El tipus de govern que pot sorgir del
28-A focalitza les diferents estratègies i propostes polítiques.
Les expectatives se situen en un
govern de la dreta, com a la Junta d’Andalusia amb el PP-C’s-Vox; o un govern d’abraçada
entre el PSOE i C’s, en ambdós cassos amb un tomb clar vers les polítiques de
retallades socials i involució en drets; o un govern del PSOE amb el suport o
en coalició amb Unidas Podemos (inclòs ECP), que necessitaria del suport també
dels partits nacionalistes i independentistes, val a dir PNB, PDECat i ERC.
Aquest govern liderat pel PSOE,
similar al bloc que va fer fora a Rajoy i el PP del govern, haurà de decidir-se
si s’enfronta a l’Estat i a les imposicions de la Unió Europea, o intenta
resoldre les reivindicacions socials i democràtiques bàsiques. Les propostes a
l’inici de la campanya son ben poc agosarades.
La gran borsa de persones indecises
farà més intensa la confrontació electoral. Per tant la credibilitat de les
propostes i els mitjans que es proposin seran molt importants.
En cadascú dels tres desenllaços el
nou Congrés generarà una nova situació, post 15-M i post-1-O, que la podem
preveure des d’ara com convulsa, inestable i transitòria.
Entre les forces candidates a formar
el govern no hi ha propostes de futur d’avenç social, econòmic i democràtic.
Uns volen una involució complerta amb
tarannà neo-dictatorial. Altres pretenen sostenir amb reformes més o menys
quirúrgiques un règim i una constitució de 1978 obsolet, on el cap d’Estat el
Rei i la Judicatura actuen com avançada de les concepcions i polítiques més
reaccionaries estatals. Poques idees creïbles esbossen per millorar la situació
de la població, o per guarir la salut democràtica, ni per resoldre
civilitzadament la qüestió nacional catalana i espanyola.
La pressió laboral treballadora i sindical
assenyala la necessitat de derogar la reforma laboral i revertir les retallades,
la necessitat d’una política de llocs de treball industrials, de reconversió d’un
model productiu obsolet, l’eliminació del treball precari i els contractes que
ho possibiliten, en fi, un salari mínim interprofessional que avanci cap a la
mitja europea. La garantia que pensions permetin viure.
La pressió del moviment feminista apunta
a la igualtat real, des de les feines de les cures i de la llar fins al treball
a les empreses. La consciència creixent de la meitat de la població exigeix
mesures polítiques, pressupostàries incloses, per formació en la visió de
gènere per arreu, començant per les institucions, lleis, judicatura,
professionals públics, seguint a les empreses i al conjunt de relacions de la
societat civil. Els dues vagues feministes del 8-M no són flor d’estiu, estan
arrelant profundament entre les dones, però també cada vegada amb millor disposició
d’homes. La xacra de la violència de gènere, les agressions i violacions
sexuals, són la punta d’un iceberg que s’ha de resoldre sense subterfugis
morals, biològics, d’eternitats espúries o de manca de pressupostos.
El municipalisme del canvi és un altre
moviment cabdal que trastoca la distribució dels poders polítics institucionals
dins l’Estat i Autonomies. S’ha d’acabar en que sigui la ventafocs dels poders
i institucions públiques. Cal situar la derogació de les Lleis Montoro com un
pas inevitable per una fiscalitat, autonomia i sobirania municipal que avali el
poder local. L’avenç democràtic i ciutadà es cou en els ents més proper a les
persones, tant a les ciutats com en el territori rural.
El moviment catalanista pel dret a
decidir ha posat sobre l’escenari el referèndum i el camí constituent republicà.
Es miri de la banda que es vulgui, la democràcia nacional catalana s’ha
configurat com el factor més clar i massiu de la impugnació al regne de 1978.
La principal font d’inestabilitat pel
nou govern serà segons enfoqui la causa catalana. Si el govern s’entesta en
eludir la resolució d’un referèndum a Catalunya entrarà en una espiral de
repressió que bloquejaria la legislatura.
En aquest sentit les idees troncals de
l’esquerra entorn Podemos d’anar a guanyar el 28-A, encaminar-se a un govern de
coalició, que es vol dir amb el PSOE, o de que s’és garantia de que no hi hagi
un govern a la dreta del PSOE, són difícils de ser creïbles.
El que es vital porta a enunciar ben
alt que es tracta d’impedir un govern del trident de dretes o del PSOE i C’s,
per tant que no es posen condicions prèvies.
Cosa ben diferent és evitar la crítica
i menys no desenvolupar les propostes troncals per determinar un futur govern
del PSOE. Quines propostes senyeres són les que es posaran com a condició al
PSOE, sobretot quan s’anuncia que es va a un govern de coalició?
És molt probable que un govern PSOE o de coalició
entre el PSOE i UP (ECP) necessiti del suport de l’independentisme d’ERC. En
primer lloc significa que la garantia perquè no hi hagi un govern de les més
dretes és plural. En segon, què s’ha de fomentar una idea d’aliances, si més no
tàcites, que permeti el suport de l’independentisme.
La resposta la trobarem en l’evolució al
desenvolupament i a la sentència del Judici als líders independentistes i
sobiranistes, a la derogació de la llei mordassa i a concretar els mecanismes
per un referèndum efectiu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario