(Portaveus de l’associació AExRC, Acord
d’Esquerres per la República Catalana).
Publicat a El Singular, per Quico Salles.
Fa un mes apostàvem per un sobiranisme
constituent que aplegués el 66%. Ara ja podem dir que la suma de les 3 llistes
sobiranistes probablement ho
aconseguirà. En efecte, la candidatura “Junts pel si” és força transversal, la
que promou la CUP està aplegant cada vegada més suports de l’esquerra
independentista i “Catalunya si que pot” cobreix bona part dels àmbits socials metropolitans
on les altres dues tenen menys suports. D’altra
banda, com també dèiem, amb forta presència de les esquerres que potencien la
transformació social i la ruptura democràtica.
Naturalment la tercera llista no pot qualificar-se
d’independentista, tot i que molts dels seus integrants, i en particular el cap
de llista, son declaradament votants Si-Si del 9-N. Però
si que és netament sobiranista. No només per la defensa del dreta a decidir, que
fins i tot és assumit pels seus aliats de més enllà de l’Ebre. Sinó perquè el
seu acord fundacional contempla l’inici d’un procés constituent propi, no
condicionat ni supeditat a eventuals processos semblants en l’àmbit espanyol.
Més encara, un procés que s’explicita ha de conduir cap a la República
Catalana. De fet un diari de gran audiència la titulava “candidatura d’esquerres
per la república catalana”. Certament deixa oberta la possibilitat de federació
amb una eventual república espanyola, si mentrestant aquesta arriba a constituir-se
(cosa ben improbable) i té el suport de la majoria del poble català. Aquesta és
una de les principals diferències amb les altres dues llistes, que ja descarten
aquesta possibilitat i consideren el 27-S com la decisió final.
Malgrat aquesta diferència, entenem que hi ha
un gran marge per treballar conjuntament totes tres candidatures a partir del
28-S en l’eix nacional. (No pertoca aquí analitzar les coincidències i discrepàncies
en l’eix social i altres). De fet aquest és el punt que considerem clau: que el
procés post-27-S tingui un suport social i parlamentari molt ampli, per tal de
poder fer front als obstacles que oposarà l’estat espanyol i per tal de generar
comprensió i suport en les instàncies internacionals.
Altrament dit, una majoria poc folgada de les
dues llistes independentistes el 27-S potser no sigui suficient per avançar amb
pas ferm en el procés posterior, mentre que majors garanties ofereix una
majoria qualificada de la suma de les tres llistes sobiranistes.
Es desprèn d’una banda que durant la campanya
electoral s’ha de tenir ben present aquesta necessària col·laboració posterior,
evitant desqualificacions o retrets que la dificultin, si més no en l’eix
nacional. Cosa que ha de ser compatible amb que cadascú demani el vot per a la
seva candidatura.
En segon lloc, cal relativitzar la
comptabilitat del 27-S en un doble sentit: la suma de les 2 llistes
independentisme pot infravalorar el suport a la independència; la de les 3
llistes sobiranistes és tan o més significativa per al procés posterior. Aquestes
ambigüitats són inevitables quan no es tracta d’un autèntic referèndum, per més
que bona part de la població així consideri aquestes properes eleccions. No pot
oblidar-se que una altra part de la ciutadania no comparteix aquesta
consideració, i per tant els seus vots no poden compatibilitzar-se de forma
simplista.
Els dubtes s’esvairan en les votacions
parlamentàries posteriors on, aleshores si, el suports s’expressen de forma
inqüestionable. Fins aleshores, si no és que les resultats fossin abassegadors,
estiguem preparats per a una batalla dialèctica d’interpretacions. I sobre tot
procurem no abocar-nos nosaltres
mateixos a criteris contraproduents i a greuges difícilment reversibles.
No hay comentarios:
Publicar un comentario