Estratègia unitària, conjunta, des de les esquerres és el
que demanda el cos social ciutadà a Catalunya. Expectatives d'un canvi en
l'hegemonia política i el lideratge, cap a les esquerres, per fer via de
república catalana.
L'article conjunt d'Oriol Junqueras i David Fernàndez va pel
bon camí. Una independència republicana, inclusiva del factor social vital,
sense xovinisme.
La lliçó de Barcelona en Comú amb l'Ada Colau alcaldessa,
sembla que comença a tenir-se en compte. A Barcelona han guanyat les esquerres
i ha perdut la dreta amb CiU. A l'Ada Colau l'han investit alcaldessa,
Barcelona en comú, ERC, PSC i CUP. I... "Barcelona serà una aliada real
del procés", L'alcaldessa s'ha compromès a participar a la Propera Diada,
a la macro manifestació de l'ANV, per fer de la Meridiana "el carrer Major
de la República Catalana".
Passo part de l'article.
Mai abans, hem estat tan obligats a sortir-nos-en; a avançar
democràticament sense defallir pas; Però, diguin el que diguin, el procés
polític català -caracteritzat per la mobilització social, per una majoria clara
que encara ha de ser-ho més i per una transversalitat singular- entrarà ben
aviat en fase resolutiva.
Mentrestant, pretendre regalar la demanda social majoritària
a un sol criteri, intentar transferir el potencial democràtic a una única opció
o reduir el procés a una sola persona és, ara com ara, no voler entendre el
procés mateix i atiar una doble pinça que esparvera i que mútuament
retroalimenta alguns discursos perversos: per a uns, és l'estratègia per
mantenir-se al poder i no voler acceptar la pluralitat complexa -i els canvis
d'hegemonia- de la nostra societat. Per a d'altres, és l'excusa fàcil -massa
fàcil, gairebé de manual- per simplificar i menystenir les bases del canvi
polític i social que vivim i per negar, un cop més, la possibilitat que el
nostre poble decideixi lliurament com construir el nostre futur compartit. En
aquesta estranya pinça, alguns ens demanen que renunciem a la justícia social
-ni més ni menys- en nom de la llibertat i d'altres ens conviden a renunciar a
la llibertat política del nostre poble -ni més ni menys- en nom de la justícia
social. Simptomàtic veure algunes esquerres donant l'esquena al dret a
l'autodeterminació que tant han vindicat. Singular veure algunes dretes
menystenint unes desigualtats socials creixents. Però no: no cal renunciar a
res. Ni ho volem ni en sabem. No és temps d'excuses, sinó d'alternatives.
Perquè ser lliures és el que ens permetrà construir la justícia social que
necessitem. I perquè generar justícia social és el que ens farà un país raonablement
lliure de debò. Clar: un país és la seva gent.
La polaritzada tesi esgrimida, en tot cas, és prou falsa: ni
ningú podrà ser d'esquerres en una autonomia intervinguda ni un país no pot ser
lliure si no ho és la seva gent. I a més, com demostren les darreres eleccions
municipals, l'independentisme -ideològicament plural- gira a l'esquerra. Com a
estratègia de poder i en un bucle prefabricat, ara es pretén retornar a vells
esquemes superats, a discursos caducats i insostenibles i, afortunadament, ficticis
i ficcionats: aquella dissort terriblement falsa que pretén induir que el
catalanisme sempre seria de dretes i que l'espanyolisme és intrínsecament
d'esquerres. Que els ho preguntin a Fainé o a Oliu.
Paradoxalment també, nous espais polítics que pretenen la
raonable i necessària ruptura democràtica amb l'anomenat règim del 1978, la
neguen precisament allà on més sòlida, forta i arrelada és. Com a punt de no
retorn, la societat catalana fa anys que ha deslegitimat i desautoritzat la
natura autoritària de l'Estat espanyol. Només cal veure que el bipartidisme
estatal resta, a Catalunya, en mínims històrics, i que PP i C's són la sisena i
setena força municipal al nostre país. Si en algun racó el règim ha fet aigües
és a Catalunya. Gràcies, ¿com si no?, a la força i determinació de la gent.
Hi insistirem un i mil cops. El procés polític català és -en
si mateix- un procés democràtic, democratitzant i democratitzador, d'arrel
constituent i nascut fonamentalment de les més àmplies i transversals
mobilitzacions del nostre poble des del final de la dictadura franquista. La
independència, que n'ha ocupat el relat central, és la veritable clau de volta
per poder decidir lliurement i sobiranament el nostre futur i millorar les condicions
de vida i treball de la majoria social. Sense sobirania, ni d'esquerres ni de
dretes: simplement intervinguts, només supeditats, tan sols subordinats.
Necessitem sobirania -és a dir, ens urgeix la democràcia- per poder
sortir-nos-en de la pitjor crisi social des del final de la dictadura, que
deixa l'auge de les desigualtats, l'atur cronificat, la pobresa colpidora i els
desnonaments en alarmants rècords històrics. Enmig, maldestrament, de la
implosió de la corrupció vinculada al finançament il·legal dels partits
polítics, a la bombolla financera i especulativa patida, al frau fiscal o a
l'economia delictiva global de casino.
Reconstruir és i ha de ser el verb del futur. Reconstruir el
país del sotrac de la crisi, refer-nos socialment i democràticament i avançar
cap a models polítics i socioeconòmics avançats. Una lluita sencera que ens
reclama i interpel·la més que mai: la recuperació de la plena sobirania
política enfront un estat demofòbic -que no només prohibeix urnes, sinó que ens
impedeix aturar el fracking, combatre la pobresa energètica o fixar impostos
als dipòsits bancaris-, de la sobirania econòmica enfront uns mercats globals
voraços i de la sobirania popular enfront unes elits que han deixat el país tal
com el tenim. Sobirania, doncs, política, econòmica i popular. Sobiranies al
servei de la majoria per poder decidir-ho i reconstruir-ho tot.
Fa molt de temps que en els escaires del temps esperançadors
que vivim, els sotasignants compartim una llarga reflexió comuna i una triple i
arrelada convicció, que pràcticament esdevé programa polític de futur:
independència, pobresa zero, corrupció zero. Des de les fondes conviccions
republicanes, una resposta per superar les tres crisis que vivim -nacional,
socioeconòmica, política- amb més democràcia i des d'una nova ètica política
basada en la decència comuna.
El doble caràcter plebiscitari i constituent de les properes
eleccions del 27 de setembre és innegable i neix directament d'una prohibició
curta, certament, però també d'una llarga esperança. La prohibició és prou
coneguda: la negativa permanent de l'Estat espanyol a habilitar marcs
democràtics resolutius i reconèixer el dret a l'autodeterminació del nostre
poble. L'esperança, també: milers i milers de persones activades -milions, cal
dir-, omplint carrers i empenyent, convençudes que no hi ha més lluita pel
futur que el present. Des de la consciència col·lectiva que només amb més
democràcia -amb l'instrument democràtic que és la independència- farem més
democràcia.
Independència, ho hem dit sempre: punt de partida, no
d'arribada. El que estem fent no és pas fàcil i queda encara moltíssima feina
per fer. Però el 27-S, efectivament, ens la juguem. No triem només futur, sinó
la possibilitat de tenir-lo i construir-lo. El 27-S tenim la clau per obrir
tots els panys: avançar cap a la plena llibertat política i obrir les portes al
major canvi democràtic i social, aquell que reclama una realitat injusta i
desigual que ens colpeja i interpel·la cada dia. Assentant les bases de la
futura república catalana i retornant la capacitat de dir i decidir a tota la
ciutadania. Perquè el país som totes i tots i aquí no sobra res ni ningú.
El canvi, doncs, només és possible amb majories
democràtiques, com tan recentment ens han demostrat el País Valencià i les
Illes Balears. El canvi depèn ara de nosaltres. I és avui, com mai abans, a les
nostres mans. Només això és una primera victòria cabdal: que ja fa temps que
hem decidit decidir. Ara només cal triar -un cop més i encara- llibertat,
democràcia i justícia. Materialitzar en canvi polític el canvi social que ja
som. Habilitar el que reclama la majoria del nostre poble per al futur que
vindrà, tot just demà.
Fem-ho, doncs, i fem-ho ara i fem-ho bé. D'això es tracta.
Per això val tant la pena.
Dijous, 2 de juliol del 2015
Oriol Junqueras i David Fernàndez President d'ERC i diputat
de la CUP. També signen l'article Elvira Duran, Anna Gabriel, August Gil
Matamala, Elisenda Paluzie, Eduardo Reyes i Gabriela Serra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario