29/6/18

Les violacions son intolerables

La nostra societat està malalta de virilitat patriarcal. La Judicatura, amb sentències com la de Pamplona, provoca i limita els drets de les dones al dictaminar la llibertat provisional dels homes de “la Manada”. La violació és una ignomínia que necessita suport i credibilitat a la violada i rebuig cívic als violadors.
 
Pamplona (Sanfermines), la “Nova Manada” a Gran Canàries, Molins de Rei, no són excepcions ni casos aïllats, sinó els que han sortit a la llum, els més coneguts. Tampoc és que precisament ara hi hagi una eclosió, sinó que l’empoderament feminista ja no tolera la impunitat del silenci i la complicitat. Aquestes violacions múltiples, com les individuals, són una gangrena masclista que expressa i sosté el poder i domini dels homes sobre les dones. 

La immensa majoria de violacions són a dones, fetes per homes, a les festes, al carrer, portals i empreses. En molts casos l’agressor és conegut per la víctima, en altres dins la intimitat de la llar familiar, sense oblidar les agressions sexuals a nenes i nens en els púlpits de les esglésies, a les escoles i universitats.

Fàstic d'aquesta virilitat assassina. Tirania d’una moral hipòcrita. Imperi d’una violència institucional que continua el càstig bíblic a les dones, se’ls hi nega veu, credibilitat i drets.

Les agressions sexuals son sistemàtiques en tant que un pilar de la violència de gènere. La cultura existent, el sistema social i la moral han de fer molt de camí per extirpar aquesta degeneració masclista que ho impregna tot.

La democratització d’una Judicatura que ens mostra les seves vísceres i sang neo franquista és una tasca que plana sobre el nou govern del PSOE de Pedro Sánchez. La depuració del Codi penal ha d’acompanyar-se per la neteja de les catifes i la formació judicial. Però podríem passar pels diferents estaments institucionals, militars eclesiàstics, econòmics, esportius, intel·lectuals, cívics, cap d’ells podria tirar la primera pedra lliures de complicitat masclista.

L’antídot i la llum esdevé del moviment feminista. Les dones, les noies i les nenes, prenen consciència de fer front a l’agressió sexual i a la violència de gènere, te a veure amb els seus drets i emancipació. La força del “juntes podem”, “germana no estàs sola” i el si “ens toquen a una ens toquen totes”, és el que pot trencar la cadena de complicitats masculines i fer dels homes una aliats sincers i compromesos.

Les dones alcen la veu, l’amplifiquen i estenen. La llibertat, la convivència i un món comuner, republicà i socialista necessita realitzar aquests valors des del rebuig de les agressions sexuals i l’erradicació de la violència de gènere.

La germana violada per “La manada” ens ha escrit una preciosa carta d’agraïment “a tota la gent que sense coneixem va prendre Espanya i em donà veu quan molts me la intentaren prendre. Gràcies per no deixar-me sola. Per creurem, germanes. Gràcies per tot, de tot cor”.

Ella posa el dit a la nafra: “Ens tenim de lamentar tots de la mentalitat que te aquesta societat on això li pot passar a qualsevulla. Us ho asseguro”. Alhora demana “no podem bromejar amb una violació. És indecent i està en les nostres mans canviar-ho”.

La filla, neta, amiga, què és com es defineix la nostra germana, ens proposa compromís de fets, “Està molt bé condemnar uns fets, però tots tenim que ser partícips del canvi”, mentre insisteix en “Expliqueu-ho. No us quedeu callats, perquè si ho feu, els esteu deixant guanyar a ells. Denuncieu. Ningú te que passar per això”.

Ens creiem a les violades, dones, rebutgem i denunciem els violadors, homes. Trenquem les complicitats. Germana, ho farem. 28  de juny de 2018

De la Carta de L’Aurora.


14/6/18

Diàleg lliure entre el govern estatal i el català o imposicions

Justícia joves d'Alsasua. 14 Jn Pamplona.
El nou govern de l’Estat presenta un panorama del que cal treure’n profit democràtic i social. Les forces cíviques, socials i polítiques han de condicionar al president Pedro Sánchez i PSOE, per fer enrere les mesures antisocials, de regressió democràtiques i de judicialització repressiva. És l’hora d’encetar un diàleg de tarannà democràtic, que permeti generar forces i aliances suficients per seguir el nord marcat l’1 d’octubre.
Pedro Sánchez és fruit inesperat de les escletxes obertes en el règim de 1978. La necessitat política és crear les condicions per construir una alternativa de llibertats republicanes que enterri la constitució, el règim 78 i el Regne.
Tanmateix haurem de transitar per les expectatives que puguin fomentar tant el nou govern espanyol de Pedro Sánchez com el català de Quim Torra. El desenllaç de la moció de censura que ha foragitat Rajoy i el PP del govern, incorpora les temptatives de continuïtat amb una reforma del règim dins del Regne, veus de reforma constitucional i de resoldre políticament la fractura nacional catalana amb un diàleg, condicionat a la lleialtat a l’Estat.
El primer és que Sánchez i Torra han manifestat la voluntat d’entrevistar-se i parlar. Cosa que en Rajoy es va negar tossudament. El següent que surt a la llum és que no es cerca un diàleg a ultrança, sinó que s’acompanya d’un reguitzell de condicionants, que el poden ofegar just abans de començar o que esdevingui un diàleg de besucs. El tercer és si hi ha marge democràtic i econòmic per avançar a una negociació política, o simplement es va a complir amb una formalitat per despistar a l’altra part.
La preparació de l’entrevista presidencial dóna pas a unes expectatives, si bé la confiança és gairebé nul·la i les il·lusions sobre un tomb estatal poc més que minses. Per uns serà fons d’il·lusions i esperances, per altres temps de reflexió i de preparar o un nou retrocés o l’avenç.
Les veus del nou govern estatal desafinen.
Meritxell Batet, ministra de Política territorial i Funció Pública, defensa potenciar el diàleg entre el govern espanyol i la Generalitat; Batet proposa una ‘reforma constitucional federal i amb drets’, que renovi el pacte territorial d’Espanya, afegeix que és ‘urgent, viable i desitjable; però inclou la condició de que ‘hi hagi un consens transversal, al menys el mateix consens que va haver-hi el 1978’. No fa cap esment a incloure el dret a l’autodeterminació, ni a la lliure decisió nacional.
Josep Borrell, ministre d’Exteriors, ha tret els tambors de guerra amb la sentència ‘Catalunya està al caire d’un enfrontament’, sense rubor a l’hora de sostenir els arguments de Ciutadans i de la Societat Civil Catalana (SCC); Borrell ha precisat que el govern espanyol oferirà ‘diàleg en el marc constitucional i de la legalitat’; per si hi ha interpretacions maldestres explica que ‘la primera obligació del govern és mantenir la integritat territorial d’Espanya, que avui està en perill’.
En aquests límits o condicionants de diàleg, s’inclou que el que vulgui Catalunya i la seva pròpia existència només te raó de ser dins d’Espanya. Malgrat aquest sigui el rovell de l’ou de la confrontació nacional i republicana. Miguel Herrero de Miñón ha incorporat una altra idea, considerant que la reforma constitucional no és possible, si més no per les forces parlamentàries existents, ha proposat que ‘es mantinguin els conceptes (de la carta magna) però se’ls hi doni un altre significat’.
Per adobar-ho, però amb el valor de presentar-ho com a realitat política, José Luís Rodríguez Zapatero ha establert l’origen de la fractura Catalunya i Estat en el rebuig de la reforma de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional. Zapatero ha suggerit per resoldre el conflicte ‘tornar a la sentència del TC de 2010 sobre l’Estatut’.
Per la banda catalana ha estat Clara Ponsatí, consellera d’Ensenyament destituïda i exiliada, qui ha fet enrogir el govern de Puigdemont amb una mostra de processisme arrogant, al declarar ‘estàvem jugant a pòquer i anàvem de ‘farol’’. Un pèssim balanç per les milions de persones que van fer la gesta de l’1 d’octubre; una punyalada al clam i mobilització nacional republicana.
Es podrà parlar i dialogar sobre què i com decidir, i, si cal, un referèndum a Catalunya?
Som en una nova fase de reflexió, curar les ferides, recuperar i mesurar les forces per establir les perspectives per un procés constituent. El clam republicà, la convicció i la força multitudinària ha mostrat un horitzó de futur. El camí s’ha de fer des de l’experiència realitzada. Cal una unitat democràtica entre el sobiranisme republicà, el municipalisme del canvi, el sindicalisme i l’independentisme republicà. 14  de juny de 2018
De la Carta de L’Aurora.

9/6/18

Mesures d’urgències pels nous governs espanyol i català

Huelga feminista 8M.
Les mesures de xoc i d’urgència s’acumulen i fan cua als governs de Pedro Sánchez i de Quim Torra.
 
El PP de Rajoy ha demolit tant de drets, serveis públics, inversions, treball i nivell de vida que hi ha l’aparença, o l’esperança i il·lusió, que per poc i malament que el nou govern espanyol faci, serà més digerible i frenarà el vertigen a que ens estaven abocant.
Hi ha la dita de que d’il·lusions també se’n viu, però ni la persona més càndida o il·lusa capeix que se’n pugui menjar.
Per això al terrabastall que ha representat aconseguir fer fora a Rajoy, que és un canvi inesperat i menys previst en el poder governamental estatal, el marge per a la il·lusió i l’esperança cal bastir-lo d’exigència i mobilització.
L’altra dita de ‘...y al mazo dando’, ve com anell al dit per una estratègia que sigui capaç de reconèixer el simbolisme i la realitat del canvi de govern, mentre estableix com aprofitar-ho pel bon fi de les mobilitzacions socials i polítiques que han generat les condicions que ho han fomentat.
L’esglai provoca un calfred d’incertesa a la maquinària institucional estatal, així com als grans poders econòmics catalans, espanyols i europeus. A la UE també deuen de fer comptes de que la davallada econòmica, dels salaris i del treball, junt amb el desgavell democràtic i de confrontació nacional, fins el punt de prohibir i reprimir urnes, votar i engarjolar al govern català, trastoca els plans de sostenir una estabilitat que garanteixi el lliure desenvolupament dels grans negocis, empreses i capital.
Cal aplaudir el biaix de gènere en un consell de ministres amb majoria femenina, precisament per posar sobre la taula les demandes ineludibles d’una política feminista innovadora pel s XXI. El mèrit recau en la lucidesa i força de la mobilització feminista de la vaga del 8 de març, també reviscuda en la mobilització contra la sentència de la manada.
L’enfocament sobre les pensions és una altra mesura inajornable. Li segueixen un reguitzell de decisions econòmiques i socials, que es toparan del tot amb els Pressupostos aprovats del PP. La derogació de la reforma laboral, l’avenç del salari mínim vers mitjanes europees, resoldre l’ofec dels municipis derogant les lleis Montoro, la conveniència d’un model de renda bàsica, fins i tot si un primer pas tímid però positiu pot ser la renda garantida. Sindicats i moviments socials tenen molt clar les mesures cabdals que haurien de configurar un pla de xoc.
La portaveu del nou govern espanyol, Isabel Celaá, ha esmentat que ‘urgeix obrir un diàleg amb Catalunya’. Pot semblar surrealista però resulta que la mera intenció apareix com quelcom important. El president de la Generalitat, Quim Torra, havia anunciat la disponibilitat de entrevistar-se amb Pedro Sánchez, sense condicionants ni de l’Estatut ni de rendició prèvia. Catalunya no vol renunciar a decidir, a votar, ni a un procés constituent republicà.
La idea d’obrir un diàleg pot ser un cant de sirena per un diàleg de sords, tanmateix a hores d’ara és quelcom obligat.
Malauradament aquests anuncis de tarannà diferent, es produeixen amb una Generalitat que segueix intervinguda en els comptes, un govern català tutelat per l’estatal, el Tribunal Suprem i el Constitucional, unes i uns presos polítics empresonats preventiva i incondicionalment com hostatges, afegint-li unes persones exiliades.
Acostar i aixecar la condicionalitat de les persones empresonades, respectar els seus drets polítics, de fet allibera-les, seria el moviment que podria obrir un tomb a la confrontació actual.
Tot aquest panorama ens porta a la necessitat de superar l’agonia del règim constitucional caduc de 1978. Construir una alternativa a aquest règim vol dir mobilització  popular democràtica per decidir-ho tot, aliances del tipus que han foragitat Rajoy, avenç d’un moviment de fons, ampli, massiu i republicà.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

8/6/18

Censura a una alcaldia social

L’alcaldia entorn Ma Dolors Sabaté i Guanyem Badalona en Comú està sotmesa a una moció de censura del PSC, que disposa de 3 persones regidores, amb el suport del PP i els seus 10 escons, inclòs el de l’exalcalde Xavier García Albiol. Mentre a l’Estat el PSOE (i el PSC) rep els vots de les esquerres per desallotjar al PP del govern, a Badalona el PSC acull els suports del PP per foragitar una alcaldia social.
 
Tot s’hi val pel PSC? No sembla importi el viratge que ha fet l’Ajuntament badaloní en pressupostos i inversions socials, atenció a les necessitats del veïnatge, introducció dels valors de la convivència i diversitat, la vocació inclusiva i les polítiques feministes desenvolupades en aquests tres anys.

Quina ètica empara una possibilitat d’alcaldia que seria un hostatge d’un PP que ha demostrat, amb Xavier García Albiol d’alcalde, la imatge de extrema intolerància, de racisme i xenofòbia, de favoritisme a les grans empreses, a costa de retallades duríssimes pels barris i veïnatge.

Primer va ser la derrota de la moció de confiança a la que es va sotmetre l’alcaldessa del canvi badaloní. 14 vots en contra: 10 del PP, 3 del PSC i 1 de Cs; 11 vots a favor (5 de Guanyem Badalona en Comú, 3 d’ERC, 2 d’ICV-EUiA i 1 no adscrita). El tripartit del 155 tendeix a sostenir-se en aquest municipi, fent cas omís al nou escenari estatal.

El PSC ha donat com a motiu que l’alcaldessa ha trencat la neutralitat compromesa pel suport rebut quan ha defensat l’1 d’octubre i la República, al que s’afegeix que no ha practicat les polítiques socials anunciades.

El segon greuge simplement no és cert. En canvi el primer és maldestre per dues raons. És ben clar en el manifest fundacional de Guanyem Badalona en Comú que promouen ‘posar l’ajuntament al servei de la majoria i construir la República catalana des dels barris’. El PSC pot argüir que no és el mateix la proposta programàtica de Guanyem Badalona en Comú que la que constitueix el compromís per l’alcaldia. Però l’argumentació es desmunta quan necessiten els 10 vots del PP, gens neutral, totalment polaritzat i conegut bel·ligerant en l’aspecte nacional, així com excloent de tothom que no sigui ciutadania espanyola.

L’horitzó electoral municipal del proper any no és gens aliè a l’escomesa del PSC. Precisament una perspectiva de suports i aliances que incloguin el PSC, el PP i Cs, correspon a un front nacional estatal 155 de moment dislocat. 


És probable que el PSC ho hagi percebut com un nou embat que faci perillar les alcaldies que encara gestiona, en comptes de recapitular vers una estratègia municipalista de valors socials i feminista defensora de les llibertats democràtiques, per tant del camí republicà. 7  de juny 2018

De la Carta de L’Aurora.

2/6/18

Rajoy sucumbeix i el PP és desallotjat del govern

El president Rajoy sucumbeix i el PP és desallotjat del govern estatal. 
 
El detonant que ha fet vessar el got, ha estat la sentència de la Gürtel. L’artífex parlamentari que ha noquejat Rajoy s’ha vehiculat amb la moció de censura del PSOE de Pedro Sánchez. Moció que ha prosperat pel suport dels 180 vots del PSOE (i PSC), Unidos Podemos amb ECP i En Marea i Compromís, ERC, PDECat, PNB i EH Bildu.
El nou president espanyol, Pedro Sánchez, ha estat investit per una coalició circumstancial plena de contradiccions que augura un govern feble, un estat a la deriva i una perspectiva política inestable.
Unidos Podemos i ECP van prendre la iniciativa en proposar que el PSOE presentés una moció de censura a Rajoy. Ho van fer sense condicions, des del convenciment que foragitar el president del partit inundat de corrupció era quelcom de salut pública democràtica.  
Els grans poders econòmics, els partits polítics, l’estat i la UE han quedat descol·locats, a contrapeu. La decepció i lamentacions d’Albert Rivera delaten que, el recanvi polític dretà a la gangrena de la corrupció del PP que representava Ciutadans, no havia previst aquest desenllaç. L’ascens de Cs ha quedat de moment fora de lloc, aïllat dels promotors del nou escenari.
La crisi estatal te tots els números per agreujar-se. Cal aprofitar-ho per conquerir drets i serveis de les necessitats i demandes de la població i classes treballadores, així com un enfocament democràtic de la crisi nacional amb Catalunya.
Vaga feminista 8-M, Madrid.
El moviment de fons que ha desencadenat el nou escenari polític rau en la incapacitat de resoldre la situació econòmica i política. Les polítiques estatals han esdevingut insostenibles, malgrat Rajoy tingui el cinisme d’afirmar que deixen Espanya millor que se l’havien trobat.
En el canvi de mentalitat social han concorregut una constel·lació de causes, entre les que destaquen: a) l’amplitud del moviment de drets de les dones amb la vaga feminista del 8-M, junt la mobilització i consciència contra la sentència masclista per la violació de ‘la manada’, b) la mobilització pensionista, c) l’evolució  de l’emancipació catalana amb l’alternativa rupturista de sobirania nacional republicana i, és clar, d) la corrupció generalitzada del PP.
El líder del PSOE i nou president del govern s’ha compromès a sostenir els Pressupostos Generals del PP i a escoltar a Catalunya.
Respecte els Pressupostos és un mal auguri de sotmetiment a les imposicions neoliberals de la UE, noves retallades i major Deute. El sindicalisme haurà de fer front al desgavell que representa pel treball, nivell de vida, inversions i serveis públics. Els municipis tenen l’oportunitat de plantar cara per una Fiscalitat suficient, amb el desenvolupament de capacitat financera i autonomia política per desenvolupar plans de ciutats sostenibles, de drets, serveis socials, mirada veïnal i feminista.
Sobre Catalunya es necessitarà quelcom més que escoltar. La xacra del 155 i de la Intervenció només es podrà resoldre de forma democràtica. L’1 d’octubre segueix viu amb la demanda i perspectiva republicana. El nou govern hauria de fer un gest per començar a desjudicialitzar el xoc nacional. La Fiscalia convé viri a respectar els drets polítics de les persones no condemnades, a acostar-les als seus municipis, així com alliberar els i les preses polítiques preventives.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.