6/6/17

Referèndum amb participació i pregunta inclusiva


La Cimera de Puigdemont o el Pacte Nacional pel Referèndum són un fals dilema. El que es necessita són propostes i implicació per un gran acord per fer el referèndum, malgrat el no acord i els tambors repressius de l’Estat.
La Cimera ha estat pírrica per dues raons. Una és que el govern de JxSí i la majoria parlamentària independentista no han estat capaces de fer un mínim acord amb Xavier Domènech, líder d’En Comú Podem i de Catalunya en comú. Segona és que no hi havia proposta ni informacions qualitatives. Es tractava de respondre unitàriament al NoNo del president del govern de l’Estat, tanmateix amb una foto no n’hi pas prou.
Albano_Dante Fachín, que va participar a la Cimera per part de Podem en va sortir decebut, mentre proposava el marc del Pacte Nacional pel Referèndum (PNR). Xavier Domènech, sense assistir-hi, va defensar el PNR, per assegurar una majoria social àmplia del 80% a l’hora de garantir la decisió ciutadana.
Considero que les propostes polítiques les hem defensar aprofitant tots els espais, inclòs el de la Cimera. Ara bé, la portaveu de Catalunya en comú, Elisenda Alamany, va exposar ben clar que el decisiu no era la Cimera sinó el PNR, on hi ha partits, entitats, sindicats.
Hi ha qui ja sap que no hi haurà el referèndum. És massa difícil i no es farà. Si es fes se’ns diu que no serà un referèndum, sinó un 9N bis. Per tant no paga la pena lliurar una batalla que porta a distreure’ns del que és fonamental com el factor social, abocada al fracàs i la frustració. L’Estat és massa fort, etc.
Són hipòtesis derrotistes que contradiuen l’esperit i els resultats de canvi polític introduïts des del 10 de juliol de 2010 (Manifestació Som una Nació, Volem decidir), així com del 15 M de 2011 amb la indignació de les places (“No ens representen”, “Polítics i Banquers...”, “Anem a poc a poc perquè anem lluny”, “Democràcia radical, Ja”).
Allò de les dues meitats socials o democràtiques és un mite. El que val a la vida social i política com arreu, és el que es mou i determina, expressant les necessitats de la gran majoria del conjunt ciutadà.
El govern de l’alcaldessa Ada Colau és en minoria, això no fa que deixem de considerar que és el motor del municipalisme del canvi necessari, doncs és el millor pel veïnatge i la ciutat de Barcelona. Convé apliquem aquesta lògica a altres aspectes com el de la sobirania catalana.
Els fets polítics es desenvolupen en un mateix espai i temps, tanmateix hi ha qui sempre mira a un altre galàxia. Una força política es pot abstenir de fer política amb el que succeeix, el que ja no passa és que sigui indemne i en surti enfortida dels esdeveniments i els canvis que es produeixen.
Les ones profundes del 15 M de la regeneració democràtica i generacional s’han expressat amb els primers èxits de gran potència dels Ajuntaments del canvi, sobretot amb el de Barcelona amb BComú i l’alcaldessa Ada Colau.
L’ona expansiva del moviment sobiranista ha situat davant el motor per la independència, la república catalana i el referèndum. Tot el panorama polític està canviant.
CiU ja no existeix, tampoc UDC. Formalment CDC vol fer d’au Fènix reconvertint-se amb el PDECat, en fase descendent. Per sobreviure CDC/PDECat s’han de mixturitzar amb ERC. El PSC s’esllangueix. EUiA i ICV no s’han presentat en coalició ni soles a les eleccions. Des de les eleccions municipals han nascut amb força i molt bones expectatives la confluència BComú, la coalició En Comú Podem i el partit Catalunya en comú. ERC es beneficia del gir ciutadà a una ruptura sobiranista i del declivi convergent. La CUP exigeix radicalitat independentista però, a contra cor, accepta un president, el lideratge i les imposicions de la dreta convergent.
El nou subjecte política Catalunya en comú és imprescindible i útil en la mesura que genera una gran expectativa de radicalitat municipalista, social i democràtica. Val a dir, CatComú ha d’aconseguir generar el consens i les aliances suficients per avançar a un procés constituent d’una república a Catalunya, en ruptura sobirana amb la constitució i règim del Regne de 1978.
Qui guanyarà el lideratge d’un canvi d’hegemonia política cap a l’esquerra és qui sigui capaç de que el nostre país i ciutadania pugui decidir sobre la seva estructuració política i la relació amb l’Estat espanyol. O, si més no, qui s’hagi implicat i deixat la pell en aconseguir-ho.
Ens hem d’interrogar sobre on rau la font de les sobiranies, de totes les sobiranies que volem i es necessiten, la municipalista i la de la sobirania catalanista. La sobirania rau en la persona lliure, ciutadana. També en el col·lectiu ciutadà d’una ciutat, d’un poble o nació. L’empoderament ciutadà no es qüestió de toleràncies o permisos, sinó de drets i llibertats fonamentals a aconseguir. Per aconseguir-los el més pràctic és exercir-los.
No hi hauran sobiranies amb el Regne i les lleis i govern estatal. La possibilitat de sobirania republicana catalana només pot ser amb ruptura amb el règim constitucional del 78. Això és el que ens porta a contribuir i sumar forces des de Catalunya per un canvi profund republicà amb l’exercici del dret d’autodeterminació.
El proper dimarts s’ha convocat el PND com demanava Catalunya en comú i Podem. Serà una cimera cívica, social i política. El debat de fons està en com contribuir de forma unitària, des dels paràmetres democràtics de sobirania, al trànsit entre intentar un acord amb l’Estat per fer el referèndum, fins a fer-lo amb legitimitat des de la sobirania ciutadana catalana.
En quan el PND ultrapassi aquest portal polític, immediatament el govern, l’Estat i el seu Tribunal Constitucional, ho declararan il·legal. Es titlli o no d’unilateral o amb altres noms el referèndum que permeti decidir. No es pot acceptar la unilateralitat de la prohibició estatal.
Una proposta adient és que la Llei, la Normativa, els medis que permetin i assegurin que es faci el Referèndum siguin inclusius i la decisió efectiva. La mateixa pregunta ha de ser clara, precisa i inclusiva. Convocatòria, pregunta i votació, han de cridar i permetre que tothom hi participi. És la participació qui legitimarà de fet el referèndum la decisió i la seva efectivitat.
Si les cimeres i pactes cristal·litzen el acords i acció política, el cabdal és la mobilització popular que marca direcció i sentit a seguir. Important la participació a la mobilització del proper diumenge 11 de juny a Montjuic per al referèndum.
Un Montjuic ple i combatiu també serà el millor suport per JJ Nuet, citat a declarar al TSJC el dilluns 12, imputat per permetre el debat sobre el referèndum al Parlament.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

No hay comentarios:

Publicar un comentario