28/7/17

Situació excepcional a Catalunya (i a Espanya)

Conferència per una República Catalana en Comú. Referèndum i estratègia - 3
Þ 3.1.- La mobilització sobiranista ha estat massiva i sostinguda d’ençà el 2010. Ha calat en el fons del cor del poble que el topall estatal a l’autogovern de la Generalitat comporta un canvi radical del sistema polític. Es vol decidir, formar un nou Estat d’Europa, independència, fer una república catalana i un referèndum. Ja no es tracta d’una reforma de l’Estatut ni de la millora de l’autogovern autonòmic sinó d’un desafiament obert a l’Estat de les Autonomies per decidir i constituir una república.
Þ 3.2.- Són set anys de situació excepcional a l’Autonomia de Catalunya que afecta a la Constitució i estructuració del Regne d’Espanya. A Catalunya la força que pugna per un govern sobirà s’acreix per superar l’estadi d’autonomia espanyola. A l’Estat espanyol no hi ha disposició, ni marge polític, per iniciar una segona transició amb un encaix diferent de Catalunya. Les perspectives en un govern estatal a la portuguesa, tampoc ofereixen possibilitats mínimes, doncs una aliança entre UP i PSOE es toparia amb la negativa radical del PSOE a anar més enllà d’una declaració o reforma lleu d’Estat plurinacional amb sobirania prevalent i única espanyola.
Þ 3.3.- El camí emprés per la democràcia sobirana catalana està configurant un nou mapa polític. Les Consultes municipals sobre la independència (2009-2011) foren un preludi del canvi que s’estava gestant. El moviment pro independència a l’alça funda l’Assemblea Nacional Catalana (ANC, 25 de maig 2011, 10 de març 2012) per constituir un estat de dret, democràtic i social; després de la Consulta del 9N2014, la III Assemblea de l’ANC a Lleida  concreta l’estratègia de República Catalana. En canvi a mesura que s’amplia el moviment catalanista popular la representació política de la dreta catalana, CiU, es trenca i inicia la davallada del seu suport popular tradicional d’ençà 1978, tot i que per contenir-ho CDC fa el tomb a seguir l’independentisme. També es divideix i perd base social el PSC que s’alinia amb les tesis constitucionalistes estatals del PSOE. ERC sobretot i CUP són els beneficiaris del gran canvi popular. Les forces independentistes en conjunt creixen, les constitucionalistes i federal unionistes minven, el fenomen del municipalisme del canvi de radicalitat democràtica i sobiranisme ofereix unes expectatives d’aliances que incloguin el factor social i de regeneració democràtica al fet de sobirania nacional. 15 de juliol de 2017
Sumari
Þ 3. Situació excepcional a Catalunya (i a Espanya).

26/7/17

La baula més feble de l’Estat

Conferència per una República Catalana en Comú. Referèndum i estratègia – 2.
Þ 2.1.- El govern PP de l’Estat està en minoria, però aconsegueix el suport suficient pels Pressupostos i per superar la moció de censura d’Unidos Podemos. L’Estat està gangrenat per la corrupció sobretot del PP. El govern resulta incapaç d’una política econòmica diferent a la imposada per Brussel·les, de retallades que malmeten les condicions de vida i treball, drets i serveis públics. S’hi afegeix que ha fet fallida l’estructuració autonòmica. El règim monàrquic instaurat per la Constitució de 1978 fa aigües per vàries bandes. La moció de censura ha mostrat l’expectativa d’un govern tipus portuguès, però te tres esculls importants. Un és la divisió entre les esquerres; El segon, la insuficient mobilització general i a les empreses; Tercer, el referèndum català. Catalunya és la baula més feble de l’Estat. La demanda de sobirania i independència, de referèndum per decidir i república catalana, obre les perspectives d’un canvi polític profund a Catalunya i a l’Estat. S’està en un punt d’inflexió. Som en una cruïlla. 15 de juliol de 2017
Sumari
Þ 2. La baula més feble de l’Estat.

24/7/17

Què cap dogma ens aturi

Conferència per una República Catalana en Comú. Referèndum i estratègia - 1
Þ 1.1.- “El problema de l’emancipació de les nacionalitats oprimides,... ofereix un interès indiscutible per al moviment obrer, que no pot desentendre’s de cap dels aspectes de la lluita emancipadora dels homes i dels pobles, i, molt especialment, per al d’aquells països que, com el nostre, el te plantejat d’una manera tan viva”1.
“La posició pseudointernacionalista, que nega el fet nacional i preconitza la constitució de grans unitats, sosté pràcticament l’absorció de les petites nacions per les grans i, per tant, l’opressió. El proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret indiscutibles dels pobles a disposar lliurament dels seus destins i a constituir-se en Estat independent si aqueta és llur voluntat”2.
“El proletariat ha de sostenir tot el que tinguin de progressiu els moviments nacionals, sense confondre la seva actitud amb la del nacionalisme burgès, de la mateixa manera que sosté la lluita general per les reivindicacions democràtiques sense confondre’s amb la burgesia”3.
“Marx posa en primer terme, sostenint primordialment els interessos de la lluita de classes del proletariat en els països avançats, el principi fonamental de l’internacionalisme i del socialisme: El poble que n’oprimeix un altre no pot ser lliure”4.
“El principi fonamental del socialisme ha d’ésser, doncs, el dret de les nacions a l’autodeterminació, que significa el dret a la independència política, a separar-se de la nació que exerceix l’opressió... (vol dir)... la plena llibertat d’agitació a favor de la separació i la solució del problema de la separació per mitjà d’un referèndum de la nació interessada, és a dir oprimida”5.
“Cal substituir el pel o a l’autonomia? El no té cap sentit, per tal com la federació és un contracte bilateral. El dret a l’autodeterminació és infinitament més democràtica... Els marxistes no poden, doncs, incloure en llur programa la defensa del federalisme; d’això, ni se’n pot parlar”6. (Andreu Nin)

Þ 01.2.- La perspectiva del socialisme i de la revolució treballadora inclou totes les qüestions socials, econòmiques, ambientals, cíviques i democràtiques en general, per tant les de la sobirania nacional amb el dret a l’autodeterminació. A l’Estat espanyol i a Catalunya exercir el dret a l’autodeterminació és una tasca pendent que la mobilització popular ha situat en el centre de la lluita política. Fer o no fer el referèndum és una conquesta per a la democràcia a Catalunya i a Espanya. 15 de juliol de 2017
Sumari
Þ 1. Què cap dogma ens aturi
Notes
1. Andreu Nin. Els moviments d’emancipació nacional. Ed Base, 2008. Pag. 37.
3. Ibid. Pag. 144.


5. Ibid. Pag. 147.
6. Ibid. Pag. 149.

22/7/17

El conflicte del metro necessita un acord


El conflicte de la plantilla del Metro de Barcelona i la direcció de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona) dura ja dos anys.

Durant onze setmanes, tots els dilluns i dues hores en cadascun dels torns, les i els treballadors han secundat majoritàriament la vaga. És un conflicte enquistat que exigeix un acord. Ho exigeixen els sindicats, la ciutadania i també l'Ajuntament de Barcelona i, no obstant això, no hi ha manera d'aconseguir-ho. Hi ha molts interessos en joc i alguns d'ells no semblen clars.
Un comunicat del 17 de juliol de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona demana que: “com a usuaris i ciutadans tenim dret a tenir una informació transparent dels termes del conflicte. De quins són els punts en litigi, de quins són els efectes dels possibles acords, de quines són els divergències que impedeixen un acord i de quines sortides és poden explorar.”, i defensa la necessitat d'un acord: “Volem un millor transport públic. El necessitem. I sabem que aquest no és possible sense una gestió pública eficient i transparent. Sense bones condicions de treball. I per això creiem que es pot trobar una solució satisfactòria per a tothom.”. L'exigència de les Associacions de Veïns hauria de servir per trencar amb la dinàmica actual i aconseguir un acord satisfactori.
Els sindicats han expressat on són els problemes:
Salari: hi ha acord en el percentatge d'augment de l'1%, però els sindicats volen que l'augment sigui lineal i no es posen d'acord amb l'empresa sobre el càlcul de la massa salarial (els sindicats proposen que aquesta massa salarial inclogui els salaris dels directius que estan fora de conveni; sembla raonable).
Precarietat: d'una plantilla d'unes 3.200 persones, hi ha 700 persones amb contracte parcial. Ambdues parts reconeixen que es necessiten noves contractacions, és un fet la falta de personal, de vegades a les estacions no hi ha ningú o s'han de retirar trens de servei per falta de conductors. Existeix una base d'acord perquè al 2022 formin part de la plantilla, però la direcció de TMB vol seguir mantenint a temps parcial una part important de la plantilla, al voltant d'un 33% o més.
Externalitzacions: a causa de polítiques anteriors es van externalitzar certs serveis, especialment el de manteniment de vies, que es paga a empreses externes. Per lluitar contra la privatització i generar ocupació de qualitat, el comitè d'empresa proposa que a la finalització dels contractes, s'internalitzin aquests treballs. Seria un cost 0.
Condicions laborals: hi ha altres temes que també estan en discussió, tals com la protecció a les embarassades, defensa dels llocs alternatius per a treballadors als quals li sorgeix algun problema de salut que els impedeix exercir el seu treball actual, el compliment de la llei de riscos laborals.
Som conscients que hi ha molts i diversos interessos confrontats. L'ombra de l'acord de La Caixa amb l'anterior alcalde Trias planeja sobre el futur públic del Metro, i probablement directius de TMB estiguin jugant la basa d'allargar el conflicte. Per exemple, de qui va ser la idea “genial” de treure 32 euros de la nòmina quan s'havia acordat que era una bestreta a compte? Per què volia embolicar el conflicte? Per què quan sembla que hi ha possibilitats d'un acord, “algú” de TMB tira enrere els pactes amb el comitè d'empresa? Quin és el paper d'aquests “tècnics” que ocupen llocs executius i cobren uns importants salaris i que mai donen la cara?
La direcció política de TMB, i l'Ajuntament que governa, ha d'afrontar la solució del conflicte. Ho exigeix la ciutadania, ho exigeixen les Associacions de Veïns i també la plantilla del Metro. La imposició d'un laudo obligatori no pot ser la sortida. Es necessita un acord just i consensuat.
El canvi que representa Barcelona en Comú l'ha de notar la ciutadania, amb la millora del transport públic i la plantilla del Metro amb unes condicions de treball dignes. No és possible una sense l'altra. La prolongació del conflicte erosiona a l'Ajuntament. Enfrontar a uns contra uns altres és el que volen els enemics del canvi i el que desitgen La Caixa i qui s'oculti darrere d'aquests executius que prefereixen que la plantilla i l'Ajuntament estiguin enfrontats.
Amb la seva vaga els treballadors i treballadores del Metro defensen els seus interessos i també els de la ciutadania, perquè defensen un millor servei, un servei públic i si ells aconsegueixen condicions dignes també les podran aconseguir altres sectors de la classe treballadora.
Per això és tan necessari i urgent un acord!
20 de juliol de 2017
De la Carta de L’Aurora.

15/7/17

Neutralitat


Catalunya en Comú ha obert la Caixa de Pandora amb el debat sobre la participació a l’1-O.
Entre els arguments més punyents hi ha qui fa córrer que no hi haurà condicions democràtiques mínimes per realitzar un referèndum, per tant no seria un referèndum.
L’acompanya la concepció de que la lluita d’emancipació nacional no forma part de la lluita entre les classes o, més en concret, que a la població treballadora només li preocupa el factor social i vivencial des del conflicte.
Aquest dos arguments, entre altres, són generalment emprats per a qui no veu la possibilitat de fer un referèndum a Catalunya, acompanyats de qui no vol participar, ni votar, ni fer campanya, pel referèndum anunciat pel president Puigdemont.
Malgrat s’afirma que la lluita social i nacional democràtica és indestriable, a la pràctica es nega que, a l’Estat espanyol i a Catalunya, les grans masses de les classes populars es mouen per voler decidir, fer el referèndum i anar cap a una república.
Resulta que Catalunya en Comú neix com subjecte polític català per desenvolupar un projecte hegemònic a Catalunya, per tant és vital establir una estratègia i acció política enfocada a resoldre la demanda central de tot un poble.
La idea de que l’1-O, anunciat com referèndum, no interpel·li a l’esquerra municipalista del canvi, doncs seria més important el dia següent 2-O, es com si es volgués convèncer a milions de persones individuals, més a un poble mobilitzat, de que no hi ha res a fer, per tant s’ha d’acceptar la negativa estatal a les aspiracions de sobirania i republicanes catalanes.
La concepció de que pot haver-hi un neutralitat entre el voler fer un referèndum o impedir-ho, és en si mateixa aliena a la clau de sobirania democràtica.
Com es podria bastir una política per una Generalitat republicana, neta i amb sentit social, sense lliurar la lluita i contribuir a forjar un estat major polític de la república catalana?
La neutralitat sobre l’1-O és el preludi a l’anul·lació política a l’hora de fomentar un procés constituent de nova sobirania.
A tall d’argumentari us comparteixo uns enllaços que li donen voltes a comprometre’s perquè l’1-O esdevingui l’inici republicà a tota la península ibèrica.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.