Encaix de boixets

La Mesa del Congrés s’ha constituït en un fràgil equilibri entre el PSOE, Sumar i les forces parlamentàries independentistes i nacionalistes -ERC, Junts, EH Bildu, PNB, BNG-. Aquesta majoria és un encaix de boixets que ha barrat el pas a una Mesa PP-Vox. El talismà ha estat les concessions de Pedro Sánchez del PSOE a ERC i Junts. Unes promeses sobre l’ús parlamentari de la llengua catalana al Congrés i al Parlament Europeu, un marge per tractar sobre la amnistia i fins i tot un referèndum. L’inici amb concessions aboca a esbossar unes propostes suficients per repetir la majoria al proper pas, la investidura del president pel nou govern.

El Rei ha nomenat a Feijóo que es presenta a la investidura sense disposar dels vots suficients tot i aconseguir-ne 172 amb Vox, UPN i CC. Vol una repetició electoral per aplegar tot el vot polaritzat en el PP i mirar d’obtenir majoria absoluta. És una opció que té el favor de la corona, judicatura, institucions estatals i gran patronal.

Sánchez també es presentarà a investidura per repetir de president en quan fracassi el PP. El PSOE ja comença a tenir coll avall que ha de caure el tabú de que no hi cap l’amnistia a l’ordre constitucional. Alts magistrats del Tribunal Constitucional han exposat ara que no hi ha problema jurídic. Benvingut sigui aquesta disposició, que cal concretar, així com les normatives per l’ús del català, basc i gallec. Oferir per la investidura una Amnistia i menys discriminació per la llengua, és positiu i convenient. Ara bé, pot ser insuficient sinó hi ha una disposició i proposta creïble en relació a la lliure sobirania catalana, val a dir, sobre un referèndum efectiu i el dret a l’autodeterminació.

L’òptica estatal espanyola esbiaixa la perspectiva, sentiments, anhels i voluntat política d’una gran part de la població a Catalunya. Una gran majoria de la ciutadania, si més no segons el CEO, està a favor de l’Amnistia, del Referèndum i de la República, encara més sobre l’ús de la llengua. En la constitució del nou govern resulta que la clau la té l’independentisme català, descartant la involució reaccionària clara d’un govern PP. Tot una imatge del lloc de les llibertats catalanes en la crisi que recorre l’Estat.

Un nou govern de coalició i de suport entorn el PSOE, a banda de barrar el pas al PP, està confrontat a les polítiques de necessitats laborals i socials incomplertes per insuficients, a la derogació de la llei d’estrangeria i la de mordassa. Convindria obrir camí per una Renda bàsica universal. Els assassinats, agressions sexuals i violacions a les dones és un altre domini a resoldre. El lliure consentiment va quedar esgarriat amb la reforma de la llei del PSOE amb el PP. La reparació i uns mitjans suficients s’ha de situar com a acció governamental de les troncals.

“Què faig jo?, no m’ha agradat, eh?” respon Jenni Hermoso, en el vestuari just després d’haver estat vexada pel president de la federació espanyola de futbol, Luis Rubiales. El petó imposat, l’arrapada violenta, sense consentiment ni lliure, és una acte de poder i prepotència masclista, propi de la cultura de la violació que impera en la societat. El Consell de la Federació és el responsable de cessar a Rubiales. I sense passar per alt el toc al pit d’una altra jugadora per part de l’entrenador, Jorge Vilda. Cada dia que passa sense cessar a Rubiales, o que no dimiteixi, amplifica la complicitat vers l’agressió sexual. Cal judici doncs hi ha delicte, inclòs en el comunicat de la federació falsificant les paraules de la magnífica campiona.

Rubiales, gaudeix un sou d’elit, no és una excepció individual, esdevé un nou símbol execrable instal·lat al poder esportiu professional. Les federacions i les directives de l’esport professional arreu del món és un niu d’agressió sexual, violència masclista i abús dels entrenadors vers les esportistes, combinat en esdevenir plataformes de grans negocis dels oligopolis, parapetats en les banderes xovinistes del patriotisme estatal.

Tanmateix la magnitud i visibilitat internacional de l’escàndol mostra, davant de totes les dones i el suport d’una part d’homes, la força creixent i decidida de les dones en el món del treball, siguin en aquest cas esportistes d’elit o actrius en altres o sindicalistes, expressen un remor profund d’anys de lluita persistent de les dones a les fàbriques i

empreses pels seus drets laborals, per la igualtat, pel respecte i front l’abús de la jerarquia i poder dels homes. És la lluita, la consciència i el moviment organitzat feminista el que fonamenta l’avenç al moure voluntats, lleis, polítiques i el món.

La gran incògnita, en el sosteniment del règim monàrquic i de l’estat corrupte que viu d’un poder neofranquista, rau en la mobilització de la classe treballadora, del sindicalisme, del feminisme i la democràtica popular per les llibertats i totes les sobiranies.

Preparar el futur democràtic, i frenar l’involucionisme polític reaccionari, necessita superar la viu viu diària. Cal una estratègia republicana en els fets, iniciar la preparació a fons, tota la discreció que convingui, amb el màxim de les forces polítiques de les esquerres i les democràtiques. S’ha de generar les complicitats i acords mínims suficients per unes perspectives de constituents republicanes que incorporin el dret a l’autodeterminació. 24 d’agost de 2023

De la Carta de L’Aurora.