Cròniques palestines. Brigada 2015 de Pau Sempre. Dilluns, 17 d’agost de 2015
Dia 2: Conèixer la realitat dels refugiats palestins
Aquests són els
arguments que ens han exposat avui al Badil Center, una organització
que treballa pel retorn dels palestins a casa seva. Una representant
de la mateixa organització ens ha explicat els dos mecanismes pels
quals Israel força el desplaçament dels palestins. En primer lloc,
trobem la manera directa, a través de la força militar. En segon
lloc, existeix el desplaçament indirecte, consistent en dificultar
les condicions de vida dels palestins al seu lloc de residència. Per
exemple, hem vist pobles sencers envoltats pel mur de segregació,
per la qual cosa els seus habitants no tenen diversos serveis bàsics
a l'abast. Un d'aquests serveis bàsics pot ser el de les
ambulàncies. La representant del Badil Center ens ha dit que és
molt freqüent que en cas d'urgència mèdica, una ambulància
palestina no pugui entrar en aquest territori i els habitants en
moltes ocasions han de desplaçar-se grans distàncies fins al check
point (punt de control) que tinguin més a prop. A més, també són
molt comuns els casos de dones embarassades que han hagut de parir en
un check point o, en el pitjor dels casos, han mort a causa de no
disposar d'una assistència mèdica adequada.
Una altra de les
dificultats amb les quals han de conviure els palestins és haver de
renovar el permís de residència cada tres mesos. Això els obliga a
estar sempre presents a casa seva, perquè si es demostra que estan
absents, no podran tornar mai encara que la seva família hi segueixi
residint.
Visita al Deihasha Camp
Després
d'haver-nos submergit en un munt de dades sobre el desplaçaments de
població palestina, hem pogut veure quina és la seva realitat. Ha
estat a través d'una visita al camp de refugiats de Deihasha, en el
qual viuen 15.000 persones i és el més gran de Betlem. Les
condicions de vida són precàries i, de fet, la UNRWA, agència de
l'ONU responsable dels refugiats palestins, només s'encarrega de
l'educació fins als 16 anys i del servei de neteja. A més,
argumentant falta de recursos econòmics, l'agència ha comunicat que
aquest curs les classes no podran començar al setembre i es posposen
indefinidament.
La
immensa majoria de palestins que hi habiten han estat empresonats en
algun moment per raons polítiques. La primera sensació a l'entrar
al camp era trepitjar un poble ple de carrerons i de pintades a les
parets. Precisament, els graffitis són una eina de comunicació
entre els veïns del camp i la manera més discreta de fer proclames
a favor de la llibertat de Palestina sense ser vistos. També hem
vist que les parets serveixen per homenatjar aquells que han mort a
mans d'Israel, ja siguin nens o adults.
No
només les parets del carrer els recorden, sinó que també ho fan
les de l'interior de les cases. Ho hem pogut comprovar quan una
família ens ha convidat a entrar a la seva. Les parets eren plenes
de retrats d'un noi jove, el seu fill gran, que va morir durant la
primera intifada. També hi havia fotografies d'un dels seus germans,
que ha passat 16 anys a la presó després d'una detenció
administrativa. En el moment de produir-se aquest tipus de
detencions, no se n'especifica la causa. Això provoca que una
persona pugui passar anys reclosa sense saber-ne el motiu.
“Si
hagués d'explicar tot el que he patit per Israel, m'hi estaria un
any sencer”. Així ha començat l'Abu Nidal, el pare de la família,
a relatar-nos la seva història. Ho ha fet al menjador de casa seva,
rodejat de fotos dels seus familiars i banderes palestines. Un
menjador on molts cops hi han entrat soldats israelians. “Són
incomptables les vegades que hi han entrat”, afirmava.
Ell,
com la majoria de refugiats, encara guarda la clau de la casa d'on va
ser expulsat. Es troba a 8 km de Betlem, en un poble actualment
destruït. Tot i així, l'Abu Nidal no perd l'esperança. “Aquí
han arribat moltes potències mundials, com l'Imperi Otomà o els
britànics, i totes han acabat marxant”.Rumb a Alwalaja
Un
cop hem deixat enrere el camp de Deihasha, hem aprofitat per dinar a
l'autobús que ens porta amunt i avall. Hem menjat falafel, un dels
menjar més habitual dels palestins, fet de cigrons arrebossats i
espècies. Hem menjat mentre ens dirigíem a la nostra següent
parada, el poble de Alwalaja. Allà el Baha, el nostre guia, ens ha
explicat la història d'aquesta localitat que acumula un gran nombre
de cases derruïdes pels israelians. De fet, l'hem escoltat mentre
ens trobàvem sobre les runes d'un d'aquests habitatges.
Israel ha
tirat aquestes cases a terra perquè la mateixa expansió de l'Estat
ha provocat que les cases se situïn en unes zones en què la
legalitat israeliana no ho permet. En la majoria dels casos les cases
s'havien edificat abans que Israel imposés la seva llei, amb
permisos palestins, i per tant els seus propietaris no estaven
cometent cap delicte. De fet, el perill sobre les cases comença quan
Israel comunica als propietaris que les han de tirar a terra. Si no
ho fan, se n'encarreguen els militars i l'Estat requereix a les
famílies que es facin càrrec de les despeses de la demolició. Per
aquest motiu, hi ha gent que s'estima més fer-ho amb les seves
pròpies mans.
Visita a Betlem
Com
que ens allotgem a Beit Sahour, un poble molt pròxim a Betlem, hem
aprofitat la tarda per visitar aquesta ciutat. Hem vist l'església
de la Nativitat, lloc on es diu que va néixer Jesús, i hem disposat
d'una estona lliure per voltar pels carrers.
Després
d'això, ens hem dirigit cap a l'hostal per sopar i realitzar la
primera avaluació del funcionament del grup, que ha resultat molt
positiva. Ara, mentre escrivim això, aprofitem per conèixer-nos una
mica millor tots plegats mentre bufa un vent suau que s'agraeix
força. I més, després dels 45 graus que hem hagut de suportar
durant bona part del dia.
Crònica de Pau Sempre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario