Serial reial

Campanya d'Òmnium.

Corrupció, frau, opacitat, luxúria i caça. El rei no fa net, ni l’emèrit, ni el titular. La fortuna de la Casa Reial espanyola s’ha farcit de ‘valors patrimonials d’origen il·lícit’, a l’empara dels privilegis dels secrets d’Estat que gaudeix la corona. La monarquia corrupta, opaca i repressora, que no és benvinguda a Catalunya, com diu el manifest d’entitats civils, ha cancel·lat la visita a Catalunya de Felip VI aquest divendres 17 de juliol.

 

D’inquietant i pertorbador ha titllat el president del govern estatal els nous episodis on, com a gota malaia, van milions d’euros amunt i avall aprofitant la inviolabilitat de Juan Carlos I. El titllat de salvador de la democràcia resulta que ha traficat més de mitja vida amb diners ‘negres’, societats i dones. Un defraudador comissionista il·lustre, un putero de luxe.

Tot un símbol hereu de ‘La corte de los milagos’ de Valle-Inclán i de l’ ‘España invertebrada’ d’Ortega y Gasset.

Unidas Podemos es remou des dels escons parlamentaris i les poltrones governamentals implorant que s’investigui a Juan Carlos I. Ada Colau de BComú exigeix transparència i que no hi hagi privilegis d’impunitat reial. Jaume Asens d’ECP denuncia la manca de transparència. Gerardo Pisarello, de la mesa del Congrés, analitza el desgavell que representa la monarquia i defensa el canvi republicà des de l’Institut Sobiranies. Tanmateix el PSOE i el govern no mouen petja.

És Òmnium qui ha promogut superar les declaracions ben intencionades sense conseqüències polítiques per passar als fets. Òmnium ha iniciat una campanya de mobilització que mostra que el rei no només va nu, sinó que la monarquia forma part d’una llarga i sinuosa cadena de complicitats que sustenten l’entramat de privilegis i repressió estatal. 

El març es va fer la petició a Suïssa per a blocar els fons del rei emèrit, es demana la congelació i restitució de valors patrimonials d’origen il·lícit. Ara, el juliol, Òmnium ha presentat una querella criminal contra Juan Carlos al Tribunal Suprem espanyol pels delictes de corrupció, frau fiscal i emblanquiment de capitals. Es vol demostrar l’origen irregular, opac i il·lícit de la fortuna reial, per posar fi a la impunitat de la monarquia.

La corona és símbol d’un règim caduc; la cúspide de l’ordre constitucional de 1978, cap de les FFAA garants de la unitat pàtria, imatge (3-O) de la repressió policial i judicial estatal del ‘A por ellos’, contra la votació del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017. 

Reformar l’Estat i donar oxigen al règim de 1978 no és una perspectiva viable per a la salut pública, social i democràtica, ni per a l’economia de la immensa majoria de la ciutadania. 

Fer net a la Casa reial i al règim necessita perspectiva de futur: Amnistia, República, Autodeterminació.

Els 1.000 dies dels presos polítics, Jordi Sánchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium), segellen que la dominació de l’Estat coronat sobre Catalunya només s’aturarà amb la lliure decisió sobirania i la república catalana. 16 de juliol de 2020

De la Carta de L’Aurora.

Una dècada inconclusa

10 de juliol de 2010.

El ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ de la manifestació multitudinària de fa deu anys -10 de juliol de 2010- va eclosionar una força popular inaudita. El clam sobiranista, per la independència i l’Estat republicà, va posar entre les cordes el règim i Estat monàrquic fins el pic del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Tanmateix, la conquesta de les llibertats republicanes ha quedat inconclusa, ofegada i represaliada per la força policíaca i judicial estatal. 

 

La reconstrucció post confinament queda llastrada per la catàstrofe sanitària i econòmica. Dues línies d’actuació es confronten amb forces ben desiguals. Per una banda les necessitats comunitàries de la immensa majoria ciutadana des dels valors i polítiques per drets i serveis públics, la intervenció i nacionalització d’empreses de sectors econòmics vitals, com els sanitaris i la indústria farmacèutica, una fiscalitat a les grans fortunes i corporacions, la renda bàsica universal i una banca pública. 

Per una altra, el poder del capital financer, de la Unió Europea i els Estats, que per cada euro que cedeixen al sector públic, a les demandes socials i treballadores, en dediquen milions a sostenir les grans empreses i els bancs. Els poderosos mouen tots els ressorts polítics per convertir en or els estralls, tant dels que s’enfonsen, com la davallada del nivell de vida, la precarietat i la pobresa.

El govern estatal de coalició surfeja en la il·lusió d’acontentar a uns i altres. Pedro Sánchez somia en sostenir el règim constitucional de 1978 i el bloqueig a l’avenç de les llibertats democràtiques. La subsistència de llei mordassa és prou eloqüent. Però el govern del PSOE i Unidas Podemos no pot aclucar els ulls davant de la persistent exigència de llibertats dels presos independentistes, ni de la força popular republicana, ni de l’exigència d’un referèndum sobirà a Catalunya.

A prop dels 3 anys de la votació de l’1 d’octubre 2017, del fallit intent de proclamar la independència i de la reculada davant de l’Estat, els partits i entitats civils a Catalunya es remouen davant la dificultat d’establir una estratègia i unes aliances que permetin assolir l’estat independent i republicà. 

El catalanisme sobiranista i independentista d’esquerres i de dretes te vàries assignatures pendents: a) les aliances amb els grans moviments socials i democràtics -treballador, municipalista, feminista, anti-racista, climàtic-, b) la fraternitat i entesa amb els segments democràtics i republicans arreu de l’Estat, c) la comprensió que l’autonomia catalana forma i és part del règim i monarquia constitucional de 1978, d) els poders econòmics i estatals alimenten la divisió treballadora des dels privilegis econòmics i la confrontació nacional, e) l’experiència del lideratge de la dreta catalanista dificulta una majoria amplia suficient del moviment per l’estratègia republicana catalana.

El procés independentista republicà ha provocat, d’ençà el 2010, una divisió constant en el lideratge dretà. Dissolta CiU i la CDC pujolista, la neoconvergència es rebolca agònica dins el PDECat. Tanmateix els seus nuclis dirigents, autonòmics i municipalistes, pugnen per sostenir el llegat amb el lideratge de la Generalitat. 

La ruptura del PDECat genera una diàspora: Lliures, el Partit Nacionalista Català, la direcció del PDECat que no vol desaparèixer, la volada per sobre de les fraccions del president destituït i exiliat Puigdemont, el que sembla la fi de La Crida per Catalunya. 

Puigdemont promou un nou partit per preparar les eleccions catalanes a la tardor. Ara bé, el carismàtic exiliat i eurodiputat ho te prou fosc a l’hora de fer una força política de nova petja que ampliï el segment polític neoconvergent. L’experiència de combinar dreta i esquerra dins La Crida s’ha esvaït; queden Independentistes d’Esquerra que sostenen a Puigdemont des de fora de ‘Junts’.

La confrontació amb l’Estat i l’exclusivitat de la via unilateralista de l’ANC, el Consell per la República i de Puigdemont és, de moment, un fer volar coloms.

El moviment catalanista ha quedat uns mesos confinat pel coronavirus, però l’anhel i la pressió ciutadana mostra símptomes de seguir ben viu i disposat a sostenir la perspectiva republicana: Amnistia, República, Autodeterminació. 9 de juliol de 2020

De la Carta de L’Aurora.

Sotrac i davallada econòmica

El PIB a la picota: -5,2% en el 1er trimestre de la covid-19 (INE), pitjor el 2n (en el 2009 fou -2,6% PIB), mentre les previsions del FMI són d’un descens de 12,5% aquest 2020. Recessió dura. Són alarmistes les dades macroeconòmiques o què signifiquen per a la vida de milions de persones? volen dir desindustrialització, liquidació de llocs de treball a la industria, la distribució i el turisme, increment de la precarietat i la pobresa. 

 

Airbus anuncia 15.000 acomiadaments, entre ells 900 a l’Estat espanyol. Siemens Gamesa (Agoitz) tanca liquidant 239 llocs de treball. Nissan i Alcoa han encetat aquest macabre dominó. La pròrroga dels ERTOs fins a setembre ajornen els estralls d’una tempesta econòmica desfermada que impugna la globalització.

El poder econòmic, el polític dels governs i dels Estats, es centren en resistir i sostenir els seus privilegis de classe dominant. 

L’interès dels poderosos en la reconstrucció rau en protegir el màxim les grans empreses privades i el capital financer. Per això el govern estatal de coalició retrocedeix a l’hora de concretar una fiscalitat a la mitjana europea, elevar els impostos a les grans fortunes, derogar la reforma laboral, recuperar el rescat bancari (60.000 M€), permetre autonomia financera als municipis, fomentar un sector de serveis i recursos públics inclosa una Banca pública; quan seria cabdal instaurar la Renda bàsica universal com a eix d’un pla de xoc social afí.

El temor cívic provocat per la pandèmia es transforma en polítiques i propostes conservadores, com si la continuïtat del sistema econòmic, social i polític fos cosa de desitjos i voluntats individuals. 

El govern del PSOE i UP resulta un cul-de-sac que bloqueja les necessàries alternatives polítiques. Les llibertats són colpides mentre subsisteix el règim de la corona, la llei mordassa, el bloqueig al dret a l’autodeterminació, l’anatema a allò que pugui generar condicions per alternatives republicanes.

Les eleccions basques i gallegues preludien les catalanes. Una diferència significativa és que la recomposició de la dreta catalanista està en procés d’esmicolament (PDECat, JxCat, La Crida, PNC, Lliures). El llegat neoconvergent es rebolca entre l’autonomisme existent, l’anhel d’independència que representa una ruptura del règim de 1978, així com el moviment ciutadà popular que no renuncia als postulats de l’1 d’octubre (2017), de concepció sobiranista, autodeterminista i republicana.

L’alternativa de pla de xoc social i de poder polític de lliure autodeterminació sobirana i republicana és vital per a la salut treballadora. 2 de juliol de 2020

De la Carta de L’Aurora