Punt d’inflexió

Un fantasma recorre el món com espurna de lluita i llibertat. La mobilització de solidaritat amb Palestina s’ha estès per tots els continents. L’esclat de la flama palestina colpeix els pobles sotmesos, espoliats i terroritzats pels valors i equilibri de l’imperi que propaga el president nord-americà. Un ordre mundial dels estats en funció dels grans negocis i poders de la globalització neoliberal. La massacre palestina a Gaza, que supera l’horror i sang des de 1948 (Nakba) és una llavor que s’estén i es cova en els pobles oprimits d’arreu del món. L’Estat d’Israel sionista es condemna al prosseguir manu militari el seu pla d’ocupació i expansió a la terra Palestina. La tragèdia del terror i extermini a Gaza posa llum als crus interessos econòmics i geoestratègics al Proper i Mitjà Orient. La hipocresia de la comunitat internacional és desmesurada. Deu hores del Consell de seguretat de l’ONU, de majoria crítica i de rebuig a la bàrbara intervenció militar d’Israel, ha finalitzat sense cap resolució ni sanció a l’estat sionista.

"Afrontem un punt d'inflexió en la història, un d'aquells moments en què les decisions que prenem avui determinaran les pròximes dècades”. Així s’ha dirigit el cap de l’imperialisme més poderós al Congrés dels EEUU. Biden s’ha solidaritzat i encoratjat a Israel com baula vital en el món, mentre relacionava aquesta crisi de guerra amb Ucraïna.

Les conseqüències del domini i ordre de les grans multinacionals, i el capital financer, acumulen i superposen crisis irresolubles per les classes dominants que les provoquen. El més de mig centenar de guerres existents no són fortuïtes sinó consubstancials al sistema econòmic, social i polític, basat en la propietat privada dels mitjans de producció. Ucraïna i Palestina són símbol de les crisis d’un trànsit a una nova situació mundial que segueix sota l’empremta dels poderosos. La classe treballadora, els pobles i sectors socials, per alliberar-se han de lluitar fins canviar del tot aquest món. Cada crisi demostra que cal capgirar els poders i la gran propietat financera que permeten i provoquen en el seu profit la barbàrie de la guerra i la destrucció. Sotmetre’s no és una opció de llibertats i vida.

El dret a la defensa de l’estat d’Israel sionista no legitima el dret a l’extermini del poble palestí, tanmateix colpeix que no se li reconeix el mateix dret. Aquest dret a la defensa israeliana sionista està viciat d’origen, com ho està la limitació i retrocés de llibertats democràtiques, a les metròpolis occidentals, en nom de la seguretat i l’anti-terrorisme. La tendència dels estats a la repressió, a l’autoritarisme, la limitació de les llibertats i a la involució dictatorial, al militarisme, al domini i espoli d’altres pobles, va contra la seva classe treballadora, el seu poble i en profit de l’ínfima minoria poderosa.

Una solució democràtica de llibertats i convivència entre ètnies, religions i territori a Palestina, no serà sota la bota del terror militaritzat sionista. La connivència, la complicitat i la responsabilitat amb el terror continu sionista, ara amb la massacre a Gaza, ofèn la sang vessada innocent, resulta insuportable, és un oprobi als valors predominants del militarisme d’EEUU, UK i la UE. Hipocresia sense pietat. Som en una civilització pervertida de terror i sang.

L’ocupació continua per part de l’Estat d’Israel fa incompatible tota possibilitat de convivència a Palestina. El dret a la defensa de l’estat sionista és la legitimització de l’ocupació i de l’extermini de la població i de la

terra palestina. La democràcia colonial i terrorista israeliana és una avançada mortífera del militarisme imperialista de l’ordre mundial. Les declaracions, resolucions i negociacions internacionals de l’ONU i les Conferències anomenades de Pau, han encobert i permès la barbàrie de l’expansió israeliana; mentre, es
dividia, afeblia i esmicolava la resistència palestina per la seva llibertat i per un estat laic en tot el territori. Un estat a Palestina, que fomentés l’entesa, el respecte i la convivència entre els pobles, ètnies i religions. En nom de la lluita contra el terrorisme i per la democràcia, es fomenta la crueltat, el terror militaritzat a gran escala, es roba la terra, es vessa la sang innocent, es limiten i fan pols les llibertats.

La lluita resulta vital. La mobilització és font d’avenç. Els mateixos acords sobre la investidura presidencial seran millors i més possibles si es pren d’exemple les mobilitzacions com les de les Marees pensionistes: aquest dissabte 28 d’octubre concentració estatal a Madrid.

Una altra lluita cabdal la desenvolupen les dones, perseverants i irreductibles, pels seus drets, per un món habitable i de cures per tothom. Hi haurà reflexió, diàleg, debat i experiències, contribució a l’estratègia i acció unitària feminista al XIX Fòrum contra les violències de gènere: Aliances feministes. Els drets de les dones no es toquen. 2, 3 i 4 de novembre. Espai Francesca Bonnemaison. c/ Sant Pere més baix, 7. Barcelona.

La desestabilització dels estats, poder econòmic i ordre mundial, promoguda per la defensa de les llibertats, dels pobles i de tots els segments socials oprimits, és rebel·lia sana, revolta vital, flama revolucionària de futur comunal i socialista. 26 d’octubre de 2023

De la Carta de L’Aurora.

https://www.violenciadegenere.org/sites/default/files/2023/Programa_A4_D8_c.pdf

https://www.violenciadegenere.org/inscripcio-al-xix-forum-contra-les-violencies-de-genere

Diners de sang

Les grans capitals europees han prohibit les manifestacions i la defensa de la Palestina terroritzada per l’agressió militaritzada israeliana. Berlín, Londres i París limiten les llibertats fonamentals, sense èxit a Londres on una massiva manifestació solidària amb Gaza es va imposar. Els Estats europeus i la UE, seguint a EEUU, són còmplices i responsables de la continua expansió del terror de l’Estat i els colons sionistes. Els grans poders temen el contagi d’un esclat generalitzat a les metròpolis, ans sobretot vetllen pels negocis i interessos del gran capital financer i multinacionals. La interdependència dels fluxos financers, comercials, industrials i agraris, són de tal dimensió que quan entra en crisi una regió o un estat afecta al conjunt de l’economia. L’ocupació i extermini a Palestina acreix les conseqüències nefandes de la invasió i guerra a Ucraïna. Els amos del món no tenen pietat a l’hora d’espoliar els recursos del planeta, sotmetre i destruir pobles, explotar el treball, violentar les dones, reprimir les llibertats. La causa de Palestina és la de la vida i les llibertats. Ara Tothom som Gaza!

L’ocupació continua per part de l’Estat d’Israel fa incompatible tota possibilitat de convivència a Palestina. El dret a la defensa de l’estat sionista és la legitimització de l’ocupació i de l’extermini de la població i de la terra palestina. La democràcia colonial i terrorista israeliana és una avançada mortífera del militarisme imperialista de l’ordre mundial. Les declaracions, resolucions i negociacions internacionals de l’ONU i les Conferències anomenades de Pau, han encobert i permès la barbàrie de l’expansió israeliana; mentre, es dividia, afeblia i esmicolava la resistència palestina per la seva llibertat i per un estat laic en tot el territori. Un estat a Palestina, que fomentés l’entesa, el respecte i la convivència entre els pobles, ètnies i religions. En nom de la lluita contra el terrorisme i per la democràcia, es fomenta la crueltat, el terror militaritzat a gran escala, es roba la terra, es vessa la sang innocent, es limiten i fan pols les llibertats.

L’arribada a Tel Aviv del cap polític de l’imperialisme mundial més poderós, ha estat precedida pel veto d’EEUU al Consell de seguretat de l’ONU d’una tíbia resolució propugnada per Brasil, on es plantejava fer pauses humanitàries a l’agressió destructora per part d’Israel. Ni per això serveix l’ONU, al no garantir la legalitat internacional i els DDHH. El president nord-americà Biden està avalant la barbàrie contra Gaza. El “Si Israel no existís hauria d’inventar-se” dit per Biden en la seva calorosa abraçada a Netanhayu, quan s’han provocat centenars de morts d’infants i dones amb la destrucció d’un hospital a Gaza, és un suport a fons a la impunitat militarista israeliana.  

“No en el meu nom”, “No en el nostre nom”, ha estat el clam jueu d’una concentració a davant de la Casa Blanca, a Washington, referint-se a l’extermini a que es condemna a Gaza. O respecte el progrom quotidià dels colons de l’integrisme sionista, o de l’apartheid que es concreta en el Mur.

“El sionisme ha degenerat el judaisme”, explica colpit i desesperat, Meir Margalit, antic regidor de Jerusalem, jueu i pacifista, pro-palestí compromès.

El món està pendent d’un fil del desenllaç a Gaza i al conjunt de

Palestina. La pena, la ràbia i la impotència l’hem de transformar en lluita de solidaritat compromesa a casa nostra. Si el terror i extermini pot existir amb aquest acarnissament a Palestina, ens cal clarificar, comprendre i denunciar que la font, l’origen, rau a casa nostra. Als EEUU i a Europa, als negocis de la sang, de les armes i de tot tipus. L’ordre de la globalització imperialista és negoci per uns poquíssims i un infern par a la immensa majoria. Les forces internacionalistes, revolucionàries i socialistes, necessitem aprendre de la rebel·lia dels pobles, la resistència a les empreses, la persistència de les dones, per capgirar el poder dels estats, de les multinacionals i del gran capital.

La investidura de Pedro Sánchez segueix pendent de l’enfocament sobre avançar a resoldre, o no, el xoc entre l’estat espanyol (Espanya, el Regne d’Espanya) i Catalunya. Per una banda la concreció de l’Amnistia, i de quin abast, junt al reclam del dret d’autodeterminació, per poder decidir lliurement en un referèndum. Per una altra banda, aconseguir passes en llibertats (derogació lleis mordassa i estrangeria), alhora fer avenços en les polítiques socials (Renda bàsica universal, Habitatge i lloguers, Serveis bàsics públics, Treball, Salari mínim interprofessional i Pensions, Fiscalitat de paràmetres europeus, fer enrere la corrupció).

A Madrid s’ha realitzat una important mobilització per Gaza i Palestina. Cridem a participar a totes les mobilitzacions als pobles i ciutats. Una gran assemblea, entorn la Comunitat Palestina i Prou complicitat amb Israel, ha convocat una manifestació unitària massiva: dissabte 21, a 18 h, a Passeig de Gràcia cruïlla Diagonal, Barcelona. Tothom a la mobilització solidària.

Aturem el genocidi a Gaza, Palestina. Prou comerç d’armes amb Israel.

19 d’octubre de 2023

Comunitat palestina de Catalunya

Manifest: aturem el genocidi a Palestina

Factor Espàrtac

La rebel·lió del mític esclau gladiador a l’antiga Roma simbolitza la lluita dels sotmesos, la desesperació creadora de qui entrega la seva vida a la lluita com única esperança d’engendrar un futur de llibertat. L’esclavatge, el sotmetiment de les dones, l’espoli dels pobles i el genocidi d’ètnies, cultures i llengües, l’explotació destructiva de la natura sense retorn, la sang innocent de gent indefensa, colpida i sense propietats, rau en els mites i valors ancestrals, exacerbats en la immensa potència transformadora, creativa i destructiva, encarnada pel sistema capitalista de la propietat dels mitjans de producció. Els poders dels Estats i el militarisme del terror imperialista condemna tota revolta i la titlla de terrorisme, en especial les dels petits pobles oprimits. Segons aquesta doctrina el poble palestí ha de sofrir resignat tot el terror i ignomínies per part de l’Estat d’Israel. Segons la  convicció internacionalista revolucionària avui Tothom som Gaza!

L’esclat de Gaza, executat per Hamas i altres onze organitzacions, és una ofensiva armada i política palestina que qüestiona i trasbalsa l’ordre internacional dels poderosos. El fet que sigui inesperat i fruit de la desesperació, que generi vessament de sang i por a l’opressor israelià sionista, no elimina que sigui la lluita d’un poble irreductible que no renuncia a les seves llibertats, ni accepta l’apartheid i destrucció quotidiana, ni a constituir-se en Estat de la terra de Palestina. El poble palestí no vol deixar-se assassinar, ni morir, amb el cap cot. Els USA, UK i la UE són còmplices i responsables del terror estructural de l’estat d’Israel; són còmplices del terror i destrucció a Gaza.

L’acció criminal, els crims de lesa humanitat, són sobretot els quotidians de la destrucció planificada des de 1947 per l’Estat militarista d’Israel, l’exèrcit, les colònies del sionisme integrista, el mur. Un Estat fet carn i ungla dels interessos imperialistes de predomini mundial dels EUA.

No iniciar una condemna ferma i efectiva, val a dir, no decretar tot seguit el bloqueig i boicot a l’Estat d’Israel, és pura complicitat hipòcrita. El terror sionista no es frena amb proclames, ni laments, ni resolucions buides d’eficàcia de les instàncies internacionals.

Un alto el foc real, efectiu en frenar el terror del poderós militarisme israelià, ha de ser quelcom més que una mediació pietosa de l’ONU. Hauria de ser amb el tancament dels importants fluxos comercials, financers i militaristes. Cal tancar l’aixeta de la delegació del poder neocolonial, sobretot per part de l’imperialisme nord-americà al Proper i Mitjà Orient.

Un nou front de guerra, destrucció i sang s’afegeix al de l’europea Ucraïna. El desgavell i crisis múltiples d’una globalització en transició,

expressa la incapacitat de resolució democràtica, saludable, pacífica i lliure, per part dels poders del gran capital financer i multinacionals. Aquest escenari fa més punyent i necessària la maduració de l’alternativa comunal soci8alista.

Contra la Amnistia i el Dret a l’autodeterminació, contra un Referèndum, contra a que es voti a Catalunya sobre el seu estatus d’independència i república, es va aplegar el diumenge la plana major del PP i Vox, els seus presidents autonòmics, milers d’electes i partidaris de la unitat espanyola anti-catalana. El carrer va demostrar ben clar que es tractava d’un conflicte polític entre Espanya (l’Estat) i Catalunya, lluny de la confrontació entre gent catalana, o d’una situació de delinqüència constitucional de rebel·lia. Tot i el gran esforç de la mobilització estatal espanyolista dretana i ultradretana no van aconseguir ni la meitat de la mobilització independentista de l’11 de setembre. 

En canvi el dimecres, Sumar i ECP van defensar una llei d’amnistia. Varen presentar un Dictamen sobre els seu fons polític, que encaixava en la Constitució, que era una oportunitat i un inici per traslladar la repressió i la judicialització per fer camí vers la resolució del conflicte polític. L’amnistia a totes les persones imputades, encausades, condemnades, a la presó i exili, és una necessitat ineludible de llibertats i salut democràtica mínima. Tanmateix ha de ser clar que no és pas suficient. Convindria una mesura política de diverses amnisties, que inclogui tots els cassos de repressió de llibertats d’activistes i altres encausats per la llei mordassa (incomplit el pacte de derogar-la), i de les persones colpides per la llei d’estrangeria (un altre incompliment governamental). L’amnistia ha de ser el primer esglaó per enfocar l’execució política del dret d’autodeterminació, del referèndum.

Avui 12 d’octubre ens agermanem amb tots els pobles espoliats, destruïts i sotmesos pel colonialisme patri espanyol. Un oprobi històric que necessita coneixement veritable i reparació política

“Si hi ha un factor revolucionari en aquesta situació encara immadura pel socialisme, només pot ser la llibertat dels petits pobles” (extracte). Us animem a compartir la “Presentació del llibre SinMuro. Escritos de un revolucionario”, d’Arturo Van den Eynde “Aníbal Ramos”. És un homenatge en el 20è aniversari de la mort del militant comunista internacionalista. El dissabte 14 d’octubre, a les 18 h, a l’Espai Veïnal Calabria 66, Barcelona. Ho organitza la Fundació Socialisme sense fronteres (FSSF). 12 d’octubre de 2023

De la Carta de L’Aurora.

Llum de llibertats

El taló d’Aquil·les de la investidura rau en les llibertats de Catalunya, fins i tot més que la crisi econòmica i les vitals necessitats socials. L’encaix de boixets que pugui permetre una majoria parlamentària de suport és un efecte de ressò de la mobilització i anhel profund pel referèndum, el dret a l’autodeterminació i la república catalana, concentrat en la defensa de la llengua, el referèndum i l’amnistia. La gesta de l’1 d’octubre de 1017 va ser negada, bloquejada i reprimida en la seva execució, s’ha dividit el moviment independentista, s’ha fomentat desil·lusió i retrocés, ans l’Estat, la Judicatura i el govern no han aconseguit aniquilar-lo. El PP de Feijóo i Vox ho ha sofert en clau parlamentària en una investidura bufa fallida. El PSOE de Sánchez haurà de fer mans i mànigues per arrodonir tots els vots necessaris. El Parlament de Catalunya s’ha conjurat per condicionar la investidura amb l’exigència d’una llei d’amnistia (ERC, Junts, CUP, Comuns) i que es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum (ERC, Junts, i abstenció CUP).

Les dues resolucions adoptades pel Parlament de Catalunya, sobre l’amnistia i el referèndum, representen un canvi que, en el cas de l’amnistia, ha aplegat a l’independentisme (ERC, JUNTS, CUP) i el sobiranisme de comuns (ECP). Sobre el referèndum ECP ha estat en contra, fent costat al PSC, amb la protesta de Podem.

El diumenge 8 d’octubre es concentra a Barcelona la plana major de la reacció de la dreta i ultradreta espanyolista. El PP, els seus dirigents autonòmics i alcaldes, Vox, aterren a la convocatòria de SCC, contra la amnistia i l’autodeterminació. Tanmateix trepitjar carrer no els hi farà enrere la investidura fallida, no podran emular el post 1 d’octubre. El PSOE i el PSC no hi seran. Tampoc hi haurà l’equidistància de l’aleshores alcaldessa de Barcelona i de CatComú entre la rebel·lió independentista i l'acceptació del marc existent.

Les forces independentistes catalanes oscil·len a l’hora de condicionar a l’Estat i el govern. A diferència d’EH Bildu que proclama ben clar “cap oportunitat a la dreta, impulsarem una majoria plurinacional progressista”, les expectatives catalanistes s’esbiaixen entre condicionar, bloquejar o desestabilitzar, en un garbuix referent a la investidura i govern, al règim monàrquic i a l’Estat nacional espanyol, caciquil i corrupte. Hi ha confusió entre el que correspon fer a Catalunya, la força de masses i la capacitat concreta de revolta per aconseguir-ho, o la de l’Estat per impedir-ho. El debat és legítim i necessari, forma part de la metabolització del referèndum guanyat però no executat de l’1 d’octubre; com ho és l’apreciació de la relació de forces, sobre si ha de ser pactat (consentit) amb l’Estat o unilateral.

El que distorsiona l’esforç per una estratègia comuna, entre la pròpia diversitat de l’independentisme, i amb sectors com el sobiranisme republicà autodeterminista, o per incloure el sentiment ampli per la llengua, l’amnistia, el dret d’autodeterminació i la república és, en primer lloc, la imposició repressiva estatal, per altra banda, la concepció com si la Generalitat i Catalunya no fora part de l’Estat espanyol o podés actuar en llibertat, com si fora una qüestió de desig o voluntat. La posició de l’ANC de bloquejar o desestabilitzar les institucions a través de no pactar o condicionar la investidura, no s’albira que obri camí a les llibertats i la república, sinó que els indicis senyalen que pot contribuir a fomentar el contrari, obrir oportunitats al PP, a Vox, a la ultradreta estatal, per recuperar el govern i imposar involució reaccionària, com en els governs més ultradretans d’Europa.

Fer el camí republicà significa frenar els poders econòmics i la dreta al govern, aplegar forces per confrontar les polítiques adaptades i favorables a la patronal, grans fortunes i als poders de Brussel·les (UE). Fer aquest camí implica condicionar críticament la investidura i un govern Sánchez del PSOE, els seus coalitzats i la majoria parlamentària de suport necessària: a) avenç en les llibertats (amnistia, referèndum, llei mordassa i d’estrangeria, república); b) economia i social (treball,  inversions industrials i infraestructures, serveix públics vitals i essencials, habitatge-lloguer, renda bàsica universal); c) fiscalitat (grans multinacionals i fortunes, frau, corrupció).

El món dels poderosos, dels amos del gran capital, dels mitjans de producció i dels estats, gira cap a la dreta, malgrat el fracàs de les seves polítiques i gran propietat privada, que genera misèria, precariat, guerres, sotmetiment de les dones i espoli dels pobles, destrucció del planeta. El món treballador, popular, femení, dels pobles sotmesos i la natura, necessita construir un altre escenari comunal, una estratègia socialista revolucionària, unes perspectives de lluita concreta per millores vitals, contra els privilegis, necessita aprendre de les experiències revolucionàries per exercir la seva força massiva de natura internacional, amb un programa i una organització que s’enfoqui a capgirar de soca-rel el poder polític i estatal.

Us animem a compartir la “Presentació del llibre SinMuro. Escritos de un revolucionario”, d’Arturo Van den Eynde “Aníbal Ramos”. És un homenatge en el 20è aniversari de la mort del militant comunista internacionalista. El dissabte 14 d’octubre, a les 18 h, a l’Espai Veïnal Calabria 66, Barcelona. Ho organitza la Fundació Socialisme sense fronteres (FSSF). 5 d’octubre de 2023

De la Carta de L’Aurora.