La Catalunya social a peu de carrer

L'acció concertada unitària arreu de l'ocupació de les oficines del SOC ha estat un èxit. La convocatòria de la Marxa per la Dignitat és una necessitat social. Al juny hi haurà l'encerclament als governs. El carrer ciutadà i jove, l'empresa treballadora i sindicalista fan sentir la seva veu i força.

L'enquesta de població activa, EPA, del 1r trimestre de 2014, resulta aclaparadora. 5.925.359 persones a l'atur a l'estat, una taxa d'atur del 25,93 %, 3.997.656 sense prestacions.
A Catalunya 840.200 aturades amb una taxa del 22,10 %. La pitjor part són les dones i el jovent. Qui se'n beneficia són el Banc de Santander i el BBVA entre altres grans propietaris del capital financer.

L'estat espanyol va cada dia pitjor per a la gent treballadora. El govern del PP a l'estat i el de CiU a Catalunya contribueixen a que la crisi sigui més greu per a la majoria de la població. L'obediència a la UE (BCE) provoca una involució social, laboral i democràtica.

El 1r de maig és de festa i de lluita. La mobilització sindical és un clam social i de llibertat. Els governs es deslegitimen malgrat les majories absolutes o les combinacions parlamentàries.
L'anhel popular per la independència catalana ha de posar a la picota a governs com el de CiU que destrueixen les riqueses, els drets i serveix socials i el treball. Cal construir un país que cobreixi les necessitats de la majoria social, ciutadana i popular.
Alliberar-se d'aquests governs maldestres necessita d'un tomb profund, una òptica europea social i de ruptura democràtica, uns processos constituents per Europa, Espanya i Catalunya.
La Catalunya social i la Catalunya ciutadana lliure s'han de donar la ma i fer el camí de l'emancipació. Per la Catalunya social i lliure cal el "Pa, Treball i Sostre" de la Dignitat, amb la força i unitat sindical, així com realitzar la Consulta per exercir el Dret a decidir sobre quin estat es vol i la relació amb els altres pobles i estats d'Europa, Ibèrics i d'Espanya.
La legalitat constitucional del Regne d'Espanya clama al cel. Amb resistència, rebel·lia i lluita, es necessita bastir una nova legalitat republicana, municipalista des del carrer i l'empresa. La Catalunya social i lliure podrà ser amb la Consulta i la República Catalana.

Construir la Catalunya social a peu de carrer només pot ser complementant dos factors clau: el del treball amb els drets socials i amb la llibertat com a país, que és una nació amb la voluntat de bastir un nou estat europeu.

De la Carta de L'Aurora.

L'Esquerra Plural per la Resistència, Rebel·lió i Lluita

La Convenció de L'Esquerra Plural ha seleccionat les deu propostes més significatives del compromís polític en aquestes eleccions al Parlament de la Unió Europea del 25 de maig.

Resistència, Rebel·lió i Lluita contra la Troika. 

Ernest Urtasun (ICV) i Núria Lozano (EUiA) encapçalen la candidatura catalana. Arreu de l'estat del Regne d'Espanya participen en aliança amb IU i Anova Irmandade Nacionalista Galiza. A Europa el cap de llista d'una àmplia coalició d'esquerres és Alexis Tsipras de Syriza. A França anem junt amb el Front de Gauche, on L'Aurora ens trobem amb les nostres companyes d'Ensemble. Dins la candidatura hi ha una important participació de sindicalistes i de lluitadors/es compromesos amb els moviments socials.

http://www.nurialozano.cat/

http://www.ernesturtasun.cat/wp-content/uploads/Programa-Sencer-Europees-2014_Manifest.pdf

Reptes del 1r de maig

Tres reptes planegen en aquesta diada de Primer de Maig. L'estructuració econòmica, social i política europea, amb unes eleccions al proper 25 de maig, enmig d'una deflació que colpeix el treball. Mentre, es donen morterades d'euro pels Bancs i es cancel·len les inversions que generen treball i les despeses en serveis socials. Toxo, president de la CES, tramet que "Europa es troba en una cruïlla de camins", però que "l'esquerra, inclosos els sindicats, no ha estat capaç de donar una resposta adient al nou escenari que s'ha produït a Europa", doncs "no hi ha un projecte de societat" pel continent.

La degradació laboral i l'atur a l'estat del Regne d'Espanya, és un atac en tota regla als drets i al sindicalisme per afeblir la força mobilitzadora i la capacitat reivindicativa. La pobresa ja no és una cosa de pocs, envolta, terroritza i també paralitza a les famílies treballadores. Les lluites s'endureixen i multipliquen com guspires i raigs de llum en un cel gris i turmentós.

La consulta per exercir el dret a decidir el 9 de novembre. Val a dir que es tracta de la relació indestriable entre els drets socials i democràtics nacionals. La gent treballadora, com a component majoritària i més colpida de la població, és de forma natural la més interessada i compromesa en la llibertat de Catalunya. Un procés constituent democràtic per Catalunya és el que pot permetre una lluita que marqui a foc la petja social, amb una ruptura democràtica amb l'estat i la constitució espanyola monàrquica.

L'acte de la Fundació Nous Horitzons, "Dret a Decidir, Consulta SioSi", va escenificar un compromís explícit per la consulta per part de CCOO, UGT, Taula 3r Sector, FAVB i DESC. L'esquerra política és la que te més dificultat de superar la inèrcia i els raonaments defensius alhora de posar-se a fons, sense condicions, en el procés de mobilització popular existent. La consulta és cabdal perquè sigui la ciutadania qui estableixi la pròpia legitimitat al decidir la legalitat, l'estat i la independència o el contrari.

L'ANC per l'1 de maig titlla d' "institucions poc compromeses amb els valors socials" al BCE, FMI i CE, crida a "la implicació de la ciutadania per construir un nou paradigma social i nacional". Estableix "La Via Catalana cap a la Independència i la millora de les condicions socials dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya són processos que estan estretament vinculats. Una Catalunya socialment més justa, més pròspera i més solidaria és més possible des de l'exercici de la plena llibertat com a poble amb un Estat independent". L’ANC promou "participar de les manifestacions convocades pels sindicats aquest 1r. de maig".

Del Butlletí electrònic d'EUiA.

Societat Civil Catalana contra la Consulta

La bandera contraria al sobiranisme, la consulta i el procés nacional des de Catalunya, enlairada pels sentiments identitaris de "qui se senti tant espanyol com català", disposa d'una nova Entitat que pretén ampliar el ventall que podien oferir per separat els "Federalistes d'esquerres" (Esquerra Federal), el PSC, o el PP i C's. No hi fa res que aquesta ciutadania "tant espanyola com catalana" hagi estat bandera del PP i C's. Ni sobretot que es pugi també ser "tant espanyola com catalana" i voler una Catalunya social i lliure on decidir democràtica i en consulta el què s'és.

Societat Civil Catalana (SCC) neix en l'estela del que fora la Torre de Babel. Per ampliar-se respecte a altres entitats  han retallat tot esment sobre esquerres i, ja posats, a federalisme o a defensa de les necessitats socials.

Els amics i interessats en aquest projecte identitari espanyol-català ens els ofereix tant els promotors com els participants a la presentació de SCC a la Diada de Sant Jordi. L'esquerra amb el socialisme es dóna la ma amb la dreta i l'extrema dreta, dirigents del PSC, PP, C's, Vox i UPyD. Un estol prou clarificador.    

El manifest fundacional de SCC no hi ha ni una paraula ni concepte de caire social.

A la presentació al teatre Victòria la "Catalunya oberta en una Espanya de tots" crida a sortir al carrer contra la independència "orgullosos de sentir-se catalans i espanyols". La SCC s'atorga i dóna per fet que la majoria de catalans no van a favor del procés de ruptura d'Espanya ni de Catalunya, i que volen evitar-lo. Aquesta Entitat obvia les negatives governamentals i del Tribunal Constitucional a les decisions i peticions catalanes. La no conveniència de la independència la relacionen en que la llengua i cultura catalana és "dins una nació que és Espanya". Les grans mobilitzacions ciutadanes demanant i exigint "Som una Nació" no representen cap realitat per SCC que es dedica a posar veu al sentir de la majoria silenciosa. El manifest es va acompanyar de crits "No nos engañan, Cataluña es España".

Com a corol·lari esmentar que SCC no vol la consulta per innecessària. És eloqüent que es negui el recurs democràtic a les urnes i al vot com a forma d'expressió i decisió de la ciutadania a Catalunya. De República ni parlar-ne, ni espanyola ni catalana.

La deflación siega la hierba bajo los pies del euro

La unificación económica de Europa, en particular la correspondiente a la Unión Europea (UE), sigue una vía euro neoprusiana con atisbos de tierra quemada en la estela ancestral de Atila. El capital financiero y el trabajo sufren una espiral de lucha y degradación que van a dejar irreconocible la Europa de antaño. La oportunidad y necesidad de ruptura social, democrática y revolucionaria se empantana en el magma de la disgregación y la difícil actuación unitaria de las clases trabajadoras, pues sus organizaciones y referencias sindicales y políticas han de construir una orientación europeísta que supere el actual nacional-estatalismo, con una movilización conjunta de parámetros básicos pan europeos.

En la Carta de La Aurora se plantea ese dilema:

Deflación. Nueva fase de la crisis del euro. Desde el mes de diciembre, el conjunto de la eurozona ha visto como los precios caían hasta acumular en seis meses un -1,5%.  La caída es especialmente grave en la periferia sometida a la política de austeridad y las “devaluaciones internas”: entre un -6,5% para Grecia, un -4,7% para España y un -2% para Países Bajos.
Hasta en Alemania han caído los salarios reales por debajo de la pequeñísima inflación y los precios industriales lo han hecho un -0,8%.  Con un objetivo declarado del Banco Central Europeo del 2% de inflación, la media de la eurozona es del 0,5%. El conjunto de la Eurozona, no solo su periferia, se encuentra en deflación.
La deflación, la caída de la inflación por debajo del 0%, es el peor síntoma de la falta de actividad de una economía: los precios de las mercancías, incluida la fuerza de trabajo, caen porque sobran. Nadie compra o invierte porque espera que los precios caigan aun más; los bancos utilizan el crédito del BCE no para inyectarlo en la economía real sino para desapalancar las deudas del sector privado o cubrirlas con capitales y activos que atesora en sus cajas fuertes.
En un círculo vicioso, la deflación aumenta la deuda pública –como ya está ocurriendo- y agrava la crisis capitalista. Hasta las políticas de “devaluación interna” se convierten en inútiles para los capitalistas porque no pueden recuperar su competitividad exportadora frente a quienes en el corazón del Euro, como Alemania tampoco experimentan inflación, o los países de la periferia asiáticos o africanos, cuyos sueldos son aun mucho más bajos.
Todas las contradicciones sociales de las crisis capitalistas se agudizan con la deflación, descomponiendo la legitimidad de las instituciones burguesas. Es la época de los “populismos” y también de soluciones de izquierda favorables a las clases trabajadoras, cuando en el terreno electoral se desvanecen las lealtades clientelares y la enorme presión por buscar soluciones a los problemas cotidianos de la gente se convierte en nuevas alternativas que cuestionan el statu quo del equilibrio entre las clases.
Estamos al comienzo de esa etapa en la Eurozona. Y la realidad deflacionista empieza a concretar el “crecimiento sin empleo”, la “salida de la crisis sin recuperación” y todas las patrañas que intentan ocultar que estamos entrando en una nueva fase, más peligrosa si cabe, de la Gran Depresión iniciada en 2008, con la crisis de la deuda privada de los bancos, su transformación en deuda pública mediante los rescates y la crisis de la deuda pública.
Las políticas de austeridad han aniquilado en buena medida la actividad económica, aunque se pretenda que el cadáver goza de estupenda salud.
Entre la panoplia de medicinas neoliberales, la más importante es la bajada de los tipos de interés. Los del BCE están en un bajo histórico del 0,25%, que podrían ir descendiendo hasta el 0,15% o el 0,10%.
Después la compra de bonos de deuda por el BCE –que ha sido cuestionada como toda su política en este sentido por el tribunal constitucional alemán, que se niega a cualquier comunitarización de la deuda o transferencia fiscal de un estado-miembro a otro- y por último, las quitas de deuda pública o privada, redistribuyendo las pérdidas de los deudores a los rentistas.
Pero el BCE no ha hecho nada en seis meses ante el peligro de la deflación. En julio del 2012 Draghi salvó al euro con su declaración de “hacer todo lo posible” contra los especuladores.  Ahora es prisionero del “síndrome inflacionario” alemán.
Pero la historia de las deflaciones que ha sufrido la economía capitalista, la última de ellas la de Japón desde 1992 a 2006, es terrible: no solo aumenta la deuda soberana y privada, actúa también como una tasa de interés más alta e independiente.
Los economistas marxistas de los años 20 y más tarde Keynes defendieron que el sistema capitalista, lejos de alcanzar un nuevo equilibrio, agudiza todas sus contradicciones y solo la intervención decidida del Banco Central aumentando la masa monetaria, imponiendo quitas de deudas y relanzando el gasto central por parte del estado para aumentar los salarios y la inversión permiten una redistribución de los rentistas a los asalariados que permita relanzar la demanda y la economía.
La deflación es por lo tanto la lucha de clases económica sin cuartel. Y se decide en el terreno político, bien con la imposición de la pobreza a la clase obrera mediante un “estado fuerte”, o mediante la ampliación de los derechos democráticos y sociales de la amplia mayoría a costa de los intereses de las oligarquías.
En los próximos meses en Europa este escenario se podría concretar con la victoria de Syriza en Grecia y la exigencia de un giro radical en las políticas neoliberales de la Troika. Extender la solidaridad con Grecia es luchar en cada estado-miembro de la UE por aumentos de salarios, contra el paro y las políticas de austeridad, a favor de los derechos de la mayoría y gobiernos de izquierda capaz de defenderlos en esta nueva fase de la crisis capitalista.

Aberri eguna: Euskal Errepublika

2014ko Aberri eguna: Euskal Errepublika.

Aldaketa sozialaren, Euskal Herriaren erabakitzeko eskubidearen  eta espetxe-politikaren humanizazioaren alde gaudenon indarrak batu ditzagun

Euskal Herrian pobrezia, langabezia, industria-ehunaren suntsiketa, eta gizarte lorpenen eta eskubideen murrizketak handitu ahala, aserrea eta frustrazio soziala hazten ari  dira

Nafarroan UPNko jauntxoek sortutako ustelkeria eta lapurreta eskandaluak direla eta hilzorian dagoen gobernua, azken finean Rubalcabaren PSOEk sostengatzen du. Horrela, Nafarroako herritar gehienen iritziaren kontra zentsura mozioa sahiesten dute

Erabaki lotsagarri hori 1978ko konstituzioko errejimen monarkiko eta antisoziala PP-PSOE koalizio baten bidez salbatzeko borontatearen eta konpromisoaren adierazlea da. Gizarte aldaketaren eta erabakitzeko eskubidearen aldeko matxinada eragotzi nahi dituzte.

Euskal gizarteak behar dituen aldaketak bideratzeko eta  Troika eta bankaren aginduen kontrako adostutako politika bat  bultzateko,   PNVko Urkulluren gobernuaren ezgaitasuna gero eta nabarmenagoa da. Aurtengo Aberri Egun honetan konstituzioa aldatzeaz mintzo da, hori bai, koroa edo/eta autodterminazioa aipatu gabe.

PPk, Estrasburgoko epaitegiak kondenatu izanagatik ere presoekiko salbuespeneko mendekuzko politika ankerrari eusten dio. Presoen senideak zigortzen baditu ere urruneko kartzeletan presoak sakabanatzeari eusten dio,  eta zaharrak eta gaixotasun sendaezinak dituztenak ere kartzeletan atxikitzen ditu. Ikurrak inpostazen dira eta hizkuntz normalizazioa galarazten da. Den guztiak balio du euskal gizarteko sentsibilitate ezberdienn arteko elkarbizitza demokratikoa eta baketsua eragozteko. Errenteriako PPko zinegotzi bat izan da batzuek negozioa egiteari eusteko biolentziak irautea nahiago zutela salatu duena. Giza eskubideak eta legearekiko diskrimiaziorik eza, euskal presoentazt direnean,  ez dira existitzen estatuko epaileentzat eta gobernuarentzat. Eta Otegik kartzelan segitzen du

Egoera honen aurrean herritar guztiok batera erantzun behar dugu: independentistak, soberanistak, federalistak eta konfederalistak. Gizarte frustrazioa eta gogogabetzea sahiesteko eta  euskal errepublika aske bateranzko gizarte aldaketa bideratzeko mobilizatu behar dugu. Euskal Herri burujabea, bizikidetza demokratikoan oinarritua, solidarioa, ekolojikoki iraunkorra, erabakitzeko eskubidea baliatuz beste herrietako errepublikekiko harremanak eta baita Euskal Herriko gaurko  eremu juridiko-administratiboen artekoak ere erabakiko dituena.

Jarraitu beharreko aurre-fronterik gabeko norabide on horren adierazle lirateke joan den 12an Iruñeko Gaztelu plazan askotariko gizarte mugimenduen parte-hartzeaz Gizarte Aldaketaren aldeko ekimenak antolatuta egin zen ekitaldia, edota datorren ekainaren 8rako Euskal Herriaren erabakitzeko eskubidea aldrrikatzeko asmoz prestatzen ari den  Durango-Iruñea  giza katea.

Este 20 de Abril, Aberri Eguna, debe convertirse en un día de lucha, reflexión y confluencia, para el cambio social y la República Vasca, con derecho a decidir.

Aurtengo apirilaren 20a, Aberri Eguna,  gizarte aldaketaren eta erabakitzeko eskubidedun euskal errepublikaren aldeko borroka, hausnarketa eta elkartze egun bihurtu behar da.

GORA EUSKAL ERREPUBLIKA GORRIA.

Goiztiria

2014ko ekainaren 18a