Fa quaranta anys, el 20 de novembre de 1975, de la mort del dictador. Francisco Franco Bahamonde va morir al seu llit amb tots els honors.
Com Franco, mols altres assassins han mort amb la benedicció
de Nostre Senyor. Les seves fortunes s’han estès a fills i nets.
El llegat polític arriba fins els nostres dies. És l’estat
del Regne d’Espanya. Són el moll de l’os dels poders financers i del sentit
profund caciquil de l’estat, de les seves institucions, grans funcionaris, una
Justícia subordinada al poder polític, una jerarquia eclesiàstica catòlica que
ofereix el cel a l’Ordre establert i l’infern a qui pretengui rebel·lar-s’hi,
unes Forces Armades garants de la Corona i de la unitat indissoluble del territori
de la pàtria. Una corrupció que traspua en el transcurs del temps entre senyors
i serfs.
Al Regne d’Espanya la llei i la legitimitat política han
anat com a qüestió divina per viaranys diferents, fins i tot oposats.
La llei fonamental constitucional de 1978 deu la seva
legitimitat a què la rebel·lia democràtica popular revolucionària, el PSOE i el
PCE-PSUC, varen sotmetre’s a les condicions de l’estat franquista.
El pacte constitucional va ser una capitulació de les forces
democràtiques, el PSOE i el PCE-PSUC, davant els grans poders financers i els
jerarques franquistes. Varen acceptar la monarquia, ajornant o repudiant la
llibertat republicana.
La Generalitat catalana a l’exili, republicana, es va
transformar per passar els Pirineus de la ma de la gran burgesia catalana i
dels franquistes com Suárez, en Generalitat autonòmica del Regne d’Espanya.
El Dret a l’autodeterminació que abanderava l’Assemblea de
Catalunya, va ser substituït per la reivindicació de l’Estatut d’Autonomia dins
del Regne.
Jordi Pujol amb CDC i CiU, va emergir com la força
hegemònica catalana. La representació de la classe dominant catalana, la dreta,
s’ha complementat amb tots els aspectes econòmics i socials amb el poder de
l’estat espanyol, i confrontat per l’oasi català. L’esquerra socialista i la comunista
neo-estaliniana s’ha configurat com una esquerra autonomista del Regne
d’Espanya i del pacte constitucional de 1978, malgrat que fos un pacte bastard.
El Regne autonomista, la dreta caciquil i l’autonomista,
però també l’esquerra autonomista educada i formada en la dependència de la
Constitució de 1978, se li acaba el temps polític.
La marea de d’indignació quinzemaigista, l’onada de
rebel·lia democràtica i jove, el clam de llibertat catalana i pel rescat
social, porta el vent dels valors republicans.
Un vent huracanat de llibertat disposat a abatre els murs
autonomistes i monàrquics. Temps d’inici constituent, rupturista. Qui s’aferra
a l’estat no te res a fer. La mostra n’és C’s per la banda dreta i, en part, la
CUP per l’esquerra.
La polarització trinxa el pantà i les mitges tintes. El
recent NO de CSQEP a la Declaració d’inici constituent del Parlament,
desacredita com a grup parlamentari d’esquerres que lluita per la llibertat i
la perspectiva social. A la fi qui pot capitalitzar aquest No, és ni menys no
menys que C’s i el PP.
Ada Colau i BComú ho ha copsat del tot. Per això neix “En
comú podem”. Encapçalat per Xavi Domènech i Marta Sibina, amb l’apadrinament
clar i entusiasta de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau.
En comú podem te el repte i la gran responsabilitat de
situar la perspectiva de procés constituent en clau catalana junt a
l’espanyola, sense supeditacions ni subordinacions. El concepte de ruptura és
vital. Ruptura social, democràtica i nacional amb el Regne.
La idea força de Grup parlamentari propi català En comú
podem, és clau. A Catalunya hi ha força popular per la ruptura si es fa via a
la República Catalana.
En comú podem pot ser un factor de posar endavant la
necessitat de confluència, en particular entre Podemos i IU. Confluència
obligada per construir alternativa política al PP i a C’s.
La mirada a la complicitat amb les forces d’esquerra
estatals ha de construir-se des de la igualtat i la llibertat.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario