Fortuïts

Les diverses crisis que corroeixen el món les presenten com si fossin fenòmens aïllats, fortuïts, fruits de la casualitat i d’inclemències naturals, sense relació entre ells, ni amb el sistema social, ni el de poder de la propietat privada. La cosa no va pas així. La conjunció de crisis prové de l’estructura mundial del poder financer i estatal de les grans multinacionals. El món i l’economia s’empobreixen, un sector ínfim de multimilionaris augmenten el seu poder a costa dels altres, la immensa majoria retrocedeix en qualitat de vida, treball, drets, serveis públics i felicitat. Els senyors dels diners i dels estats estan impulsant la reacció i la ultradreta com la resposta al fracàs de la globalització en fer un món vivible i lliure per a tothom. Aquí mateix és un calvari disposar de millores socials suficients, concretar una amnistia per les persones encausades, condemnades i exiliades per independentistes, o la possibilitat d’exercir lliurement la sobirania en referèndum, per decidir la separació o no de l’Estat, així com l’estructuració d’una república catalana.

L’acte d’Òmnium Cultural del dissabte passat a la Farga de l’Hospitalet de Llobregat, “Amb l’Amnistia cap a l’autodeterminació, Reactivem la força de la gent”, forma part de la mobilització necessària a l’escenari que s’inicia amb el vot a Pedro Sánchez com president. Ha estat possible per part d’un bloc d’investidura plurinacional. Aquesta segona versió de govern de coalició, ara entre el PSOE i Sumar, més conservador en la seva composició, depèn de tots els vots parlamentaris dels nacionalistes i els independentistes catalans, bascos i gallecs. Les il·lusions o la miopia difumina i tergiversa una realitat punyent. Els drets socials i les llibertats involucionarien ben seguit amb un govern del PP i Vox, com es comprova a les Autonomies que governen, amb l’entusiasme de la Corona i les institucions estatals. La reacció política la impedeixen, de moment, el rerefons sobiranista ‘perifèric’, plurinacional, i la seva representació en uns pocs vots al Congrés de les Corts. Un avenç democràtic, republicà, de la lliure sobirania i relació entre els pobles, necessita de l’entesa i aliança entre totes les esquerres i demòcrates republicans de les diferents nacions, sense imposicions ni privilegis.

El president d’Òmnium, Xavier Antich, s’ha concentrat en la idea força de que cal concretar i executar la llei d’Amnistia, doncs està acordada però encara no aprovada, per això resulta imprescindible mobilització i lluita arreu, el més unitària i massiva possible. Antich ha senyalat com n’era de necessari presentar i guanyar unes esmenes a la tramitació de la llei, per assegurar que no s’hi quedin fora una part de la gent encausada, val a dir que cal tenir en compte les 4.500 repressaliades, així com el seu entorn familiar i activista.. 

Des de la imposició de la repressió del #155, el 27 d’octubre de 2017, per part del govern del PP amb el suport del PSOE-PSC, s’ha insistit tant pel govern PP com pel del PSOE i UP, que una amnistia era impossible, mai podria ser, doncs era il·legal, inconstitucional. El PP, els jutges, la guàrdia civil, segueixen anatemitzant l’independentisme com moviment terrorista. Ara bé, la força de les llibertats sobiranistes, representades en un grapadet de vots, ha resultat màgica en donar la volta al mitjó. Pedro Sánchez i el PSOE han fet el cor fort i s’han convertir a pregonar les virtuts d’aquesta amnistia. Que ningú s’enganyi, només la faran si la mobilització es suficient per imposar-la. Cal aprofitar totes les escletxes, furgar fins fer camí ferm per l’autodeterminació, el referèndum i la república catalana.

Formular una política útil, que eviti els miratges sobre la realitat tant de 2017 com del 2023, per l’actual nou cicle implica incloure el factor estat a l’estratègia sobiranista, autodeterminista, republicana i rupturista. El bloc d’investidura plurinacional pot ser una eina eficaç, sempre que la força de la mobilització vagi en el sentit de les llibertats dels pobles i de les necessitats socials de la població.

Poderosos i Estats temen la mobilització com a la pesta. Saben que la lluita mou consciències, estats d’ànim i voluntats. És un factor d’on pot sorgir proposta política, programa, moviment organitzat i força combativa victoriosa. Les lluites treballadores i els esclats d’alliberació dels pobles. Com la mobilització internacional de les dones. Just passat el 25 N del “S’ha acabat”, saludem la Vaga feminista per les cures convocada i organitzada demà 31 a Euskal Herria.

A Barcelona, en el Fòrum regional per la Mediterrània, s’ha tractat de que s’ajorni l’alto el foc entre Israel a Gaza i de preparar una Conferència de Pau. Israel no hi ha volgut participar. Tanmateix des del recinte de l’Hospital de Sant Pau, les potencies reunides anuncien que a l’esmentada Conferència de Pau s’exclouria la participació de Hamas. Precisament fou Hamas qui guanyà les últimes eleccions a Gaza i Cisjordània, amb supervisió internacional, que foren de facto anul·lades, per EEUU i Israel, per impedir que Hamas guanyés l’ANP. Benvingudes siguin les crítiques i denúncies, però davant la massacre perpetrada pel sionisme cal fets, concrets i tangibles, com congelar les transaccions financeres amb Israel, moratòria compra armes, prohibició venda armes. Si es fa amb la solidaritat i la resistència palestina, perquè no es pot fer amb els botxins? Aturem el genocidi a Gaza. 30 de novembre de 2023

De la Carta de L’Aurora.