26/4/24

Republicana, social i autodeterminació

L’esquerra abertzale marca el compàs a les eleccions d’Euskadi. L’avenç d’EH Bildu ha empatat en escons amb el PNV. Els menys vots d’EH Bildu ajornen el sorpasso que havíem desitjat, en canvi anuncien un nou escenari. El PNB retrocedeix, ans formarà govern amb el PSB. Les eleccions catalanes del 12 de maig tenen un altre sentit, atès que segueixen marcades a foc, per la dificultat de metabolitzar la fita de l’1 d’octubre de 1917 i la frustració a l’haver l’Estat impedit l’execució de la república i la independència. Encetar la nova etapa, prendre el brau per les banyes, està resultant ben dificultós. Per aconseguir-ho cal reconèixer els fets esdevinguts. Alhora incorporar els nous elements com el de la fragilitat governamental estatal, doncs el bloc d’investidura, ajustat però majoritari, està format per forces polítiques contradictòries, tant en els aspectes socials com els nacionals. Contribuir a un futur proper d’alternativa republicana estatal, pot permetre treballar per sintonies i acords que incloguin la lliure determinació de Catalunya, la decisió sobirana i constituent en referèndum, així com pels diferents pobles i nacions.

La consecució parlamentària de l’Amnistia assenyala una via d’actuació exitosa. Perquè no seguir en aquesta via? Ho enrareix la divisió i confrontació del bloc independentista que frega la majoria, ans ha estat incapaç de sostenir el govern, sigui en coalició o des del Parlament. Qui en treu profit és el PSC, el govern estatal i, sobretot, els grans negocis. A diferència de certes aparences de la confrontació entre els partits o de l’ANC, el rerefons de la pugna per l’hegemonia i lideratge dins el catalanisme independentista, rau en les necessitats i perspectives de les diferents classes i capes socials de la població.

L’Estat, via repressió, privilegis i polítiques governamentals, burxa tant com pot per anul·lar la força de la mobilització sobiranista, republicana i independentista catalana, doncs posa en perill l’existència de l’ordre constitucional i social econòmic monàrquic.

Convé destriar el gra de la palla. Cal detectar qui defensa els drets bàsics i vitals, qui promou els serveis públics: la sanitat, l’educació, l’habitatge i els lloguers assequibles no especulatius, l’energia i l’aigua, les reivindicacions feministes, la sostenibilitat ambiental i el territori, la lluita contra la desigualtat, la precarietat i per la renda bàsica universal, per les llibertats republicanes, l’autodeterminació, el referèndum i la llengua. Pel 12 de maig L’Aurora defensa les opcions compromeses amb aquestes necessitats.

El govern d’ERC, en minoria, no ha pogut, o no ha sabut, capitalitzar el

sentiment nacional i treballador; ha vist tenallades les polítiques de caire social i sobiranistes, per part del Tribunal Constitucional estatal d’una banda, però per una altra del PSC i també Junts. Ambdós confrontats pel fet nacional, alhora aplegats contra la Renta bàsica, favorables a l’especulació als lloguers i territori, de les grans infraestructures (Aeroport, Port, Hard Rock, autovies), la derivació dels fons financers a les grans empreses, bancs i l’entramat concertat. La CUP ha sostingut la denuncia a l’atzucac de la política d’ERC, sense prendre exemple d’EH Bildu, en sostenir tota mesura governamental útil per a la majoria social. Comuns ha denunciat les polítiques favorables als poders econòmics i especulatius, com l’Aeroport i el Hard Rock, lloguers i negoci de l’aigua, tanmateix ha fet causa amb el govern estatal posant-se de gairell, quan no d’esquena, al moviment per les llibertats nacionals i l’avenç concret republicà i el referèndum, essent molt tebis en la defensa de la llengua i en combatre la discriminació real dominant.

Centenari Lenin. En el prefaci a la traducció russa de “Correspondència de J.F.Becker, J.Dietzgen, F.Engels, C.Marx i altres amb F.A. Sorge i altres” (1907). Lenin assenyala: “El que Marx i Engels critiquen amb major acritud en el socialisme anglo-nord-americà és el seu aïllament del moviment obrer (...) que aquests havien convertit el marxisme en un dogma, en una “ortodòxia anquilosada”, de que tenien el marxisme per un “símbol de fe i no una guia per a l’acció”, de que no sabien adaptar-se al moviment obrer que marxava al seu costat, ineficaç en el terreny de la teoria, però poderós, massiu i ple de vida”. Tom 15, Ed. Progreso, Moscou. 25 d’abril de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo15.pdf

18/4/24

Fragilitat

Trontollen els mites i llegendes del llibre, la rosa i del sant guerrer patró (1456), la princesa conquistada i el drac assassinat o sotmès. Les criatures i les escoles evolucionen des d’indultar el drac a rehabilitar-lo joiós, fins el punt que per arreu emergeix com el protagonista principal. En els dibuixos escolars i els contes, s’obre el pas la noia donzella i el drac o la draga i la nena. El cavaller és ridiculitzat, vilipendiat o ignorat. Minva la glorificació simbòlica de la sang guerrera, del terror contra la natura, i la llança fàl·lica i masclista. És un signe dels temps. El sentiment d’estima a la natura assenyala un horitzó de respecte, consentiment, igualtat, pau i llibertat. Símbols en el fons republicans, comunals i de senda socialista.

La fragilitat en el decurs de les multicrisis de la globalització neoliberal capitalista es deu a les creixents desigualtats i contradiccions que depara una economia depredadora i paràsita que espolia pobles, classes treballadores, a les dones i la natura. La redistribució de la riquesa és del tot insuficient per a resoldre la destrucció que l’ordre imperialista mundial, unes multinacionals poderosíssimes i els Estats, imposen. El gran capital s’emmiralla i fomenta les polítiques ultradretanes, la repressió, val a dir un miratge de seguretat que limita i perverteix les llibertats. Ans no resolen les crisis, les agreugen a costa de la pervivència, algun temps més, dels poderosos amos del món. El FMI, també el BM, no situen afrontar les causes estructurals que emanen del poder de la propietat privada, tanmateix alerten que si bé no s’ha caigut en la recessió mundial, per la contenció a EEUU, s’està al llindar pel que fa a la producció, i per sota i en retrocés del comerç mundial, entre els blocs avançats, emergents i més pobres.

Alemanya i França estan en recessió, Espanya la capeja. Segons el FMI l’element més pertorbador és la guerra a Ucraïna. Hi hauria d’afegir l’altre focus a Palestina. Dos esclats, per part del militarisme imperialista de Rússia, i el del sionisme d’Israel, que són la cimera de la cinquantena de guerres existents. El FMI evita referir-se al rearmament militarista liderat per EEUU, i a l’enfortiment de l’OTAN, per sostenir el predomini internacional nord-americà a ultrança.

Desig i emoció a favor del sorpasso d’EH Bildu a Euskadi aquest diumenge. Ho aconsegueixin o no del tot, el camí vers una República Basca avança, mentre sosté el dic del bloc d’investidura estatal per barrar el pas a la dreta i ultradreta.

Fràgil és la projecció que mostra un resultat electoral del 12 de maig ben enrevessat on, ara per ara, apareix una gran probabilitat de bloqueig a l’hora de la investidura presidencial. El duel entre el PSC i Puigdemont, en el que pugna per treure’n profit ERC, és en clau econòmica i social dretana. Ambdós pretenen representar els grans projectes milionaris, turisme inclòs malgrat les alarmes de la massificació que col·lapsi. Ambdós no volen una Renda bàsica universal, ni gravar els grans capitals i fortunes, per destinar-ho a les necessitats populars, com habitatge, lloguers, salut, educació, energia, aigua i serveis públics. Alhora el PSC aprofita la representació del govern estatal. Les propostes sobre el referèndum d’autodeterminació ocupen un lloc més discret i poc definit. La CUP denuncia la impostura i el fre de mobilització que això representa, sense aconseguir una proposta clara, d’exigència en reivindicacions
fonamentals i de fomentar les condicions de ruptura republicana, mentre es dona suport a tot avenç possible, per petit que sigui. Comuns intenta salvar una part del seu segment social sobiranista, retenir la
base social per l’habitatge, el territori i els canvis a la ciutat de Barcelona, amb la dificultat de  quallar l’ensamblatge amb Sumar i la dependència del govern estatal.  

El dissabte 20 d’abril: “Aturem el genocidi. Llibertat preses palestines. Fi al comerç d’armes i a les relacions amb Israel”. Manifestació en defensa de Palestina, a 17 h,  Passeig de Gràcia de Barcelona

Centenari Lenin. Davant les eleccions de la 2a Duma escriu ”La socialdemocràcia i els acords electorals”. És útil pel mètode d’establir en detall la situació de descens revolucionari, analitza el significat social de cada formació política, la utilitat pragmàtica concreta o no d’aliances i blocs, com de la funció del parlamentarisme, de la que n’és partidari emprar sempre que “subordinem aquesta campanya als interessos de la lluita de classes”. En general “La socialdemocràcia (aleshores revolucionària) considera que el parlamentarisme (la participació a les assemblees representatives) és un dels mitjans per a il·lustrar, educar i organitzar el proletariat en un partit de classe independent; un dels mètodes de lluita política per l’alliberament dels obrers. Aquest criteri marxista  diferencia cabdalment a la socialdemocràcia de la democràcia burgesa, per una banda, i de l’anarquisme per l’altra”. Tom 14, Ed. Progreso, Moscou. 18 de d’abril de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo14.pdf

https://www.sinpermiso.info/textos/centenario-de-lenin-pero-que-es-el-estado

https://www.elsetembre.cat/noticia/1093/rosa-elvira-presmanes-bram-drac-llegenda-sant-jordi-interpretada-clau-feminista

12/4/24

Ensenya la poteta

Atès que som a un mes de les eleccions del 12 de maig, els programes i les propostes van plenes de bones intencions. Algunes sensates i necessàries, altres farcides de demagògia i irrealitzables, unes vitriòliques. Ans no poden evitar ensenyar la poteta. Els interessos de les grans finances i propietaris són superiors al bé comú ciutadà popular per uns quants partits, sobretot de dretes. El fets els delaten sense pietat. No es cap casualitat ni malentès. El nacionalista PNB i l’independentista Junts, han ajuntat els seus vots, al Congrés estatal espanyol, amb la dreta dura del PP i la ultradreta de Vox, ni més ni menys que per impedir la declaració d’emergència a l’habitatge i posar un topall als increments anuals dels lloguers, mentre es neguen a regular els lloguers de temporades i per habitacions destinats al turisme. L’aniversari republicà del 14 d’abril te a l’anvers un Estat, alts funcionaris, jutges, militars, jerarquia eclesiàstica i caps d’empreses, hereus i llinatge dels jerarques franquistes, banquers i terratinents dels enterradors de la 2a República, terroritzadors i botxins de les classes treballadores i pobles.

El vot que bloqueja una política de lloguers i habitatge que atenuï l’impacte del turisme i de l’especulació, és a favor dels grans tenidors, va en contra les necessitats vitals treballadores i de la majoria de la població. Junts fa un vot de dretes que fan bloc de dretes. On queda la justícia social de l’Acord del Vernet de Puigdemont? Què hi diuen els altres sis partits signants entorn de Junts? I de la rebaixa d’impostos?

Les commemoracions republicanes del 14 d’abril, per arrelar-se com a bandera popular, necessiten impregnar-se de les causes concretes actuals més punyents socials compenetrades amb les de les llibertats.

La mobilització per la Salut i la Sanitat del passat cap de setmana situen el tomb a fer en els Serveis públics, inclosa l’Educació, o les fonts d’Energia i Aigua. La lluita persistent feminista alerta de què és l’hora de posar els mitjans per finalitzar amb la desigualtat, la violència masclista, feminicidis i cultura de la violació, val a dir la dominació i privilegis del patriarcat. La cura del territori i la natura és un altre sector vital a resoldre.

La Iniciativa Legislativa Popular, de gairebé set-centes mil signatures, per la regularització extraordinària de cinc-centes mil persones immigrades, ha aconseguit obrir una escletxa al Congrés (310 vots a favor, 33 de Vox en contra), en el racisme institucional i econòmic i social, concretat en una llei d’estrangeria que dona prioritat a la repressió i l’exclusió en comptes del drets democràtics i la convivència.

Un pregon acte republicà és el d’Òmium a Perpinyà, on ha defensat l’Oleguer Serra de la repressió per terrorisme, per la causa del Tsunami democràtic, i a 11 activistes més. Òmnium enceta una mobilització europea des de l’exili, fent-se ressò de les més de 4.500 independentistes repressaliades, denúncia la criminalització, repressió sistemàtica< i persecució política secular a l’independentisme.  

“Aturem el genocidi. Llibertat preses palestines. Fi al comerç d’armes i a les relacions amb Israel”. Lemes de la manifestació en defensa de Palestina del dissabte 20-A, 17 h, al Passeig de gràcia de Barcelona. El govern sionista d’Israel no s’atura en la destrucció militarista de Gaza, ara prepara l’assalt a Rafah.

Centenari Lenin. Al breu “La lluita per la llibertat i la lluita pel poder” (1906) hi trobem una perla, com la llibertat te a veure amb la realitat de qui disposa del veritable poder: “la llibertat del poble està assegurada només quan aquest organitza, sense cap entrebanc, associacions, reunions, publica diaris, promulga lleis, escull i destitueix els funcionaris públics, als qui encomana la missió d’aplicar les lleis i governar basant-se en les lleis. Per tant, la llibertat del poble només està assegurada plena i efectivament quan tot el poder de l’Estat pertany plena i efectivament al poble”. En altres textos també expressa que la llibertat està limitada i pervertida per l’imperi i poder de la propietat privada. Tom 13, Ed. Progreso, Moscou. 11 de d’abril de 2024

De la Carta de L’Aurora

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo13.pdf

https://www.youtube.com/watch?v=rk1xhpjjAF8

 https://directa.cat/marxo-a-lexili-per-continuar-lluitant-i-exercint-de-periodista/

4/4/24

Fer volar coloms

Il·lusionar-se va bé per enlairar l’esperit, ans no tocar de peus a terra és el preludi d’una campanya electoral desenfocada. L’ex president Carles Puigdemont (Junts) anima “cap a la restitució plena... per culminar els reptes”. El president en funcions Pere Aragonès (ERC) llança un referèndum acordat amb l’Estat via article 92 de la Constitució monàrquica. Salvador Illa (PSC) clama per “passar pàgina”, obrir una nova etapa de lleialtat constitucional estatal i prioritat en millorar els serveis públics. El 12 de maig està cru. Hi ha tres paràmetres en qüestió. Si es mantindrà la majoria independentista (ERC, Junts, CUP); Si es sostindrà el bloc d’investidura del govern estatal; Si haurà una política de llibertats, drets i millores socials, inclosos els serveis públics per fer enrere la precarietat i la pobresa. Un trencaclosques a l’hora d’albirar els pactes necessaris per formar govern.

"Voleu que Catalunya sigui un estat independent?" és la pregunta que Aragonès situa per un referèndum tipus escocès, que el PSOE ja ha titllat d’impossible. Talment fa mal als ulls que s’hi hagi retallat “en forma de república”. El president apunta que si s’ha aconseguit l’amnistia, no és impossible una via refrendatària acordada. Tant de bo. Malgrat que els indicis que es perceben no semblin gens favorables. Està ERC disposat a fer un torcebraç al govern i te la força suficient per aconseguir-ho? Com de massiva ha de ser la mobilització dels carrers  per moure voluntats estatals? Com desplaçar cap a les llibertats republicanes i l’autodeterminació el sentiment i entesa estatal espanyolista, majoritària avui en dia en negar la plurinacionalitat?

A l’Acord del Vernet, Puigdemont ha aplegat entorn de Junts a altres set partits. Una candidatura on hi conviuen dretes i esquerres, liderades per l’ex president, destituït pel govern del PP, amb el suport del PSOE, per l’article 115 constitucional. Reivindica l’estratègia guanyadora del Primer d’octubre, exercir de manera efectiva el dret d’autodeterminació, a través de construir “un front que aixoplugui totes les sensibilitats que integren el moviment d’alliberament nacional”. La referència a la justícia social passa de puntetes sobre la greu realitat social, els avenços en igualtat de gènere, a la crisi climàtica amb la sequera, els macroprojectes especulatius i al sotmetiment dels serveis públics als beneficis del capital privat (Educació, Salut, Aigua, Energia, Habitatge). El fitxatge d’una empresària tecnològica d’èxit és prou eloqüent. La denúncia de Junts a 3 treballadores de la Comissió d’Investigació de situacions d’assetjament del Parlament, i a una jurista d’Arrels Advocats, especialitzada en violències masclistes i sexuals en l’àmbit laboral, pel dictamen sobre el grup parlamentari, alerta del tarannà còmplice vers a casos concrets.

El PSC apareix com el garant dels macroprojectes, com qui ha negat el pa i la sal al Pla pilot per la Renda Bàsica Universal, el defensor de l’ampliació de l’aeroport, les autovies, els grans creuers, del sol i habitatge privat, en fi del Passeig de gràcia i de la ciutat turística. Ha estat Illa qui ha convertit el Hard Rock, i de fet La Caixa, en l’ariet cavall de Troia que ha desencadenat la caiguda del govern, tot i que foren els Comuns qui assumiren el vot negatiu que decantà la majoria contra els Pressupostos.

Els Comuns es troben confrontats al PSC en les polítiques econòmiques, socials i ambientals, ara bé, queden aliats i fins i tot desdibuixats pels socialistes per la incorporació estatal amb Sumar, i la participació en el govern del PSOE.

La CUP navega en un Procés de Garbí de refundació, ans tanca files a la candidatura, sense obrir-la a noves sensibilitats o opcions sobiranistes republicanes i autodeterministes. Te una gran voluntat de denuncia de les polítiques dretanitzades, així com les que s’adapten al marc estatal i a no mobilitzar, però no aconsegueix influir en la política concreta.

El panorama apareix com surrealista. La lluita, la mobilització, per polítiques socials i treballadores, per la república i l’autodeterminació, haurà d’obrir-se pas a través d’unes referències polítiques i partits enterbolides entre els interessos dels grans capitals, l’Estat i les necessitats bàsiques populars.

Ucraïna. “20 dies a Mariúpol”, una pel·lícula que s’ha de veure. Un documental arriscat dels 20 primers dies de guerra a una gran ciutat. Copsar com comença aquesta guerra serveix per entendre-la. Deixa transparent les raons de la societat ucraïnesa per resistir a la invasió russa. Dura però sense morbositat. Dilluns al Cinema Girona, Barcelona.

Centenari Lenin. La necessitat de la lluita ideològica constant es nodreix dels canvis de la tàctica segons els esdeveniment. Així a “Socialisme petitburgès i socialisme proletari” (1905): “Els somnis socialistes es convertiren en lluita socialista de milions d’éssers únicament quan el socialisme científic de Marx vinculà les aspiracions transformadores a la lluita d’una classe determinada. Fora de la lluita de classes, el socialisme és una frase buida o un somni ingenu”. I a “Les nostres tasques i el Soviet de diputats obrers” (1905): “El Soviet... ha nascut de la vaga general, amb motiu de la vaga i pels fins de la vaga... Quins fins es proposava la vaga? Fins econòmics i polítics a la vegada. Els econòmics afectaven a tot el proletariat, a tots els obrers i, en part, inclòs a tots els treballadors i no sols als obrers assalariats. Els objectius polítics concernien a tot el poble, millor dit, a tots els pobles de Rússia. Els objectius polítics consistien en alliberar a tots els pobles de Rússia del jou de l’autocràcia i l’arbitrarietat policíaca”. Tom 12, Ed. Progreso, Moscou, 4 de d’abril de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://x.com/ArrelsAdvocats/status/1775147165452517538?s=20

Il·lustració de Maria José Prosanas.

2/4/24

Biaix milionari

La butla judicial per violació ja te un preu d’1 milió d’euros, si més no en el cas del famós i milionari, jugador de futbol, Dani Alves. Es constata el biaix classista i patriarcal d’una Judicatura elitista de llegat neo-franquista. Tractant de despropòsits, inserits al moll de l’os del sistema de poder mundial, imperialista globalitzat, comença a fer fortuna el concepte de nou contracte de seguretat. És la fórmula que, la industria armamentista i el militarisme dels grans Estats que dominen i sotmeten el món, estan assajant per avalar el rearmament a gran escala. El futur no llunyà va de guerres per defensar els privilegis dels poderosos i les grans fortunes.

Guerra als pobles. Guerra a les classes treballadores. Guerra a les dones. Guerra a la natura. Dominació, espoli i destrucció. Ucraïna i Palestina en són símbols actuals. Rebel·lar-s’hi, lluitar per tots els mitjans, és un escenari necessari per generar condicions de revolució vers un món lliure, treballador, sa i plaent. Una societat fraterna de convivència comunal i socialista.

Els fonaments de la justícia són empedrats de privilegis i complicitat amb els poderosos, en aquest cas masclista, pels homes, rics i famosos. Ben diferent amb el que es troben les dones víctimes de la violència institucional “vicaria”, a qui els arrabassen els fills sense compassió ni pietat que s’hi valgui, mentre les condemnen a la dissort, quan no les empresonen.

Dani Alves ha estat condemnat per agressió i violació d’una noia de 23 anys. Cert que ha quedat reclòs un bon any, empresonat, ans el poder i privilegis dels diners l’han alliberat. La Justícia no es ruboritza de mostrar el seu biaix classista i patriarcal. No és igual per a tothom. No hi ha equitat ni racionalitat, és font i instrument del poder. Tot el suport i ànims a la noia, agreujada i humiliada, a la família i a qui n’hi ha tingut cura i suport.

El dret de pernada modern a l’Estat espanyol existeix si es pot pagar el milió esmentat, o si hi ha una relació de poder suficient. La neutralitat esgrimida per la justícia és un miratge que s’esmicola davant el poder dels diners.

Dissabte 30 de març, Marxa per Gaza en el Dia de la Terra Palestina: “No callarem! No ens rendirem! Resistirem fins que acabi el genocidi i Palestina sigui lliure!”. A les 17 h, Ps de Gràcia/Provença, davant la seu de la UE.

Centenari Lenin. “Dues tàctiques de la socialdemocràcia a la revolució democràtica” (1905). Obra escrita abans de la revolta del cuirassat Princep Potemkin a Odessa, analitza la bifurcació de les polítiques davant la pressió revolucionària, en funció de les classes i capes socials que fomenten la lluita i el nou poder. Útil sobre els objectius democràtics i socialistes. “Tota la llibertat política en general, basada en les relacions de producció actuals, val a dir, capitalistes, és una llibertat burgesa. (...) El proletariat s’ha donat compte, per instint, de que necessita la llibertat política, de que la necessita ell més que ningú, a pesar de que aquesta reforci i organitzi directament a la burgesia”. “La socialdemocràcia ha lluitat i lluita en ple dret contra l’abús democràtic burgès de la paraula “poble”. Exigeix que amb aquesta paraula no s’encobreixi la incomprensió dels antagonismes de classe en el si del poble... el partit del proletariat necessita plena independència de classe”. Tom 11, Ed. Progreso, Moscou, 28 de març de 2024

De la Carta de L’Aurora.