Laia Serra, penalista coneguda com a defensora
de situacions i col·lectius colpits per la repressió, ha mostrat una decisió
irreductible amb una ferma base dels drets de les persones, amb els drets humans,
i una insistència en la visió de gènere.
El cas Ester Quintana va mostrar a aquesta
advocada que “a més de ser dona, sóc jove i petita”, com ella es descriu, com
un valor gegantí de la veritable lluita per la justícia i l’equitat, molt més
enllà de les lleis tortuoses de la legalitat vigent.
Serra expressa que “cal ser un animal de
trinxera” per ser advocada penalista. A l’entrevista destaca “valoro el
compromís, l’esforç i el rigor” referint-se a la tasca d’ella i d’altres.
La nostra advocada rigorosa i valenta aporta
una visió lúcida quan assenyala “hi ha un abans i un després del 15-M. El que és
indiscutible és que el 15-M, com a mínim, ha portat uns canvis de dinàmiques a
l’hora de fer política a la ciutat. A l’Ajuntament de Barcelona s’està fent
molt bona feina”. Alhora sosté la visió crítica estratègica quan alerta que “hi
ha determinades expectatives que no són assolibles: una cosa és treballar des
del carrer, i una altra, molt diferent, moure’s dintre de les institucions”.
Mentre rebla la idea amb “la incidència que pugui tenir determinat govern a
curt termini és limitada, perquè aquesta influència no pot tocar totes les
tecles necessàries perquè hi hagi un canvi estructural”.
La Laia sosté referint-se a les “eines
policials” de la Guàrdia Urbana i Mossos: “És imprescindible mantenir un debat
social”, en comptes de valoracions i decisions unilaterals dels cossos
policials, o assessoraments i certificacions de les empreses productores.
Malgrat haver estat segrestada a Oaxaca,
Mèxic, el criteri de Serra sobre la repressió no fa cap concessió al
sistema polític i institucional: “La tortura i la repressió no són un error del
sistema. No són ni una extralimitació, ni un fet aïllat, ni una anècdota dins
del bon funcionament dels cossos policials. La repressió, igual que la tortura,
forma part del sistema. Ambdues són un mecanisme que està dissenyat i avalat en
tot el seu circuit perquè segueixi existint. Tenen una finalitat instrumental,
dissuasiva. La criminalització colpeja les persones per les seves
reivindicacions polítiques que sostenen i la capacitat de mobilització que
representen. La repressió pretén la neutralització de persones i entorns que
molesten les estructures de l’Estat”.
L’advocada es revela clara, sana i radical
vers la dimensió i els límits de la llibertat d’expressió. Veu més útil la
lluita i veu dels col·lectius i persones discriminades que les prohibicions i
limitacions.
“Hem de tenir una distància crítica amb la
llibertat d’expressió, pensant en un curt, mitjà i llarg termini... si
nosaltres prohibim per la via penal, com un delicte, l’autobús d’Hazte Oír, estem
fixant un llistó que se’ns pot girar en contra. El dia de demà determinades
veus crítiques, satíriques o d’humor negre, per exemple, poden topar amb aquest
sostre que nosaltres hem reclamat... només en casos molt extrems, hauríem de
recórrer a la via penal”... “el que és del tot necessari és que la societat
civil i les institucions rebutgin manifestacions discriminatòries com les
d’Hazte Oír”.
Agraït a Laia Serra i el Crític per haver
ofert aquest magnífic codi i criteri polític i jurídic.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario