Sobirania i ruptura són conceptes vius i punyents a la
realitat política catalana i espanyola.
Una gran majoria ciutadana vol la sobirania, defensa que el poble pugui decidir i exercir el dret a l’autodeterminació. El motor popular que l’empeny i conforma ho ha expressat amb el clam per la independència.
Una gran majoria ciutadana vol la sobirania, defensa que el poble pugui decidir i exercir el dret a l’autodeterminació. El motor popular que l’empeny i conforma ho ha expressat amb el clam per la independència.
Una minoria
popular treballadora vol la sobirania, ans no vol la independència per raons
diverses. Perquè vol i se sent solidària amb els altres pobles i gent germana
de l’estat, perquè no vol que sigui dirigida per la dreta retalladora de
PDC/CDC, o perquè considera que en un estat més petit el poble treballador
estarà pitjor i feble que en un més gran, o també perquè no està disposada a
que la dependència de l’estat espanyol s’hagi de substituir per la dependència
d’uns altres estats europeus. O fins i tot perquè considera més factible lluitar
directament contra la monarquia i la constitució del 78 que lluitar limitat a
Catalunya.
Hi ha raons que exposen la temença a una frustració popular si es
perdés la lluita per la sobirania catalana. Segueixen altres de que un ritme i enfrontament
unilateral por generar una reacció molt més poderosa i negativa per part de l’Estat.
En fi, hi ha qui al analitzar que l’Estat és més fort, rebutja completament la possibilitat
de guanyar sobirania sinó és amb algun tipus d’acord.
La ruptura és amb la Constitució de 1978 i amb el Regne d’Espanya.
De moment es debat sobre una ruptura. Ningú la fa, ni concreta fil per randa
com executar-la. Començant pel govern de JxSí (PDC/CDC-ERC), o de la majoria
parlamentaria de JxSí i la CUP, seguint per les esquerres com PSC o CSQEP.
Les visions sobre la mateixa ruptura són encara diferents. Des
del “processisme” convergent, a les transitorietats d’ERC, la unilateralitat
declarativa de la CUP, les metodologies constituents de Reinicia, o les d’ICV,
les d’EUiA, les que està elaborant a corre cuita Bcomú/EnComúPodem.
Plana el dubte sobre la oportunitat i la força per
aconseguir la sobirania anhelada pel poble. Negada i prohibida per l’Estat.
La conjunció de sobirania i necessitat de ruptura per part
de Catalunya ha comportat una evolució en la consciència mobilitzada. Des del 10
de juliol de 2010 fins el 11 de setembre de 2016, sis anys, s’ha passat de
reivindicar el “Som una Nació, Nosaltres decidim” a “Avancem, República
Catalana”.
És hora d’aliances i ponts entre el sobiranisme en general i
l’independentisme en particular.
El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, s’ha llançat a una
creuada cabdal per aquests ponts i aliances amb l’eix de sobirania democràtica catalana
republicana. Cuixart ha posat el dit a la nafra. L’independentisme ha marcat el
nord, però per fer camí s’ha de fer amb tot el poble que vol la sobirania. En
la unitat majoritària rau la força suficient per fer front a les prohibicions,
lleis i constitució que nega la decisió democràtica a Catalunya.
“No es tracta d’eixamplar l’independentisme sinó de
compartir per aconseguir la república catalana” ha expressat Jordi Cuixart.
No es tracta d’anatemitzar el naixent moviment “Comú” sinó de
cercar l’entesa pràctica entre l’independentisme d’ERC, CUP, i també del PDC,
amb el sobiranisme rupturista republicanista dels i les “Comú”.
El fet és que s’entrecreuen el camí i objectius de sobirania
democràtica, amb una lluita aferrissada per l’hegemonia política entre les diferents
sectors socials a Catalunya. Es juga un lideratge, en l’actual marc autonòmic o
en la ruptura republicana, per part de la representació del poder de la dreta
(PDC) o per part de les esquerres (“Comú”, ERC, CUP). La necessitats d’estratègia
clara i aliances és òbvia, doncs cap moviment o força política per separat pot
dirigir el conjunt.
A la Carta de L’Aurora s’expliquen les raons per anar a les
manifestacions 11-S. Adjunto uns paràgrafs...
“El futur "Comú" i l'hegemonia es lliura dins les
concentracions per avancem República Catalana.
L’11 de setembre és la festa nacional, sí, però no és un dia
festiu més.
El 80% dels catalans i catalanes vol decidir en llibertat quin ha de ser el seu futur, quines han de ser les seves institucions i la relació amb la resta de pobles i Estats.
El dret a l’autodeterminació és un dret democràtic incondicional. És a dir, no admet condicions, ni excuses, ni és admissible sotmetre’l a la voluntat de l’Estat que el nega doncs de facto és renunciar-hi. Només amb la ferma voluntat d’exercir-lo, amb o sense permís, es podrà arribar a pactar les condicions per celebrar-lo i que el seu resultat sigui vinculant.
El 80% dels catalans i catalanes vol decidir en llibertat quin ha de ser el seu futur, quines han de ser les seves institucions i la relació amb la resta de pobles i Estats.
El dret a l’autodeterminació és un dret democràtic incondicional. És a dir, no admet condicions, ni excuses, ni és admissible sotmetre’l a la voluntat de l’Estat que el nega doncs de facto és renunciar-hi. Només amb la ferma voluntat d’exercir-lo, amb o sense permís, es podrà arribar a pactar les condicions per celebrar-lo i que el seu resultat sigui vinculant.
Fem una crida a participar als actes reivindicatius... però
sobretot cridem i ens comprometem amb les cinc concentracions de ruptura
sobiranista constituent republicana, ben inclusives, convocades per l’ANC i
Òmnium, sota el lema: A punt. Endavant República Catalana.
El moll de l'os es troba en la mobilització de centenars de milers de persones combatents, que són una representació immensa d'un poble que vol la sobirania i la llibertat sense dilacions i pactes maldestres.
El moll de l'os es troba en la mobilització de centenars de milers de persones combatents, que són una representació immensa d'un poble que vol la sobirania i la llibertat sense dilacions i pactes maldestres.
L'Ada Colau l'ha encertada: “Hi ha més motius per
ser-hi, que per no ser-hi” a les manifestacions convocades per l'ANC i
Òmnium. Qui es quedi de braços creuats s'anul·la per lluitar per l'hegemonia
política, abandona el terreny a altres, perd d'antuvi la possibilitat de
defensar i aconseguir un Full de Ruta "Comú" amb aliances pel 80% de
la població entre sobiranistes i independentistes.
Cap força política ha liderat mai cap canvi social mirant-se la mobilització des del sofà de la història. I pocs drets fonamental, i menys mesures socials, s'han aconseguit sense conquerir-los, vulgui o no, al poder existent. El debat sobre la unilateralitat porta a un atzucac. La decisió ciutadana ha de ser en Referèndum lliure i vinculant. No s'hi valen excuses sobre pactes o unilateralitats per no fer-lo.
Les forces progressistes, populars i treballadores, han de liderar la conquesta de totes les sobiranies que conformen el Bé Comú, que són l’anhel d’una República Catalana basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Les aliances necessàries per exercir les nostres sobiranies i llibertats es faran, sobretot, amb les forces i la gent que l’11-S sortirà la carrer i es mobilitzarà per exercir-la, amb o sense permís”.
Endavant República Catalana!”
Cap força política ha liderat mai cap canvi social mirant-se la mobilització des del sofà de la història. I pocs drets fonamental, i menys mesures socials, s'han aconseguit sense conquerir-los, vulgui o no, al poder existent. El debat sobre la unilateralitat porta a un atzucac. La decisió ciutadana ha de ser en Referèndum lliure i vinculant. No s'hi valen excuses sobre pactes o unilateralitats per no fer-lo.
Les forces progressistes, populars i treballadores, han de liderar la conquesta de totes les sobiranies que conformen el Bé Comú, que són l’anhel d’una República Catalana basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Les aliances necessàries per exercir les nostres sobiranies i llibertats es faran, sobretot, amb les forces i la gent que l’11-S sortirà la carrer i es mobilitzarà per exercir-la, amb o sense permís”.
Endavant República Catalana!”
No hay comentarios:
Publicar un comentario