Reducció del deute municipal (Madrid,
Badalona, Cadis). Racionalització de les despeses i dedicació a plans socials
(Barcelona i anteriors esmentats) com ocupació, educació, dona, joventut
cultura i acció social. Alhora han evitat contractar nou deute.
Ha beneficiat un increment d’ingressos, en
aquest cas que assenyalant el perill d’un efecte d’especulació immobiliària,
encara que altres han estat per l’IBI, augments que millorarien si l’església
deixés de tenir el privilegi d’exempcions fiscals en moltes de els seves
activitats lucratives.
Barcelona ha incrementat el deute, és ben
justificat i s’ho pot permetre per les despeses en habitatge social, amb el
fonament de que la relació entre deute i ingressos corrents gira entorn un 30€,
molt baix.
Enric Tello, tinent d’alcalde de Badalona ho
explicà molt clar a la Jornada de Renda bàsica de fa dos anys: ho hem hagut
d’aprendre tot; les preferències del veïnatge a voltes ens canviem els esquemes
pre-concebuts; les lleis de l’administració local i sobretot les “Montoro” ens
ofeguen; les grans empreses són el campi qui pugui; resulta que una macro
superfície de Montigalà està pagant el mateix IBI que una botida normaleta del
centre.
Ada Colau, Gerardo Pisarello, Jaume Asens i
Gala Pin, han tastat l’amargor i acidesa d’unes lleis i marc normatiu fet a
mida estatal i de les grans empreses. El disseny urbanístic, el turisme,
l’especulació immobiliària, la remunicipalització de serveis elèctrics i de
l’aigua, sense ser extensiu, els drets humans a la ciutat amb la icona del CIE,
la contaminació sonora, lumínica i la conseqüent pacificació amb millora
substancial ambiental, són reptes titànics que xoquen amb la legalitat vigent.
A l’encetar el tercer any de mandat el
rendiment de comptes que s’està fent a Barcelona per barris resulta molt
alliçonador i encoratja a l’avenç per un model de ciutat de bell nou, adient a
les necessitats veïnals de convivència.
El lobby hoteler, immobiliari i financer
especulatiu del be privat, així com de l’ús privat del sol públic, genera
alarma contra el que titlla de turismefòbia. Els depredadors es mobilitzen i
acreixen l’exigència en la dilapidació de l’espai ciutadà, fins al punt de
posar cegament en perill la capacitat de supervivència del que perceben només
com una gran gallina d’ous d’or. Estan disposats a excloure la vida veïnal
barcelonina, convertir-la en un gran hotel, bulevard i pac temàtic del han made
local. Aleshores sense ànima veïnal autòctona, original i diferenciada, maten a
la gallina, es queden sense ous.
L’activisme social a l’assalt de l’impossible
per fer possible unes ciutats diferents ha aconseguit un notable en gestió
racionalitzadora. Ara cal un nou gran ajust en l’estratègia. Establir el pacte
de sang amb la ciutadania, el veïnatge els barris i la ciutat nova canviant.
Les diferents iniciatives de xarxes
municipalistes, incloses la reeixida trobada internacional a Barcelona de les
Ciutats sense por, han de girar el rumb a construir alternativa en els plans
troncals de ciutat.
Situar el rumb en una convivència social
veïnal, una ciutat que brilli pels drets humans a tots els nivells, un espai de
llibertat i igualtat, un model de finançament municipal i una fiscalitat si més
no equitativa, significa preparar les condicions per trencar el marc normatiu
existent.
Canviar en profunditat el marc administratiu i
polític és el gran repte del municipalisme del canvi per concretar el nou
concepte i realitat de ciutat.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario