Cinc anys de mobilitzacions milionàries
inaudites; Set anys des de que es va rebel·lar aquest país amb el “Som una
Nació, Volem decidir”; Cinc anys de declaracions i resolucions parlamentàries
cabdals, la de sobirania de 2013 amb el 80 %; Cinc anys d’ajornament de la DUI
i la RUI; Canvi de govern i de president. Davallada continuada de CiU/CDC/PDC;
Majoria parlamentària independentista de JxSí (PDC, ERC i independents
socialistes); Les dues últimes resolucions parlamentàries sobre el Referèndum
amb majories absolutes (amb l’avinentesa de l’abstenció de CSQEP en una, i la
de la CUP l’altra).
Altrament en Xavier Domènech assenyala que (es
tracta de)... “com arribes a un referèndum que sigui efectiu”1. En els fets es
cau en el processisme, segueix Domènech: “I el full de ruta, que acabava el juny
del 2017, ara s’allarga un any... El procés ha acabat atrapat en el debat sobre
la sort d’un govern”2.
La 7a Assemblea Nacional d’EUiA és un bon
moment col·lectiu per reflexionar i aportar a un nou cicle constituent
rupturista català, des de la convicció pregona de que el conjunt social ciutadà
necessita expressar-se amb unes aliances que trastoquen l’actual hegemonia de
la dreta catalanista cap a les esquerres sobiranistes i socials catalanes,
incloses les components motriu pro-independència, amb les sobiranistes
confederals o federals.
Com fem el projecte constituent a
Catalunya? Quins objectius i possibilitats per una ruptura
L’ombra que plana i omple de dubtes
l’assemblea d’EUiA és la que va farcida de derrotisme.
El “no es possible” va junt amb els temors
sobre les probables frustracions del poble. Es practica una anàlisi unilateral,
parcial i simplista, llastrat per les dificultats, alhora també per la manca
d’imaginació que exclou d’antuvi els ferments republicans, rupturistes i
revolucionaris.
El processisme catalanista hegemonitzat per
la dreta se li oposa un referendisme des de l’esquerra catalana, on el fet
concret d’organitzar el referèndum no disposa de les condicions mínimes per
exercir la sobirania i realitzar-lo.
La proposta de referèndum acordat és més un
desig que una convicció. En una situació de govern PP i un PSOE supeditat, això
si no implosiona del tot, cap analista pot prendre’s com opció factible que el
govern estatal farà 180 graus en la seva posició ancestral constitucional i
virarà sensible a la demanda catalana.
Aleshores s’afirma que tampoc pot haver-hi
un referèndum no pactat. Per res del món unilateral! Els raonaments van des de
que la ciutadania no participaria i una part important en quedaria o se’n
sentiria exclosa, per tant la decisió no seria prou legítima per convertir-se
en vinculant, fins altres més apocalíptics sobre la catastròfica ruptura social
o cívica del poble català. Com si no hagués una profunda divisòria i
confrontació d’interessos socials entre els segments socials que en diem
genèricament dreta i esquerra.
Una de les expressions més nítides del referendisme
se situa en les idees de contemplar tot un seguit d’eleccions, sobretot
estatals, fins aconseguir una majoria democràtica a les Corts disposada a
acceptar l’esmentada consulta vinculant catalana. Es vulgui o no aquesta
orientació supedita i fa dependre del tot la sobirania catalana de l’espanyola.
No es veu possibilitat de sobirania catalana si la sobirania espanyola amb el
poder governamental i estatal no ho accepta.
Seria convenient el debat de com l’esperit,
valors i poder republicà es pot obrir pas a Catalunya i també a l’Estat, a
Espanya, si la Monarquia i la Constitució de 1978 no ho accepten. Passaríem
potser a un rupturendisme.
És clar que el ferment del canvi s’ha obert
camí amb el municipalisme de les confluències com Barcelona,, Madrid guanyem
com Badalona, Marees a Galícia, Cadis, Saragossa... els seus instruments més
genuïns esdevenen BComú, En Marea... i a escala estatal En Comú Podem (ECP, 25
% del vot a Catalunya), així com l’aliança Unidos Podemos (UP). Precisament IU
està defensant que UP evolucioni al model ECP i EnMarea.
Per raons que no cal remoure BComú no va
formar part de la coalició CSQEP, Ada Colau no hi va fer campanya a les
eleccions catalanes. En aquest sentit el grup parlamentari CSQEP hauria de
posar-se a afavorir el futur del nou moviment “Comú” (BComú, ECP), sense
pretendre determinar-lo ni coaccionar-lo. El futur que generem en el present,
des del canvi municipalista, convé sigui sobiranista constituent rupturista i
republicà, amb transparència i esperit compromès ètic.
Una entrevista3 a Xavier Domènech dóna
claus que val la pena tenir ben en compte: “Si es pot fer el referèndum no
pactat amb l’estat i que tingui efectes, és a dir, si la majoria de la gent de
Catalunya decideix que vol la independència o vol un altre model d’estat el
resultat es pugui portar a la pràctica, doncs escolti, jo definitivament vull
un referèndum”.
I a la pregunta “La resposta en el
referèndum ha de ser binària, sí o no a la independència?” Domènech responia “Nosaltres
ja vam fer una proposta d’aquesta mena, però era semblant a la que diu
Puigdemont, i era de resposta binària”.
No és casual que fa poc Ada Colau va
esmentar que la seva proposta anava de “República Catalana confederada amb una
República Espanyola”.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario