28/2/14

Gerardo Pisarello


La propuesta de Gerardo Pisarello como candidato a eurodiputado es una expresión profunda del nuevo camino que está abriendo y haciendo EUiA desde hace dos años.
Los criterios, perfil de candidatura y la concreción sigue a pies juntillas una orientación política innovadora bien combinada con las necesidades políticas de unos segmentos de población de izquierdas en general, sindicalistas, jóvenes post quincemayistas, mareas (¡PAH!) y proceso catalán por decidir (Consulta). EUiA se nutre de la corriente de fondo social y catalán para pisar firme en el escenario político.
¿Dónde reside la base política para dar un paso osado como el de pedir y presentar a Gerardo Pisarello como candidato?
En lo sustancial está en las diferentes movilizaciones sociales parciales, sindicales y mareas, y la potente por masiva demanda popular catalana.
El hilo conductor que nos lleva hasta este perfil de candidatura desde la 6ª Asamblea Nacional de EUiA (1 de junio de 2012) es con la orientación de Nuevo espacio catalán de izquierdas, alianza entre federalistas, soberanistas e independentistas, así como la interrelación entre el factor social, democrático y el hecho nacional catalán. El concepto de una Syriza catalana concentró la necesidad de apertura, progreso y cambio de buena parte de la izquierda y a la vez de la propia EUiA, con un avance que ampliara la coalición electoral entre ICV y EUiA. Eso con un camino soberano y conjunto con IU, desde la experiencia de la Izquierda Plural y después el significativo nacimiento de AGE (Alternativa Galega de Esquerda).
La madeja se convierte en tejido con la Conferencia política de EUiA (27 de octubre de 2013) donde se adopta "Un proyecto constituyente para Cataluña", con los aspectos sociales, democráticos y nacionales de la Consulta "Si o Si" y la República Catalana. El Consejo Nacional de EUiA ratifica la pregunta concreta para la consulta (25 de enero de 2014), también el proceso de petición al Congreso español para hacer la consulta según el artículo 150.2 de la Constitución de 1978.
El 1 de febrero se realiza la Asamblea Abierta "Ahora es mañana" con mil setecientas activistas. La Asamblea reúne activistas, colectivos, dirigentes, entidades cívicas y organizaciones sindicales y políticas. Esta Asamblea Abierta se presenta como un espacio de confluencias unitarias a desarrollar según quienes se comprometan, con el ánimo de contribuir a superar una disgregación de las izquierdas que resulta endémica.
Estos rasgos políticos mencionados son los que establecen un perfil de candidatura de confluencias unitarias y de puente entre espacios sociales, sindicales y políticos diversos y diferenciados. Se trata de optar entre un desarrollo unilateral de lo que tenemos con límites claros o de fomentar un paradigma diferente como corresponde a un nuevo espacio. Es hora de transcrecer nuestro espacio con visión de futuro.
Las tendencias federalistas de la izquierda catalana y de la izquierda española tenemos mucho que aportar desde cada concepción soberana, por lo tanto en alianza con las tendencias independentistas, para batir el predominio y la hegemonía del Estado y las burguesías española y la catalana.
El perfil de Gerardo Pisarello es adecuado y corresponde a la transformación en curso. La estrategia de confluencias unitarias es una mirada hacia un horizonte en que las contiendas electorales europeas, estatales y municipales se trabajan con los pies bien asentados en el suelo social.
La izquierda debemos buscar espacios de complicidad y entendimiento que inviertan la disgregación y debilidad, por lo tanto motiven para enfrentarse y por supuesto ganar a la derecha española y catalana.
Los próximos días 7 y 8 de marzo la afiliación de EUiA se pronunciará y decidirá en referéndum sobre la candidatura de Gerardo Pisarello.

La Federación de Entidades vecinales de Barcelona firma un Convenio con la ANC


La Federación de Entidades vecinales de Barcelona (FABV) es bien activa en los aspectos del uso privado del espacio público, a la vez es muy sensible a todas las causas sobre demandas sociales y de derechos civiles de ciudadanía.
Esta semana hemos visto a la FAVB en tres eventos bastante significativos del talante en que se mueve a ras de suelo.
El fin de semana pasado la FAVB ha acogido el décimo aniversario de la movilización de "Papeles para todos", donde se ponía el dedo en la llaga sobre que hay personas nuevo vecinas que no son ciudadanía legalmente. Los papeles para todos, con los derechos de quien vive y trabaja en Cataluña, aún es algo a conseguir. Las quince muertes de personas inmigrantes son desgarradoras. Las fuerzas represivas del Estado asesinan impunemente al menos en estos casos. El capital vía empresas las explota ferozmente, las condena a vivir peor que animales, las mantiene sin derechos fomentando el racismo y la xenofobia, mientras aprovecha para pagar miseria cuando trabajan y forzar la baja de los sueldos en general.
El lunes 24, la FAVB participó en la constitución de la campaña "X una Cataluña Social", animada por la CONFAC y la FAVB, junto con los sindicatos CCOO y UGT y otras entidades. "X una Cataluña social" toma el relevo de la plataforma "Basta recortes", consciente de la necesidad de tejer acuerdos, reivindicación y movilización (Catalunya social).
El miércoles 26, hay otro giro en la iniciativa y compromeso unitario de dicha entidad. La Asamblea Nacional catalana (ANC) y la Federación de Asociaciones de Vecinos y Vecinas de Barcelona (FAVB) han firmado un Convenio de cooperación para dar continuidad a su colaboración. En este protocolo de relación es significativo el reconocimiento mutuo. La ANC reconoce "somos conscientes de la importancia de las organizaciones vecinales en el esfuerzo colectivo para ser un país libre y justo". La FAVB presenta el movimiento vecinal como "favorecedoras de la cohesión y la convivencia social, siempre vinculadas a los proyectos de país".
Entre otros puntos del ANC y la FAVB acuerdan: "2.- Participar en los espacios unitarios que se están constituyendo en defensa del derecho a decidir, conscientes de que nuestra participación favorece un proceso abierto, participativo y plural, y garante de la cohesión social. 3.- Colaborar conjuntamente en aquellas campañas que pueda emprender el ANC (por ejemplo la campaña "Firma un Voto" o similares) que vayan en la línea de la necesidad de poder ejercer el derecho a decidir".
Del Boletín electrónico de EUiA.

Gerardo Pisarello


La proposta de Gerardo Pisarello com candidat a eurodiputat és una expressió profunda del nou camí que està obrint i fent EUiA d'ençà fa dos anys.
Els criteris, perfil de candidatura i la concreció segueix fil per randa una orientació política innovadora ben combinada amb les necessitats polítiques d'uns segments de població d'esquerres en general, sindicalistes, jovent post quinzemaigistes, marees (PAH!) i procés català per decidir (Consulta). EUiA es nodreix del corrent de fons social i català per trepitjar ferm en l'escenari polític.
On rau la base política per fer un pas agosarat com el de demanar i presentar a Gerardo Pisarello com candidat?
En lo substancial en les diferents mobilitzacions socials parcials, sindicals i marees, i la potent per massiva demanda popular catalana.
El fil conductor què ens porta fins a aquest perfil de candidatura va des de la 6a Assemblea nacional d'EUiA (1 de juny de 2012) amb l'orientació de Nou espai català d'esquerres, aliança entre federalistes, sobiranistes i independentistes, així com la interrelació entre el factor social, democràtic i el fet nacional català. El concepte d'una Syriza catalana va concentrar la necessitat d'obertura, progrés i canvi de bona part de l'esquerra i alhora de la pròpia EUiA, amb un avenç que ampliés la coalició electoral entre ICV i EUiA. Tot amb un camí sobirà i conjunt amb IU, des de l'experiència de la Izquierda Plural i després el significatiu naixement d'AGE (Alternativa Galega de Esquerda).
La troca esdevé teixit amb la Conferència política d'EUiA (27 d'octubre de 2013) on s'adopta Un projecte constituent per a Catalunya, amb els aspectes socials, democràtics i nacionals de la Consulta "Si o Si" i la República Catalana. El Consell Nacional d'EUiA ratifica la pregunta concreta per la consulta (25 de gener de 2014); també el procés de petició al Congrés espanyol per fer la consulta segons l'article 150.2 de la Constitució de 1978.
L'1 de febrer esdevé l'Assemblea Oberta "Ara és demà". L'Assemblea aplega activistes, col·lectius, dirigents, entitats cíviques i organitzacions sindicals i polítiques. Aquesta Assemblea Oberta es presenta com un espai de confluències unitàries ha desenvolupar segons qui s'hi comprometi, amb l'ànim de contribuir a superar una disgregació de les esquerres que resulta endèmica.
Aquests trets polítics esmentats són els que estableixin un perfil de candidatura de confluències unitàries i de pont entre espais socials, sindicals i polítics diversos i diferenciats. Es tracta de optar entre un desenvolupament unilateral del que tenim amb límits prou clars o de fomentar un paradigma diferent com correspon a un nou espai. És hora de transcréixer el nostre espai amb visió de futur.
Les tendències federalistes de l'esquerra catalana i de l'esquerra espanyola tenim molt a aportar des de cada concepció sobirana, per tant en aliança amb les tendències independentistes, per batre el predomini i l'hegemonia de l'estat i la burgesia espanyola i la catalana.
El perfil de Gerardo Pisarello és adient i correspon a la transformació en curs. L'estratègia de confluències unitàries és una mirada vers un horitzó en que els comtesses electorals europees, estatals i municipals es treballen amb els peus ben posats en el sòl social.
L'esquerra hem de cercar espais de complicitat i entesa que inverteixin la disgregació i feblesa, de manera que motivin per enfrontar-se i guanyar a la dreta espanyola i catalana.
Els propers dies 7 i 8 de març l'afiliació d'EUiA es pronunciarà i decidirà en referèndum sobre la candidatura de Gerardo Pisarello.
Relacionats:
http://davidcompanyon.blogspot.com.es/2014/02/les-eleccions-europees-una-oportunitat.html

27/2/14

L'ensorrament del regim ucraïnès



Després de tres mesos de violentes confrontacions a Kíev entre l'oposició i el Govern Ianukóvitx, que han provocat desenes de morts i centenars de ferits, l'acord assolit primer entre la UE i els EUA d'una banda i Rússia d'una altra, i després entre els partits opositors del Consell de la Plaça Maidan i el Govern, ha acabat provocant la descomposició del Partit de les Regions, l'enfonsament del Govern i la fugida de la capital del President Ianukóvitx, destituït a continuació pel Parlament ucraïnès.
El pacte assolit implica la retirada de policies i manifestants del centre de Kíev, la restauració de la Constitució de 2004 a favor d'un règim parlamentari, la formació d'un govern d'unitat nacional de transició i la celebració d'eleccions presidencials abans de final d'any.
Després de mesos d'un pols geoestratègic entre la UE i Rússia per ampliar les seves zones d'influència i els seus models d'integració econòmica regional a Ucraïna, que ha enfrontat les diferents oligarquies russòfobes i ucraïnòfones que controlen el país, el govern central, que havia de ser garant del procés pactat, ha estat l'última víctima, deixant Ucraïna en el caos.
El principal responsable d'aquesta situació és el propi Ianukóvitx i la seva estratègia suïcida de provocació, utilitzant els franctiradors de la policia contra els manifestants de Maidan, per involucrar l'exèrcit en la gestió d'un estat d'excepció que tombés el pols geoestratègic al seu favor i controlar l'aplicació del pacte. La seva victòria ha estat pírrica i ara se'l busca per assassinat.
L'ensorrament del règim del Partit de les Regions, el principal instrument polític de l'oligarquia russòfoba, deixa l'escenari polític a Kíev en mans d'una oposició dominada per la dreta i l'extrema dreta nacionalista, i les seves milícies feixistes. Però a les regions i ciutats de província la realitat de la fractura lingüística i del control de les oligarquies locals no ha variat substancialment.
La falta de legitimitat del Parlament de Kíev -fins divendres amb una majoria del Partit de les Regions, avui dels partits de l'oposició que defensen l'acord proposat per la UE- deixa la porta oberta a una recrudescència del pols geopolític entre els veritables centres de decisió: Washington i Brussel·les, d'una banda, i Moscou de l’altra.
Mentre es construeix un nou consens oligàrquic i es convoquen les eleccions presidencials abans de final d'any, el principal perill és que l'heterogènia esquerra ucraïnesa es converteixi en el boc expiatori de la mobilització de l'extrema dreta al centre i a l’oest ucraïnòfons del país i, sobretot, a Kíev.
Els atacs soferts per militants i seus del Partit Socialista, el Partit Comunista, els sindicats oficials i independents i l’"Oposició d'Esquerra", exigeixen una campanya de solidaritat de tota l'esquerra europea i la defensa de les llibertats democràtiques a Ucraïna.
La mobilització de la gent ha fet caure el govern ucraïnès. És possible derrotar els governs per tal de canviar les polítiques. Ara que a Catalunya es lluita per celebrar la Consulta, tenim l’ocasió de canviar les coses. Cal que el poble decideixi i trencar amb la Constitució del 78, per obrir camí cap a una República catalana i a polítiques a favor de la gent treballadora. De la Carta de L'Aurora.

25/2/14

Derrumbe del régimen ucraniano



Derrumbe geopolítico del régimen ucraniano: defender las libertades democráticas y a la izquierda.
Después de tres meses de violentas confrontaciones en Kiev entre la oposición y el Gobierno Yanukovich, que han provocado decenas de muertos y cientos de heridos, el acuerdo alcanzado primero entre la UE y EE UU de un lado y Rusia de otro, y más tarde entre los partidos opositores del Consejo de la Plaza Maidan y el Gobierno, ha acabado provocando la descomposición del Partido de las Regiones, el derrumbe del Gobierno y la huida de la capital del Presidente Yanukovich, destituido a continuación por el Parlamento ucraniano.
El pacto alcanzado implica la retirada de policías y manifestantes del centro de Kiev, la restauración de la Constitución de 2004 a favor de un régimen parlamentario, la formación de un gobierno de unidad nacional de transición y la celebración de elecciones presidenciales antes de fin de año. Tras meses de un pulso geoestratégico entre la UE y Rusia por ampliar sus zonas de influencia y sus modelos de integración económica regional en Ucrania, que ha enfrentado a las distintas oligarquías rusófobas y ucranófonas que controlan el país, el gobierno central, que tenía que ser garante del proceso pactado, ha sido la última víctima, dejando a Ucrania en el caos.
El principal responsable de esta situación es el propio Yanukovich y su estrategia suicida de provocación, utilizando a los francotiradores de la policía contra los manifestantes de Maidan, para involucrar al ejercito en la gestión de un estado de excepción que volcase el pulso geoestratégico a su favor y controlar la aplicación del pacto. Su victoria ha sido pírrica y hoy se le busca por asesinato.
El derrumbe del régimen del Partido de las Regiones, el principal instrumento político de la oligarquía rusófoba, deja el escenario político en Kiev en manos de una oposición dominada por la derecha y la extrema derecha nacionalista (y sus milicias fascistas).  Pero en las regiones y ciudades de provincia la realidad de la fractura lingüística y del control de las oligarquías locales no ha variado sustancialmente. La falta de legitimidad del Parlamento de Kiev -hasta el viernes con una mayoría del Partido de las Regiones,  hoy de los partidos de la oposición que defienden el acuerdo propuesto por la UE- deja la puerta abierta a un recrudecimiento del pulso geopolítico entre los verdaderos centro de decisión: Washington y Bruselas, por un lado, Moscú por otro.
Mientras se construye un nuevo consenso oligárquico y se convocan las elecciones presidenciales antes de fin de año, el principal peligro es que la heterogénea izquierda ucraniana se convierta en el chivo expiatorio de la movilización de la extrema derecha en el centro y oeste ucranófono del país y, sobre todo, en Kiev. Los ataques sufridos por militantes y sedes del Partido Socialista, el Partido Comunista, los sindicatos oficiales e independientes y la “Oposición de Izquierda”, exigen una campaña de solidaridad de toda la izquierda europea y la defensa de las libertades democráticas en Ucrania. Comunicado de La Aurora, organización marxista.

Solidaridad con la Revolución Bolivariana de Venezuela



La multitudinaria manifestación de la oposición venezolana el 12 de febrero ha dado paso a un clima de guerra civil, inseguridad y golpismo que busca deslegitimar y acabar con el Gobierno Maduro, después de que ratificase su victoria electoral presidencial de abril de 2013 en las municipales del pasado mes de diciembre. Lo que la oposición no consiguió con Capriles en las urnas, lo quiere conseguir ahora con López en la calle.
No cabe la menor duda que en Venezuela se esta volviendo a repetir el pulso entre la Revolución bolivariana y la reacción opositora. Pero la situación económica y social que ha sido el caldo de cultivo de esta polarización es en buena medida consecuencia de la errática política económica del Gobierno Maduro y de su opción de hacer frente al pulso proponiendo un pacto social y político con la burguesía opositora, cuando el objetivo de esta es simplemente derrocar al gobierno bolivariano en la calle.
Tras la devaluación de la moneda, una inflación del 56% -de las más altas del mundo- ha erosionado los salarios obreros, que solo han aumentado un 10%; la política de cambio de divisas gubernamental ha inflado una burbuja especulativa en el mercado negro paralelo del dólar; y la falta de control sobre el comercio exterior ha acabado provocando un desabastecimiento generalizado. En las calles es la confrontación con la movilización social de la derecha; en las fábricas y los barrios con la burguesía especuladora y evasora de capitales.
En esta situación explosiva, la Revolución bolivariana necesita salir del impasse del Gobierno Maduro y los llamamientos internacionales a un gobierno de coalición con la oposición que implicaría un plan de ajuste neoliberal. La alternativa es un Plan Económico y Social de Emergencia como el que exigen los trabajadores del automóvil y del petróleo, la escala móvil de salarios frente a la inflación, la nacionalización del comercio exterior, la creación de una banca pública bolivariana y la extensión del control obrero en las fábricas y en los comercios, así como el reforzamiento del poder comunal.
Y en la calle, la policía, las milicias y el ejercito deben garantizar las libertades de la Constitución Bolivariana, poniendo fin a las provocaciones de los que la propia oposición considera “infiltrados”, y que no son sino la trama organizada del golpismo fascista. De la Carta semanal de La Aurora.

21/2/14

Andreu Nin viu en l’esquerra revolucionària

La sala del 4rt pis del Palau de la Virreina de Barcelona va esdevenir el passat dissabte 15 l'escenari on s'aplegà una esquerra crítica i la revolucionària entorn l'ideari d'Andreu Nin.
L'acte de la Fundació Andreu Nin sobre "Nin: Les Nacions i la revolució social" va combinar aprofundir en el context on es varen desenvolupar l'acció pedagògica, literària i revolucionària, des de Barcelona a Moscou passant per les principals capitals europees, en el brou de l'ona de fons revolucionària soviètica i la contrarevolució nazista i feixista nacional socialista. La revolució espanyola amb la II República, l'aixecament feixista, la guerra civil i la derrota revolucionària amb la caiguda de Barcelona, que en un punyent article Trotsky analitzava que va obrir les portes a la 2a Guerra Mundial, s'encarnen en el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) i en el lideratge del finalment segrestat i assassinat Andreu Nin.
Mª Teresa Carbonell, presidenta de la Fundació va obrir la Jornada de reflexió i debat. L'obra de referència obre la que pivotava la Jornada era "Els moviments d'emancipació nacional", Nin, 1935, reeditada per Editorial Base, amb pròleg de Pelai Pagès.
Una primera mesa presentada per Sol Ruiz de Vargas va aportar els elements reflexius històrics amb projecció agosarada a l'actualitat. Pelai Pagès, Andy Durhan i Lluís Rabell, optarem per aprofundir en aspectes suggerents i en part inèdits del pensament i les experiències d'Andreu Nin. La relació de Nin amb dues situacions revolucionàries tant diferents en la forma però d'un contingut democràtic,social i obrer, com era a la Rússia del innovador poder soviètic amb òrgans genuïns com els Soviets que varen bastir el nou estat, i el procés republicà espanyol que sotragava el poder ancestral terratinent, estatal, militar, eclesiàstic, patriarcal i de predomini nacional espanyol. El POUM fou precursor de capgirar i adaptar a les necessitats revolucionàries treballadores la tradició federalista republicana, fent-se defensor de la llibertat dels pobles i les nacions amb la proposta de unió lliure de les Repúbliques Ibèriques, on s'hi incloïa una República Catalana. Pepe Gutiérrez va aportar vivències valuoses de Wilebaldo Solano que contribueixen a copsar la important aportació del POUM i del Nin sobre la revolució social i llibertat nacional, amb una rigorosa assimilació de la influència de les idees de la consistent radicalitat del líder boltxevic Lenin. Amb l'avantatge que Lenin, cap del poder soviètic (de la federació i després unió dels pobles de Rússia i afins) va practicar uns acords amb el múltiple panorama de nacionalitats i ètnies, ben oposat als unionismes que privilegien al nacionalisme i a la nació dominant. Lluís Rabell concentrà que “l'estat espanyol és un instrument de divisió dels pobles i de la classe treballadora” quan el que cal és “un esclat de la diversitat existent més que una uniformitat reduccionista”.
Va captivar que les tres ponències assenyalessin les coincidències argumentals de fa cent anys amb les idees del tipus que llibertat i independència de Catalunya fora unilateralment un element dretà burgès que desviava al proletariat de la veritable lluita social. Com es pot dissociar el canvi social del democràtic i de la llibertat dels pobles on l'ancestre del poder burgès encara gira entorn d'un estat uninacional sorgit del poder terratinent i celestial, adoptat per l'amo financer i de format monàrquic? Quina petja ha de deixar el moviment obrer revolucionari per liderar l'aspiració de llibertat catalana en contra de l'estat monàrquic i de la classe dominant espanyola i catalana?
La segona mesa fou presentada per Carme Sansa. Ho va acompanyar d'una crítica i amb la proposta de que calia incorporar a dones revolucionàries a la reflexió d'aquests actes. Les ponències eren d'actualitat entorn el fet de la Consulta, la convocatòria pel 9 de novembre de 2014, les posicions polítiques i la crisis estatal que representa.
Armengol Gassiol de la CGT, ERC amb Oriol Amorós, Toni Comín de l'Associació Socialisme, Catalunya i Llibertat y Santi Lapeira per Avancem dels socialistes titllats de díscols, pel seu vot a favor de la Consulta diferent de la disciplina del PSC que està en contra.
Les equiparacions i diferències entre l'anomena't dret a decidir i el dret a l'autodeterminació varen ser el moll de l'os per part de Gassiot. Oriol Amorós va entrar de sac en assegurar que la consulta havia de realitzar-se, “no valen eleccions ni plebiscitàries”. Ho va reiterar a demanda de Marià Delàs, mentre ho situava com element cabdal revolucionari. Amorós defensa la necessitat de l’acord amb CiU, pressionat per les crítiques als Pressupostos de la Generalitat, amb la imatge que es ha tocat “ballar amb la més lletja” i “que algú ho havia de fer”. Toni Comín va desmuntar els tòpics de posar en sordina la demanda d’emancipació nacional diluint-ho en les reivindicacions socials, “quan defensem drets civils com el d’avortament no ens cal precisar que també som pels altres drets democràtics i socials”. Comín incidí en practicar la desobediència sobre imposicions i negatives del govern estat, patents amb l’Estatut i ara amb la consulta. Polemitzà amb el PSC al dir “Si en un referèndum al final surt la independència la voldria per un procés social i per consolidar propostes com Renta Bàsica”. S’estengué en que “el projecte independentista es més favorable a les classes populars que el projecte de la unitat d'Espanya, s'ha de fer lectura de classe, si em diuen que la sobirania espanyola és indivisible, en el fons això és un model nacionalista espanyol". “El federalisme autèntic no pot ser amb un concepte d’indivisibilitat d'Espanya”. Santi Lapeira, va emprar símils cinèfils al situar la delicada situació d’una esquerra i dividida pel fet nacional, quan hauria de ser la primera interessada en liderar un moviment tant potent com de la Consulta i el de la independència catalana. David Companyon va tancar amb un “el NO a la Consulta (Si o Si) és reaccionari”, mentre exposava lo negatiu que  eren els Pressupostos i que “no podem canviar consulta per retallades”. Tractant de les realitats genuïnes defensà que “cal treballar dins l'ANC per l’hegemonia treballadora de l’esquerra”. La concepció de República catalana, independència, ruptura constitució 1978 i de la Monarquia, són en la perspectiva de la unió lliure de repúbliques ibèriques, o de la federació o confederació, segons cada poble estableixi sobiranament. Enric Teran de la CUP i Gerardo Pisarello finalment no van poder arribar-hi, tanmateix en el debat es varen expressar les sefes posicions. En concret un company d’En Lluita va suplir en part l’aportació de la CUP.
La Jornada ha estat un èxit en contingut i participació. És una mostra que aquest debat cal fer-lo per donar fermesa a les posicions més d’esquerres i revolucionàries.
A Catalunya i a Espanya es gesten canvis profunds i el lloc que cada classe i segment social prengui serà determinant en el desenvolupament i resultats.