Som a l’any de la Vaga feminista del 8-M, de
la ignomínia d’un Judicatura patriarcal amb sentències com la de la
manada, també dels 10 anys de la Llei del dret de les dones a eradicar la
violència masclista.
Les dones i el moviment feminista diuen prou a la violència masclista,
als assassinats, a les agressions sexuals i violacions, al domini patriarcal
que s’ha fet carn i os amb el capitalisme. Milions de dones arreu del món
assenyalen l’estigma amb el que es vexa i sotmet a la meitat de les persones de
la humanitat.
La llei catalana esmentada incorpora el concepte de drets i
reparació centrats en les dones, a diferència de l’estatal que és punitiva vers
l’agressió. En aquests deu anys la mobilització feminista i l’empatia ciutadana
estan transformant la consciència de les dones des de les més joves i
adolescents.
Les lleis i les mesures de les institucions s’han quedat ben
enrere de la mobilització, de les necessitats i de les demandes de les dones. Les
dones ni callen ni es queden arraulides a casa. Ja no les representen els
homes, sinó que es mobilitzen amb una massivitat indiscutible i una força
impossible d’aturar.
A les empreses, als municipis, als parlaments, les dones diuen
prou agressions, mentre exigeixen ben alt que els plans d’igualtat, les reivindicacions
als convenis, els pressupostos dels governs, institucions i entitats, deixin de
ser la ventafocs de les mesures i recursos.
El mandat de la llei plantejava
un desenvolupament que no s’ha dut a terme. En aquest temps d’aplicació,
malgrat actuacions imprescindibles i lloables, s’ha retrocedit de l’impuls
inicial.
La violència
institucional resulta punyent i quotidiana. La Judicatura revictimitza a les
dones agredides. Les mesures i pressupostos són insuficients a totes les
institucions. No hi ha diners, es diu una i altra vegada. No hi ha diners per
pal·liar i contribuir a resoldre el greuge a la meitat de la població.
L’Estat i la
Generalitat no tracten la violència masclista i el domini patriarcal com una
situació insostenible d’alarma social.
Ja n’hi ha prou de que
no hi hagi pressupost suficient per a les dones. La prevenció que diu la llei
catalana, l’estatal i el conveni d’Istanbul ha d’incloure’s tant als pressupostos
com en els currículums educatius.
Cal diners i mesures per a la formació
als i les professionals de tots els estaments públics i privats. Manca l’atenció
a tots els nivells a les dones que travessen per processos de violència: a
serveis socials, als centres de salut, als centres d’arribada de dones migrades
o refugiades; a la prevenció a les noves generacions; el dret a l’habitatge i a
la feina.
És obligat revertir la situació de
precariat que predomina ens els serveis públics, privats, cooperatius i de les
Entitats sense ànim de lucre, que dediquen els seu compromís i energies als
drets i necessitats de les dones per eradicar la violència masclista.
En el XIV Fòrum, que cada any
organitza la Plataforma unitària contra les violències de gènere, hem vist avenços
entre la joventut quan hi ha una intervenció des de la reflexió, l’escolta, la
cura, introduint el respecte i les relacions sanes.
En el Fòrum s’ha tornat a plantejar
la necessitat d’adequar la llei i mesures a la gravetat de la situació, amb la
punta de l’iceberg de les assassinades i violades. A les conclusions del Fòrum
es demana incorporar articles sobre la violència institucional, sobre que la
llei d’estrangeria no anul·li la dels drets de les dones i, fonamental,
pressupostos suficients.
El
moviment de dones, la mobilització feminista i la consciència creixent, vivim i
som protagonistes en un moment històric de canvis profunds. Les dones fem
nostres els carrers i engendrem futur de drets universals.
22 de novembre de 2018
Carta
de L’Aurora.
No hay comentarios:
Publicar un comentario