"Membres de les esquerres socials diverses, d'ICV, EUiA, Socialisme sobiranista, MMSS i Veïnals, del Sindicalisme, CCOO, la UGT i Unió de Pagesos han decidit formar l'Associació "Acord d'Esquerres per la República Catalana"(AExRC, @AcordEsqxrepCat).
JOSEP FERRER, FRANCESC MATAS, TERESA MIRA, ANTONI MORRAL
Actualitzada, ARA, el 30/06/2015 20:58 Contingut Premium
Els resultats del 24-M van posar de manifest que, amb uns
plantejaments adequats, el sobiranisme pot assolir un suport ciutadà molt
majoritari i els dos terços del nou Parlament. Per refermar aquesta
possibilitat, membres dels corrents partidaris de la independència d’ICV, EUiA,
CCOO, la UGT i Unió de Pagesos hem decidit formar l’Acord d’Esquerres per a la
República Catalana (AExRC), una associació que vol dir la seva sobre el full de
ruta cap a la independència i que farà la seva presentació pública aquest
divendres, 3 de juliol, a la seu de CCOO de Via Laietana.
L’independentisme creix i gira a l’esquerra. En les passades
eleccions municipals les candidatures declaradament independentistes han
millorat sensiblement els seus resultats, fins a aproximadament el 45% del
total, mentre que les obertament unionistes han baixat cap al 30%. A més, per
primer cop, l’esquerra és majoritària dins el bloc independentista. Totes dues
coses s’han donat, per exemple, a l’Ajuntament de Barcelona.
No es pot assegurar que aquest vot es repetirà el 27-S, ni
com es comportaran els de les altres candidatures i els abstencionistes.
Tanmateix, no és forassenyat pensar que l’independentisme pot superar el 50%,
de manera que sigui possible i legítim avançar directament cap a la proclamació
d’una República Catalana, tot i que el camí no serà fàcil i requerirà molt de
diàleg i la recerca de confluència. És precisament mitjançant aquest diàleg i
confluència entre les esquerres transformadores que el sobiranisme pot superar
el 66%, amb majoria d’esquerres, per fer el procés més sòlid i confortable.
Els tres motors del sobiranisme: nació, progrés i ruptura
democràtica. Una primera condició per assolir aquesta àmplia base social és
aplegar els tres motors del sobiranisme. El primigeni, les ànsies
d’alliberament nacional contra la dominació, l’opressió i la repressió, és
potser el que ha tingut més presència i continuïtat. En particular, per
salvaguardar la nostra llengua i la nostra cultura. Podria no haver estat així
si l’estat espanyol s’hagués mostrat respectuós amb el nostre fet nacional.
Però la seva voluntat uniformitzadora ha fet imprescindible aquesta reacció
defensiva i ha reforçat els anhels d’alliberament. 
Pel que fa al segon motor, les aspiracions socials i
econòmiques han anat guanyant presència, i són en bona part responsables del
salt quantitatiu sobiranista en els darrers anys. Molts sectors, al marge dels
seus sentiments, llengua i arrels, han arribat a la convicció que el benestar i
el progrés no són possibles dins d’un Regne d’Espanya dominat per una
oligarquia que barreja reaccionarisme, ineptitud i hostilitat. De fet, la
confluència entre els anomenats eixos nacional i social ja forma part de tots
els fulls de ruta, però cal un pas més per tal que ningú no pugui adduir un
èmfasi insuficient en aquest eix social dins el moviment sobiranista.
Cal un esforç més gran per fer palès el tercer motor: que el
procés sobiranista català és un factor rupturista clau en el conjunt de l’estat
espanyol. Les recents eleccions mostren un desig creixent de trencar amb un
règim que va néixer condicionat pels poders fàctics (en particular, denegant
una democràcia republicana i una estructura plurinacional) i que ha degenerat
cap a la corrupció, les retallades i la ineficàcia. Tanmateix, no sembla que
aquest trencament constituent republicà sigui possible sense un detonant, com
pot ser el moviment sobiranista català.
Recíprocament, la conjunció d’aquest moviment amb les forces
rupturistes espanyoles tindria un efecte de retroalimentació. D’una banda,
comptar amb socis externs afebliria l’oposició de les institucions espanyoles i
beneficiaria la imatge internacional. De l’altra, podrien afegir-se al procés
certs sectors socials i polítics catalans especialment sensibles al rupturisme
espanyol per motius de solidaritat, afectius o ideològics. Qualitativament són
significatius perquè es concentren en capes socials i zones geogràfiques fins ara
distanciades del moviment sobiranista. Quantitativament, tot i que probablement
minoritaris, són igualment importants per assolir majories qualificades. En
definitiva, un eslògan comú com “Catalunya sobirana, España republicana”
reforçaria tots dos actors.
28-S: inici del procés constituent. La confluència d’aquests
tres motors és possible si el 28-S es focalitza cap a l’elaboració de la
Constitució de la República Catalana i la seva aprovació pel Parlament i per la
ciutadania. El consens social i polític al voltant d’aquest procés podria ser
semblant al que en el seu moment va aplegar el dret a decidir: no hi ha millor
exercici d’aquest dret que l’elaboració, oberta i participativa, de la
Constitució del país que volem. I és un acte d’afirmació de plena sobirania
fer-ho obviant la legislació espanyola. D’altra banda, un procés d’aquest tipus
probablement suscitaria complicitats amb altres sectors de l’Estat, així com
comprensió en instàncies internacionals.
Aquests suports interns i externs no evitarien la previsible
reacció contrària de les institucionals espanyoles, però potser la
dificultarien, més encara si tenim en compte el calendari de les eleccions
generals i un possible canvi de govern. En tot cas, la defensa del procés
podria esdevenir un punt comú del programa per a aquestes eleccions generals de
diverses forces polítiques catalanes, de manera anàloga a com en el seu moment
van defensar conjuntament la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.
Es pot elucubrar sobre la viabilitat d’una nova petició de
referèndum, ara per ratificar un text constitucional i adreçat a un Parlament i
un govern renovat. També sobre les possibles alternatives en cas d’una nova
denegació. Però sembla clar que qualsevol dels escenaris possibles, des de
l’efectiva celebració del referèndum fins a la proclamació unilateral de la
República Catalana, ofereix més bones expectatives sobre la base d’un text
constitucional, resultat d’un procés participatiu, amb una àmplia base social
interna i amb més suports externs.
Entenem que això suposa que les eleccions del 27-S són no
tant “plebiscitàries” com “constituents” i que l’eventual plebiscit s’ajorna
cosa d’un any. Però entenem que tal cosa val la pena si s’obre alguna -encara
que petita- escletxa de diàleg, i sobretot si s’amplia significativament la
base social de suport. @AcordEsqxRepCat
Publicat a l'ARA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario