Cròniques Palestines. Dia 14: Jerusalem i Sopar al desert

Brigada de Pau Sempre. Retorn de la component de Catalunya.

Cròniques Palestines. Brigada 21015 de Pau Sempre. diumenge, 30 d’agost de 2015.

DIA 14: Jerusalem i Sopar al desert

Son les 7:30 hores, estem a les portes del check-point d’entrada a Jerusalem, malgrat avui sigui festiu i la majoria de gent no treballa, ens podem fer una idea del que significa per a la població palestina haver de creuar a diari el mur per entrar a la ciutat. Quotidianament centenars de palestins han de fer cues d’hores per treballar per una tercera part del que cobra un israelià a la ciutat de Jerusalem. Les persones que aconsegueixen un permís especial tenen dret a entrar a la ciutat, però per aconseguir-ho necessiten el permís de la Cort Suprema d’Israel, que els proporciona o els denega de manera arbitrària i sense sentit. Molts ciutadans han estat desplaçats de la seva pròpia ciutat per aquesta raó.

El centre de la ciutat esta dividit en quatre zones històriques, el barri jueu, l’armeni, el cristià i el musulmà. Tot i així, ens expliquen que s’ha intentat mostrar la ciutat en aquesta divisió però que, en realitat, la ciutat en els seus orígens es va alçar sota el paganisme, i les comunitats es van anar instal·lant al llarg dels anys, però sempre amb una visió multicultural, ja que podem veure tant esglésies, temples i mesquites en tots els barris, sigui quina sigui la religió majoritària.

L’ocupació és visible en tots racons, Jerusalem és el centre d’una estratègia política d’ocupació i apartheid, els barris limítrofes amb la ciutat vella s’han anat substituint per assentaments, aïllant el centre i fent-lo inaccessible per a la població autòctona palestina. En una segona fase, Israel està començant a adquirir propietats dins dels barris palestins, al cor de la ciutat vella, construint petites illes de cases i convertint-les en fortificacions amb valles i seguretat privada.

Passegem barri a barri, i intentem entendre que significa per cada una de les religions els diferents racons de culte de la ciutat, es respira fanatisme i fe, observem des de la distància i aprenem una mica més del context religiós que porta a que algunes d’aquestes comunitats justifiquin moltes de les seves accions.

Center for Womens Studies.

La desigualtat a la ciutat és visible entre les comunitats, l’ocupació la genera, i la política d’apartheid i normalització la intenta visibilitzar i fomentar sense pràcticament adonar-nos. L’arquitectura, al barri jueu es clarament moderna, fruit de la renovació gairebé total després de l’ocupació, en contrast amb la resta de barris, que s’han descuidat a la degradació del temps. Els serveis de neteja no passen amb la mateixa freqüència per els barris no jueus, la militarització dels carrers ens donen una sensació de normalitat dins d’un règim d’ocupació, els joves palestins han de viure diàriament una marató per assistir a la Universitat, passant (o no) per diferents punts de control fins arribar a classe, creant intencionadament desigualtat intel·lectual entre la població, sembrant la llavor per a una societat classista, on el sionisme mantingui sempre la posició dominant.

Passem pel centre on es reuneix la comunitat africana de Jerusalem, un espai que han habilitat aquesta petita comunitat declarada com a musulmana, vinguda durant la primera intifada i molt activa políticament; i en trobem a l’Ali, un presoner polític que ens explica la seva experiència en la lluita antisionista i que fa una comparativa molt interessant entre la Sudàfrica de l’apartheid i l’ocupació israeliana. Marxem de l’espai amb ganes d’aprofundir més en la història d’un lluitador amb un passat, present i futur ple de dignitat i coherència.

És hora d’abandonar la ciutat, agafem el bus de tornada al check-point, que està ple de treballadors palestins —evidentment no hi ha ni cap israelià—, també amb això és fa visible la diferencia entre uns i altres; no hi ha cap cartell que els impedeixi entrar al bus, com als EUA dels Black Panters, o a la Sudàfrica de Mandela, aquí no fa falta, però no hi ha gaire mes diferencia que això.

Tarda d’assemblea i valoracions, ens preparem per anar a les afores de Bethlehem, direcció al desert. Ens han preparat una vetllada preciosa per a la última nit sota la lluna plena, música en directe palestina, un bon sopar i una estona de ballaruca. La nit s’allarga, entre rialles i complicitats, tenim la sensació de que passarà molt de temps fins que tornem a reviure una experiència així...

Tornem a Beit Sahour, serà la nostra darrera nit, ens anem a dormir entre abraçades palestines, alguns de nosltres no ens tornarem a veure. Demà serà un dia llarg, la nit també ho ha estat. I ens despedim amb un... Bona nit Palestina!

Jona, Lídia i Laia, Brigada 21015 de Pau Sempre.

Jerusalem i Sopar al desert