29/1/16

Intencions o pràctica de sobirania constituent


La calma li ha durat poc el nou govern Puigdemont-Junqueras.
És el factor social, de l’emergència que necessita ben seguit un pla de xoc, qui ha endreçat l’agenda política.
El personal treballador de la Funció pública ha aconseguit que el retorn de la paga deguda sigui sense la retirada del 5 % que pretenia Mas-Ortega. Un èxit a tenir en compte per a les properes demandes. Els dos vots comodins cupaires han obligat a JxS a quedar aïllada en minoria o a retirar el 5 % esmentat.
CCOO va rebre el nou govern amb la proposta d’una concisa plataforma que també capgirarien les prioritats dels Pressupostos.
La Marea Blanca ha tramès les seves punyents reivindicacions sobre Salut i Hospitals al nou conseller Toni Comín. Es vol pel cap baix fer enrere les privatitzacions de Boi Ruiz.
És palès que no hi haurà treva social. El nou país, per tant el procés constituent de sobirania i república catalana, ha d’incloure les necessitats vitals de la població.
Oposar la necessitat d’estabilitat social al progrés en les llibertats democràtiques, la sobirania republicana i la independència, seria condemnar el nou país a la supeditació als interessos i poder econòmic de la classe dominant catalana i espanyola.
El moviment per la sobirania, la independència i la república catalana ha de reflexionar i madurar per enfortir-se, tot ampliant la seva base popular.
La confrontació espanyola catalana entorn les sobiranies de cadascuna, de sotmetiment o en igualtat, així com la voluntat de construir un nou estat català  republicà i independent, ha de començar a considerar les diferències entre un lideratge de dretes amb polítiques de dretes i retalladores o un lideratge d’esquerres amb polítiques socials.
La CUP amb la proposta de pla de xoc aporta un ingredient social vital per desencallar l’atzucac polític. En Comú i Ada Colau amb la crida per impulsar una candidatura catalana que defensi el municipalisme i la sobirania dels pobles, introdueix un punt de vista cabdal popular.
Un procés constituent de sobirania ha de superar les fase de declaracions i de paràlisi en els fets concrets.
El resultat del 48 %/39%/13% el 27 S ha de permetre actuar per aconseguir una majoria mínima cap el 70 %, si més no de l’electoral votant.
Les declaracions sobre les DUI (Declaració Unilateral d’Independència) o una DII (Declaració d’Intencions d’Independència) que ara introdueix la portaveu del govern, Neus Munté, segueixen sense afrontar el que ha representat el 27 S.
“El cel està empedrat de bones intencions” estableix la dita popular. En el nostre cas vol dir que els fets tenen sobretot dues grans qüestions.
Els Pressupostos amb les noves prioritats de procés constituent i de pla de xoc i emergència social. Uns Pressupostos que siguin un canvi de ruptura amb els autonòmics anteriors.
La segona és organitzar l’exercici de la lliure decisió ciutadana envers la sobirania i la independència. L’argumentació de que un referèndum està superat es contradiu amb el fet que la victòria del 48 % el 27 S, és clara però no suficient. El fenomen emergent En Comú és un altre fet que obre una nova oportunitat a enfortir el lideratge amb entesa entre les esquerres, i a aconseguir una decisió contundent de la ciutadania.
Tant per uns Pressupostos que superin el sostre autonòmic supeditat al Regne d’Espanya, adés l’exercici de la lliure decisió, en referèndum o altre fórmula democràtica, necessiten una construcció de la sobirania política catalana, amb la desobediència o ruptura de la legalitat constitucional vigent de 1978.
És l’hora de passar de les intencions a la pràctica concreta de sobirania constituent.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

28/1/16

Nova confluència emergent


La proposta de l’Ada Colau d’aquest dilluns dóna en el clau en contingut i oportunitat.
BComú i les confluències En Comú, com En Marea, no es miren el melic. Abasten l’horitzó d’un mar social i polític encrespat en franca recomposició.
Un nou espai polític a Catalunya, definit per objectius més que per sigles i coalicions; un nou subjecte polític català sorgit de l’experiència de les confluències municipalistes, amb els èxits emergents del 24-M i del 20-D. Un espai de la ciutadania crítica i d’esquerres.
La crida a posar fil a l’agulla convé sigui confluent, inclusiva. El projecte serà més profitós amb la mà oberta a establir llaços d’entesa dels referents polítics existents. Cal fer que el compromís sigui ferm, la perspectiva compartida i beneficiosa per la ciutadania popular en general i la treballadora més modesta en particular.
És hora que l’esquerra faci el tomb a liderar el factor social i el fet democràtic nacional de llibertat i sobirania. Altrament la recomposició política no correspondrà a les demandes i mobilitzacions cabdals d’aquest país i del seu poble.
El concepte i l’estratègia, són d’ampliar amb confluència unitària homogènia dins la varietat, en comptes de la divisió actual de picabaralles eternes que fragmenten i neutralitzen la capacitat política d’esquerres.
Un nou actor, més moviment que partit, homogeni i alhora plural, pot facilitar la cristal·lització del fenomen emergent d’esquerres, incloent-hi el que s’ha anomenat com espai orfe de representació política i vot prestat.
 
Allò que emergeix beu: a) del sindicalisme d’abast estatal de resistència a la crisi econòmica des de les empreses; b) els moviments socials i de drets universals des de l’eclosió del 15-M, la PAH, la Marxa de la Dignitat, el 7-N de les dones- Tren de la llibertat i Marxa de la Igualtat, amb una gran força de regeneració democràtica i de gent jove amb la imatge de nova política, amb continguts i acció dins tot l’Estat; c) el moviment de sobirania que arranca el 10-J del 2010, que remou Catalunya i el Regne d’Espanya amb les demandes de llibertat, estat propi, independència i república catalana.
El 27-S forma part també d’aquestes experiències. CSQEP va ser necessària, altrament no aconseguíssim que fos exitosa, doncs ha fet conscient la clau catalana en tant que és “un altre país”. Tinguem en compte el PSC que guanyava les eleccions estatals però perdia les autonòmiques.
Obrim la caixa dels trons. Participem en el procés de sobirania constituent, amb una ruptura democràtica, un pla de xoc d’emergència social, assegurem l’exercici del dret a decidir per part de la ciutadania, de quina manera un referèndum sobre la sobirania –no supeditat ni subordinat- permet complementar la confiança del moviment decisiu catalanista, amb la confiança dels segments populars que veuen el moviment per la independència encara contraposat a les necessitats socials.
Fem un procés sobirà constituent de república catalana.
Carta de L’Aurora.

27/1/16

“El veritable centre d’una història criminal és sempre la víctima”


A les portes de la setmana de BCNegra, Paco Camarassa, comissari de la mostra, envia un manifest contra la violència de gènere.
“Reclamem el protagonisme per a elles i, amb ell, la protecció que mereixen per ser la part més feble d’un conflicte”, tot seguint que les dones són “víctimes de la desigualtat entre sexes de la qual la violència contra les dones és la més cruel expressió”.
La novel·la negra ha aflorat des de fa uns quants anys aquesta xacra inherent a la societat patriarcal, on la desigualtat entre homes i dones és quelcom d’ancestral del domini de la dona per part de l’home. El masclisme del patriarcat actual campa per arreu. Els homes assassinen a les dones, ans no es genera alarma social. Les dones víctimes d’aquesta violència de gènere, masclista, son tractades en menyspreu i se les culpabilitza, des de tots els graons del sistema social.
Honora la capacitat crítica dels autors i autores exposar sense concessions aquesta realitat humana tant poc civilitzada, que posa en entredit la democràcia capitalista i les llibertats individuals formals.
Aquesta capacitat de copsar una situació quotidiana que hauria de ser intolerable, és ben diferent de molts altres autors que quan esdevenen escàndols masclistes com el de JSK (John Strauss Kahn), corren a vessar tinta per compadir a l’home agressor i a denigrar la dona víctima agredida, violada.
Saludo aquest manifest. És un toc d’alerta ha estendre en tots els àmbits de la societat.
Manifest dels festivals de novel·la negra contra la violència de gènere.
Va escriure Walter Benjamin que la construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen nom. Es podria dir, aprofitant les seves paraules, que el gènere negre, en totes les seves formes i modalitats, normalment té un assumpte primordial: testificar el dolor dels qui sofreixen el crim, exposar-ho i aprofundir en el seu coneixement.
El veritable centre d’una història criminal és sempre la víctima. Com a lectors, conreadors i defensors del gènere negre, els sotasignats reivindiquem el paper central que correspon a la nostra societat a les dones que encara avui, entre nosaltres, sofreixen massa sovint violència. Dones de totes les edats, incloses ancianes i nenes, de la integritat de les quals disposen sense dret ni consciència homes de totes les edats també.
Reclamem el protagonisme per a elles i, amb ell, la protecció que mereixen per ser la part més feble d’un conflicte, d’índole personal, familiar o esdevingut d’una injustícia social o col·lectiva, i sempre, en últim terme, víctimes de la desigualtat entre sexes de la qual la violència contra les dones és la més cruel expressió. Parlem de les dones que sofreixen violència a les mans de les seves parelles o exparelles, 57 d’elles mortes en 2015; però també de les que per culpa d’aquesta desigualtat, social i de sexe, i de la desídia dels qui haurien de protegir-les, es veuen exposades a la trata, l’explotació i totes les formes insuportables de violència a elles associades, de les morts de les quals ni tan sols es porta el compte, per no haver-hi una reacció institucional proporcionada a la gravetat del crim.
Proclamem la necessitat d’una protecció efectiva, que no es quedi en normes, formulismes o declaracions amb bones intencions; que no supleixi amb ostentacions legals la insuficiència de mitjans policials, materials o d’assistència, quan no falten policies, ni recursos, per atendre necessitats menys peremptòries.
Per alguna raó casual, o potser no ho és tant, tots els que signem aquest manifest som homes. No arremetem contra el nostre propi sexe, no participem de cap generalització andròfoba ni demanem un acarnissament contra nosaltres mateixos. Només reclamem protecció eficaç per a elles, i que cessi la vergonya que per a tots representen els homes que no han après a respectar-les, als quals assenyalem, avui i sempre, amb el nostre rebuig més ferm i profund.
Pamplona Negra, FAN Festival Aragón Negro, Tiana Negra, BCNegra, Tenerife Noir, El vi fa sang, de L´Espluga de Francolì, Las casas ahorcadas, de Cuenca, Valencia Negra, Mayo Negro, de Alicante, Granada Noir, Semana Negra de Gijón, Cartagena Negra y Getafe Negro signant aquest manifest i es comprometen a fer, en cada festival, un acte contra la violència de gènere

22/1/16

El rumb constituent sobirà ha de superar uns quants esculls



La boira entorn un procés constituent de nou país, social, lliure, sobirà, solidari i net de corrupció, s’hauria de començar a esvair.
El nou rumb sobiranista constituent està ple d’esculls. Els més perillosos són les prohibicions i imposicions estatals, i les mesures econòmiques necessàries per la crisi i l’emergència social.
Apartat Artur Mas, deixem els relats de si ha estat per voluntat pròpia o aliena, s’ha escollit president i un govern mixta de la coalició JxSí, amb el suport condicional de dos vots de la CUP.
El país disposa d’un executiu híbrid. Som potser davant una fórmula d’enginyeria política que pretén assajar una cohabitació a la catalana, altrament amb una estabilitat parlamentària molt precària.
El govern Puigdemont-Junqueras enceta decisions havent d’executar la paga manllevada al personal funcionari, sense la quita del 5% que anunciaven Mas-Ortega. Una bona notícia a celebrar.
El conseller Toni Comín, just està topant amb la Marea Blanca que demanda revertir les retallades a la Salut, a la Sanitat i als Hospitals. Convé que Comín faci una volta pel CAP La Florida de L’Hospitalet de Llobregat. Entre abraçades i felicitacions pel nou càrrec (sobretot per perdre de vista a Boi Ruiz), el veïnatge i usuàries li podran explicar de viva veu i de primera mà, com afecta la reducció temerària de pediatres als nens i nens d’aquesta conrada.
El bany de realitat hauria de contribuir a resoldre l’aplicació del full de ruta d’inici constituent. Els 18 mesos compromesos, pam més o pam menys, van amb una demora de quatre mesos des de les eleccions del 27 S. No sigui que ara s’ampliï la paràlisi al compàs del que succeeixi en el govern de l’Estat.
Les declaracions del vicepresident sobre la política econòmica són força inquietants: els propers pressupostos no seran els que la ciutadania "necessita i es mereix"; no es tocarà “l’Impost de successions”, “qui demani Pressupostos expansius digui d’on aconseguir el diners”. Junqueras alerta de que en tot cas es prorrogarien de nou els actuals Pressupostos ja prorrogats anteriorment.
Això i la paràlisi política es donarien tot seguit de bracet.
L’argumentació independentista estableix que cal la independència amb el nou Estat per poder després gestionar més favorable l’economia. Ans no seria quelcom realista donar-se compte que les imposicions de l’Estat espanyol són en gruix una aplicació dels protocols de Brussel·les?
Alliberar-se del plus de recaptador sangonera i repressor del govern estatal és necessari, però no és suficient a l’hora de fer front al que correspongui a Catalunya dels 10.000 milions que la UE exigeix de restricció per 2016 a l’Estat espanyol.
La primera desconnexió concreta pot ser la de superar el 0,3 % previst del Dèficit públic. La segona posar en cintura els grans espais de frau i de corrupció. La tercera finalitzar d’arrel amb els privilegis fiscals de les grans empreses i fortunes. En cap cas pot ser, ni grat ni acceptable per a la majoria ciutadana, una política continuista en les retallades, en la davallada del nivell adquisitiu i de vida, en la reducció dels serveis públics universals, les limitacions a l’educació i la cultura. En fi, que fa país, sinó?
El Cercle d’Economia ho estableix prou clar al marcar una línia d’actuació que no sigui la independència, ni l’incompliment de la legalitat constitucional, qüestió que anava de tronc amb al gran banca catalana i espanyola. Fins fa unes dues setmanes, el Cercle era partidari declarat de les noves eleccions a Catalunya.
Tanmateix, Antón Costas, president del Cercle d’Economia, enfoca diferent la política estatal, no és gens favorable a unes noves eleccions espanyoles. Costas ha fet una ronda per exigir a Rajoy i a Sánchez un acord per garantir la governabilitat d’Espanya, d’aquesta manera assegurar l’estabilitat política i econòmica. El Cercle vol un acord entre PP-PSOE-C’s, sense dependències de cap tipus amb Podemos ni En Comú Podem.
Alhora l’ombra del gran acord estatal ha fet exclamar a l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Nuria Parlon, que si fora així es donaria de baixa del PSC.
Entre aquest garbuix de poders i de polítiques creuades s’ha de prendre nota que un escull s’ha vorejat. El Parlament ha fet un acord per una comissió parlamentària d’estudi sobre el procés constituent.
És un encert que CSQEP hagi decidit participar a aquesta comissió parlamentària constituent.
Les exigències de les necessàries mesures econòmiques de pla de xoc d’emergència social han de combinar-se, complementades, amb el procés constituent democràtic de sobirania republicana, no supeditada ni subordinada.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

21/1/16

Veu Comú i Confluent amb grup confederal per capgirar la cacicada


En Comú Podem, És el Moment i En Marea capgiren la cacicada del Congrés per assolir Veu Comú Confluent.
La Mesa del Congrés del Regne ha impedit que En Comú Podem disposés de grup parlamentari, malgrat hagi estat la candidatura més votada a Catalunya amb 927.940 vots, el 25% dels vots, 12 persones diputades, i aconseguit el 15% del vot a les quatre demarcacions.
La cacicada parlamentària s’ha perpetrat amb una interpretació del reglament antidemocràtica, destinada a bloquejar la veu i la capacitat política legislativa dels grups emergents nacionals de les esquerres a Catalunya, País Valencià i Galiza.
Pretenen censurar la veu que promou acabar amb les polítiques austericides, la corrupció sistèmica i el reconeixement de la sobirania de les diferents nacions.
Els autors, el PP i C’s tenen majoria en una Mesa del Congrés presidida pel PSOE.
El cop de reglament parlamentari de la Mesa del PP-C’s-PSOE preludia l’extrema inestabilitat d’un Congrés que trastoca la representació electa de la ciutadania. Patxi López ja va exercir de President d’Euskadi amb els vots del PP, després que ambdós partits il·legalitzessin la formació abertzale Batasuna.
A En Comú Podem li quedava l’alternativa de patalejar i anar al grup mixt, sense gairebé veu, medis i capacitat parlamentària, o de cercar fórmules creatives que suplissin el destret.
La imposició que perverteix la decisió ciutadana expressa la negació explícita de les institucions del Regne i de les forces polítiques de l’Estat, contra els drets i les llibertats de la ciutadania dels pobles.
Tot dret es concep supeditat i subordinat a la sobirania única espanyola. Els esments a les concepcions de plurinacionalitat o de federalisme no poden apaivagar els cants de sirena unionistes. Les esperances s’estavellen contra una realitat consolidada d’un Estat autoritari.
La força del projecte de canvi que emergeix des del fenomen municipalista En Comú i les confluències, junt a És el Moment i En Marea, ha trobat una manera, si més no provisional, de capgirar la cacicada estatalista.
Un acord de grup confederal, diferent del de Podemos, configurat entre Podemos, En Comú Podem, És el Moment i En Marea, atorga a cada candidatura la Veu pròpia suficient, la representació a la Junta de portaveus, llibertat de vot, temps propi, mitjans i capacitat legislativa al Congrés. Bona feina.
La rebel·lia que s’acreix amb l’evidència de la cacicada ha de dirigir-se a que aquesta nova veu sigui en comú i confluent. Una Veu i una força amb els valors d’una ciutadania lliure i una societat i país republicà, fraternal, social i net de corrupció.
De la Carta de L’Aurora.

18/1/16

Una cohabitació a la catalana?


En pocs mesos els canvis són la tònica en els Municipis, el Parlament i també el govern.
La coalició CiU va esberlar-se just l’estiu passat. El govern restà de CDC, tot seguint amb el suport extern d’ERC. Novetats en els grups parlamentaris el 27 S (autonòmiques) i 20 D (estatals) a la tardor. L’últim episodi ha esdevingut un escenari imprevist a l’entrada de l’hivern.
La retirada d’Artur Mas ha agafat de contrapeu els grans poders econòmics i polítics, amb el rerefons de les exigències de la CUP i les concessions per una estabilitat precària parlamentària.
El desenllaç actual és un govern de la coalició Junts pel Sí (JxS), entre CDC, que conserva la presidència, i ERC a la vicepresidència, amb la dependència del suport dels dos vots cupaires.
Una cohabitació a la catalana?
Ha estat un cap de setmana de vertigen. Mas queda apartat, malgrat ho presentin en el relat com de voluntat pròpia. L’Anna Gabriel segueix lluitadora i verb afilat amb l’estupefacció convergent.
El nou govern és un híbrid dreta-esquerra amb la coalició JxS, altrament alguns mitjans el titllin de centre esquerra.
La idea twitera en que el nou president és “Puigde-Mas”, expressa que Puigdemont és més del mateix, tanmateix no resisteix un mínim anàlisi del contingut de la composició governamental, ni de la crisi de lideratge que ha travessat de ple la perspectiva de refundació de CDC.
Carles Puigdemont seria segons aquesta imatge  una titella de Mas el fracassat. És aleshores el mateix JxS que CDC?
Fins i tot, qui és hostatge de qui? La CUP del govern de JxS o l’estabilitat pretesa de Puigdemont-Junqueras són hostatges de la CUP i els seus dos pions d’or?
Si fem una llambregada a les diferents posicions sobre el nou govern, veurem que la de CCOO, prefereix centrar-se en exigir unes prioritats entorn el treball digne i la lluita contra
l’atur, la pobresa i les desigualtats. Exigències socials que alerten de que no hi ha lloc per cap treva social. Convé afegir a la lluita contra el frau, que cal passar de la tolerància, connivència i normalitat de la corrupció a una acció governamental decidida contra aquesta xacra.
Junt a les exigències socials esmentades, és hora de desenvolupar les exigències democràtiques.
L’obertura d’un procés constituent ha de ser quelcom pràctic que la població i Entitats, com el sindicalisme, han d’omplir se color social popular treballador.
El desenvolupament de la sobirania concreta ha de fomentar l’exercici de la lliure decisió, doncs li correspon a la ciutadania de Catalunya decidir quines relacions vol o no vol amb l’estat del Regne d’Espanya.
El procés constituent, si vol tenir força social suficient rupturista, ha d’assumir que cal comprometre i motivar a una àmplia majoria de la població que superi de llarg el 48 % del vot i tendeixi cap un 80 % favorable a poder decidir en referèndum.
Val a dir que cal que l’esquerra compromesa amb fomentar un procés constituent no supeditat ni subordinat, convé reconeixi que el motor viu i popular de la demanda de sobirania, ruptura i estat propi diferenciat, és la mobilització per la independència i la república catalana.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

15/1/16

La CUP fa apartar Mas

S’ha fet fora el símbol de les retallades i la connivència amb la corrupció. El nou president anuncia un procés de sobirania d’inici constituent amb mesures socials. Cal mobilització i exercir la lliure decisió ciutadana. El diumenge 10 el Parlament va investir nou president de la Generalitat a Carles Puigdemont de CDC. Dijous 7 a la nit el president en funcions Artur Mas feia en entrevista televisiva un atac destinat a trencar la CUP. El president responsabilitzà a la CUP del fracàs 
del procés de sobirania, al negar-li la investidura i la reelecció. Mas assegurà que no hi hauria cap nou oferiment ni concessions a la CUP, per tant el dilluns matí signaria el decret de convocatòria d’eleccions anticipades.
No ha estat pas així. Mas no ha estat investit.  
El president retallador, Artur Mas, cau, si més no, de moment. És un resultat important de la pressió social popular i de la negativa sostinguda de la CUP. Junt a l’amenaça d’ERC de no repetir JxS i la influència del 20-D amb l’ascens d’“En Comú”. CDC, atrapada en la corrupció, resta colpida i desorientada. La seva refundació genera una gran incertesa en els centres de poder de la burgesia catalana. Recompondre una representació política, amb el principal símbol presidencial fracassat, dificulta sostenir el suport ciutadà de sectors socials diversos que havia aconseguit Jordi Pujol. El desenllaç actual és un govern contradictori. Es decanta, de manera transitòria, el dilema entre el lideratge nacional de la dreta o que esdevingui de les esquerres. El lideratge queda per la dreta (CDC) que manté la presidència (Carles Puigdemont), en co-lideratge amb l’esquerra (ERC) -vice presidència (Oriol Junqueras)- i amb el suport condicional de la CUP (esquerra revolucionària independentista i anticapitalista). Malgrat que en el Parlament hi hagi majoria d’esquerres dins els partidaris del dret d’autodeterminació. Som en un Estat burgès que és el Regne d’Espanya, del que la Generalitat de Catalunya és una Autonomia. La composició del govern de coalició JxS és un híbrid de la dreta burgesa i les esquerres independentistes, amb consellers i conselleres procedents de CDC, ERC, del socialisme i de la UGT. El programa governamental s’anuncia per executar el procés d’inici de sobirania constituent, una nova legalitat catalana diferent de l’espanyola, amb algunes mesures socials sense concreció i cap referència a la corrupció. El govern neix amb una estabilitat precària. Depèn dels i les dues diputades que la CUP s’ha compromès a cedir per garantir el bon desenvolupament del procés constituent de sobirania i independència. La feblesa parlamentària i governamental rau alhora en que JxS i CUP aconseguiren el 47,8 % de vots de la ciutadania el 27-S, sense superar la meitat necessària en unes eleccions anomenades plebiscitàries. Tot i que aquest Sí a la independència forma part de la potent mobilització popular. L’Aurora, organització marxista, ens alegrem i considerem positiu que no s’hagi investit el símbol de les retallades, Artur Mas. Saludem la valerosa acció i decisió de la CUP, mentre respectem les concessions a que la CUP ha estat obligada en el vot (8 Sí, 2 abstencions). Considerem desafortunat el No sense matisos de CSQEP, doncs hagués pogut mostrar amb 9 vots No i 2 Abstencions, una senyal en clau democràtica nacional, alhora de diferenciar-se del vot de C’s i PP. Impulsarem que hi hagi la màxima participació en el procés constituent per la república catalana, des de la defensa vital de les necessitats i reivindicacions de les classes populars. Alhora plantegem que no hi ha justificació per cap treva social al nou govern, ni a la corrupció. 
El 47,8 % del vot per la independència, sobretot amb la mobilització ciutadana per la sobirania i la república catalana han de liderar i enfortir-se per aconseguir motivar el 80% ciutadà que assumeix el dret a decidir. Considerem necessària una confluència, acords o entesa d’esquerres, des d’ERC, CUP, “En Comú” i el sindicalisme, perquè la veu de les esquerres sigui majoritària en el procés constituent. Veiem cabdal el lliure exercici de la decisió ciutadana catalana, sigui amb un referèndum vinculant no supeditat ni subordinat o altres fórmules. Les esquerres hem de fomentar espais democràtics d’acció per la sobirania. La mobilització popular s’ha d’enfortir i preparar pel xoc amb l’Estat i la Constitució que generarà l’exercici de legalitat sobirana catalana. L’Aurora, des del compromís d’EUiA i el d’En Comú, contribuirem de forma pedagògica al bon fi de la ruptura democràtica, el procés de sobirania constituent i a la república catalana.
De la Carta de L'Aurora.

8/1/16

Frau a l’atzucac en que CDC condiciona la sobirania i lliure decisió



Cap de setmana intens. Compte enrere sobre la convocatòria de noves eleccions. Pressions a dojo per un acord entre JxS i la CUP. Allau d’insults masclistes intolerables a les dones dirigents de la CUP. ERC titlla de frau democràtic la proposta de Mas d’un govern CDC-ERC pels dos mesos de campanya electoral.
La gota que ha vessat el got ha estat la decisió de la CUP de no donar suport a la investidura d’Artur Mas.
Els poders dominants i governamental català s’ha vist frenat pel resultat electoral del 27 S, també del 20 D (CDC/DiL va quedar 4t força, darrera En Comú Podem, ERC i PSC), així com el No de la CUP al president continuista.
L’enroc és de CDC i el president. Artur Mas arrastra a JxS i a ERC a no moure el candidat a president. El raonament és que el Sí va guanyar (48 % vots, 68 diputats/es de JxS i 10 de la CUP). L’atzucac, amb un impàs de tres mesos, mostra que es necessita un suport social més ampli i fort per executar la realització de la lliure decisió catalana. El fet és que el president Mas aboca al país a unes noves eleccions.
El que dilueix Artur Mas, el president que exigeix seguir sent president, és que aquesta victòria parlamentària no ha estat suficient per aconseguir formar govern ni nou president pel fracàs de JxS en assolir una majoria absoluta. Mas atorga el seu destret a la CUP. De fet, en pla “tamayazo”, fa recaure el seu fracàs en la meitat de la CUP. Com si l’empat de l’Assemblea cupaire de Sabadell, o la decisió de no investir de la direcció de la CUP, no hagués estat adoptada per la CUP amb la seva metodologia assembleària col·lectiva i en transparència.
Com hagués reaccionat el mateix Artur Mas si la CUP finalment hagués adoptar el sí a la investidura?
La CUP ha aguantat l’embat polític i mediàtic, cosa que no va aconseguir ERC i per això va formar JxS. Ara hi ha un linxament a ultrança contra les dirigents, les persones i per destruir la CUP. La Lilith a condemnar a la foguera és, ni més ni menys, l’Anna Gabriel Sabaté.
La crispació augmenta el temor popular a que el procés de sobirania i independència descarrili, se’n vagi a la picota, paralitzat per la incapacitat d’una dreta que no es vol resignar que se li acabava el temps d’imposar el seu feu (i dret a les corrupteles del 3 %). 
Alhora les esquerres només podrem oferir una perspectiva creïble alternativa si s’estableix una gran aliança, explícita o tàcita, basada en el moviment popular de sobirania republicana catalana, amb una ruptura constituent (independència), per tant no supeditada ni subordinada a l’Estat, incloent el necessari pla d’emergència social.
El que està en joc, més que la frustració del moviment popular català, és la perspectiva de que la llibertat de Catalunya i una República catalana sigui liderada per una entesa de les esquerres.
Del Butlletí electrònic d'EUiA.