La Gemma Ubasart ha estat una dona polèmica, valenta. Tot
seguit a ser escollida líder de Catalunya, amb Podem, el febrer, fa vuit mesos,
anuncià que no es presentaria per presidenta de la Generalitat, no optava a cap
de llista a les eleccions. L’esperit rebel i provocatiu surava en aquesta
manera d’entendre i de fer la política.
Dues setmanes han estat suficients perquè la Gemma expressés
en fets el que han representat les eleccions catalanes per Podemos/Podem. Dimiteix
per la desferra, dimiteix per l’estratègia emprada, dimiteix perquè veu unes perspectives
de futur incert per Podem i per Podemos.
Pablo Iglesias, que no es casualitat que es digui així,
segons vàrem poder escoltar d’ell mateix al míting final de la campanya a la
Fraga de L’Hospitalet de Llobregat, s’ha fos a Catalunya.
Onze diputats/es i Ubasart dimiteix. Són un terç de les
expectatives inicials. Amb una campanya abduïda per la irrupció de Podemos
estatal –Pablo Iglesias i Iñigo Errejón-.
Podemos/Podem i Pablo Iglesias van desplegar una estratègia “com
si fossin en un altre país”. Com si el poble català fos un annexa peculiar del
poble espanyol. Com si les eleccions del 27 S no tinguessin una càrrega plebiscitària
potent. Com si entre un 20 a un 25 % de la població catalana no estigués conscient
i mobilitzada per fer la Via lliure a la república Catalana.
Podemos no va fer el sorpasso a Andalusia. Va mostrar que Podemos
sol no podia ni superar al PSOE.
A Catalunya Pablo Iglesias ha evidenciat que ni sol ni
acompanyat Podemos pot optar a ser alternativa de govern. El mateix PSC ha
aguantat l’envestida.
L’oposició d’esquerres que pregona Podem amb Catalunya Sí
que es pot resta en una estratègia il·lusa de “nou encaix” entre Catalunya i
Espanya. La lectura del resultat electoral sembla segueixi l’absurd de girar-se
d’esquena a la immensa mobilització popular catalana de l’11 de setembre,
malgrat anés el lema per la república catalana.
El poble calma per la independència i el desencaix, per la llibertat
sobirana republicana, però els grans líders estableixen que lo seu és una altra
cosa. Lo social. Com si el factor social fora contraposat del fet democràtic
nacional. Com si no fossin una lluita política indestriable.
La idea d’oposició sobre “què s’ho facin”, referit a la
investidura presidencial i al nou govern, esprem una neutralitat que anul·la l’acció
política. Un grup parlamentari amb onze diputats i diputades que no saben que
fer per influir i determinar les polítiques del nou Parlament.
Ha estat la CUP que ha donat la campanada sobre el que es
pot i el que s’ha de fer. Ruptura democràtica, Desobeir institucionalment al Tribunal
Constitucional, iniciar el Procés Constituent, implementar un Pla de xoc de
Rescat Social, investir un President i formar un govern per fer una república catalana.
Què s’ho facin? I tant que sí que ho farem.
Per sort el portaveu recent escollit de Catalunya Sí que es
pot, Joan Coscubiela, s’ha mostrat tot seguit d’acord amb el diagnòstic de la
CUP, tot i que la coalició confessi que “espera” que la CUP no faci president a
Mas. Tanmateix la CUP lidera el què fer de manera gens neutral i sense esperar
gens.
El desencontre entre Podemos i IU, entre Pablo Iglesias i
Alberto Garzón, auguren penalitats i feblesa que bloqueja el formar una alternativa
d’esquerres, o de la gent, en el llenguatge emprat com a nova política.
La lucidesa li reconec a la Gemma Ubasart. A El Crític afirma
: “Els mítings de Pablo Iglesias no havien d’eclipsar que érem una candidatura
catalana”.
Li faran més cas ara que torna a la seva llavor de professora
de la Universitat de Girona?
No hay comentarios:
Publicar un comentario