La baula més feble

La clau de canvis profunds en el règim del 78 rau en la mobilització sobiranista de Catalunya per decidir el seu destí. És la baula més feble de l’Estat.

Coordinadora de Catalunya en Comú.

Aquest proper dissabte 15 de juliol fem una trobada per reflexionar sobre les perspectives republicanes a Catalunya, per tant a l’Estat actual. Treballarem els camins empresos pel moviment sobiranista i independentista, els del municipalisme del canvi, l’actuació sobre el referèndum, lideratges i aliances cap a l’hegemonia d’esquerres, així com la nova etapa amb l’impuls i construcció del nou subjecte polític Catalunya en comú.

Li haurà precedit l’anunci de la data i pregunta pel referèndum 1-O, i l’esborrany de proposició de Llei del Referèndum d’autodeterminació; l’Assemblea de l’Acord d’Esquerres per la República Catalana (AExRC); alhora un important diàleg i exposició de posicions polítiques a la Universitat Progressista d’Estiu de Cataluña (UPEC). Podem s’ha definit per la participació l’1-O, amb el vot del no.

Va ser a la UPEC on es va cloure amb l’al·legat apassionat i vibrant de Xose Manuel Beiras adreçat el món comú: “Passi el que passi” s’ha de participar en el referèndum, l’1 d’octubre, “és la clau”.

Molta rauxa hi ha hagut entorn Catalunya en comú. La direcció del nou subjecte polític català, l’executiva i la coordinadora, van començar el seu procés de definició i actuació respecte l’1-O.

A Catalunya en comú genera confusió la combinació contradictòria entre unes polítiques i pressupostos de tall neoliberal, obedients a les retallades de Brussel·les, que perjudiquen a la població; un govern de JxSí, entre PDECat i ERC, amb un president del PDECat; un Full de Ruta que ha anat canviant adaptant-se a la pressió popular; un referèndum anunciat per l’1 d’octubre que, al bloquejar-se la via de l’acord amb l’Estat per negativa del govern PP, representa un xoc que hi ha gent que no veu possible lliurar i guanyar. També sura la concepció que el factor social i el fet nacional són estancs, que a EnComú allò vital es el social, en canvi la pertinença o clam nacional introdueix una divisió treballadora no desitjada.

Necessitem recuperar principis bàsics com “El poble que n’oprimeix un altre no pot ser lliure” de Marx. O “El principi fonamental del socialisme ha d’ésser, doncs, el dret de les nacions a l’autodeterminació, que significa el dret a la independència política, a separar-se de la nació que exerceix l’opressió” de Lenin, traduït per Andreu Nin.

Catalunya en comú ha decidit per votació de la seva Coordinadora: a) “considerem lògic que amplis sectors de la població catalana vulguin participar a l’1 d’octubre... donarem suport a aquelles mobilitzacions que facin avançar el dret a decidir”, b) “avançar amb el sentir i les necessitats de la majoria social de Catalunya per tal de construir un país més just, sobirà i lliure de corrupció, i fer-ho en aliança amb les forces polítiques i socials que aposten pel canvi a Catalunya, la resta de l’estat i Europa”. Alhora es rebutja les intromissions, boicots i repressió estatal contra electes, institucions i decisions de Catalunya.

Una posició més nítida i coherent es va proposar per “tenir una política activa en el debat obert arran de la (anunci) convocatòria del referèndum del proper 1 d’octubre”, “Hem treballar i seguirem treballant pel referèndum... La participació a l’1-O serà decisiva... Catalunya en Comú ha de donar-hi suport: participant-hi... fent una crida a la ciutadania perquè vagi a votar”.

Aquesta proposta “de les 29”, pels vots obtinguts, representa un 25% de l’executiva. És una expressió de la diversitat que bull a EnComú.

El fet que la presentació de les conclusions de Catalunya en Comú per les portaveus, sigui explicitar, com fa en Xavi Domènech o l’Elisenda Alamany, o JJ Nuet, que dins les mobilitzacions pel dret a decidir s’inclogui l’1-O, aclarint que ells/es aniran a votar en quan hi hagi urnes, dóna una idea del camí emprès. Una actitud i compromís polític avalat públicament per l’alcaldessa Ada Colau.

Ens apropiem del símil d’Arquímedes per considerar que la palanca que mou el món català i espanyol és la mobilització sobiranista, mentre el punt de suport és el referèndum anunciat per l’1 d’octubre. 13 de juliol de 2017.

De la Carta de L'Aurora.