucraïna.

23 d’octubre de 2026

De la Carta de L’Aurora.

https://lauroraom.cat/eleccions-del-29-n-la-unitat-com-a-oportunitat-i-com-a-problema/

https://lauroraom.cat/la-rabia-juvenil-que-sacseja-europa/

https://lauroraom.cat/justicia-de-classe-els-jutges-contra-la-segona-republica/

https://x.com/SindicatLloguer/status/2113011138455851303

Organitzar-se a cada barri, poble, empresa i centre d’estudis

L’organització de la vaga general de l’11 de novembre és el factor decisiu per l’avenç social, en habitatge, en salaris, i en condicions de vida de la classe treballadora i de tota la població. La vaga a tot arreu és el millor terrenys per a que les noves generacions construeixin una alternativa política de la classe treballadora, socialista i revolucionària. L’altre element és aprofitar les eleccions del 29N per barrar el pas de la dreta al govern i lluitar per polítiques d’esquerres eficaces.

L’11N cal aturar-ho tot i a tot l’estat. A molts barris i pobles s’estenen les assemblees per formar uns comitès de vaga potents i unitaris. Els comitès d’empreses  són els que poden donar consistència a l’embat al cor de la classe treballadora, fent assemblees per debatre'n els objectius i preparar-lo. A les universitat i instituts es disposa de la força alliberada per les vagues educatives. Es compta també amb l’energia de les mobilitzacions que a Europa s’enfronten a la degradació de l’educació i els serveis públics, com a França, Portugal, Alemanya i Bèlgica, o també lluiten per l’habitatge com ho fa les acampades que s’inicien a les places d’Atenes.

La unitat sindical per la vaga és de gran valor per tal que la població, i la gent treballadora propietàries del seu habitatge, lluitin amb la joventut mobilitzada per a frenar l’especulació dels grans fons tenidors i impulsar l’habitatge públic, i amb mesures que les assemblees de les acampades i els sindicats de llogateres defensen: la baixada dels lloguers i l’expropiació dels fons voltors.

Les veus de les organitzacions dels i les joves socialistes revolucionaries criden a construir alternativa política contra el reformisme socioliberal adaptat al règim constitucional. La desconfiança amb el govern i amb el PSOE és profunda i justificada per anys de submissió i de defensa de la gran propietat immobiliària, a expenses de les persones llogateres, sobretot del jovent, o de qui aconsegueix la seva casa a base d’esforç i d’hipoteques.

Avui s’acaba el termini per les coalicions electorals. La pressió de la mobilització queda limitada en part al no haver unes alternatives polítiques renovades i prou creïbles per a formar un govern que giri nítidament a l’esquerra, enfrontant-se als poders econòmics i a la involució estatal. La constitució d’algun tipus de front ampli està mediatitzada per la miopia de somia en possibles mesures estructurals en el marc de la monarquia. Les enquestes destaquen el creixement del vot a la ultradreta de Vox, com si possibilitat d’un govern del PP i Vox ja fos cosa feta. No compten amb l’11N i el 29N.  

La degradació generalitzada dels servis públics i de les llibertats genera una gran desconfiança en la utilitat de la lluita política i en concret amb les eleccions i governs. Però per preparar una alternativa política i per acabar amb aquest règim monàrquic i rendista ens cal intervenir arreu, també a les eleccions. En cap cas la desconfiança ha de beneficiar a la dreta.

Ucraïna

El Comboi internacional de solidaritat amb Ucraïna partirà de Barcelona i d’altres ciutats europees a finals de novembre, amb el suport de sindicats com UGT de Catalunya o FPU d’Ucraïna i de moltes organitzacions obreres i de solidaritat. L’Aurora està reunint aportacions individuals per finançar la compra de generadors elèctrics i equips de calefacció. Aporta la teva col·laboració per Bizum al 655 127 496, posant Comboi Ucraïna.

16 d’octubre de 2026

De la Carta de L'Aurora. 

Ja és imparable: Organitzem la vaga general!

La revolta per l’habitatge del 26S és un èxit de la mobilització d’anys de mobilització dels sindicats de llogateres. És la revolta de la joventut que, des dels carrers i les places, des dels centres d’estudi i des del cor de la classe treballadora, esdevé avantguarda de la mobilització i de la consciència, fins i tot si manca una organització política revolucionària de la classe treballadora. La vaga general per l’habitatge i els sous convocada ºpels sindicats -SLl, CGT, CCOO, UGT- per l’11 de novembre és un punt d’inflexió en l’acció sindical. Les eleccions convocades pel 29N no han de desvirtuar el veredicte de la mobilització treballadora i popular.

El 1985, el govern del PSOE va anul·lar els contractes indefinits dels lloguers. I els governs del PP ho van empitjorar. Amb això van posar l’habitatge a mans de l’especulació rendista. Sense parc públic d’habitatge, l’augment de la població i la turístificació, han desencadenat una crisi que no es pot resoldre amb pedaços, ni posar fre a l’especulació dins el sector.

La vaga general per l’habitatge i els sous de l’11N és fruit de la força de la mobilització, dels milers d’accions anteriors per aturar els desnonaments, de la cristal·lització en l’organització sindicals de les llogateres i llogaters, i de les assemblees de l’acampada a la Puerta del Sol i a les places. Fa catorze anys que els sindicats majoritaris no en convocaven, els han empès les majors mobilitzacions socials des de la revolta catalana. L’assoliment de la unitat sindical és un altre avenç qualitatiu, perquè empeny a la unitat de la classe treballadora i guanya el suport de la majoria de la població.

La mobilització per l’habitatge cerca la unitat de la població treballadora: ho fa incloent com exigències seves la defensa de l’educació (“sense casa no hi ha educació”), la salut, la immigració contra el racisme (“els invasors són els inversors”), l’acció antifeixista (“fora els feixistes dels nostres barris”), la defensa dels drets de les dones i del feminisme, per abraçar el “viva la classe obrera” i que “els carrers legislin”. El crit de socialisme! emergeix impulsat per una part de jovent revolucionari.

Les eleccions convocades pel president del govern no han estat la proposta de les places, però el govern ja no podia suavitzar la voracitat especuladora rendista, ni evitar les seves responsabilitats, ni imposar les mesures del “decret Maricarmen” exigit pels Sindicats de llogateres.

Un cop convocades cap confiança en que puguin instaurar una legislatura de l’habitatge amb mesures estructurals que resolguin la crisi. Però han de servir per barrar el pas a un govern del PP i de Vox, que enduriria les condicions actuals, y, alhora, guanyar temps per enfortir l’organització i la mobilització, que és el que cal per a imposar mides eficaces, estructurals, contra els poders econòmics capitalistes. Sense això la victòria de la ultradreta estarà assegurada. Cal participar en aquestes eleccions amb el suport a les candidatures que, des de la mobilització i els fets, defensin l’habitatge, la immigració, l’educació, la sanitat, els drets de les dones, els sous i les condicions de vida de la gent treballadora.

Resoldre la crisi de fons significa l’expropiació dels grans tenidors i habitatge públic. Les mesures limitades sense millores estructurals, esdevenen pedaços al règim constitucional, al poder econòmic i a la monarquia dels rendistes i de l’especulació. Cal encaminar-se a un poder popular efectiu, un govern de les treballadores i els treballadors, cap a un procés constituent de repúbliques amb l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació, cap el socialisme.

Ucraïna

El Comboi internacional de solidaritat amb Ucraïna partirà de Barcelona i d’altres ciutats europees a finals de novembre, amb el suport de sindicats com UGT de Catalunya o FPU d’Ucraïna i de moltes organitzacions obreres i de solidaritat. L’Aurora està reunint aportacions individuals per finançar la compra de generadors elèctrics i equips de calefacció. Aporta la teva col·laboració per Bizum al 655 127 496.

8 d’octubre de 2026

De la Carta de L'Aurora. 

La revolta republicana de l’1 d’octubre

La metabolització de la parada en sec de la revolta catalana republicana de l’1 d’octubre de 2017 avança amb la digestió de la repressió de l’estat i els lideratges de les forces socials que varen protagonitzar deu anys d’ascens per recular, en el cim aconseguit del referèndum, amb aquella independència proclamada i tot seguit suspesa en menys d’un minut. Tanmateix, nou anys després, el crit “Els carrers seran sempre nostres” ressona sobretot en una joventut revolucionària i en els sectors més combatius de l’independentisme que reclama l’autodeterminació, la independència i la república catalana, des de la classe treballadora.

La consciència avança quan centenars i milers de joves posen el focus en la mobilització contra la ultradreta, el racisme i el feixisme, i lluiten per fer fora l’extrema dreta dels barris, sigui l’Aliança Catalana, o l’espanyolista Vox i els escamots de Núcleo Nacional. Mentre, les accions de la ultradreta són protegides per la policia de la Generalitat, que percep a la joventut revolucionària com un enemic al qual s’ha de reprimir violentament.

La consciència també ha avançat amb el gran esforç de la regularització de la gent migrada, i el gran suport del jovent amb els Ateneus, de la major part del teixit social de barris i pobles amb mil-i-una entitats, i de les AAVV, compromesos en els drets i la vida de la gent nou vinguda. El gruix de la classe treballadora i de la població fa seva l’acollida, i reconeix d’aquesta manera el 26% de persones immigrades.

I la consciència feminista progressa en la lluita sorda i persistent de les dones. La denúncia i la mobilització contra les agressions, les violacions, els feminicidis i les discriminacions, s’estén als carrers contra els tribunals, l’estat i les seves institucions, i contra l’ariet reaccionari misogin del conglomerat Hazte Oír, emparat per Vox, PP i gran part de la judicatura.

La consciència de la classe treballadora s’enforteix en les iniciatives assembleàries, com a Airbus i a l’Ensenyament amb l’Assemblea Educativa Catalana, i amb l’exercici d’un sindicalisme que lluita per les condicions de vida i laborals, contra la inflació i els salaris, i per uns serveis públics suficients.

En la lluita per les llibertats de Catalunya i el seu dret a decidir, s’obre pas la consciència que els representants de l’independentisme, d’esquerres i de dretes, no van estar a l’alçada del vigorós moviment popular. És a dir, que les classes mitjanes i la burgesia nacional no van aconseguir portar l’embat republicà fins a la instauració de la ruptura republicana. La classe treballadora participà majoritàriament de la revolta d’alliberament nacional anomenada el procés com a massa diluïda dins la població, però estava dividida perquè havia de fer front als dubtes d’uns (CCOO, UGT i Comuns), i a la col·laboració del PSC amb la repressió de l’article 155 aplicat pel govern monàrquic del PP.

Però la repressió no ha aconseguit extirpar la lluita per les llibertats catalanes que continua be viva. Com ben vius són la repressió, els obstacles judicials a l’aplicació de l’amnistia als activistes i líders independentistes. I la discriminació que limita la llengua catalana. Una discriminació avalada de fet per la Unió Europea a l’ajornar reiteradament el dret a parlar en català al Parlament de la UE.

El jovent revolucionari i independentista ha copsat la necessitat d’una força que unifiqui la lluita social i la nacional. La classe treballadora no és un suplement a seduir, és la qui pot pesar en la balança de l’enfrontament nacional contra l’estat espanyol. Precisament per això, ho ha de fer amb les seves pròpies reivindicacions socials i de llibertat, i amb l’experiència de fer efectiva l’autodeterminació, que implica, sense cap confusió, el dret a la secessió, val a dir a la independència i a l’estat propi si així es decideix. I, finalment, la República Catalana, la fórmula institucional de ruptura amb el règim constitucional monàrquic, que estableixi sobiranament la seva relació amb els altres pobles i estats de la península Ibèrica i Europa.

Fem nostra una de les claus de l’èxit electoral de Die Linke a Berlin: “enfront del replegament defensiu davant l'ona ultra, l'alternativa passa per vertebrar utilitat material, organització comunitària i presència constant al carrer”. És hora de construir alternativa política social, d’autodeterminació i per la República Catalana.

24 de setembre de 2026

De la Carta de L'Aurora. 

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

La joventut avança plantant cara a la ultradreta

La mobilització antifeixista i contra el racisme, per fer fora Aliança Catalana, Vox i Núcleo Nacional a la Diada de Catalunya, mostra un punt d’inflexió per part d’una joventut que expressa conscientment la unitat entre les llibertats nacionals, els drets socials, les condicions de vida, la defensa de la tota classe treballadora, amb la meitat dones, i la de procedència migrant, i la lluita per una alternativa política social, de lliure autodeterminació i per la República Catalana.

En canvi els Mossos del govern de la Generalitat, del president Illa i de la consellera Núria Parlon, han protegit l’extrema dreta al Fossar i a Cinto Verdaguer, mentre agredien a la joventut independentista.

Òmnium posa una denúncia legal per violència desproporcionada i indiscriminada. La CUP demana explicacions a la consellera, i investigació i depuració dels policies implicats. L’ANC exigeix la dimissió de Núria Parlon. El govern de la Generalitat és responsable de la repressió i de la normalització de la ultradreta quan defensa els seus actes, de la mateixa manera que el govern de l’estat és responsable de la repressió i limitació de les llibertats al mantenir les lleis d’estrangeria i la de mordassa.

Segons l’últim CEO l’independentisme torna a aconseguir un 45% del suport de la ciutadania, però sobretot és la iniciativa de la mobilització, associant aturar el barrar el pas a la dreta i llibertats nacionals, el que expressa el canvi de tendència respecte el reflux de l’embat de l’1 d’octubre de 2017.

La joventut revolucionària i independentista que mou els carrers crida a organitzar-se i crea consciència de que si no es barra el pas a la reacció i el feixisme, des dels carrers i sense concessions, es multiplicaran crisis com la de Ceuta. La dreta reaccionària (PP) i la ultradreta (Vox, AC, NN) aprofiten l’espanyolisme monàrquic, la judicatura i la repressió, per mobilitzar-se i colpejar a la classe treballadora dividint-la amb el racisme, el gènere i les desigualtats socials.

S’ha d’acabar la divisió dins les classes treballadores i la població modesta per causa de procedència, gènere i cultura; això només beneficia els explotadors i la reacció.

Els governs estatal i autonòmic i les esquerres parlamentàries s’empantanen bloquejades per les expectatives en l’avenç electoral del PP i Vox, que ja governen en la gran majoria d’autonomies. Aquestes esquerres romanen hostatges de la quimera d’apedaçar el règim de la monarquia, en comptes de mobilitzar i de contribuir a una alternativa republicana i a la lliure decisió nacional.

La Diada ha obert la lluita per una nova estratègia, val a dir, per una alternativa social i política que capgiri la situació.

Òmnium fa una “Crida per articular un front cívic ampli, majoritari i radicalment democràtic per avançar en la defensa de drets, llibertats i sobirania nacional”.

L’ANC “convoca a una cimera amb les entitats civils independentistes”, per assolir un compromís de país que, porti a l’eclosió d’una majoria favorable a la independència a partir d’una gran mobilització a la tardor del 2027 i a un nou embat contra l’Estat”.

La CUP proposa una alternativa política d’iniciativa i lideratge, “per construir una força popular independentista”.

L’OJS és més incisiva tot fent la reflexió que “No es pot vèncer la reacció sense plantejar una nova proposta per a combatre l’opressió nacional”, i que cal “un cicle liderat per la classe treballadora, llurs interessos i força, independent de la resta de classes”; per això “és imperativa la construcció d’un front de classe... assolint les condicions necessàries per passar a una ofensiva”. Respecta a Catalunya l’OJS concreta que es “posi el focus en el nus polític real de la qüestió: el dret a l’autodeterminació per part del poder estatal burgès, la Unió Europea i l’OTAN”.

La mobilització de la classe treballadora és vital per a configurar una nova alternativa política. Fer-ho vol dir definir la proposta i el programa, construir les aliances i organitzar el moviment que confronti la monarquia i els grans poders econòmics. Això significa la lluita per les llibertats a tot l’estat, l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació que inclou la separació, i la república catalana.

Fora Vox dels nostres barris

Demà divendres 18 hi ha un acte de Vox, amb Santiago Abascal, a la Pl. Concòrdia, al barri de les Corts a Barcelona. A les 18 h ens sumem a les diverses convocatòries “Fem fora el feixisme” del jovent revolucionari, del Moviment Popular de les Corts i col·lectius de la Coordinadora Antifeixista, d’ARRAN, OJS, també d’UCFR i altres organitzacions per fer fracassar aquesta provocació de l’extrema dreta espanyolista.

No a l’ampliació de l’Aeroport

La Plataforma Zeroport amb més de dues-centes entitats han convocat una gran manifestació amb el lema “No a l’ampliació, ni ara ni mai”. Zeroport exigeix “la retirada immediata del projecte d’ampliació i la reorientació dels recursos cap a la sostenibilitat, una economia resilients i la millora de les condicions e vida per a la majoria”. En la roda de premsa de convocatòria, Zeroport  assenyala que a les darreres enquestes, més del 50% de la població catalana està en contra de l’ampliació; i per tant es pregunta: “per a qui està governant realment el PSC?, per a la majoria de la població o per als accionistes d’AENA i les grans empreses de Foment del Treball i l’IBEX, que sortirien molt beneficiades amb contractacions que comportaria el projecte?”. Diumenge 20 de septembre, 12 h, Pg de Gràcia / Aragó.

17 de setembre de 2026

De la Carta de L'Aurora. 

 

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://www.sinpermiso.info/textos/una-diada-en-catalunya-en-clave-juvenil-y-antifascista

 

El curs comença amb la vaga educativa

L’ensenyament públic arrenca el curs amb una vaga el primer dia. L’Assemblea Educativa de Catalunya (AEC) en la que hi participen els sindicats USTEC, CGT, Intersindical, CNT i COS, ha convocat una vaga per al 8 de setembre, que marcarà el to polític dels propers mesos i que tindrà repercussions en els altres serveis públics. La degradació no es dona només a les aules. També ho fa a la sanitat, a Rodalies, a l’habitatge i a la vida pública per l’impacte d’un turisme massiu El govern ha de rectificar la mala gestió i aportar els pressupostos i mesures suficients per a resoldre les necessitats d’aquests sectors en crisi.

El president Illa assegura que hi ha recursos per abordar progressivament una millora educativa. Però les paraules xoquen amb el fets. Les denúncies i mobilitzacions han prosseguit a la sanitat, el caos regna a Rodalies, els sindicats d’habitatge bullen i el 20 de setembre hi haurà una nova manifestació contra l’ampliació de l’aeroport i la invasió turística.

La USTEC ho diu clar: el Govern “s’equivoca si pensa que aquestes millores parcials (les aconseguides amb les vagues del curs 25-26) resolen la situació de l’educació pública”. I el professorat n’és conscient. Ha sortit reforçat pels èxits de la mobilització i els guanys aconseguits, ha millorat l’organització i ha consolidat un teixit assembleari que ja compta amb 536 Centres i 31.390 treballadores i treballadores registrades a l’Assemblea Educativa de Catalunya. És una xarxa estructurada des de la base, un fet que també es dona en altres mobilitzacions com la d’Airbús.

La classe treballadora és la que hi guanya més si els serveix públics funcionen bé. Per això, cal que l’aposta estructural per l’educació pública, inclusiva i en català tingui tot el suport de les famílies, les assemblees dels centres i els sindicats. No es tracta d’una reivindicació corporativa, sinó d’una necessitat social.

La plataforma reivindicativa renovada aquest estiu és clara: a) avançar fins a la inversió 6% del PIB en educació; b) cap tancament de grups a la pública mentre es mantinguin concerts educatius; c) més professionals, menys ràtios, condicions laborals dignes (aplicar les 35 h amb descàrrega lectiva i garantia salarial vinculada a l’IPC per a tot el personal públic), centres en condicions (sense edificis deteriorats i amb unes infraestructures adaptades a l’emergència climàtica) i gratuïtat efectiva; d) plantilles regulades per garantir l’educació inclusiva; i e) blindatge del català com a llengua vehicular i d’acollida.

la Generalitat del mal govern s’obstina a relativitzar el desgavell i a no fer cas de les demandes clares de les mobilitzacions de la gent treballadora i usuària dels serveis públics en crisi. Cal capgirar el finançament que prioritza el capital privat enlloc de dedicar-lo al sector públic. Tot el suport a la vaga del 8 de setembre.

Fora la ultradreta també de l’independentisme

Recolzem la crida de l’independentisme d’esquerres i revolucionari, de la UCFR i de diversos col·lectius antifeixistes, a mobilitzar-se per foragitar Aliança Catalana del Fossar de les Moreres, el 10 de setembre, un dia abans de la Diada. El catalanisme no pot donar una patent de cors per atacar la gent immigrada, val a dir, per dividir i afeblir la classe treballadora catalana.

3 de setembre de 2026

De la Carta de L'Aurora. 

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://assembleesdocents.cat/

https://assembleesdocents.cat/calendari.html

https://www.sindicat.net/2026/08/24/el-8-de-setembre-vaga-ara-toca-blindar-leducacio-publica/

https://www.3cat.cat/3cat/assemblea-de-docents-shan-enrocat-amb-el-primer-acord-amb-ccoo-i-la-ugt-hi-ha-dhaver-intencio/audio/1289237/

Una sola classe

“Cal “obrir els ulls. Europa ja no és blanca i té molta feina per acabar amb el racisme” va explicar Angela Davis en una conferència a la Universitat Pompeu Fabra el maig de 2024. La població immigrada representa la quarta part de la població a Catalunya, i malgrat el racisme i les polítiques reaccionàries que neguen drets socials i restringeixen llibertats, no hi haurà marxa enrere en la composició de la classe treballadora. El suport a la regularització, la solidaritat amb els immigrants de Ceuta, la mobilització contra el racisme, mostra la necessitat de derogar la llei d’estrangeria, aconseguir els drets de ciutadania i unes condicions de vida i de treball dignes per a la gent nouvinguda.

Angela Davis que combat el que anomena capitalisme racial i colonial com a element indestriable de l’explotació i dominació del món, defensà els drets i llibertats amb la convicció de “que els grans canvis arriben amb moviments col·lectius”. Val a dir de la lluita social i política de la població treballadora.

Segons l’estadística continua de població de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), el creixement de la immigració fins arribar al 20,7% del total fa que l’estat espanyol assoleixi els 49.801.559 habitants.

La població a Catalunya se situa en 8.233.788, amb un fort increment net per les persones nascudes a l’estranger (26,2%). És significatiu en la franja que va dels 25 als 44 anys la població nouvinguda representi el 40%, i que gairebé arribi a la meitat en la compresa entre 30 i 40 anys.

Que una cinquena part de la població a l’estat i una quarta part de la de Catalunya sigui immigrada, significa que la classe treballadora ha d’assumir com a causa pròpia els drets i condicions de vida del conjunt.

Mentre, els poders polítics governamentals imposen la desigualtat dels drets polítics, els poders econòmics fomenten la desigualtat salarial, instiguen cap a la reducció d’ajudes socials i ataquen el ple accés a la sanitat, a l’ensenyament, i a l’habitatge. És un problema de tota la classe treballadora i no només de la part afectada.

Les crisis de la globalització determinen i acceleren els fenòmens migratoris actuals. La dinàmica explotadora del capital és la que provoca l’atur, la creació de les condicions per a dividir i abaratir la ma d’obra, i és la que genera una superpoblació, que es concentra en unes ciutats immenses que viuen contraposades al camp i a la natura. És un contradicció i irresoluble de la pròpia naturalesa del capitalisme.

Les polítiques reaccionàries, de control policial i militar del flux migratori, les devolucions massives, les mesures de la UE el tancament de fronteres i externalització del control de les migracions que són al darrere de crisis com la de Ceuta, no tenen possibilitat d’èxit.

El problema no rau en que hi hagi un allau d’adolescents i joves que posin en perill la sobirania nacional espanyola i la seguretat de les seves fronteres. No hi ha cap invasió, més enllà de l’imaginari del patriotisme reaccionari.

Contrasta amb el tracte que es dona a l’allau de turistes que gairebé doblen a l’any la població de tot l’estat, o amb la manca de límits als fluxos financers que alimenten l’especulació immobiliària i la crisi de l’habitatge.

El problema és el manteniment de la llei d’estrangeria, en comptes de garantir els drets de la gent d’origen migrant com a part integrant i indissoluble de les classes treballadores. El problema és la discriminació a les escoles, la sanitat i el treball. El problema és negar l’aprenentatge de la llengua pròpia a desenes de milers de persones. El problema és que governs anomenats democràtics i progressistes, acceptin i imposin condicions que limiten o neguen les llibertats a una part de la població real.

27 d’agost de 2026

De la Carta de L'Aurora. 

 

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://efe.com/espana/2026-08-06/numero-habitantes-espana/

https://www.rac1.cat/societat/20260807/364752/albert-esteve-demograf-mal-predir-economia-no-espatlla-catalunya-podria-sumar-12-milions-migrants-deu-anys-elmon.html

https://www.sinpermiso.info/textos/la-migracion-y-la-izquierda

Trotski, assassinat per constructor de la Internacional

El 3 de setembre de 1938 es fundà la IV Internacional a París per afrontar la crisi imperialista i la crisi històrica de la direcció del proletariat. El 21 d’agost de 1940, després de diversos atemptats fallits, Trotski moria Coyoacan, Mèxic, assassinat a cop de piolet per un sicari de Stalin. La burocràcia de Moscou, contrarevolucionària, pretenia eliminar al revolucionari desterrat que, enfront de la degeneració de l’estat soviètic, s’alcés una alternativa comunista de la classe treballadora internacional, que preparés la revolució socialista. Vuitanta-sis anys després, la tasca de construir una internacional obrera i revolucionària continua sent una necessitat vital.

La preocupació sobre la funció, l’essència dels estats nacionals i del poder internacional, s’obre pas davant un escenari de crisis imparables que comporten la destrucció de pobles i del planeta. Alhora, en segments de joves revolucionaris, progressa l’interès pel marxisme i per l’ideari comunista. Això condueix a un gir cap a la construcció de partits de la classe obrera, independents del governs i de les concepcions una reforma del sistema capitalista. I aquest interès es nota en conferències i agrupaments internacional, molt diversos però coincidint en la necessitat pràctica de construir una nova internacional de les classes treballadores.

Les crisis de l’imperialisme, de la globalització neoliberal i de l’ordre internacional -econòmiques, sanitàries, guerres (Gaza, Ucraïna!), migratòries, ecològica (escalfament global)- no es resolen amb l’acumulació de l’immens poder econòmic d’una ínfima minoria. Però les classes treballadores, els pobles i les dones, no es resignen a la explotació i dominació, ni a la destrucció de la naturalesa.

Les guerres són una expressió extrema de crisis incontrolables que no tenen aturador en el sistema del capital i la propietat privada. La lluita, les rebel·lions i els esclats revolucionaris són el que pot capgirar el gran poder de les multinacionals i de les grans finances. Que la perspectiva revolucionaria ens sembli llunyana no vol dir que no visqui i es prepari en les revoltes més elementals contra el capital i els estats.

La traducció de les obres de Marx i Engels en català, gaudeix de bona salut. Publicacions d’experiències revolucionàries, i de líders i lideresses d’ideari socialista, comunista, llibertari i feminista són devorades per gent jove lluitadora, que cerquen arrels per créixer en la situació actual. Nous llibres sobre el POUM són rebuts amb força interès.

La conciliació o l’adaptació reformista al poder polític, o l’acceptació resignada a impossibilitats objectives justificades per la gran força del capital, són contestades cada cop més. Fins i tot s’albira en mobilitzacions com les de l’ensenyament, les feministes, per les llibertats, o pels drets de la immigració, i per la sobirania dels pobles.

Aquest context ens obliga a posar tots els sentits per a la construcció de la internacional. Una tasca a fer amb les diverses tendències que posin en el centre la naturalesa internacional de l’organització revolucionària per l’emancipació de la classe treballadora. El Programa de Transició i el que s’ha anomenat trotsquisme ha aportat les bases teòriques, programàtiques i militants, per aquest objectiu des de la perspectiva d’una classe internacional, i no sols d’un estat o un país.

Com diu la cançó: “Amunt, els pàries de la terra,/És la lluita darrera,/unim-nos i demà/la Internacional/serà el gènere humà”. O com es presenta el Programa de Transició de la IV Internacional: “La mobilització de les masses entorn de les reivindicacions transitòries, com a preparació per a la presa del poder”.

20 d’agost de 2026

De la Carta de L'Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

L’Informe Fènix proposa limitar la immigració

L’Informe Fènix fa una anàlisi per sectors de la davallada de l’economia i de les classes mitjanes catalanes concentrat en la productivitat i la població dels deu milions. Es diferencia dels estudis autocomplaents de la dècada de la revolta catalana perquè situa l’evolució econòmica de Catalunya per sota de la mitjana europea i al senyalar la preocupació per l’avenç dels sectors de baixa productivitat. Fa propostes trencadores com la de l’augment del Salari Mínim Interprofessional i la reducció de la capacitat turística, però considera greu i insostenible que l’economia es basi en el creixement de la immigració poc qualificada i indiscriminada.

Els economistes autors d’aquest informe sentencien: “En definitiva i inevitablement, la immigració poc qualificada posa en tensió els serveis públics i l’estat del benestar, perquè la poca productivitat no permet sostenir el sistema” (#61). D’aquesta manera transmeten que no són el capital i el poder polític estatal els principals causants de la degradació dels serveis públics sinó la immigració amb baixos salaris.

També demostren que el creixement de Catalunya des de principis de segle es basa en subsectors econòmics de salaris socialment subvencionats (fins i tot en certes branques industrials) i subsectors altament subvencionats (turisme, càrniques). Aquests últims, que representen el 35% del PIB, i es basen en la immigració, són els que no permeten sostenir els serveis públics. Val a dir, que la contribució fiscal del seu treball es menor que el que perceben dels pressupostos en salut, ensenyament, serveis socials, seguretat policial i justícia de la Generalitat.

Defensen que som en una “Cruïlla: o reformes estructurals o risc de deteriorament progressiu del model econòmic”. Un model que cal corregir, de manera que les capes professionals i els estaments directius tinguin assegurat un bon nivell de vida, sense posar en qüestió les bases del poder econòmic ni del estatal, autonòmic i municipal.

Les conclusions, en forma de propostes reformistes, apunten a unes aliances tàcites entre classes mitjanes, el gran capital financer i industrial, la burgesia mitjana i petita, per a desenvolupar sectors tecnològics d’alt valor afegit, en comptes del turisme desbocat, de les explotacions càrniques i altres intensives.

En fi, una part de les conclusions representen un brindis al sol sense possibilitat de realització pràctica actual, com les mesures de fiscalitat per a les empreses o l’impuls dels sectors més productius, tot i limitant els considerats de creixement poc productiu i subvencionats.

D’una altra banda ensenyen el llautó, com quan defensen “un mercat favorable a salaris més elevats i atractius per alts i mitjans directius”, o “taxes i copagaments” d’ “els serveis sanitaris o socials” entre altres, o “renunciar a la descarbonització” per garantir les necessitats d’energia. Tot ben allunyat de propostes tipus Renda bàsica universal.

El renaixement de l’economia catalana sobre les seves cendres, d’acord amb la simbologia de l’Au Fènix, difícilment es podrà fer seleccionant i limitant la immigració, o fent decréixer els sectors de baixa productivitat. La immigració ja forma part constitutiva de les classes treballadores. Ho demostra el ressò, el suport actiu que ha tingut la campanya per a la regularització de centenars de milers de persones immigrades, sotmeses i privades dels seus drets fonamentals per la Llei d’estrangeria. Per fer sostenible el model econòmic cal capgirar les seves bases de poder amb mesures revolucionàries per a la majoria de la població.

13 d’agost de 2026

De la Carta de L'Aurora. 

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://www.informefenix.cat/

https://www.informefenix.cat/Informe_Fenix_PDF.pdf

L’any de la revolució

El 19 de juliol de 1936 les classes treballadores varen respondre a l’aixecament militar, feixista nacional catòlic, amb un esclat revolucionari i l’extensió del poder obrer mentre s’organitzava la defensa militar. Després de tres anys de guerra civil, en els quals el govern del Front Popular va frenar l’avenç revolucionari i dissoldre les milícies obreres, l’exèrcit reaccionari aconseguí derrotar l’exèrcit popular i la república. Així es va instaurar la dictadura franquista dels cacics financers, dels terratinents i alts funcionaris de l’estat espanyol i de la jerarquia eclesiàstica, que, més tard, esdevingué el règim constitucional de la monarquia parlamentària.

En allò substancial els objectius de la revolució segueixen pendents: avenç social i laboral; llibertats democràtiques i república; depuració i sotmetiment a la sobirania popular dels cossos militars i repressius, de l’alt funcionariat i de la judicatura;  separació real de l’església catòlica i l’estat, sense finançament de la hisenda pública ni privilegis fiscals per les propietats eclesiàstiques; dret a l’autodeterminació de les nacions, és a dir a la separació i creació de repúbliques segons la seva decisió lliure i sobirana.

La crisis estructural de l’estat monàrquic no se supera amb pegats de reformisme socialdemòcrata neoliberal al règim constitucional, ni amb les retallades i repressió del capital financer neoliberal, dels empresaris, comerciants i terratinents moderns; tampoc amb la prèdica religiosa de l’amor universal i submissió terrenal de l’església catòlica i de les altres. La cobdícia del poder de la gran propietat privada només te l’aturador d’una revolució social, alliberadora de les classes treballadores i de totes les dominacions i injustícies.

L’alarma, justificada, de l’avenç de la reacció ultradretana i feixista no es pot resoldre amb confusos fronts “democràtics”, “amplis” o “populars”, que donin il·lusions en la reforma de l’actual estat: Tampoc cedint davant les polítiques neoliberals i presentar-ho com dics o conquestes. És a dir, acceptant les imposicions bàsiques del poder dels nous cacics: retrocés social i laboral, augment de la precarització i la pobresa, degradació dels serveis públics i de l’habitatge, racisme, limitació de les llibertats, dels drets fonamentals i negació de la sobirania dels pobles i nacions, fre a l’avenç dels drets de les dones, condemna a la joventut, destrucció de la natura.

Afrontar el feixisme vol dir combatre les polítiques socials i repressives de la dreta i dels socioliberals. Calen unes condicions laborals dignes i les llibertats. En canvi s’obren les comportes a la reacció i el poder ultradretà quan no es deroguen la llei d’estrangeria i la llei mordassa; quan es tolera la corrupció i la impunitat judicial i policial; quan no es frena l’especulació del sol i de l’habitatge mentre es financen les empreses privades amb el pressupost públic; i, finalment, quan s’ eludeix la necessitat d’una ruptura republicana i el dret a l’autodeterminació,.

Aprendre de les lliçons revolucionàries és vital per afrontar el reviscolament dels cants de sirena frontpopulistes i per construir una alternativa política revolucionària organitzada des de les mobilitzacions.

9 de juliol de 2026

De la Carta de L'Aurora. 

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://www.sinpermiso.info/textos/1936-el-ano-de-la-revolucion

https://lauroraom.es/1936-recordar-para-aprender/

El Tour a la capital dels grans esdeveniments

La Barcelona “millor botiga del món” del PSC passa a “la ciutat dels macro esdeveniments”. Un doll de milions d’euros municipals destinats a farcir els comptes de resultats dels empresaris d’hostaleria i de tot el negoci entorn el turisme, el gran luxe i l’immobiliari. Després del Papa, el Tour. Mentre la manca de pressupost degrada serveis públics com l’ensenyament, l’especulació en els lloguers i el sol condemnen el veïnat més modest i el jovent a marxar els seus barris.

La ciutat escenari esdevé la fórmula magistral de l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat socialista per fer-se de bo amb la burgesia barcelonina i el gran capital català, espanyol i internacional.

Es preveu un pressupost de vint milions d’euros per l’inici del Tour de France ciclista al barri de la Sagrada Família i a Montjuic.

A tot l’estat hi ha previst endegar 500 nous projectes hotelers en quatre anys. No fa molts dies els sectors hoteler i el de la restauració s’enfonsaven, els empresaris exigien subvencions substancioses (a imatge dels bancs). Paguen sous de misèria, imposen unes condicions laborals d’esclavatge i ocupen les terrasses públiques a preus irrisoris, però el capital no en te mai prou. Te capacitat de destruir el territori, extorsionar i especular, fins que esclati la següent crisi.

Hi ha diners, molts, per promoure la marca Barcelona i per omplir a vessar les butxaques de qui ja les te plenes.

Alhora no hi ha diners per a serveis públics com l’habitatge, ensenyament, transport públic (el caos ferroviari), salut, serveis socials, el d’atenció a les dones, els equipaments de barri o les biblioteques.

Els governs del PSC beneficien a la dreta econòmica i reaccionària, a costa de menystenir i deteriorar a la majoria popular treballadora. És la política nefasta del reformisme oficial, que només aplica algunes reformes quan hi ha pressió i mobilització intenses, mentre apuntala el règim monàrquic.

On queda l’avenç cap el 6% del PIB per l’ensenyament públic i en català? Com és que el PSC, amb els vots d’ERC i Comuns, rebutja les esmenes parlamentàries als pressupostos sorgides de la vaga educativa, des de les assemblees de centre, la USTEC, CGT, Intersindical i COS?

El panorama resulta esperpèntic. Per un cantó la ciutats dels miracles i dels escenaris, las dels governs i les representacions parlamentàries, i, de l’altre, la ciutat dels barris, del seu veïnat, la de la gent treballadora, i de la precària, de la pobre i dels sense sostre, de les criatures amb l’ensenyament degradat i la del jovent que no pot assumir un sostre i fer la seva pròpia vida.

Aquest és l’escletxa entre la població i la política parlamentària i institucional oficial.  És un fossar creixent que provoca desencís i desmobilitza a una gran massa sense futur clar, alhora que obliga a la lluita i a una nova consciència amb rerefons revolucionari. Una realitat esperonada i aprofitada per les patronals i els partits de dretes i d’ultradreta.

Només mobilitzacions com les de l’ensenyament i l’habitatge, com les de la recuperació del nivell de sous i condicions laborals del metall o el transport, com la remor davant el desgavell ferroviari, i tantes altres per petites, parcials i esporàdiques que puguin semblar, són les que permeten posar les coses al seu lloc. Frenar la barbàrie econòmica del benefici privat i l’especulació que ataca bens i vides. Revertir les polítiques perjudicials per a les classes treballadores. Avançar en millores reals i en una alternativa política que capgiri d’una vegada el règim heretat i imposat per la transició de la dictadura franquista a la monarquia.

Serà en mobilitzacions d’aquest tipus que es podrà forjar l’alternativa política republicana, una perspectiva que no pot sorgir de les forces polítiques que depenen de l’estat i dels senyors dels diners, però molt difícilment de qui no veuen llum més enllà del social reformisme, incapaços de constituir-se en referents polítics compromesos amb les mobilitzacions socials vitals.

Un milió tres-cents mil peticions de regularització

La ILP per la regularització va ser una necessitat i un èxit dels sectors de població immigrada sense dret al treball i a la ciutadania, amb la col·laboració i suport de moltes entitats i organitzacions polítiques. També cal dir que la patronal de la gran distribució i de certes grans empreses han fet la doble política de fomentar el racisme i l’homofòbia, donant suport a les normatives reaccionàries contra la immigració de la UE i als milers de morts a la Mediterrània que provoca, alhora que exigien mà treballadora econòmica legalitzada.

Finalment el govern del PSOE va aprovar aquesta reforma per la legalització pel que fa a poder treballar legalment, tot i que no a la possibilitat d’accedir a la ciutadania. Tot i així centenars d’entitats i ateneus i organismes s’han posat intensament a ajudar a tramitar les regularitzacions. Si la ILP era per a mig milió de persones, ha acabat suposant un milió tres-centes mil de sol·licituds. Un èxit que cal consolidar fent-les efectives. I que donarà una gran força a qui queda pendent de poder-se regularitzar. Ha emergit una força de col·laboració popular inaudita que augura bones enteses.

De la Carta de L’Aurora.

2 de juliol de 2026

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/