 |
| Chec Point israelí a Hebrón. |
El dia comença amb un agradable despertar després d'una nit
de picades, partides de cartes i estrelles fugaces. Són dos quarts de sis del
matí, comencem a esmorzar per agafar energia per les últimes hores de feina a
la Vall del Jordà mentre ens donen les indicacions per les tasques que durem a
terme durant el matí.
Després de l'últim esmorzar i donar la volta a tots els
maons que vam fer ahir, seguim treballant en el centre de dones de la
comunitat, algunes companyes a la part interior deixant a punt el terra de
l'edifici i d'altres condicionant-ne l'exterior. Mentrestant, un altre grupet
netejava, recollia i endreçava el centre del Jordan Valley Solidaity Movement.
Dos quart d'onze, acabem la feina sota un sol de justícia i
comencem a fer les maletes, arriba el moment més trist de la jornada –i qui sap
si de tota l'estada- on les membres del Jordan Valley Solidarity Movement ens
donen i reben les gràcies, per la feina, l'acollida i les experiències viscudes
durant aquests tres dies tant intensos. Moments de llàgrimes, abraçades i
petons. Moments de somriures, mirades de complicitat i agraïment.
Però aquesta escena, que podem viure a qualsevol racó del
món, no ens fa oblidar on som, amb qui i les seves condicions de vida: no podem
oblidar que estem en una zona C sota el total control militar d'Israel- on els
recursos, degut a l'ocupació, han esdevingut molt escassos. Des de l'accés a
l'aigua fins a l'educació, que per nosaltres podrien esdevenir les coses més
bàsiques, per elles poden ser considerats privilegis.
Carregats d'il·lusió ens dirigim a Jerichó on ens enduem la
primera decepció: ni Sodoma ni Gomorra. La pujada al Mont de la Temptació ens
sembla més aviat una calorosa baixada a l'infern, on ens rep un monestir tant
maco com avorrit, on ens hem de tapar enlloc de destapar. I enlloc de luxúria,
l'església cristiana ortodoxa, mites sobre Jesús, el dimoni i una muntanya de
pa. No hem vist cap pa, però si unes vistes espectaculars d'una de les ciutats
més antigues del món, abans coneguda per les seves granges i fruiters, ara destruïts
per poder fer créixer la ciutat. I parlant de pa anem directes a dinar.
De postres ens hem servit un debat sobre l'indonietat d'anar
o no al mar mort, ocupat per Israel i al qual s'ha de pagar per entrar,
contribuïnt així a emplenar les arques de l'Estat d'Israel, com en qualsevol
acte quotidià, posar gasolina, comprar menjar, o volar a l'aeroport de
Tel'Aviv. El debat ha esdevingut molt productiu ja que ens hem enfrontat
directament a les contradiccions a les que et pot portar l'ocupació.
Arribant al Mar Mort hem vist un poble palestí abandonat
d'on van ser expulsats els seus habitants, ja que és una zona propera a la
frontera amb Jordània. Contrastant amb les cases buides, mig enrunades i
enterrades per la sorra, hem arribat a un resort que en gran tenia prohibida
l'entrada a les palestines. A la seva pròpia terra.
El nostre accés al Mar Mort ha sigut per la zona on podien
entrar les palestines, en un espai molt menys luxós però tot i això, venint
d'on veníem i només a mitja horeta, ens ha sobtat l'abundància d'aigua. Hem
tornat a plorar -aquest cop per la sal-, hem surat i hem relliscat; ens hem
enfonsat en el fang.
Ara tornem a ser a l'hostal, des d'on escrivim aquesta
entrada i recordant aquesta vivència a l'aigua calenta del Mar Mort. Que en
definitiva, no ha sigut una mala experiència, però ens agrada més el
Mediterrani. Sempre que no sigui com en un anunci d'Estrella Damm.
Brigada 21015 de Pau Sempre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario