El canvi comença als Ajuntaments

Els resultats de les eleccions municipals han estat marcats per un gir social fruit de la situació d’emergència social que es viu a molts barris i ciutats de Catalunya.

També per l’èxit de les candidatures de confluències a molts municipis i pel retrocés històric de CiU als municipis de les àrees metropolitanes amb especial rellevància a ciutats com L’Hospitalet, Santa Coloma o Badalona, on CiU ha passat a ser irrellevant.

Ara toca traslladar-ho a alcaldies d'esquerres i per la sobirania, amb un pla de rescat social i veïnal.
BarcelonaEnComú n’és el principal exponent. La seva victòria no ha estat païda per CiU. Prova d’això n’és la desautorització al propi Xavier Trias, que va reconèixer de facto a Ada Colau com alcaldessa, intentant un acord amb PSC i ERC amb el suport del PP.

En l’ordre de jerarquies per CiU estan abans les polítiques neoliberals que la justícia social o exercir el dret a decidir. La derrota de Mas a Barcelona mostra la pèrdua d’influència política de CiU i de la seva hegemonia social. Les privatitzacions, retallades, els continus casos de corrupció... en són la causa. Mas, la burgesia catalana i els representants del Règim monàrquic tenen raó en témer la formació d’una “CatalunyaEnComú” amb capacitat de guanyar les eleccions del 27s.

El canvi que comporta que l’alcaldia passi a estar liderada per BarcelonaEnComú és una finestra d’oportunitat que cal reforçar amb un acord de les forces de les esquerres per fer front als desnonaments, pobresa energètica, les greus desigualtats i una injusta distribució de la riquesa entre els barris. La reunió d’Ada Colau amb les AA.VV. és un camí que cal aprofundir: governar obeint.

Si durant els darrers anys va néixer la plataforma “9 Barris Cabrejada” front les polítiques de Xavier Trias, Artur Mas sembla el portaveu de “Pedrabes cabrejada” profetitzant tots els mals. Trist paper el de CiU que dia que passa més embolic és i bona prova n’és la pregunta-laberint d’Unió sobre el “full de ruta” i per amagar-ho redobla les exigències cap ERC proporcionalment al creixement del desencontre dins CiU.

La fugida endavant de Mas passa per atacar Colau  per no signar el “full de ruta” (que Unió de facto rebutja) i intentar evitar un acord entre BComú i ERC... i cal dir, però, que no ha estat encertat Junqueras vinculant la signatura del “full de ruta” al suport d’ERC. ERC no hauria de situar-se al marge del corrent de canvi i justícia social que representa BComú. Al contrari, ara la clau està en eixamplar el suport a un procés constituent cap a la República Catalana lliure, social, justa i neta.

Com es pot exigir a BComú que signi un “full de ruta” que les eleccions han caducat i que no ha signat ni la CUP? Quan Colau ha reiterat, no només que el 9n va votar i ho va fer pel SISI, quan ha afirmat del dret i del revés que BComú serà una aliat real del procés fins a la desobediència (la que Mas no va dur a terme). Al contrari, l’oportunitat històrica albira la possibilitat de construir una alternativa en el camí de les “dues independències”: de la burgesia i de l’Estat.

Seria millor que l’ANC, expressió del procés de mobilització popular, recosís de bell nou totes les aportacions i eixamplés el suport social.

De la Carta de L'Aurora.