 |
| Aleix Saló*. |
CiU es trenca. L'autonomisme del Regne d'Espanya davalla per
la pressió popular de la sobirania i la independència, junt al bloqueig del
centralisme unionista.
El pacte del retorn des de l'exili de la Generalitat
Catalana republicana transformada en Generalitat autonomista de la monarquia
espanyola, va estar apadrinada pel falangista reconvertit Adolfo Suàrez, de la
UDC i president del govern de l'estat, junt a Josep Tarradellas, president de
la Generalitat.
Ben seguit qui es va alçar com a genuí hereu de la senyera
va ser CiU amb Jordi Pujol. Han estat 37 anys de coalició entre CDC i UDC, en
el govern, amb el parèntesi dels set anys del govern tripartit (PSC, ERC,
ICV-EUiA). La generalitat amb CiU s'ha entès i donat suport al PSOE i al PP, el
d'Aznar i el de Rajoy. CiU ha estat capdavantera de l'aplicació de totes les
mesures retalladores de Brussel·les i la Troica. Els desencontres i xocs s'han
situat en el pla nacional.
"El projecte polític de la federació de Convergència i
Unió s'ha acabat". "Aquest és un camí sense retorn". "Volem
que Catalunya sigui un país lliure". "L'objectiu del nostre partit és
la independència". Josep Rull de CDC ha estat lapidari.
CDC davalla. La llista del president Mas, per endreçar i
refundar el referent polític "CDC/CiU" pretén eliminar llast. Tant l'autonomisme
i terceres vies de Duran i Lleida, com l'ombra dels Pujol i Miret i Prenafeta
és allargada.
La dreta catalana s'aferma febrosa a una senyera estelada,
de la Catalunya lliure i independent. Tanmateix aquest camí de sobirania inclou
la incorporació a les expectatives de nou país sobirà, del factor i demandes
socials.
La senyera vira cap a les esquerres.
L'esclat de CiU, per part de CDC i UDC, és un resultat de la
mobilització i la consciència sobretot concentrada en aquests cinc darrers anys.
Com més força i moviment te el poble, amb noves entitats sorgides del procés de
sobirania con l'ANC, més feble queda CiU, ara ja CDC.
Les forces polítiques actuals no corresponen a la situació
del corrent de fons per la sobirania i la independència. Els partits i
coalicions s'han de reinventar en funció de les perspectives, així com de les
expectatives de la població mobilitzada.
La polarització seguirà determinant les diferents opcions
polítiques. Inclòs Podem/Podemos. L'eix esquerra i dreta, així com l'eix
nacional sobirania-independència i unionisme esmicolaran els intents de
terceres vies.
Les terceres vies a l'horitzó tenen les cartes marcades per l'
unionisme reaccionari de l'Estat del Regne d'Espanya i de la Constitució de
1978.
Les esquerres tenen molt a perdre si s'aparten o s'oposen al
moviment sobiranista. Són les dretes, amb el PP o amb fórmules com Ciutadans,
qui pot capitalitzar el manteniment del statu quo amb el fre a la ruptura democràtica.
I una ruptura avui en dia te el símbol de l'estelada.
La seqüència va de Sobirania, Inici constituent, ruptura
democràtica, Independència, República Catalana.
El repte rau en construir la legalitat catalana, el subjecte
polític i jurídic de sobirania, diferenciada de l'espanyola del regne...
En aquest sentit difícilment es pot configurar i guanyar
l'hegemonia política per l'esquerra apuntalant el govern Mas de CDC. Si les
esquerres ajuden a sostenir la bandera a la dreta, s'esguerra la perspectiva.
L'oferiment d'ERC i d' Oriol Junqueras a formar part del
govern Mas de la Generalitat, genera desconfiança i greuge, a una part
important de la població. Val a dir la que considera al president Mas com responsable
de les penalitzacions quotidianes, en el treball i la vida.
BCN en comú és una senyal clara de que el sobiranisme ha de
forjar un imaginari inclusiu per la independència.
El procés de sobirania no depèn pas de CDC, sinó del poble
de Catalunya. Amb el lideratge de CDC i del president Mas no hi haurà suficient
massa social ciutadana per l'avenç cap a la independència i la república
catalana. Cert que és un absurd actuar com si CDC no existís. A l'espai democràtic
nacional, la CDC reconvertida,tindrà inevitablement el seu lloc.
El què es juga per aconseguir la força suficient per la
sobirania, la ruptura constituent i la independència, és l'hegemonia política i
el lideratge del moviment popular. És en aquest context que la dreta catalana
haurà d'acceptar que l'hegemonia i el lideratge passin a mans de les esquerres.
L'ANC ho ha copsat fil per randa. S'ha esmerçat a convertir-ho
en acció política troncal. L'Assemblea nacional Catalana estableix la mobilització
àmplia a la Meridiana de Barcelona amb el lema del "Carrer major de la República Catalana".
* Il·lustració d' Aleix Saló: Adéu Autonomia. Dignitat és independència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario