Sofrim un estat
caduc, caciquil i corrupte, que ressent el llast del neofranquisme, on el Cap
d’Estat, el Rei, anima i promou la involució i regressió política, així com la
repressió a l’independentisme català, a les llibertats, sobirania i referèndum
(dret a l’autodeterminació), i el bloqueig a tota possibilitat d’alternativa
estatal republicana.
Som en una evolució
internacional immersa en una intersecció de crisis de la globalització,
econòmica, pandèmica, feminista, climàtica, militarista i ètica. Vivim el
fracàs del gran capital financer i les multinacionals en imposar la seva avarícia,
depredació i especulació, sense resoldre els assumptes elementals de vivència
de la humanitat i dels pobles que provoquen els seus negocis, polítiques i
estats. S’esdevé una transició dins la pròpia globalització marcada per
l’hegemonia i la immensa concentració del poder financer que promou les opcions
i les polítiques ultradretanes. Una situació agreujada per la disgregació de la
força política treballadora i la limitada organització de les tendències
revolucionàries.
La inestabilitat
del règim i la dificultat per recuperar el bipartidisme entre el PSOE i el PP,
es complica amb la inestabilitat parlamentària i governamental que augura la
distribució del vot, on les minories nacionals i independentistes resulten
qualitatives. L’amenaçador avenç de les dretes, la involució política i el
deteriorament continu de les condicions de vida, laborals i ambientals es
produeix principalment per tres factors: 1) els interessos, depredació i poder
del gran capital financer, grans fortunes i multinacionals, i els poders
institucionals estatals; 2) Les polítiques temorenques del govern progressista
de coalició (PSOE-UP), adaptades a les imposicions de Brussel·les (UE) i el
BCE, que han provocat incomprensió, desengany i frustració, al no frenar la
precarització ni l’increment de la pobresa, tampoc han aconseguit millorar el
nivell de vida treballadora, drenat i rebaixat per la crisi econòmica i la
inflació, mentre les grans empreses i Banca augmenten extraordinàriament els
beneficis. 3) La crisis de l’Estat per la rebel·lió catalana, amb el cim del
referèndum de l’1 d’octubre de 2017 (Catalunya com una República i Estat
independent) i el fracàs en executar-ho per la repressió estatal (155). Frenar
realment el progrés de la dreta significa enfrontar-se amb els privilegis i
poder de la burocràcia i de les institucions estatals. Es necessita
mobilització i fomentar alternativa política, social, feminista i republicana.
Sostenir o perllongar l’actual règim aboca i obre les portes a la regressió
política de la dreta i ultradreta.
El PSOE, compta
coalitzar-se amb Sumar, te difícil convèncer a totes les forces parlamentaries
nacionalistes i independentistes, però tampoc és impossible. Per tant Pedro
Sánchez pot optar a la investidura a la presidència governamental. Haurà de lidiar
i conciliar la contradicció bàsica entre el nacionalisme espanyol, opressor, i
el nacionalisme i independentisme català, basc i gallec, oprimits per l’Estat.
Entre un govern del
PSOE, en coalició i suport de les esquerres, els nacionalismes i independentismes,
i l’avenç de la dreta, l’Aurora recolzem la seva investidura, per portar la
lluita contra la dreta i ultradreta, la regressió política i per les
llibertats. (amnistia, república, referèndum i llengua).
Catalunya ha votat
en clau barrar el pas a un govern PP i VOX. El PSC guanya, segon va Sumar
(BComú) mantenint els escons, el PP avança bastant. S’ha polaritzat el vot
útil, refugiat transitòriament en el PSC i Sumar. L’independentisme sofreix un
gran càstig i retrocés. (14 escons, 28,12% vots repartits a part iguales entre
ERC i Junts; uns 100.000 vots de la CUP sense representació parlamentaria.
Enfonsament de l’espai CiU (PDECat i altres)). PSC i Sumar tenen gairebé la
meitat de vots. Tanmateix el biaix de clau electoral estatal espanyola no pot
difuminar el reflux republicanista i independentista, fruit del fracàs en fer
efectiva la independència, per la negació, bloqueig i repressió de l’Estat
espanyol; el desencís i la menor mobilització, s’agreugen per la divisió i
confrontació entre la dreta i l’esquerra de l'independentisme, les entitats i
el propi govern d’ERC en minoria.
Alhora els vots de
Catalunya són de gran importància en frenar al PP i VOX, inclòs ara en les
possibilitats o no d’investidura a president de Pedro Sánchez (PSOE). ERC ha
empatat amb diputats (7) amb Sumar i Junts, però la seva davallada (-6
diputats) i el quasi manteniment de Junts (-1 diputat), atorguen a la coalició
afí al president destituït i exiliat pel 155, Puigdemont, la clau en formar
part del bloc d’investidura o bloquejar-la. En tot cas és al candidat a la
investidura (Pedro Sánchez) a qui pertoca oferir les polítiques i condicions
avinents per a formalitzar-la.
L’Aurora es
partidària d’aconseguir el màxim de compromís factible per la investidura, per
fer-la possible, alertant que és amb la lluita i la mobilització el que
consolidarà els acords i promeses avançades. També tenim molt clar que el PSOE
no ha dubtat en concretar acord parlamentari amb el PP, per edulcorar i fer
enrere l'essència del lliure consentiment amb la reforma de la llei del “Sí és
Si” o, en el seu moment, donar el suport al PP en l’aplicació del 155, que
intervingué la Generalitat per frustrar la república catalana i la
independència.
L’Aurora ha
promogut un ventall de vot per ERC, CUP i Sumar. Ha estat en funció dels
programes i praxis, socials, feministes i rupturistes, republicans i
autodeterministes, també en coherència a les diverses entitats i organitzacions
de les que formem part i contribuïm a construir. A l’Estat som amb EH Bildu,
Anova, Más Madrid i Sumar.
La taula de diàleg
entre el govern estatal i el de la Generalitat no funciona, agonitza.
L’independentisme màgic i la ràbia, o desesperació, abstencionista tampoc
suren. Les expectatives de prescindir de l’Estat, com si Catalunya no en formés
part, no han reeixit.
L’independentisme i
el sobiranisme republicà autodeterminista (el més compromès i el més
possibilista) han de resoldre establir una estratègia comuna o unitària o
d’entesa per aconseguir l’amnistia, la república, el dret d’autodeterminació i
un referèndum efectiu, la defensa i normalització de la llengua catalana. Això
necessita un moviment potent que impulsi les llibertats bàsiques que conciten
un consens majoritari. Cal desenvolupar una estratègia que inclogui les necessitats
vitals, socials, laborals, del conjunt de la població treballadora, inclosa la
immigrada. Una estratègia que cerqui establir llaços fraterns amb les
esquerres, els segments republicans i democràtics espanyols, per fonamentar
sinergies que tombin i superin el règim i estat espanyol monàrquic, la
recentralització i opressió. Es l’hora de promoure voluntats per generar les
condicions que permetin fer un pacte de Sant Sebastià republicà, renovat i
actualitzat, en el que el dret a l’autodeterminació sigui cabdal, on l’anhel de
constituir una república catalana no origini malentesos que la impedeixin a la
pràctica.
La classe
treballadora per alliberar-se de l’explotació s’ha d’enfrontar a l’estat, ha de
donar la ma i fer seva les causes de totes les discriminacions, privilegis,
llibertats, feminista, climàtiques i de les llibertats i sobirania nacional
republicana catalanes. 27 de juliol de 2023
De la Carta de
L’Aurora.
