Despeses i incerteses

Què passarà a la tardor? Una treballadora de la salut ho preguntava a un altre, encuriosida i en to de preocupació continguda. El diferencial d’inflació, que sobrepassa el 10 % (9 % a la UE), respecte els augments de sous insuficients i l’enfilada del cost de la vida, generen una alarma justificada que va calant en el cos social. Es cou resignació o esclat social? Com se sortirà de tot aquest desgavell de crisis continuades i superposades? La crua realitat de les certeses quotidianes d’unes despeses creixents, es combina amb unes perspectives on predominen les incerteses per part dels organismes econòmics internacionals, institucions com l’ONU, serveis d’estudis dels bancs i dels sindicats. El desllorigador està en la mobilització i les propostes polítiques que afavoreixin a les classes treballadores.

En bona part es juga en la negociació col·lectiva per un increment de sous que permeti alleugerir el punyent impacta que provoca l’alça dels preus. Tanmateix la inflació va acompanyada d’una patronal enrocada en la negativa d’afrontar un pacte de rendes, de fet en establir un increment de sous decent i una baixada dels beneficis extraordinaris de les grans corporacions.

El salari mig del vital segment social treballador val un 12 % menys que el 2008 (aleshores no estàvem a l’Edèn, ni al socialisme, ni la situació social eren flors i violes). El descens procedeix de les diverses crisis econòmiques, de la pandèmia i la militarista (Ucraïna!), afegint-li la devaluació salarial (entre altres factors les dues reformes laborals -PSOE, PP- prèvies a l’actual -PSOE) i una inflació desbocada (liderada per les elèctriques, gassistes, farmacèutiques, grans multinacionals i bancs). El gran capital, la UE, els seus lacais i capatassos, fan polítiques perquè l’organisme treballador, el veritable productiu, els hi tregui les castanyes del foc.

“Cal devaluar els marges empresarials perquè el poder de compra no s’enfonsi”, ho diu el director del gabinet econòmic de CCOO. Els sindicats estan advertint i amenaçant de que no s’acceptarà una tardor sense frenar el diferencial sous inflació. Però cal passar del bordar al mossegar. O hi ha mobilització, general i ferma, o el govern PSOE-UP cedirà a les imposicions patronals. La pressió del PP i de Vox va en direcció diametralment contrària a les alarmes i peticions sindicals, o les de la vicepresidenta de Treball i Economia Social.

Per les grans finances i l’empresariat hi ha una cosa clara: depredar tant com puguin de l’Estat, els fons i serveis públics, la fiscalitat privilegiada, el manà europeu d’euros, aconseguir beneficis per escandalosos que resultin. Les incerteses planen per l’endemà. I demà què hi haurà? Doncs que caigui el cel a sobre si cal i campi qui pugui.

El govern estatal de coalició resta atrapat en una lògica d’engrunes i cataplasmes per a la base socials treballadora, mentre se sostenen els privilegis financers i caciquil de les grans corporacions i fortunes. Brussel·les mana, el PSOE obeeix.

A aquest panorama de ‘fin de siècle’ de la globalització neoliberal convé incloure-hi llibertats i sobirania, autodeterminació i república, amnistia. Cert que de llibertats i república i decisió sobirana popular no se’n menja; tanmateix per menjar suficient i gaudir d’una vida saludable i digna, es necessiten decisions sobiranes, llibertats i república. El règim constitucional monàrquic segueix essent el principal obstacle polític per endreçar i reorganitzar la vida social i la representació política.

La lluita és el camí, com ens mostra la Comunitat Educativa amb les mobilitzacions i vagues realitzades, així com les previstes pels propers 7 i 28 de setembre. La Conselleria d’Educació de la Generalitat (responsabilitat d’ERC) s’ha vist forçada a baixar del burro de la prepotència i arrogància negociadora, i de les negatives del “no hi ha Pressupost”, per cedir a una de les reivindicacions significades sindicals (USTEC, CCOO, UGT) per les escoles i instituts: reduir la polèmica hora lectiva del personal docent, que representa ni més ni menys que contractar a 3.400 docents (1.400 a Primària, 2.000 a Secundària).

Gorbatxov ha mort; Putin no li farà funerals d’Estat; la Unió Soviètica -URSS- està ben morta i enterrada. La guerra freda ha donat pas al capitalisme descarnat que empeny a l’imperialisme rus confrontat al nord-americà, UE i l’OTAN. No hi haurà pau lliure i sobirana a Europa sense contemplar la unitat política i democràtica de tot el continent. La guerra d’invasió russa a Ucraïna és una pedra de toc de conseqüències incalculables. La solidaritat i defensa de la resistència ucraïnesa és cabdal per una política que no es doblegui a un bloc o altre imperialista. Us proposem un suport econòmic a la lluita de L’Aurora, en el marc de la xarxa europea de suport a la resistència ucraïnesa, al c/c: ES71 2100 681 0402 0014 4729.

1 de setembre de 2022