Dos tripartits de les esquerres -Pascual Maragall, José Montilla- s'han encallat a l'hora de legislar una llei electoral per a Catalunya. Amb despit, el president de la Comissió d'Experts, conclou l'epitafi per la llei amb "Si no poden governar-se ells mateixos, per què demanen més poders d'autogovern?"
Més enllà del pataleig i enuig de Josep M. Colomer, ens trobem amb la punyent realitat de què aquests governs de les esquerres es veuen obligats a acceptar les imposicions i els interessos de les dretes, en els aspectes fonamentals de les polítiques i lleis.
És aquesta força real i concreta de la dreta, sigui CiU o el PP, el patró de l'empresa, el capital del Banc i de la multinacional, l'especulador, el que la gent percep com un impossible.
Aleshores s'esdevé la malèvola reflexió del "perquè ens serveixen"? El següent pas és la confusió i desmoralització que incrementa l'abstencionisme social i electoral.
Segons l'expert, l'escull ha estat en la negativa dels partits a revisar el concepte de llistes tancades i bloquejades.
Quin problema representa per les esquerres que les llistes fossin obertes? Què potser aleshores un o una candidata amb més poder econòmic o mediàtic passés per davant de la decisió col·lectiva partidària? Però, qui ha d'escollir a la gent? Els partits han de posar els mitjans, els programes, les propostes, la mobilització, la coherència i la credibilitat en la defensa dels interessos dels segments socials que diuen representar. L'elecció és per part de la ciutadania, i tal com funciona la democràcia burgesa, és una elecció individual, molt mediatitzada pels mitjans, pels poders fàctics del sistema social i econòmic, i per mil subterfugis d'enginyeria electoral que beneficien la dualitat i els partits més grans, i dificulten quan no impedeixen l'aparició de noves alternatives polítiques, en principi minoritàries.
Les esquerres tampoc volien llistes obertes o semi obertes. Hi ha un gran temor a aire fresc social i electoral. Els processos participatius, i les aproximacions de fórmules d'eleccions resten hostatges de les concepcions de la dreta. Només cal veure la imatge de les campanyes electorals, amb la típica cara amb somriure dentífric. I morterades de diners darrera. Tothom pregona que ha fet el paradís i el socialisme, i ningú sap perquè la gent es queixa i s'aparta de les eleccions. Pocs són capaços de fer una reflexió crítica del Poder i les seves polítiques, menys es posen a mobilitzar de debò la base social per aconseguir les coses.
I tal como segueix la llei és clarament favorable a CiU, a la dreta catalana, i al PP. Potser l'Expert s'ha descuidat una línia amb aquest detall.
Carta de Josep Maria Colomer.
"La ponència parlamentària per a la Llei electoral de Catalunya s'ha dissolt sense resultats. No és cert que, com han declarat, el problema principal hagi estat el repartiment dels escons en el territori. Des del primer moment, quan vàrem començar a treballar la Comissió d'Experts, fa quasi tres anys, fins ara, el principal obstacle ha estat la substitució de les llistes tancades i bloquejades per alguna forma de vot que permetés que els electors triessin no només un partit sinó també alguns candidats individuals.
Els partits polítics estan tancats en ells mateixos i als que controlen l'organització els fa pànic que els ciutadans puguin intervenir en la selecció dels seus representants. S'ha perdut una oportunitat no només de millorar la qualitat democràtica del sistema polític de Catalunya. També s'ha demostrat que el Parlament és incapaç d'autogovernar-se, és a dir, de fer la llei que reguli la seva pròpia elecció. Si no poden governar-se ells mateixos, per què demanen més poders d'autogovern?
Atentament,
Josep Maria Colomer, President de la Comissió d'Experts per a la Llei electoral de Catalunya, nomenada pel Govern de la Generalitat el febrer de 2007."
La impunitat de Jutges, Jutgesses i Fiscals clama al cel quan victimitzen a les dones maltractades, sobresseixen les causes, titllen de falses les denúncies, perverteixen l'esperit i l'execució de la Llei, donen ordres de foragitar els cassos dels Jutjats, animen als Forenses a no considerar com a violència de gènere agressions i fins i tot assassinats fragants, permeten que no s'agafin i treballin les proves amb cura, humilien a les dones davant dels seus agressors i botxins, en fi proclamen pels mitjans la innocència dels agressors i els hi apliquen tot tipus d'atenuants. Bona part de la caterva són un engranatge engrassat per encobrir el masclisme, que grinyola i es resisteix a assumir el compliment de la defensa de la dona afectada per la violència de gènere.
Avui 15 F, tercer dilluns de mes, la concentració habitual fomentada des de la Plataforma unitària contra les violències de gènere, a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.
Passo la reflexió de la Montserrat Vilà Planas treballada amb l'assessorament de les Dones Juristes.
Denuncies falses, llei discriminatòria pels homes, en els darrers mesos hem vist de nou l’àtac als drets i les llibertats de les dones per boca del jutge Serrano, de Sevilla, que posa en qüestió la definició de la violència contra les dones. Per una banda fa greus acusacions al sistema judicial sense cap mena de demostració, sobre la vulnerabilitat de la llei contra els homes i seguint sense cap prova diu que milers d’homes innocents han estat condemnats. Per altre banda vol canviar precisament la paraula clau de la definició de violència, les causes estructurals d’aquesta violència, el perquè d’aquesta violència.
Una vegada més recordem que han estat anys de lluita de moltes dones i també homes per aconseguir que els poders públics es definissin i fessin pública aquesta violència amagada i tabú.
Precisament vol treure el “com a resultat” o el “com a manifestació” que inclouen les definicions de violència aprovades per Nacions Unides i ratificades i actualitzades per la Ley integral de l’estat espanyol i per La Llei pel dret de les dones a eradicar la violència masclista, aprovada per el Parlament de Catalunya.
"La violència contra les dones com qualsevol acte de violència que pugui tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual, o psicològic per a la dona, així com les amenaces d'aquests actes, la coacció o la privació arbitraria de la llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com a la privada. Aquesta definició prové de la Declaraciófeta per l'Assemblea General de l'ONU el 20 de desembre de 1993.
Violència masclista s'entén aquella que s'exerceix contra les dones com a manifestació de la discriminació i de la situació de desigualtat en el marc d'un sistema de relacions de poder dels homes sobre les dones i que, produïda per mitjans físics, econòmics o psicològics, incloses les amenaces, les intimidacions i les coaccions, tingui com a resultat un dany o un patiment físic, sexual o psicològic, tant si es produeix en l'àmbit públic com en el privat. Llei pel dret de les dones a eradicar la violència masclista. Parlament de Catalunya. Abril de 2008."
Gairebé al mateix temps hem vist més noticies preocupants. El Tribunal Suprem, en veu del jutge Luciano Varela de Jueces para la Democracia, ha rebaixat la pena a un home que deixà tetraplegica a la dona, després d’assaltar el domicili i donar-li una pallissa i ganivetades estan adormida, per considerar que no hi ha “alevosia” (traïdoria: Cautela emprada pel culpable per a assegurar l'execució d'un delicte sense córrer cap risc que pugui provenir de la defensa que pogués fer la persona ofesa). També aquests dies ha sortit lliure i pendent de judici, el guàrdia civil Jaime M.S. de Cambados (Lugo), que va assassinar d’un tret a la dona.
I així podríem fer una llarga llista de sentencies que posen al descobert la realitat més crua: Milers de dones son jutjades per persones que no estan especialitzades en el tema, persones que necessiten formació per poder dictar justícia, necessiten saber les causes i el perquè d’aquesta violència específica. Hi ha una manca de sensibilització i formació de tots els/les operadors/es jurídics/ques . Saludem en aquest sentit que hi hagi una nova llei que preveu que tots els jutges i jutgessesque hagin de prendre possessió d’una plaça en un jutjat de violència, abans d’entrar al nou destí hauran de fer uns cursos obligatoris d’especialització, farem seguiment del tema.
Però tota aquesta agitació social per una part de la societat que precisament és la que hauria de defensar a les dones en situació de violència, ens porta a reflexionar una vegada més sobre una violència que sovint encara es trivialitza, s’ataca a les víctimes i es deixa impunitat als agressors, es silencia i es tolera. Només es veu el cop, l’hematoma, la contusió.
Cal que la societat assumeixi que la violència contra les dones és aleatòria, irracional i cega; que les dones patim violència pel sol fet de ser dones, amb independència de qualsevol altra variable; que la violència contra les dones es dona en totes les classes socials, en totes les cultures i en tots els països, desenvolupats o no, i que totes les dones estem potencialment afectades.
Fins que no s’assumeixi aquesta afirmació pertorbadora, no podrem atacar l’origen de la violència, no podrem dissenyar solucions i les normes jurídiques no tindran la eficàcia desitjada, perquè la violència sexista es tradueix endones mortes i agredides però també en la desvalorització social de la dona, en la violència silenciada al treball, a l’esport, a la vida política… Per eradicar la violència masclista i aconseguir un món més lliure i més just per a les dones, hem de ser conscients que l’origen de la violència està en les pròpies estructures de poder que fomenten la desigualtat, hem de qüestionar l’ordre establert i modificar les relacions de poder, les creences, valors i actituds masclistes.
Mentre hi ha tot aquest àtac mediàtic i jurídic, l'experiència amb la justícia es traumàtica per a un gran nombre de dones i els provoca victimització secundària expressada en múltiples accions i omissions, i principalment en tornar a posar en dubte les seves declaracions, en no buscar per part dels fiscals les proves adients per els culpables sobreseient un gran percdentatge dels casos en els jutjats especialitzats i en utilitzar i arrelar nous mites o artificis psico-jurídics vinculats a l’avenç dels drets de les donescom les guardes i custòdies compartides, la pretesa síndrome d’alienació parental o les denúncies falses.
Tot això ens demostra que les lleis per si soles no són suficients per a transformar la realitat. La capacitat transformadora de les normes no rau en la seva lletra. La norma s’ha de confrontar amb la realitat social, i quan la llei és contradictòria amb els valors socials, es produeix la ineficàcia de la llei. I això és el que, en part, està passant. Les lleis noporten una garantia del seu compliment. Tot i els canvis socials i els avenços aconseguits per les dones; els canvis subjectius, els canvis personals no han seguit el mateix ritme. El sexisme continua present, des de la guarderia a la universitat.
Per contra del que diuen aquests estaments socials, a banda de que els jutges facin la seva feina si hi ha una mala aplicació de la llei, com en totes les lleis, en la realitat el que esta passant i vivim cada dia es molt diferent de com ho pinta el Sr. Serrano o la Sra. Sanahuja :
Denúncies creuades. Moltes vegades els homes violents interposen una denúncia contra la dona. Si bé els primers temps de la vigència de la llei aquestes denúncies no lesconeixien els jutjats de violència contra la dona, des de fa un temps a Catalunya, els jutjats de violència coneixen aquestes denúncies, amb la qual cosa es dona la paradoxa que moltes dones apareixen coma imputades pels mateixos jutjats de violència sobre la dona (sic)
No hi ha les unitats forense de valoració integral que preveu la llei integral, no es realitzen informes d’avaluació familiar del risc de violència.
Soledat legal i econòmica de les dones
L’assistència lletrada per les dones en situació de violència no és obligatòria per llei.
El torn d’ofici de defensa de les dones en situació de violència hauria de ser incompatible amb la defensa dels agressors i haurien de tenir una formació específica obligatòria.
Aquestes són les desavantatges de la llei. La llei integral no s’aplica en tota la seva extensió. La pràctica diària de la violència i la discriminació contra les dones, crea uns mecanismes subtils de tolerància en els operadors jurídics, que els porten a incomplir la llei. Des de les instàncies jurídiques s’articulen i legitimen una sèrie de justificacions contra l’aplicació rigorosa de la llei estatal.
Ho varem viure a prop amb la mestre assassinada al barri de la Sagrada Família l’estiu del 2008, el forense va dictaminar un àtac de cor on hi havia clarament un assassinat, reconegut per els mateixos mossos però que ja no va constar com a víctima de la violència de gènere. Potser va pensar com el jutge Serrano que darrera hi havia la “dictadura del feminismo radical”.
Les lleis contra les violències a les dones, o bé, no s’apliquen o s’apliquen per persones sense coneixements ni formació en gènere. La ineficàcia de la llei estatalno està vinculada a defectes formals de la norma, és quelcom més profund, te a veure amb les creences i comportaments, te a veure amb la impunitat i la tolerància social que generen alguns comportaments de violència. El centre de debat en un judici no és pas la llei, sinó la credibilitat que la dona suscita. La dona s’ha d’atenir a certs paràmetres per no veure reduïda la seva credibilitat. Ha de ser una “bona víctima”, ha de suscitar comprensió i compassió.
La llei estatal ens va donar una esperança de canvi, però un gran part del seu articulat regula las conseqüències de la violència, l’actuació dels poders públics quan la violència ja s’ha produït. La llei estatal no estableix valors ni produeix un canvi en l’ordre social. Incorpora sancions, però la pregunta és si les sancions són eficaces. Les sancions són necessàries , però les mesures sancionadores i repressives no transformen la realitat, perquè no actuen en el nivell de creences i valors dels usuaris de les normes. Les mesures penals no generen canvis, únicament frenen la violènciaproduïda, dilueixen la violència en un conflicte intersubjectiu o familiar i això no ataca l’origen del problema.
Nosaltres sabem que els diferents rostres de la violència no són estranys entre sí, sinó aspectes diferents d’un mateix fenomen. Els moviments de dones hem fet visibles les violències masclistes. L’esforç, el bagatge i el lideratge de les dones ha de poder vèncer la impunitat i el silenci social; s’ha avançat molt però encara queda un llarg camí per recórrer. Des del feminisme i els moviments socials hem d’aportar instruments per a la comprensió d’ aquesta realitat. El camí és llarg i hem d’implicar a tota la societat. L’objectiu és deixar de banda unes estructures socials caduques i albirar un ordre radicalment diferent.
Des de la Plataforma unitària contra les violències de gènere volem desvetllar totes les creences i estereotips culturals que sustenten la violència contra les dones i mostrar la nostra posició ferma sempre a favor de les víctimes i de les persones i dels col·lectius que les recolzen i en contra dels maltractadors.
Continuarem doncs rendint homenatge a totes aquestes dones i donant-les tot el suport. Lluitarem per implicar a tota la societat en TRENCAR EL SILENCI.
Tot i que es veritat que estem en un camí sense retorn respecte a les conquestes socials de les dones, hem d’estar alertes i amatents i tenir molt en compte el coordinar les nostres accions i les nostres forces, perquè tenim molts fronts oberts i perquè la pressió dels immobilistes és molt gran i encara ens falta molt per dir, primer que tot som persones independentment del nostre sexe o ètnia o color. De moment continuem sent homes i dones i les dones ciutadanes de segon ordre tant als països del primer món com els del tercer món.
El món serà de totes les persones, amb les dones en igualtat real amb els homes, amb una societat i civilització on les dones gaudirem de ser-ho.
Justícia al servei de las dones que pateixen violència!!!!
Conseguir una casa para una familia palestina desalojada de su casa demolida por el ejército del Estado sionista de Israel. Es un pequeñísimo grano de arena, una gota en el océano. Es el trabajo de verano de cooperación con el ICAHD que realizó la Brigada CALATRABAS (42 cooperantes en su mayoría mujeres como Begoña de PAU ARAisempre y las jóvenes a través de la Fundación Socialismo sin fronteras).
Reconstruir casas es construir libertad. Es practicar resistencia activa pacífica a la destrucción-demolición sionista. Es edificar conciencia y compromiso de difusión de las experiencia vividas con las familias palestinas.
Aún así, hay aún a miles de kilómetros de distancia, gente sectaria de tendencias que se declaran revolucionarias, que acusan y difaman a entidades como el ICAHD, por no declararse... ¡antisionista! (¿o quizás por tener sionistas dentro?).
Hechos como la práctica cotidiana en el terreno palestino contra las demoliciones de casas, hechos como su reconstrucción desafiando la legalidad israelí sionista, son mucho mejores que declaraciones y proclamas difamatorias. Hechos como la dimisión del concejal Meir Margalit (judío codirector del ICAHD) de la coalición del equipo de gobierno de Jerusalén por la aceptación municipal de las nuevas ocupaciones y demoliciones. Las Mujeres de Negro israelíes conocen también muy bien estas profundas contradicciones en la defensa de la paz y el diálogo. Toda persona activista judía israelí, sea religiosa judía o no, es anatemizada como traidora a Israel, a su Estado sionista, cuando actúa y lucha en defensa del diálogo y la solidaridad y la defensa del pueblo palestino.
La lucha contra las demoliciones de casas, contra los nuevos asentamientos de los colonos sionistas, con la reconstrucción de casas palestinas, es la mejor presentación de combatientes a favor de Palestina y contra el Estado sionista de Israel.
Se podrá conocer personalmente a Meir Margalit en la I sesión del Tribunal Russell en Barcelona, en su segundo día el 2 de marzo en el Colegio de abogados.
En el blog de RedesIU se ha publicado el documento audiovisual (gracias a Jorge Alonso) que reproduzco.
"Todo el mundo vaya allí a Palestina, saque sus conclusiones, y difunda su vivencia" Decía una y otra vez Begoña en el Seminario del FSCAT "Luchas y Solidaridades por Palestina".
Hay distintas formas de resistencia, la que estamos practicando en PAU ARAisempre es muy modesta, reconstruir casas palestinas demolidas por el Estado de Israel, compartir con las familias palestinas. Lo hicimos desde la Brigada CALATRABAS y con el ICAHD. Estuvimos denunciando la ocupación sionistas de nuevas casas palestinas en Jerusalén Este, convivimos con los beduinos soportando la impunidad de los colonos, policía y ejército israelí. Participamos en las manifestaciones del viernes de B'ilim. Sentimos nuestra la causa de la libertad de Gaza. Después compartimos la difusión de la Marcha a Gaza, y defendemos la Declaración de El Cairo, por el desbloqueo de Gaza, por el derribo del Muro, contra el Estado sionista de Israel. Nos hemos adherido al Tribunal Russell, y sostenemos la necesidad de un Estado Palestino viable, sin la división entre Gaza y Cisjordania.
"Ir a Palestina cambió la visión política de muchas de nosotras", es una experiencia muy positiva en la que estamos comprometidas.
Kaosenlared publicó el linck, con el notable trabajo de comunicación audiovisual realizado por libreRed en el FSCAT.
