En el debat polític cal exigir rigor en els plantejaments i
propostes, sobretot si es tracta de temes delicats on els matisos són
importants.
A la 7a Assemblea Nacional, EUiA establirà la seva estratègia rupturista de sobirania constituent a Catalunya, entorn la concreció de que la ciutadania decideixi de forma efectiva, vinculant, sobre el camí per una República Catalana, lliure i sobirana, lliurement federada.
Així, es fa difícil d’entendre que alguns sectors de l’esquerra es manifestin defensors del dret a decidir, però alhora recelin de la seva aplicació concreta, acordada o “unilateral”. Semblen ignorar el principi elemental de que els drets bàsics són unilaterals per definició. Precisament el seu caràcter de fonamentals els fa independents de l’acceptació per la contrapart. Ningú s’imagina defensar el dret de manifestació o de vaga, però alhora renunciar a exercir-los en cap cas fins que la legislació no els reconegui. Ben al contrari, en Marcelino Camacho resumia el debat proclamant que “el dret de vaga es defensa fent vaga”.
A la 7a Assemblea Nacional, EUiA establirà la seva estratègia rupturista de sobirania constituent a Catalunya, entorn la concreció de que la ciutadania decideixi de forma efectiva, vinculant, sobre el camí per una República Catalana, lliure i sobirana, lliurement federada.
Així, es fa difícil d’entendre que alguns sectors de l’esquerra es manifestin defensors del dret a decidir, però alhora recelin de la seva aplicació concreta, acordada o “unilateral”. Semblen ignorar el principi elemental de que els drets bàsics són unilaterals per definició. Precisament el seu caràcter de fonamentals els fa independents de l’acceptació per la contrapart. Ningú s’imagina defensar el dret de manifestació o de vaga, però alhora renunciar a exercir-los en cap cas fins que la legislació no els reconegui. Ben al contrari, en Marcelino Camacho resumia el debat proclamant que “el dret de vaga es defensa fent vaga”.
Naturalment en l’exercici unilateral d’un dret bàsic contra la prohibició dels
poders fàctics cal mesurar acuradament la correlació de forces, valorant si es
disposa de suports suficients per assumir la confrontació. En el nostre cas del
dret a decidir, l’acció unilateral requereix unes garanties democràtiques
suficients, un ampli suport de la ciutadania i un cert reconeixement exterior.
Tanmateix, la dificultat d’assolir aquestes condicions no ens ha de dur a la renúncia
derrotista sinó a la lluita per aconseguir-les.
El cas en concret és que el Parlament ha adoptat dues resolucions per fer el Referèndum. Una per acordar-lo amb el govern estatal (73 vots de JxSí i CSQEP, amb abstenció CUP). Una altra per fer el referèndum unilateral -en cas de que no sigui possible acordar-lo- (72 vots de JxSí i CUP, abstenció de CSQEP).
De fet, l’estratègia per conquerir un dret bàsic és ben coneguda de fa molt de temps: (1) reclamar insistentment el seu reconeixement; (2) proclamar la voluntat d’exercir-lo unilateralment si es nega aquest reconeixement; (3) analitzar les condicions que fan viable aquest exercici unilateral; (4) treballar perquè aquestes condicions es donin; (5) aleshores, fer efectiu l’exercici unilateral.
No vol dir que sigui fàcil d’aplicar, però en tot cas clarifica on centrar el debat i el treball, cosa que sens dubte generarà discrepàncies. Aquí apareix un altre factor esgrimit fal·laçment per defugir l’exercici unilateral del dret reivindicat: la divisió interna entre els qui el defensen. Es ben natural que hi hagi un més ampli consens en el punt (1) que no pas en el (3). I en el cas particular del dret a decidir cal potser afegir una divisió addicional en quin ha de ser el vot final.
Però altre cop cal dir que res d’això justifica la renúncia. Altre cop és simplement per definició que un referèndum (i en general qualsevol votació) crea divisió. Més ben dit, palesa una divisió ja pre-existent. Més encara, és la millor via per superar-la.
El cas en concret és que el Parlament ha adoptat dues resolucions per fer el Referèndum. Una per acordar-lo amb el govern estatal (73 vots de JxSí i CSQEP, amb abstenció CUP). Una altra per fer el referèndum unilateral -en cas de que no sigui possible acordar-lo- (72 vots de JxSí i CUP, abstenció de CSQEP).
De fet, l’estratègia per conquerir un dret bàsic és ben coneguda de fa molt de temps: (1) reclamar insistentment el seu reconeixement; (2) proclamar la voluntat d’exercir-lo unilateralment si es nega aquest reconeixement; (3) analitzar les condicions que fan viable aquest exercici unilateral; (4) treballar perquè aquestes condicions es donin; (5) aleshores, fer efectiu l’exercici unilateral.
No vol dir que sigui fàcil d’aplicar, però en tot cas clarifica on centrar el debat i el treball, cosa que sens dubte generarà discrepàncies. Aquí apareix un altre factor esgrimit fal·laçment per defugir l’exercici unilateral del dret reivindicat: la divisió interna entre els qui el defensen. Es ben natural que hi hagi un més ampli consens en el punt (1) que no pas en el (3). I en el cas particular del dret a decidir cal potser afegir una divisió addicional en quin ha de ser el vot final.
Però altre cop cal dir que res d’això justifica la renúncia. Altre cop és simplement per definició que un referèndum (i en general qualsevol votació) crea divisió. Més ben dit, palesa una divisió ja pre-existent. Més encara, és la millor via per superar-la.
De la Carta de L’Aurora.
No hay comentarios:
Publicar un comentario