Fer volar coloms

Il·lusionar-se va bé per enlairar l’esperit, ans no tocar de peus a terra és el preludi d’una campanya electoral desenfocada. L’ex president Carles Puigdemont (Junts) anima “cap a la restitució plena... per culminar els reptes”. El president en funcions Pere Aragonès (ERC) llança un referèndum acordat amb l’Estat via article 92 de la Constitució monàrquica. Salvador Illa (PSC) clama per “passar pàgina”, obrir una nova etapa de lleialtat constitucional estatal i prioritat en millorar els serveis públics. El 12 de maig està cru. Hi ha tres paràmetres en qüestió. Si es mantindrà la majoria independentista (ERC, Junts, CUP); Si es sostindrà el bloc d’investidura del govern estatal; Si haurà una política de llibertats, drets i millores socials, inclosos els serveis públics per fer enrere la precarietat i la pobresa. Un trencaclosques a l’hora d’albirar els pactes necessaris per formar govern.

"Voleu que Catalunya sigui un estat independent?" és la pregunta que Aragonès situa per un referèndum tipus escocès, que el PSOE ja ha titllat d’impossible. Talment fa mal als ulls que s’hi hagi retallat “en forma de república”. El president apunta que si s’ha aconseguit l’amnistia, no és impossible una via refrendatària acordada. Tant de bo. Malgrat que els indicis que es perceben no semblin gens favorables. Està ERC disposat a fer un torcebraç al govern i te la força suficient per aconseguir-ho? Com de massiva ha de ser la mobilització dels carrers  per moure voluntats estatals? Com desplaçar cap a les llibertats republicanes i l’autodeterminació el sentiment i entesa estatal espanyolista, majoritària avui en dia en negar la plurinacionalitat?

A l’Acord del Vernet, Puigdemont ha aplegat entorn de Junts a altres set partits. Una candidatura on hi conviuen dretes i esquerres, liderades per l’ex president, destituït pel govern del PP, amb el suport del PSOE, per l’article 115 constitucional. Reivindica l’estratègia guanyadora del Primer d’octubre, exercir de manera efectiva el dret d’autodeterminació, a través de construir “un front que aixoplugui totes les sensibilitats que integren el moviment d’alliberament nacional”. La referència a la justícia social passa de puntetes sobre la greu realitat social, els avenços en igualtat de gènere, a la crisi climàtica amb la sequera, els macroprojectes especulatius i al sotmetiment dels serveis públics als beneficis del capital privat (Educació, Salut, Aigua, Energia, Habitatge). El fitxatge d’una empresària tecnològica d’èxit és prou eloqüent. La denúncia de Junts a 3 treballadores de la Comissió d’Investigació de situacions d’assetjament del Parlament, i a una jurista d’Arrels Advocats, especialitzada en violències masclistes i sexuals en l’àmbit laboral, pel dictamen sobre el grup parlamentari, alerta del tarannà còmplice vers a casos concrets.

El PSC apareix com el garant dels macroprojectes, com qui ha negat el pa i la sal al Pla pilot per la Renda Bàsica Universal, el defensor de l’ampliació de l’aeroport, les autovies, els grans creuers, del sol i habitatge privat, en fi del Passeig de gràcia i de la ciutat turística. Ha estat Illa qui ha convertit el Hard Rock, i de fet La Caixa, en l’ariet cavall de Troia que ha desencadenat la caiguda del govern, tot i que foren els Comuns qui assumiren el vot negatiu que decantà la majoria contra els Pressupostos.

Els Comuns es troben confrontats al PSC en les polítiques econòmiques, socials i ambientals, ara bé, queden aliats i fins i tot desdibuixats pels socialistes per la incorporació estatal amb Sumar, i la participació en el govern del PSOE.

La CUP navega en un Procés de Garbí de refundació, ans tanca files a la candidatura, sense obrir-la a noves sensibilitats o opcions sobiranistes republicanes i autodeterministes. Te una gran voluntat de denuncia de les polítiques dretanitzades, així com les que s’adapten al marc estatal i a no mobilitzar, però no aconsegueix influir en la política concreta.

El panorama apareix com surrealista. La lluita, la mobilització, per polítiques socials i treballadores, per la república i l’autodeterminació, haurà d’obrir-se pas a través d’unes referències polítiques i partits enterbolides entre els interessos dels grans capitals, l’Estat i les necessitats bàsiques populars.

Ucraïna. “20 dies a Mariúpol”, una pel·lícula que s’ha de veure. Un documental arriscat dels 20 primers dies de guerra a una gran ciutat. Copsar com comença aquesta guerra serveix per entendre-la. Deixa transparent les raons de la societat ucraïnesa per resistir a la invasió russa. Dura però sense morbositat. Dilluns al Cinema Girona, Barcelona.

Centenari Lenin. La necessitat de la lluita ideològica constant es nodreix dels canvis de la tàctica segons els esdeveniment. Així a “Socialisme petitburgès i socialisme proletari” (1905): “Els somnis socialistes es convertiren en lluita socialista de milions d’éssers únicament quan el socialisme científic de Marx vinculà les aspiracions transformadores a la lluita d’una classe determinada. Fora de la lluita de classes, el socialisme és una frase buida o un somni ingenu”. I a “Les nostres tasques i el Soviet de diputats obrers” (1905): “El Soviet... ha nascut de la vaga general, amb motiu de la vaga i pels fins de la vaga... Quins fins es proposava la vaga? Fins econòmics i polítics a la vegada. Els econòmics afectaven a tot el proletariat, a tots els obrers i, en part, inclòs a tots els treballadors i no sols als obrers assalariats. Els objectius polítics concernien a tot el poble, millor dit, a tots els pobles de Rússia. Els objectius polítics consistien en alliberar a tots els pobles de Rússia del jou de l’autocràcia i l’arbitrarietat policíaca”. Tom 12, Ed. Progreso, Moscou, 4 de d’abril de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://x.com/ArrelsAdvocats/status/1775147165452517538?s=20

Il·lustració de Maria José Prosanas.