25/11/19

“Les violacions i els assassinats són la cúspide de l’iceberg de tot l’entramat que sosté la violència masclista”


Despatriarcalització. 25 de novembre, Dia internacional per l’eliminació de la violència vers les dones i les nenes. 
 
Les violacions i els assassinats són la cúspide de l’iceberg de tot l’entramat que sosté la violència masclista”. Així fou la benvinguda al XV Fòrum contra les violències de gènere, que oferí una perspectiva de llum: “Aquest segle pot veure la fi de la dominació de les dones per part dels homes. Anem a acabar amb les institucions, poders i moral patriarcal”.

El XV Fòrum es plantejà qüestions polítiques de fons sobre el poder polític i la natura de les institucions estatals, tractà experiències d’èxit acumulades per les dones i el moviment feminista, s’afrontà a la regressió autoritària estatal tant clara i misògina vers les dones, disseccionà el “Pacto de Estado contra la violència de genero”, fonamentà que tot l’avenç rau en el moviment, transformant les mobilitzacions de base, les necessitats més elementals, les reivindicacions des del carrer, les empreses i la llar, els desitjos i sentiments de milions de dones -la meitat de la humanitat- en reptes i propostes unitàries. 

El moviment feminista dia a dia, any rere any, engendra política per una vivència sana, humana i natural que xoca amb la realitat crua de la pervivència del sistema patriarcal. 

“Les manifestacions del 8 de març, les del 25 de novembre, evidencien els grans avenços en la consciència feminista col·lectiva com un factor de transformació revolucionaria contra el patriarcat. Les dones s’alcen contra la dominació dels homes sobre les dones. El feminisme promou una mirada de gènere respecte a tots els valors, drets i dominis de la humanitat, en el treball, la ciència, l’economia, l’educació, la família, la moral, la religió, les institucions. El moviment ho trastoca tot, posant a les dones i els valors de la vida i la cura al lloc que li pertoca en la societat”.

En les taules i tallers del Fòrum aflorà el debat sobre la despatriarcalització social i del propi estat, en relació a la contradicció d’exigir als poders existents la concreció real dels drets de les dones i la natura i funció de les institucions estatals.

Seguint amb la benvinguda al Fòrum s’esbossava la qüestió: “Senyores i senyors de les institucions, Senyores i senyors de les empreses, la societat, heu d’escoltar d’una vegada les recomanacions i exigències des del moviment feminista. Som les dones que sortim el carrer contra les injustícies patriarcals, som les entitats i associacions que cada dia fem atenció o prevenció de la violència masclista, les que millor podem saber que convé. Som la veu que revoluciona i farem canviar l’estructura social que ens ha portat a un món ple de violències vers les dones i per extensió a tot el món”.

La proposta apuntava a: “Les persones, l’imaginari col·lectiu, ha de desconstruir el què durant segles ens han ensenyat, ens han socialitzat en la submissió, per tant, mentre hi hagi aquest paradigma social, les mesures, les lleis, la prevenció, l’atenció, el desenvolupament dels recursos, estaran impregnats d’aquesta mirada misògina i patriarcal contra les dones”.

La desconstrucció del patriarcat se situava en la necessitat d’un canvi complert de l’estat, mentre es denunciava les polítiques i fins i tot les il·lusions actuals:
“El ‘Pacto de Estado’ queda nu i coix davant sentències com la de Manresa. Sabem perquè. Aquests Estats i Institucions formen part de l’estructura patriarcal i només fan i faran els canvis i transformacions socials obligats i vigilats per la pressió de les dones i els seus moviments, aliades amb els homes que també defensin els nostres drets, els drets universals”.

Es pot despatriarcalitzar l’estat capitalista? La funció de l’estat és la de garant dels DDHH, els drets de les dones i els drets universals? L’estat i els seus governs són institucions neutres que accionen segons les persones i programes que en formen part?

És clar que els estats actuals, capitalistes, s’han constituït dins el sistema de dominació patriarcal, per tant despatriarcalitzar-lo significaria superar la seva essència d’eina de domini de la meitat de la humanitat masculina sobre l’altra meitat femenina. 

En aquest sentit ens és útil la concepció de la natura fonamental de l’estat, de les ideologies anarquista, socialista i comunista, com instrument de dominació d’unes classes sobre les altres. En concret el que vivim i sofrim és la coerció i explotació de la immensa majoria per una ínfima minoria posseïdora del capital en la vessant social econòmica, combinat amb la vessant patriarcal.

Dilluns 25 de novembre contribuïm a l’autoorganització feminista: Juntes soscavem l’ordre patriarcal.
Tothom a les manifestacions: Barcelona a 18,30 h als Jardinets de Gràcia; Girona a 19,00 h, a la Pl. del vi; Tarragona a 18.00 h a la plaça de la Font; Lleida a 19,00 h a la Pl. Sant Francesc. 21 de novembre de 2019

De la Carta de L’Aurora.

14/11/19

Tsunami i alternativa política

Hi ha un desplaçament cap a la dreta i ultradreta a l’estat, forma part d’una polarització que mina el règim incapaç de resoldre la crisi econòmica i la lliure decisió catalana, mentre creix el suport a la independència a Catalunya i el País Basc. La repetició de les eleccions ha deparat un fiasco amb un PSOE i UP més febles, l’enfonsament de la renovació de la dreta amb C’s i l’amenaça colpidora de l’avenç de la ultradreta de Vox.
 
El gir autoritari del règim prossegueix en la regressió política en llibertats. Els grans poders econòmics i el propi estat s’aferren com a clau roent al sosteniment del Regne, malgrat no obrin vies de reformar-lo. L’alternativa republicana es concentra a Catalunya impulsada pel moviment d’emancipació nacional, sense aflorar en el conjunt estatal.

La impugnació del règim de la monarquia de 1978, que va ser bandera del moviment 15-M, no ha aconseguit superar les esperances en les possibilitats de reforma constitucional. Per una part s’ha difuminat en les dificultats que ha frenat l’impuls del municipalisme del canvi. Per altra a ajornat o no ha vist possible promoure la ruptura política des de processos constituents republicans de base popular i d’arrels socials.

El progrés de Vox impugna la constitució des de la ultradreta, fa bandera nacional cabdal contra Catalunya, l’estat de les autonomies, els drets de les dones i de l’atac a la immigració. Vox s’aprofita del temor de segments importants socials a perdre privilegis de domini, així com de l’augment del precariat i la pobresa, alhora reflecteix la incapacitat del PSOE i del govern per oferir una perspectiva de futur.

Els dos escons de la CUP són un nou factor de corrosió republicana d’unes Corts més fragmentades. El pas a interferir en la política estatal i el suport aconseguit és una conseqüència de la metabolització política del moviment independentista que persisteix en exercir la lliure decisió amb l’autodeterminació.

En aquest escenari d’inestabilitat i crisi, després d’una repetició electoral amb uns resultats pitjors que a les eleccions d’abril, Pedro Sánchez i el PSOE han fet de la necessitat virtut al concretar en temps record un preacord de coalició de govern amb Unidas Podemos i Pablo Iglesias vicepresident. 

A l’estiu es desestimà per impossible aquest govern, per les imposicions de la Patronal i de l’estat, però ara la crisi amb Catalunya, les il·lusions de segments significats de l’esquerra i del sindicalisme estatal i l’amenaça de Vox ho han catalitzat.

El pacte xoca objectivament contra l’estat, les patronals i l’IBEX35, que promovien l’aliança PSOE i C’s i ara amb el PP. Tanmateix Podemos ja va renunciar a l’abril als seus postulats bàsics i a postular una perspectiva alternativa de proposta constituent. Ens podem trobar molt ràpid en un escenari parlamentari on l’única oposició sigui la dreta-ultradretana (PP, Vox) i la independentista republicana (ERC, CUP, JxCat, EH Bildu).

És obligat tenir en compte que el pacte PSOE-UP no és suficient per aconseguir la investidura i formar govern. L’aritmètica parlamentària fa obvi que es necessiten el suport, els vots o les abstencions, dels partits nacionalistes i independentistes. Ni que no es vulgui la situació política mostra que cal pactar amb les forces independentistes catalanes.

La investidura de Pedro Sánchez a president és lògica per barrar el pas a la dreta i al creixement de la ultradreta, però no pot ser com un mal menor, sinó com un element per aconseguir desmuntar el llegat conservador i reaccionari de Rajoy/PP i de la deriva i adaptació del PSOE a la involució autoritària.

El contingut del pacte és un mal acord. Les propostes de drets són del tot generals i no superen la literalitat dels enunciats constitucionals. Un brindis al sol. No hi ha esment a la derogació de les reformes laborals, salari mínim, renda mínima garantida, regulació lloguers, habitatge públic, fiscalitat vers les mitges europees, derogació lleis Montoro per frenar l’ofec als municipis, derogació llei mordassa, diàleg sense condicions entre els governs de l’Estat i de la Generalitat.

Tsunami Democràtic. La Junquera.
La rebel·lió catalana no és una qüestió de convivència a Catalunya, sinó un conflicte estructural de l’estat espanyol i Catalunya. En tots aquest anys la confrontació s’ha anat agreujant dins el marc de la Constitució. No hi ha indicis ni perspectives de resoldre’s amb la repressió policial i judicial, a no ser que es giri a enfocar-ho de forma política democràtica amb l’exercici de la lliure decisió.

És també un error entrar al govern, un tret al peu a la perspectiva vital de preparar una alternativa constituent de processos republicans.

Per tant cal condicionar aquesta investidura.

Si més no convé concretar unes propostes mínimes amb tres taules de negociació: a) sobre treball i reformes laborals, b) municipal, c) diàleg sense condicions entre els governs estatal i autonòmic, sobre la llibertats dels presos i preses i persones exiliades, amnistia, autodeterminació amb un referèndum.
L’Assemblea d’electes ha estat absent des del resultat electoral. Això dificulta que l’acció al carrer avanci i consolidi per resultar útil i efectiva.

La mobilització i el Tsunami democràtic concentren el clam de Llibertat, Amnistia i Autodeterminació. És una revolta persistent que pren força entre el jovent des de l’esclat de ràbia del 14-O per la Sentència del Procés. El moviment republicà necessita construir acumulació de forces sobiranistes, un escenari alternatiu i una coordinació general amb una estratègia política unitària. 14 de novembre de 2019

De la Carta de L’Aurora.