El sobiranisme i independentisme incloent ha posat la brúixola
cap una república catalana amb contingut i drets social pel nou país.
Mentre hi ha un altre independentisme, diguem-ne més purista
i fins i tot xovinista, que pretén que tot fora tres voltes independentista,
amb pedigrí atorgat per uns sacerdots i sacerdotesses de les essències
catalanistes.
Uns comprenen que cal una potent base i mobilització ciutadana
social per fer les passes necessàries de constitució de les lleis i
institucions catalanes, única manera d'aconseguir una ruptura amb la
Constitució de 1978 del Regne d'Espanya i configurar una república catalana.
En aquesta concepció s'hi inclou de forma natural les forces
polítiques, socials i veïnals, que defensen drets i sobirania com
indestriables, cadascú des de posicions independentistes, sobiranistes i federalistes.
Els altres volen convèncer indecisos, sense entendre la
diferència cabdal que hi ha entre un anunci d'una sobirania i independència
hegemonitzada per la dreta catalana, CiU, respecte un inici constituent,
lliure, social i republicà, que decanti l'hegemonia i el lideratge polític vers
les esquerres. Són situacions completament diferents i contraposades. En el
primer cas no s'aconseguirà la independència, doncs ni haurà la suficient unió
popular, ni CiU podrà trencar amb els poders i legalitat espanyola. En el segon
cal que les esquerres siguin unitàries i que cap d'elles donin suport ni siguin
hostatges de les polítiques de CiU, sinó que liderin el nou país.
Una part suficient important del poble i la ciutadania
catalana treballadora no està pas disposada a acceptar i seguir el lideratge
del president Mas i CiU, doncs representa el manteniment de les polítiques econòmiques
de retallades. Unes polítiques que malmeten i destrueixin el país en comptes de
fer el país que volem.
Ada Colau i Barcelona en comú s'han confrontat amb aquest
dilema al copsar que una alcaldessa que emergeixi dels barris, dels drets i de
les necessitats veïnals i social, ha de convertir-se en incloent del conjunt
del teixit ciutadà ampli.
L'experiència de confluència barcelonina es pot considerar
coixa i perduda per la sobirania de Catalunya o com una oportunitat cabdal de
que el veïnat més popular i mestís en pertinença originària nacional, formi
part del gruix del moviment per la sobirania d'un nou país.
Ada Colau no és cap Cavall de Troia de cap unionisme
espanyolista ni constitucional reial. Cert que ha d'atrevir-se d'una vegada a defensar
la sobirania i la república catalana, de la mateixa manera que va defensar i va
votar pel SíSí.
Roger Palà sustenta aquesta idea alhora de valorar la proposta
de l'Ada Colau d'una consulta a la ciutat per incorporar-se a l'Associació de Municipis
per la Independència (AMI).
Alguns extractes de l'article d'el Crític:
"La consulta sobre la independència que està preparant Ada Colau. No hi fa res que la candidata de Barcelona en Comú faci declaracions
contra la llei Wert, a favor del dret a decidir o fins i
tot s’hagi pronunciat a favor de la independència en la consulta del 9N... li
retreuen que tan ella com la candidatura que encapçala són tebis i inconcrets
amb la qüestió nacional, quan no directament la quinta columna de
l’espanyolisme. S’ha dit fins i tot i que una hipotètica victòria de Colau
convertiria Barcelona en capital de l’unionisme i seria un cop letal al procés.
Els qui fan aquests comentaris, però, no tenen en compte que
entre les propostes de Barcelona en Comú n’hi ha una que, si bé ha estat
considerada per molts una fugida d’estudi, conté una càrrega política de
profunditat en clau sobiranista. Parlem de la proposta verbalitzada per la
pròpia candidata a l’alcaldia de realitzar una consulta sobre si Barcelona s’ha d’adherir o
no a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Des de l’òptica
independentista, a primer cop d’ull ens pot semblar una declaració per sortir
del pas i no mullar-se gaire. Però pensem-hi una mica… què passaria si
Barcelona en Comú guanyés les eleccions i s’atrevís a fer realitat la idea?
Des del punt de vista de l’independentista de tota la vida
(ITV), probablement les propostes de Barcelona en Comú no facin ni fred ni
calor. I és cert que aquesta formació inclou persones contràries a la
independència, o que senzillament no el consideren aquesta qüestió una
prioritat. Però en cap cas és així en el nucli impulsor de Guanyem,
on gent com Gerardo Pisarello o Jaume Asens tenen un paper
rellevant. Els sobiranistes de Guanyem, però, s’allunyen de les formes del
típic ITV, entre d’altres coses perquè a Barcelona aquest perfil sempre ha
estat minoritari i amb poc pes social. Una qüestió que l’”independentisme autèntic”
mai ha acabat d’entendre i que, de vegades, genera tensions i conflictes que no
duen enlloc".
No hay comentarios:
Publicar un comentario