Com Franco, mols altres assassins han mort amb la benedicció
de Nostre Senyor. Les seves fortunes s’han estès a fills i nets.
El llegat polític arriba fins els nostres dies. És l’estat
del Regne d’Espanya. Són el moll de l’os dels poders financers i del sentit
profund caciquil de l’estat, de les seves institucions, grans funcionaris, una
Justícia subordinada al poder polític, una jerarquia eclesiàstica catòlica que
ofereix el cel a l’Ordre establert i l’infern a qui pretengui rebel·lar-s’hi,
unes Forces Armades garants de la Corona i de la unitat indissoluble del territori
de la pàtria. Una corrupció que traspua en el transcurs del temps entre senyors
i serfs.
Al Regne d’Espanya la llei i la legitimitat política han
anat com a qüestió divina per viaranys diferents, fins i tot oposats.
La llei fonamental constitucional de 1978 deu la seva
legitimitat a què la rebel·lia democràtica popular revolucionària, el PSOE i el
PCE-PSUC, varen sotmetre’s a les condicions de l’estat franquista.
El pacte constitucional va ser una capitulació de les forces
democràtiques, el PSOE i el PCE-PSUC, davant els grans poders financers i els
jerarques franquistes. Varen acceptar la monarquia, ajornant o repudiant la
llibertat republicana.
La Generalitat catalana a l’exili, republicana, es va
transformar per passar els Pirineus de la ma de la gran burgesia catalana i
dels franquistes com Suárez, en Generalitat autonòmica del Regne d’Espanya.
El Dret a l’autodeterminació que abanderava l’Assemblea de
Catalunya, va ser substituït per la reivindicació de l’Estatut d’Autonomia dins
del Regne.
Jordi Pujol amb CDC i CiU, va emergir com la força
hegemònica catalana. La representació de la classe dominant catalana, la dreta,
s’ha complementat amb tots els aspectes econòmics i socials amb el poder de
l’estat espanyol, i confrontat per l’oasi català. L’esquerra socialista i la comunista
neo-estaliniana s’ha configurat com una esquerra autonomista del Regne
d’Espanya i del pacte constitucional de 1978, malgrat que fos un pacte bastard.
El Regne autonomista, la dreta caciquil i l’autonomista,
però també l’esquerra autonomista educada i formada en la dependència de la
Constitució de 1978, se li acaba el temps polític.
La marea de d’indignació quinzemaigista, l’onada de
rebel·lia democràtica i jove, el clam de llibertat catalana i pel rescat
social, porta el vent dels valors republicans.
Un vent huracanat de llibertat disposat a abatre els murs
autonomistes i monàrquics. Temps d’inici constituent, rupturista. Qui s’aferra
a l’estat no te res a fer. La mostra n’és C’s per la banda dreta i, en part, la
CUP per l’esquerra.
La polarització trinxa el pantà i les mitges tintes. El
recent NO de CSQEP a la Declaració d’inici constituent del Parlament,
desacredita com a grup parlamentari d’esquerres que lluita per la llibertat i
la perspectiva social. A la fi qui pot capitalitzar aquest No, és ni menys no
menys que C’s i el PP.
Ada Colau i BComú ho ha copsat del tot. Per això neix “En
comú podem”. Encapçalat per Xavi Domènech i Marta Sibina, amb l’apadrinament
clar i entusiasta de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau.
En comú podem te el repte i la gran responsabilitat de
situar la perspectiva de procés constituent en clau catalana junt a
l’espanyola, sense supeditacions ni subordinacions. El concepte de ruptura és
vital. Ruptura social, democràtica i nacional amb el Regne.
La idea força de Grup parlamentari propi català En comú
podem, és clau. A Catalunya hi ha força popular per la ruptura si es fa via a
la República Catalana.
En comú podem pot ser un factor de posar endavant la
necessitat de confluència, en particular entre Podemos i IU. Confluència
obligada per construir alternativa política al PP i a C’s.
La mirada a la complicitat amb les forces d’esquerra
estatals ha de construir-se des de la igualtat i la llibertat.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario