Abús judicial contra la germana violada

La marea feminista de fons ha elevat un clam potent de rebuig a la sentència exculpatòria dels violadors de ‘la manada’ del San Fermín de 2016.
 

Com una sola dona pobles i ciutats arreu de l’Estat es van omplir amb una sentència aclaparadora: ‘No és abús, és violació’.

Les pancartes i el crit unànimes: ‘Con ropa o sin ropa mi cuerpo no se toca’, ‘Els carrers seran feministes’, ‘Justícia patriarcal’, masclista, ‘Els homes ens violen i maten, la justícia ens condemna’, ‘No és No’, ‘El Sí ha de ser lliure’, ‘Dret al propi cos’, ‘Tranquila, hermana, ésta es tu manada’, ‘Jo et crec’.

Els Jutges neguen que la nostra germana madrilenya va sofrir una violació múltiple. Aquests jutges no perceben que hi hagués violència i intimidació per part dels 5 homes contra la noia, com si ella ho hagués consentit. 

La condemna queda rebaixada a un delicte d’abusos sexuals. És una provocació contra les dones que protegeix la impunitat de l’agressió dels homes. 

Pot haver-hi la concepció de consentiment forçat? Què entén el tribunal per llibertats individuals democràtiques en general, i sobre els drets de les dones com a persones en particular? Quin Codi Penal permet que a una violació no se la sentenciï de violació? 

Som davant una sentència que colpeix a totes les dones. De retruc obre els ulls i les consciències: aquests jutges i aquest tribunal mostren que la judicatura i el Codi penal són obsolets, resulten greument perjudicials per les dones i per les llibertats. L’ètica és la de la virilitat agressora del mascle.

La sentència d’abús sexual en comptes de violació, és un abús jurídic i cívic inacceptable. La prepotència i menyspreu del tribunal per la nostra germana en el sumari resulta esfereïdor i intolerable.

La commoció generada expressa una alarma i alerta general. No hi ha innocència en els 5 homes violadors de la manada, no hi ha innocència en el tribunal i els jutges. El moviment feminista denúncia la magnitud de l’esperpent judicial: ‘Si toquen a una ens toquen a totes’, ‘Germana no estàs sola’. Les dones perden la confiança en l’equanimitat i utilitat de la ‘Justícia patriarcal’. El sindicalisme dona un suport compromès a la causa feminista.

En aquests xocs de clarividència cívica, les dones mouen la societat. La vaga feminista del 8 de març va inscriure la bandera dels drets i serveis universals en el signe dels nous temps per a la igualtat real.

El Tribunal, els Jutges i la Justícia són un instrument fidel de l’Estat classista. El règim polític constitucional 1978, les institucions de l’Estat com, entre altres, la Judicatura, formen un conjunt que s’alimenta del passat conservador i reaccionari. L’aparell judicial, malgrat es presenta com independent de l’estat, no és gens neutral i menys equànime. Les lleis i els membres que les apliquen, provenen de les classes poderoses, defensen els interessos dels grans poders econòmics (capitalisme), els privilegis i predomini dels homes (patriarcat), com també les prebendes corporatives del cos judicial.

La Judicatura del Regne en comptes de resoldre els conflictes i greuges els amplifica, en un clar tarannà regressiu. Fa mal a les dones i el poble.

El moviment genera nova consciència. És moment de recórrer la sentència al Suprem, d’impugnar i canviar el Codi penal, fomentar una judicatura i jutges de tarannà democràtic, procedents de totes les capes socials, instaurar tribunals populars.

Dijous feminista, 26 d’octubre: Germana les dones t’estimen. I també els homes que estimen a les dones.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

https://www.violenciadegenere.org/index.php/actualitat/972-comunicat-en-resposta-a-la-publicacio-de-la-sentencia-del-judici-de-la-manada
https://twitter.com/donesjuristes/status/989526526227034112

La força en comú

El lema ‘L’organització fa la força’ expressa la 2a oportunitat per la volada de Catalunya en comú com a força política. L’Assemblea comunera és el tret de sortida de l’estructuració col·lectiva arreu de Catalunya. L’aplec activista, que gairebé doblà la participació prevista, forma part de l’expectativa que anima una perspectiva democràtica republicana catalana amb sentit social.

L’Assemblea assenyala en els seus estatuts, codi ètic i procediments d’estructuració organitzada, uns valors i un ideari bàsic: el compromís social amb les classes populars de Catalunya, la igualtat, la convivència i la diversitat, el municipalisme del canvi, la democràcia de fons constituent republicana catalana, la fraternitat amb els pobles de l’Estat i les esquerres.

El conclave comuner és alhora la via per forjar en una sola força política el que representa la coalició estatal En Comú Podem i la catalana Catalunya en comú Podem.

L’esforç de conjugar Barcelona en comú, Podem, ICV. EUiA, Equo, activisme procedent del Procés Constituent i de diferents tendències ideològiques, necessita de l’experiència pràctica i d’un temps suficient.

Una de les virtuts de l’espai polític comú rau en que el seu sol s’endinsa en segments profunds de la classe obrera, alhora que beu de l’experiència d’artífex del municipalisme del canvi, sobretot amb l’Ajuntament de Barcelona i l’alcaldessa Ada Colau.

Les fortaleses històriques i recents de Catalunya en comú tenen el handicap de superar la pressió institucional, així com certes inèrcies del passat de cada direcció política.

Les debilitats afloren quan les parts constitutives tendeixen a determinar el progrés de la nova força, en comptes de posar els cinc sentits, tota l’experiència i il·lusió, en fomentar la volada del col·lectiu conjunt.

Catalunya en comú te a l’abast de la ma la gran oportunitat de forjar l’escenari de futur d’enllaç democràtic entre el sobiranisme de la lliure decisió sobre tot, i l’independentisme que professa la majoria mobilitzada de la població.

L’amenaça perquè la volada sigui a l’alçada que reclama la crisi de l’Estat espanyol i la mobilització nacional catalana republicana, es troba en una concepció rígida i superficial dels anomenats blocs -nacional monàrquic espanyol i nacional català-, en una dissociació artificial de la unitat i contradicció entre el fet català i el factor social, en la il·lusió en la possibilitat de neutralitat entre el que empeny democràcia i el que la nega i reprimeix, expressada en el ‘ni 155 ni DUI’.

La contribució a l’avenç en la construcció social i democràtica, implica que a l’escenari que s’esbossa no hi hagi ni convivència, ni conciliació, ni cap oxigen per acció o omissió, amb l’actuació repressiva del bloc estatal 78/155 (PP, Ciutadans, PSOE-PSC); val a dir, amb el règim de la Constitució de 1978 i del Rei, que estan aplicant la intervenció a la Generalitat i l’article 155.

La proposta de front comú democràtic adquireix ple sentit per resoldre aquesta crisi política.

L’organització comunera incorpora com a fortalesa cabdal el municipalisme del canvi, una concepció social d’esquerres amb drets i serveis universal, amb una visió democràtica republicana de construcció popular des de la base dels municipis i dels barris. 26 d’abril de 2018

De la Carta de L’Aurora.

Aires d’innovació municipalista

Guanyem Badalona.

Els aires són propicis per fer un tomb vers uns municipis que oxigenin l’enterbolit panorama català.

L’exitosa manifestació del diumenge 15 d’abril fomenta aquesta tendència a les enteses de fonaments democràtics, inclusives de les llibertats, les perspectives republicanes i els anhels de lliure decisió, inclosos els nacionals.

La convocatòria de la Crida per la democràcia (ANC, Òmnium, CCOO, UGT i altres entitats), que aplegà el suport actiu unitari dels CDR, ha obert noves perspectives per escenaris unitaris democràtics, socials i republicanistes.

Unes expectatives innovadores serien combinar en un algoritme el municipalisme del canvi, el compromís amb la convivència ciutadana i la diversitat, així com en les necessitats i visions socials i feministes de la ciutadania i els barris, les imprescindibles re-municipalitzacions de serveis bàsics, junt a la defensa de les llibertats democràtiques, les perspectives d’esquerres i republicanes.

Val a dir uns governs municipals que estenguin la concepció de DDHH i serveis universals a cada rajola, espai i activitat de pobles i ciutats.

Compromís per Cerdanyola.

Resulta obvi que aquestes idees formen part d’un horitzó possible a l’abast de la mà, si més no el posar-hi fil a l’agulla.

El rebuig de la consulta sobre la proposta municipalitzadora que impulsa Aigua és vida, amb el suport de 26.000 signatures a la ciutat de Barcelona, és un greuge a la ciutadania i a la ciutat. És una imatge a foragitar d’uns municipis que adoptin ulleres cíviques de la majoria popular.

Un algoritme municipalista amb els elements esmentats exclou d’antuvi les tendències, entitats i partits que formin part o donin suport a la Fiscalitat que ofega els municipis de la llei Montoro, a la Intervenció de Catalunya i a l’article 155.

S’objectarà que uns acords d’esquerres haurien de permetre incloure el PSC. Cert, seria el més convenient, però això és una decisió del PSC, segons les polítiques que decideixi donar suport i impulsar. No hi ha compatibilitat o complementarietat possible entre escanyar els municipis i defensar la Hisenda municipal. Similar esdevé entre el 155 i els DDHH; o la Intervenció de la Generalitat i uns municipis catalans.

Resulta engrescadora la iniciativa de la primera trobada oberta de sis candidatures municipalistes de l’àrea metropolitana de Barcelona, el 26 de maig a Badalona.

Guanyem Badalona en Comú, Decidim Ripollet, Compromís per Cerdanyola, Alternativa d’Esquerres per Badia, SOM Gramenet i Sant Adrià en Comú impulsen una jornada de debat i reflexió segons el comunicat que han acordat.

Les sis candidatures exposen que volen ‘crear un espai de reflexió, debat i coordinació davant el repte de les municipals del 2019 en clau d’esquerres i republicana’. ‘L’espai es planteja establir una col·laboració intensa i de base amb candidatures municipalistes àmplies de l’entorn dels Comuns, la CUP i ERC que s’estiguin configurant a la resta del país en clau republicana i d’esquerres. La seva voluntat és articular una estratègia àmplia amb tots aquells sectors que volen plantar cara a les polítiques d’austeritat  i l’autoritarisme de l’Estat espanyol, avançant en justícia social i radicalitat democràtica’.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

https://guanyembadalona.org/candidatures-municipalistes-transversals-impulsen-un-espai-de-debat-i-coordinacio-desquerres-i-republica

Aquest poble no s’atura

El moviment popular planta cara a la repressió judicial de l’Estat. La democràcia sobiranista clama per l’alliberament de les persones polítiques i el retorn de l’exili. La rebel·lia republicana mou la ciutadania i forja noves aliances. L’emancipació nacional i republicana fa una demostració de vigor i determinació. La manifestació de la Crida per la democràcia del 15-A, convocada també pels CDR, és un nou èxit digne dels 8 anys de mobilitzacions i de l’1 d’octubre.

Les pancartes i consignes corejades el diumenge 15 d’abril han acolorit i donat ple contingut a la demostració de força popular: Llibertat presos i preses polítiques. Retorn persones exiliades. República. Puigdemont president.

El lema acordat entre l’ANC, Òmnium, CCOO, UGT i les altres entitats de la Crida per la democràcia, ‘Pels drets i les llibertats, per la democràcia i la cohesió, us volem a casa’, ha quallat una trinxera democràtica enfront de l’allau de despropòsit i desgavell que provoca l’Estat amb el Bloc 155 (PP, Ciutadans, PSOE-PSC) a Catalunya.

El PSC s’ha negat a participar-hi, prefereix sostenir el seu compromís amb el Bloc 155 i l’Estat del règim constitucional de 1978. PSOE i PSC s’entreguen a ulls clucs al retrocés de les llibertats a l’Estat per part del govern PP, malgrat l’objectiu immediat del 155 sigui colpir, dividir i derrotar la democràcia catalana. Per extensió s’associen a barrar el pas a la perspectiva republicana a Catalunya i a Espanya.

La setmana de la plataforma ‘No callarem’ en defensa de la llibertat d’expressió, desenvolupada a la presó Model de Barcelona amb el suport de BComú i de l’Ajuntament, ha contribuït a enfortir el 15-A.

L’horitzó que planteja el clam d’aquest diumenge mobilitzat és cabdal. Aliances i unitat del sobiranisme, independentisme i republicanisme, des del rebuig a les imposicions i conseqüències nefastes del Bloc 155. No hi ha retorn cap enrere, vers un autonomisme que ha esclatat en mil bocins.

El Regne de les Autonomies ha passat a millor vida. Ni el vol l’Estat, per això va tombar la reforma de l’Estatut, ni el vol la ciutadania i la nació catalana. Per això Catalunya exigeix sobirania, llibertats i ‘un estat independent en forma de república’. L’1 d’octubre és ben viu en el cor i les arrels del poble.

Les classes treballadores volen treball, pa i sostre; alhora, manifestació a mobilització, omplen de contingut social l’emancipació democràtica republicana.

El nou tomb que mou el 15-A, el veiem reflectit en el canvi de la línia de defensa judicial. Segons l’advocat de Junqueras, Andreu Van den Eynde, la causa, per part del Tribunal Suprem, té “una orientació política” que cerca “eliminar” l’independentisme del “mapa polític” a través de “criminalitzar tota una ideologia i un moviment pacífic que defensa una idea plenament legal”. L’advocada de Cuixart, Marina Roig, plantejà que s’estan “criminalitzant drets fonamentals” com la mobilització ciutadana i la protesta política.

El vicepresident destituït i empresonat, Oriol Junqueras, davant el Jutge Llarena del Tribunal Suprem, passa a la defensa activa: "No s'ha dedicat un sol euro públic al procés", "Convocar un referèndum no és delicte", "Tinc dret a buscar la independència per la via pacífica". Jordi Sànchez, exvicepresident de l’ANC, ha acusat al magistrat de “clara falta d'objectivitat”. Per la seva part, Jordi Cuixart, president d’Òmnium, va defensar el dret a l’autodeterminació i denunciar que s’està vulnerant el dret a manifestar-se. Dolors Bassa, consellera d'Afers Socials, ha declarat que ‘l'única violència del referèndum la va produir la intervenció de la Guàrdia Civil i del Cos Nacional de Policia".

Que cap jutge ens aturi, parafrasejant Andreu Nin. L’emancipació republicana és el futur del camí que fa aquest poble. 19 d’abril de 2018

De la Carta de L’Aurora.

87è Aniversari republicà

La proclamació i instauració de la II República Espanyola del 14 d’abril de 1931 és un aniversari trufat de lliçons.
 

87 anys després ens és útil esbrinar què ens aporta, avui en dia de l’any 2018, l’esdeveniment revolucionari que va trastocar la monarquia espanyola en un Estat republicà.

Esbosso algunes notes acotades, ben lluny de ser exhaustives.

La República vingué i es proclamà des dels Ajuntaments, quan guanyaren per golejada les forces republicanes.

El règim monàrquic s’esfondrava per moments. La Restauració borbònica no resolia la seva crisis continua. Una fallida que ni l’estament militar es va atrevir a sostenir donat el fracàs de l’experiència dictatorial amb Primo de Rivera i el monarca Alfons XIII.

L’Estat i el govern republicà eren fruit de la revolució popular i de les llibertats democràtiques que es volien instaurar, alhora que foren de natura i constitució burgesa. 

L’any anterior s’havia preparat i compromès l’alternativa política republicana amb el Pacte de San Sebastià. El moviment democràtic disposava d’una estratègia, una proposta i una direcció política definida a tot l’Estat.

Eibar i Catalunya varen ser les pioneres. A Catalunya la proclamació republicana municipalista va tenir un to d’emancipació nacional. Fou de la ma de l’alcaldable electe barceloní. 

Lluís Companys hissà la bandera republicana des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Companys va ser el primer en proclamar ‘la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica’. 

Seguí Francesc Macià, des del balcó de la Generalitat, que proclamà la república amb fórmules diverses: ‘la República Catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques’, ‘La República Catalana dins la República Federal Espanyola’, i ‘l'Estat Català, que, amb tota la cordialitat, procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques’. 

Al cap d’unes hores es proclamava a Madrid la República Espanyola. Constituït el govern provisional republicà no va acceptar la proclamació republicana catalana, tampoc la federalitat ni la confederalitat estatal ibèriques. El 17 d’abril Macià cedia, obligat, un pacte amb el govern provisional estatal en el que es reconvertia l’Estat català en Generalitat dins l’Estat de la República Espanyola.

Avui hi ha celebracions de l’aniversari republicà arreu. Alhora es percep molta desmemòria històrica.

En una dècada que el moviment de la democràcia catalana, sobiranista i independentista, ha situat a la pell de brau la voluntat de decidir i executar la república, en concret l’estat republicà català, convé recuperar que el trànsit de la monarquia a la república no es va fer el 1931 en una continuïtat legal constitucional, sinó precisament en discontinuïtat.

La instauració republicana va ser una ruptura de la legalitat monàrquica i de la dictatorial republicana. La nova constitució republicana espanyola va consumar el que assimilaríem a un acte cabdal d’unilateralitat, desobediència i rebel·lió. El diàleg i pacte amb el rei Alfons XII, va ser en tot cas per permetre deixar-lo fugir pel port de Barcelona.

A hores d’ara manca el pacte, aliances i proposta conjunta d’alternativa política republicana. Resulta necessari la concreció i aliances amb les forces democràtiques i amb disposició republicanista a l’Estat. Cal una coordinació i direcció de les diverses forces, entitats i organismes que feren tant l’1 d’octubre com el 3-O.

Demà diumenge 15 hi ha una gran manifestació unitària. És una mostra que el moviment popular es manté vigorós, així com que l’acció conjunta és possible i enforteix.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.