El ministre d’Hisenda del Regne, Cristobal Montoro,
ha advertit que serà un any molt dur. Els ajustos que imposa Brussel·les,
centrats a l’Estat en les retallades son un mal auguri per les economies treballadores.
La proposta de Pressupostos 2017 de la
Generalitat es presenten en el marc que marquen l’Estat i la UE. El PDECat per
intermediació d’ERC, des del govern JxSí, nega la possibilitat d’aconseguir
diners d’allà on n’hi ha més.
JxSí considera tabú incrementar els ingressos via
fiscalitat. A Catalunya som per sota els nivells UE d’impostos i no volen ni
posar-se a la mitjana europea. Aleshores diuen que no hi ha diners per la
necessària Renta de ciutadania garantida, ni per l’Ensenyament, ni prou per la Salud
o les infraestructures.
Les propostes de CSQEP i la CUP per uns Pressupostos
minimíssims en l’acció social són ben raonables i del tot necessàries.
El xantatge a la CUP perquè aprovi aquests
Pressupostos a canvi del Referèndum és impropi de qui pretén liderar una
secessió amb la Constitució de 1978 i el Regne d’Espanya.
Un projecte de Generalitat republicana només
serà sòlid si disposa del suport convençut i ferm de la majoria molt àmplia ciutadana.
Els Pressupostos de JxSí no donen aquesta perspectiva.
L’Informe Oxfam sobre la concentració de la
riquesa en unes poquíssimes mans és aclaparador.
Som en una crisi insostenible. La qüestió és
fins quan.
La submissió del PSOE al PP forma part de la
dependència del govern estatal respecte a la UE, a Brussel·les i a un Banc
Europeu dominat per la ma fèrria del gran capital i Estat alemany.
El Brexit del Regne Unit és una resposta en
fals al fracàs de les grans finances, industria i comerç europeu en estructurar
una Europa unida, democràtica i amb contingut social.
El problema central rau en l’evolució de la
producció arreu d’Europa i del món, la capacitat del treball, i com desempallegar-se
de l’extorsió explotadora així com del parasitisme especulatiu financer.
El poder polític i l’estructuració profunda
dels Estat és carn i ungla dels amos de les finances, el comerç i la indústria.
No es deixa reformar. En canvi te capacitat de dividir, esmicolar i absorbir la
socialdemocràcia que ha fet de la reforma de l’Estat i del capitalisme el seu
objectiu. Un gran fracàs.
Per redistribuir la riquesa dels rics i els
més grans rics manca quelcom més que
bones intencions, programes pal·liatius i eleccions. Cal posar el poder real,
en primer lloc el polític, en segon l’estatal i en tercer l’econòmic, en bones
mans.
Qui millor que les capes treballadores, i les
que no aconsegueixen treball, per capgirar aquest desgavell, econòmic, polític,
social i moral?
És la població explotada i colpida qui ho pot
fer. La rebel·lia ciutadana és vital per fer front a la crisi i els poders
dominants, polítics i econòmics.
El municipalisme del canvi apunta a donar
forma política a la indignació cívica i social. Un país en comú s’està gestant
com un moviment que situa les opcions rupturistes com eix d’existència. La
concepció d’empoderament popular és el de conquerir una veritable sobirania en
tots els aspectes.
La rebel·lia popular és imprescindible per un
moviment profund que superi els aspectes polítics electorals per arrelar-se dins
les classes treballadores del poble.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario