28/5/16

Bon Aniversari BComú

Bon Aniversari En Comú: el municipalisme del canvi.
Barcelona en comú, BComú, ha estat un encert cívic, social i electoral.
Les Ciutats del canvi són una xarxa de nòduls poderosos. Tant per les idees que representen, com pels seus habitats, com perquè marquen i fan camí real favorable a les necessitats barrials i ciutadanes.
Drets i serveis públics configuren els fonaments d’un ideari municipalista que pretén assaltar el cel de les polítiques privatitzadores, especuladores i usureres.
L’ús comunal de l’espai públic es confronta amb el progressiu i paràsit ús privat de l’espai de tothom.
L’idea de remunicipalització de serveis fonamentals es complementa amb una profunda concepció de la ciutat en tant que convivència de barris i veïnatge.
La voluntat d’una ètica EnComú com eix dels drets i serveis públics i de la ciutadania, és una brúixola potent amb el nord en el bé social i comuner.
El projecte EnComú ha alimentat la coalició confluent EnComúPodem, on el lideratge i motor de BComú-EnComú ha capgirat el sentiment i la representació de una quarta part de la ciutadania catalana votant.
EnComú te plantejar l’estructuració arreu de Catalunya. És una necessitat política de primer ordre, cabdal.
El projecte polític de l’onada activista que neix des del 15 M, amb la capacitat per confluir amb EUiA, ICV, alhora de concitar la simpatia del sindicalisme, està en procés de maduració accelerada.
Les desigualtats més flagrants de les persones més desafavorides i empobrides, junt amb l’urbanisme, la mobilitat, el mediambiental, conformen una panorama que ha permès governar la citat de Barcelona durant aquest any, amb els suports puntuals d’ERC, PSC i la CUP.
La maduració política va de la ma d’aconseguir una majoria social suficient perquè el govern superi la situació de minoria motor, indiscutible amb el lideratge de l’alcaldessa Ada Colau, un govern de coalició tàcita i explicita de les esquerres, que permeti fer efectiu els canvis de la ciutat.
La incorporació del PSC al govern, ben polèmic, des d’una crítica activa vigilant, forma part de que es practiqui el canvi iniciat.
Un altre element de maduració és esbossar un pla estratègic del  Metro i del Transport amb ambició metropolitana. Un pla que sigui referent de les transformacions del canvi a la ciutat, a l’àrea i la regió metropolitanes. Resoldre el conflicte actual del Metro representa inserir-lo com a nodal de l’ètica i la remunicipalització EnComú, amb un pla propi i diferenciat del que han anat traçant els governs del PSC, CDC junt amb la totpoderosa La Caixa.
La ciutat del canvi ha d’aconseguir ressituar les polítiques continuistes de caire privatizador i de l’interès privat financer a les necessitats de gaudir de la ciutat pels seus habitants.
És vital, per altra part, un relat i una perspectiva precisa de ruptura democràtica a Catalunya. Desplegar el camí efectiu per garantir el dret a decidir de la població barcelonina i catalana, vol dir fer passes fermes per assegurar es pugui realitzar un referèndum o consulta vinculant. El element  de cohesió social, el punt d’entesa entre els sentiments de pertinença diferenciats pels orígens o per concepcions ideològiques, també socials, convé sigui la pràctica democràtica radical, val a dir el situar la republicà catalana com l’horitzó proper al que ens dirigim.
El municipalisme del canvi està sobretot limitat per les lleis de l’administració local que ofeguen la vivència dels Ajuntaments.
BComú pot incorporar a l’imaginar ciutadà veïnal avançar cap a una veritable autonomia i sobirania municipalista.
Felicitats BComú! Endavant el govern de l’alcaldessa Ada Colau.

Publicat al Butlletí electrònic d’EUiA.

27/5/16

El Banc expropiat, experiència comunitària

La repressió no és la solució.
L'acció policíaca al barri de Gràcia de Barcelona és una senyal a tot el país. Cal parar els peus a l'agressió i violència premeditada dels Mossos del govern Puigdemont
Aquests dies el Banc Expropiat és a tots els mitjans de comunicació, no per la feina social i de suport mutu que en aquest espai s’ha desenvolupat des de fa cinc anys, sinó perquè aquest dilluns, 23 de maig, ha estat desallotjat. El  Banc Expropiat ocupava un espai que havia estat oficina de la Caixa Tarragona, desprès va passar a Catalunya Caixa, aquesta se’n va desfer i va acabar en una subhasta, adquirit per una empresa especulativa.
Han passat tres dies. Tres dies en que uns milers de joves i veïnatge de Gràcia han sortit al carrer a defensar que el Banc es queda a Gràcia. Solidaritat i reivindicació. Mentre al davant han estat els Mossos. Dilluns 7 hores per desallotjar el Banc i “tornar les claus a la propietat”. Tres dies amb desenes de furgonetes, carrers tallats, veïnes pràcticament segrestades a casa seva, hores de persecucions, helicòpters sobrevolant,... Milers d’euros de l’erari públic gastats en l’ús de violència policial.
Aquests dies es barregen moltes coses: defensa de l’espai, rebuig a l’especulació, precarietat, necessitat d’espais per a joves i per activitats socials mentre hi ha tants immobles buits per a l’especulació. Això va molt més enllà del territori gracienc.
La sanya i brutalitat de la violència agressora repressiva és completament desproporcionada. Manifestants pacífics colpejats sense pietat, persones ferides i malmeses per un operatiu policíac dels Mossos del president Puigdemont. El govern de la dreta-esquerra de JxSí n’és el responsable. Qui agredeix? Qui defensa drets? Qui provoca violència, sinó?
L'helicòpter, entrada la nit, retruny com reflex de l’arbitrarietat i impunitat dels Mossos. Volen criminalitzar i emmanillar el jovent. No dubten en escapçar la seva capacitat creativa i d'autoorganització, quan assenyala l'especulació i el poder anàrquic del capital.
ERC, CUP, de vosaltres depèn Puigdemont. Permetreu que aquest govern de la Generalitat practiqui amb els Mossos la repressió als drets i a les persones, terroritzant dins els barris com ara a Gràcia? S'ha de posar fre a aquests operatiu. Cal castigar als responsables que l'han decidit, així com als Mossos que en comptes de defensar a la ciutadania l'ataca com si fossin els enemics.
Es necessiten espais per a experiències comunitàries i amb reconeixement de la feina que s’hi fa. Som una societat plural i cal facilitar també des de les administracions l’existència d’experiències diverses, amb gestions diverses.
La repressió no és la solució. No va servir a Can Vies i, tampoc ho serà ara. A banda de lo penós que resulta veure els cossos de seguretat exhibint la força en defensa de l’especulació immobiliària, en aquest cas -com en d’altres- l’actuació policial, via mossos, té uns ús clarament polític. Des de mitjans de març hi havia data de desallotjament oberta per part del jutjat... i ha estat precisament el dia abans –dos mesos després- de l’aniversari de guanyar a l’ajuntament de Barcelona, Barcelona en Comú, que els Mossos l’ha executat. Ha estat una verdadera provocació.

Manifestació de suport a Sants.
Les forces transformadores defensen la diversitat. Aquest concepte cal aplicar-lo de manera general. Cal modificar les relacions entre la institució i els moviments socials. Cal reconeixement per ambdues parts, establiment de diàlegs i mediacions, metodologia obviada, per exemple, amb el no debat de la ILP Educació, recentment. Es veritat que dos no parlen si un no vol, però és un camí que no es pot deixar d’explorar i practicar.

De la Carta de L’Aurora.

21/5/16

La ILP per un nou sistema educatiu tombada al Parlament per JxSí (CDC i ERC) i PPC


La Iniciativa Legislativa popular per un nou sistema educatiu ha estat tombada al Parlament per les esmenes a la totalitat de JxSí (CDC i ERC) i PPC.
El govern de Puigdemont mostra la seva cara privatitzadora, ben dretana, favorable a l’escola negoci i a les ordes religioses catòliques. És una política negativa vers els serveis i drets públics universals. ERC s’ha ajupit i tragat el gripau. Un pas enrere d’aquesta esquerra que segueix el so que marca la dreta catalana.
L’educació i l’escola no deuen ser considerades estructures del nou país, ni de la futura república, per part dels diputats i diputades de CDC, ERC i PPC. El que fan al Parlament contradiu el que proclamen en espais com Reinicia. Els fets contradiuen les intencions.
La tasca pedagògica i mobilitzadora, iniciada el setembre de 2013, tot i aconseguir fa 10 mesos 96.000 signatures per aquesta ILP, han estat ben desconsiderades i rebutjades pel govern i pel Parlament.
Així és la manera com no s’aconseguirà el suport social ciutadà suficient i necessari pel nou país i per una república catalana.
Des de la ILP es considera que és necessària una nova llei d’educació ja que la LEC no garanteix que es defensi l’educació pública abans que la concertada, ni que les escoles bressol siguin gratuïtes, ni que es tingui accés a una plaça 100% pública i gratuïta, ni que les universitats tinguin preus accessibles per a tothom.
Ho van expressar prou clar les manifestacions massives que es van fer contra la LEC (5 vagues en un any) i les mobilitzacions contra les retallades i contra el tancament de línies de línies i el 3+2 i el 0-3 que també existeix.
La Marea groga insisteix en que cal finalitzar amb els concerts en 10 anys i re-democratitzar els centres. L’eliminació de la doble xarxa és altre element a realitzar per evitar la segregació segons l’estrat socials de l’alumnat.
En el país de Ferrer i Guardia i de Marta Mata, els valors i la construcció republicana estan impregnats de la necessitat vital de l’educació pública, gratuïta i de qualitat.
El greuge de JxSí i PPC contra la ILP esmentada s’haurà de resoldre per a la formació vital i equitativa d’aquest poble.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

20/5/16

Otegi a Sant Andreu


El futur de pau i esperança dels pobles és amb processos constituents i el dret a l’autodeterminació.
Rescat social, Rescat nacional, Repúbliques, un trinomi per resoldre la crisi econòmica, social i política estatal.
Tota l’esquerra catalana ha honorat a Arnaldo Otegi en llibertat.
Ha estat a l’emblemàtica Fabra&Coats al barri de Sant Andreu de Barcelona. On no molt lluny va haver-hi l’atemptat d’ETA a un centre comercial. Un atemptat “que amb tota la
responsabilitat em dol i mai hagués hagut d’existir”, com ha expressat el líder de l’esquerra abertzale, artífex de l’estratègia democràtica i de pau, per cert ben unilateral, doncs l’Estat segueix tractant als presos con hostatges i amb venjança.
Gil de Matamala ha demostrat jurídicament que no hi ha proves verídiques de que Otegi fora un terrorista, que tot ha estat un muntatge repressiu policíac. Com també ho és pretendre ara inhabilitat a Otegi per ser lehendakari d’Euskadi.
Jordi Armadans de la Fundació per la Pau ha glossat l’aposta estratègica d’Otegi per la resolució del conflicte basc, “que sembla que a l’Estat no li interessi”, però als nostres pobles sí de totes maneres. Gemma Calvet ha fet el clam de que sempre hem estat a favor d’una resolució democràtica i de la independència basca des de un postulats estrictes pacífics.
David Fernández, Joan Tardà, Gabriela Serra, David Minoves, president del Ciemen que ha organitzat l’acte. Lluís Llach.
Jaume Asens de BComú, com a tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, ha fet una solidària i càlida rebuda de la Ciutat de Barcelona a Arnaldo Otegi. Asens ha rebutjat la campanya vergonyosa de titllar de terrorista a Otegi.
L’esquerra catalana sobiranista ha estat ben compromesa, tant la federal, confederal com la independentista ha participat en tarannà front ampli democràtic català.
Joan Josep Nuet d’EUiA, Joan Tardà i Oriol Amorós d’ERC, Mireia Boya, Anna Gabriel, Gabriela Serra, Albert Botran de la CUP, L’Aurora, Acord D’Esquerres per la República Catalana, SI, ANC, Òmnium, Gerardo Pisarello i Laia Ortiz, i moltes més entitats i organitzacions.
La germanor entre Catalunya i Euskadi per la causa social i de la llibertat l’hem de compartir i estendre arreu de l’Estat.
La concepció estratègica de processos constituents confluents i de repúbliques és cabdal per una solidaritat democràtica.
El fet de projecte sobirà constituent és el contingut per la ruptura democràtica.
La perspectiva que superi el processisme convergent, que acata fil per randa els suspensions del Tribunal Constitucional i ajorna la superació i ruptura del marc constituent autonòmic del regne d’Espanya, ha de focalitzar-se en que el poble de Catalunya decideixi d’una vegada.
Preparem les condicions sense subterfugis, ni supeditacions ni subordinacions, per exercir la decisió catalana. Una República Catalana sobirana és la proposta democràtica necessària.
De la Carta de L’Aurora.

14/5/16

Gala Pin: Nosotros no arreglamos si no hay ciudadanos en la calle


Gala Pin, concejal Ciutat Vella. F: Alvaro Monge.
Gala Pin es coraje y nervio, compromiso combativo. Perlas para la movilización destila esta activista vecinal dentro de la inmensa institución burocrática que es el Ayuntamiento de Barcelona. BComú con la carismática alcaldesa Ada Colau tiene el reto de domar a los poderes fácticos barceloneses.
El aniversario del 15M coincide con el anuncio de pacto con el PSC, la vieja casta que medra del sistema político. Son contradicciones que van a hacer madurar el proyecto de las ciudades del cambio. Otro frente importante es el del transporte de la ciudad y metropolitano, con el Metro en lucha y nuevas convocatorias de cuatro días de paro a finales de mayo y primeros de junio. El gran reto es sostener y ampliar el motor del cambio, actuar con talante de frente amplio barcelonés entre todas las izquierdas, y resolver un buen acuerdo en el Metro. Las asambleas EnComú movilizadas es el factor decisivo. Por esto defiendo un Sí, crítico, lo cual es un Sí, cierto, al pacto de BComú con el PSC. Un pacto necesario, aunque mucho mejor si fuera de frente amplio con las cuatro fuerzas de izquierdas (ya se que la CUP y ERC no quieren), cuya concreción da demasiada cancha a un PSC que ha modelado la especulación en Barcelona, y con una metodología secretista de negociación que ha excluido la participación del activismo de BComú.
Gala Pin da en el clavo con convicción: “Como sociedad y como gobierno no podemos permitirnos perder la movilización”, “Uno de los peligros que corremos es que, tras ganar algunas alcaldías, la conflictividad en la calle disminuya”.
Entrevista de El Periódico. Del activismo a la institución. Gala Pin: "Nos ven como un error democrático". Domingo, 15 de mayo del 2016.
Gala Pin se enroló en la organización del 15-M en enero del 2011 a través de Facebook. Tenía 29 años y estaba en el cogollo del movimiento vecinal de la Barceloneta, paraba desahucios con Ada Colau y monitorizaba las redes. Cinco años después es la encarnación de la nueva política que reclamó aquellos días en plaza Catalunya.
¿Queda algo de aquella Gala Pin? Soy la misma Gala con muchas capas más.
Muchas capas ¿y un corsé? El 15-M éramos más felices, y no sé si, a veces, más útiles también.
Según la 'lógica Barrio Sésamo', si ahora está dentro no está fuera. El sociólogo Niklas Luhmann afirmó que todo sistema tiene una periferia. El dentro y el fuera no acaban de existir. Yo hablo de 'fork', que en 'software' es la creación de un proyecto en una dirección distinta de la principal tomando el código fuente del proyecto existente.
'El 'código fuente' era democratizar el espacio público. Y es quien manda a la Urbana a echar a los manteros. Como representantes de la institución debemos asegurarnos de que no damos un trato privilegiado a nadie, pero también gestionar un espacio público que tiene muchos intereses. Sí me mortifica el no poder explicar la complejidad de decisiones que se podría presumir que eran difíciles de asumir por nosotros.
Pero, ¿en qué notamos la nueva política? En la priorización de asuntos, como la vivienda y la educación. En la participación en el proceso de planificación estratégica. Y en que ahora nadie tiene atajos para llegar al gobierno. Ya no llaman al concejal de turno para mirar de cerrar un negocio.
Lleva casi un año de edil. ¿Ha visto cosas dentro que no creeríamos? Sí. Frustra ver que aquellos que han formado parte de la política institucional desde hace años viven en otra realidad que la de la gente común. Y nos hacen sentir que somos un error democrático, que la gente votó mal y que cuando pase el 'error' las cosas se arreglarán. Y siento un clasismo como nunca antes sentí. En un acto, un gran empresario vino y me dio un beso en la frente. Jamás se lo habría dado a Sònia Recasens. Otro, con buena intención, manifestó su interés por ver un gobierno de la 'banlieu'. Yo soy de la Barceloneta.
Sus vecinos, camaradas de lucha, tampoco están muy contentos. La gente con la que he luchado codo con codo, cuando se enojan, a veces tienen razón. Es necesario que salgan a la calle. Como sociedad y como gobierno no podemos permitirnos perder la movilización. Creo que ha llegado el momento de reinventar el papel de los movimientos sociales.
¿Qué tipo de reinvención? Deberían encaminarse a indicar aquellos aspectos que el gobierno no debe dejar de atender y a señalar los poderes fácticos, élites que se consideran el sujeto de la ciudad y piensan que el resto o no son sujetos de derecho o no tienen sus mismos derechos.
¿Y si lo hacen ustedes? Uno de los peligros que corremos es que, tras ganar algunas alcaldías, la conflictividad en la calle disminuya, en parte por confianza y en parte por la sensación de que ya han venido unos que lo arreglarán. Nosotros no arreglamos si no hay ciudadanos en la calle. Hay que romper con la idea de que el hecho de que hayamos llegado a las instituciones es una evolución del 15-M y que no hay 15-M más allá. El clima del 15-M tenía que ver con el empoderamiento ciudadano.