26/11/10

Diumenge toca votar

Diumenge toca votar. Un vot per ICV-EUiA. Les enquestes formen part del panorama. Pretenen copsar aquest vot, o no vot, i també en part influir-lo.

La realitat electoral, parlamentària, i de poder polític governamental, està relacionada però és diferent del poder econòmic vital, o del poder econòmic i polític que resideix a les institucions estatals, a l'estat.

El poder essencial segueix a les mateixes mans, fins que els grans canvis econòmics i socials esdevenen en revolucions i, si més no fins ara, canvien de mans, és a dir de classe social. A vegades els canvis passen a diferents segments de les mateixes classes socials.

Per tant, el resultat electoral d'aquest diumenge s'ha forjat durant els darrers anys, amb la irrupció de la forta crisi econòmica. Un temps amb unes primeres veus massives per enfocar les polítiques d'una altra manera, com les de la vaga contra l'ajust d'austeritat al juny, la manifestació ciutadana pel nosaltres decidim de juliol, i la vaga general per la rectificació de la reforma laboral de final de setembre. La campanya electoral és una conclusió i un concentrat que no fa pas pinta de canviar les grans tendències establertes.

El govern tripartit de Montilla, amb l'hegemonia de les polítiques del PSC i del PSOE, no ha donat la talla. Davant les demandes massives i sentides populars, treballadores i ciutadanes, s'ha dividit i no n'ha fet cas. El president Montilla ha acatat la retallada de l'Estatut i pretén oblidar-ho en els fets. El mateix president està d'acord amb la reforma laboral i el que calgui, s'ha posat d'esquena a la mobilització sindicalista i popular. Això és el que ha estat el cop final. A la burgesia catalana amb CiU només li cal no dir molt alt el seu programa privatitzador, perquè podrem tastar amb amargor què el pitjor és pitjor.

El balanç general de les polítiques del govern tripartit de Montilla del PSC no ha estat positiu, és negatiu. Les polítiques bàsiques han estat dretanes. No s'ha enfrontat a la crisi i als poders econòmics, sinó què s'ha adaptat a les imposicions polítiques dels interessos de la dreta. La base social treballadora se'n desentén o queda exclosa. Tanmateix hi han polítiques positives, per part de les tractades pels líders governamentals de la coalició ICV-EUiA, però també per ERC, i fins i tot del PSC. És palès que la dreta, CiU, és pitjor i ho farà pitjor.

En aquestes eleccions el poder governamental pot anar d'uns gestors de base social treballadora a uns representants burgesos de la classe burgesa catalana, sense canviar el caràcter de classe ni del govern, ni de l'Autonomia, ni de l'estat.

Si hi ha dubtes, què n'hi ha molts, Rossell el patró candidat a cap de la patronal estatal, anuncia que sobren pel cap baix 150.000 funcionaris i cal reduir la meitat dels municipis. Mesures irlandeses anticipades?

L'experiència en la gestió del govern, conjunta amb l'acció sindical a les empreses, amb l'actuació sostinguda als barris, als centres d'estudis, a tota mobilització i moviment social, és un actiu de primer ordre de la coalició ICV-EUiA. I per això no cal en cap cas defensar la nefasta gestió de la repressió dels Mossos d'Esquadra, per molt que s'hagi fet magnífic els protocols sobre violència de gènere i de les càmeres a comissaries i Jutjats. No sigui que hi hagi encerts que ens descol·loquen.

L'actiu de l'experiència l'hem de convertir en un balanç acurat i profund, amb el cap i la sang freda.

Ara es tracta de donar veu a les últimes grans mobilitzacions i transformar-les en polítiques que continguin solucions d'esquerres. La burgesia arreu fracassa amb les seves politiques davant la crisi. Després d'Irlanda, Espanya resta ben al punt de mira de l'especulació autòctona, europea i internacional. Més mesures que fan fallida a les setmanes d'aplicar-les?

Les politiques són les de referèndum per decidir i les de la rectificació en la reforma laboral per encetar les propostes avançades pels sindicats.

Per això ens cal el vot a ICV-EUiA, que és qui millor s'hi ha implicat i defensat.

2 comentarios:

  1. Esperemos que se castigue a las fuerzas que votan recortes sociales.

    EL futuro de los Miralles y cia está en los verdes.

    ResponderEliminar
  2. En la lucha de clases el rencor es una actitud moral quizás muy cristiana pero poco movilizadora y menos revolucionaria. Lo decisivo es quienes hayan efectivamente movilizado contra recortes, por el derecho a decidir, y por la huelga general para la rectificación de la reforma laboral. Por eso mi voto.

    ResponderEliminar