dimarts, 18 d’agost de 2015
Avui ha estat un dia extremadament interesant
però molt intens, per això és que ara ens trobem amb la dificultat d’expressar
tot allò vist, viscut, però sobretot, après.
Ho intentem:
Ja des de primera hora del matí (i amb la tant
potent escalfor del sol), hem conegut al jueu argentí Meir Margalit, qui va
arribar a Israel com a sionista convençut i ara es dedica amb cos i ànima a
difondre la realitat de la zona i la veritable tergiversació d’informacions.
Ens ha portat a dos barris de Jerusalem Oest, en què
l’ocupació era evident.
En primer lloc el territori estava plagat de
càmeres de videovigilància que feien sentir els palestins constantment vigilats
sense la necessitat de presència militar (inspiració en el panòptic de Bentham),
així com també una arquitectura per canviar el sentit del lloc, utilitzant el
mobiliari urbà típic israelià per a generar la sensació de que també aquella
zona és jueva.
En Meir ens ha explicat com els colons han
estat aprofitant la duresa crisi econòmica que afecta als i les palestines per
a comprar les seves cases i terrenys i així, poc a poc, anar-se fent amb la
zona.
Amb 88 ordres de demolició pendents i
l’estranya sensació de no ser benvingudes pel fet de ser confoses per colons
israelians, deixàvem enrere el barri de Silwan, per dirigir-nos a la similar situació del també barri palestí
Sheikh Jarrah, on en Meir ens ha explicat la complicada situació de tensió
entre colons i palestins.
Hem pujat al cotxe per a dirigir-nos cap al barri
ultraortodox. Tan bon punt hem baixat de l’autocar, les dones hem hagut
d’afanyar-nos i tapar-nos: mocador al cap, faldilles i màniga llarga (intenteu
imaginar la calor).
A mida que passejàvem pels seus carrers, ens
adonàvem que no érem les úniques que estàvem experimentant una sensació d’estranyesa.
Els habitants del barri també ens observaven.
Els jueus ultraortodoxes porten barrets i
llargues patilles, els nens van amb el cabell rapat exceptuant també les
patilles i les dones amb un mocador al cap degut a que es rapen el cabell un
cop casades.
Era evident que la nostra presència
incomodava, al passar pel nostre costat la majoria de mirades eren esquives i
buscaven allunyar-se de nosaltres. El que ja esperàvem es confirmava quan en
alguns dels carrers trobàvem cartells que demanaven que els visitants i en
especial, les visitants, tapessin les seves robes, titllades d’inmodestes.
Aquesta forma de vestir, als nostres ulls,
peculiar, no era però casual, sinó que juntament amb el seu estil de vida,
extremadament modest, es basa en la forma en què vivien els jueus alemanys de
l’època d’abans de l’Holocaust. La roba,
ens mostrava les diferents comunitats religioses i estamentals, que no eren els
únics factors que els diferenciaven entre ells, sinó que, pel que fa al sionisme
i l’ocupació, també diferien els uns dels altres. En Meir ens ha explicat que
alguns, tot i la seva condició jueva israeliana, no estaven d’acord amb la creació
d’aquest Estat, de manera que no accepten diners ni suport de cap mena per part
de l’estat.
Hem abandonat el barri i ens hem desempallegat
dels mocadors i la roba extra per anar a trobar-nos amb la Sahar, una noia
israeliana insubmisa que és objectora de consciència degut a que ha rebutjat
realitzar el servei militar, obligatori per a tothom a l’exèrcit israelià.
Per què entenguéssim com es que tan poca gent
rebutja participar militarment en una barbaritat com és l’ocupació, la Sahar
ens ha explicat com la progressiva militarització de la vida civil (que es
manté gràcies a la por) comporta grans conseqüències socials, econòmiques i
polítiques, com són la implantació dels valors sionistes ja des de les aules o
la incentivació econòmica pel fet de col·laborar amb l’exèrcit israelià. I és d’aquesta
manera com es va conformant la identitat israeliana, la qual es basa en la necessitat d’introduir els motius bèl·lics
per tal d’ arribar a la pau promesa. Alhora, l’Estat ven una imatge distorsionada
del mateix, com per exemple la idea de
que és l’únic exèrcit del món que té una important presència femenina, però
aquesta no es tradueix en una igualtat de gènere dins del mateix exèrcit, sinó
que la dona acompleix la funció de suport a l’home i en cap moment duu a terme
les mateixes funcions que ells.
Després d’una visita ràpida al mur de les
lamentacions (separat per genères), ens hem dirigit a la trobada amb la
organització Grass Roots. Aquesta es dedica a fer mapes reals del territori de
Jerusalem, ja que l’estat Israelià s’encarrega d’esborrar la part palestina
dels mapes (fins al punt que no apareix al Google Maps).
Alhora porten un registre de les diferents
comunitats palestines al territori de Jerusalem i quines associacions i
recursos tenen per tal de generar connexions, teixit associatiu i d’organitzar-se
per a respondre davant dels abusos d’Israel. Aquesta ha estat una xerrada molt
interessant on les dues activistes s’han posicionat molt fermament contra la
sobre saturació d’ONG’s que pateix Palestina. Assolint la seva radicalitat, han
explicat que no volen rebre el finançament de cap d’aquestes o altres
organitzacions o autoritats que dictin com actuar o cap a on dirigir la seva
tasca activista.
Amb el cap ple de pensaments i d’emocions a
flor de pell, hem assistit a la xerrada de la Defense For Children
International Palestine. Aquesta s’encarrega de denunciar i promoure pressió
internacional per a evitar les reiterades violacions de drets que l’exercit israelià
aplica contra els nens i nenes palestins. Esgarrifades per imatges i testimonis
on el maltracte i fins i tot l’assassinat de menors de 16 (fins i tot de 12
anys) eren impunement ignorats per Israel.
Toca dir bona nit, i esperar que la magnitud
del dia, així com la densitat del que estem intentant assumir, us arribi
minimanent (i de tot cor).
Free Palestine!
Salut. Núria i Andrea.
No hay comentarios:
Publicar un comentario