La interinitat d’un govern en funcions,
després de sis mesos i dues eleccions, anuncia inestabilitat garantida a l’hora
d’aplicar les mesures austericides exigides i imposades per la UE. Un govern d’alternativa
al PP, ben necessari, s’hauria d’enfrontar a la UE, qüestió que clama el cel,
per fer-ho hauria de fomentar la mobilització, la consciència i el suport
social. Mentre, la crisi de bloqueig governamental porta el remor de noves
eleccions.
La conformació d’un govern diferent al del
PP, promogut també per CCOO i UGT, hauria d’estudiar posar sobre la taula
mesures per la derogació de la Reforma laboral, sobre el Salari mínim, una renta
mínima garantida que alleugeri a la gent treballada de la misèria creixent, i
la demanda de referèndum per Catalunya.
L’estabilitat tampoc acompanya el govern
català, encadenat al compàs d’espera de la moció de confiança promoguda pel
propi president Carles Puigdemont de CDC (ara PDC), al perdre la votació sobre
els Pressupostos de la Generalitat.
En el nou escenari la possibilitat d’un
procés constituent a l’Estat queda esvaïda per una temporada. Si hi ha alguna
escletxa que doni expectatives de canvis constituents a l’Estat tornen a
situar-se en l’anhel, clam i mobilització per la sobirania constituent a
Catalunya.
I de què parlem de constituir? La llibertat
i un projecte constituent sobirà a Catalunya difícilment se’l pot imaginar dins
l’Estat Regne d’Espanya. La convenient i necessària fraternitat entre les
pobles a l’Estat tenen a veure amb una ruptura de sobirania democràtica
catalana, amb un Estat nou català i republicà.
Una ruptura democràtica republicana a
Catalunya, fonamentada en una població mobilitzada per la sobirania i la
independència, és la que podria desencadenar la rebel·lia constituent cap a una
república espanyola.
Els temors referits a que una mobilització
catalana que accelerés el ritme sobiranista sense prou força per guanyar provoqués
una involució general espanyola, no tenen prou en compte que els atacs del
govern del PP estan desmantellant el treball, els serveis i fins i tot les
pensions.
A frec de les vacances estiuenques, qui ha
reviscut fent-se ressò de la pressió sobirana nacional ha estat l’ANC. L’Assemblea
promou nova iniciativa i impuls amb una proposta de referèndum d’independència,
unilateral i vinculant, on la ciutadania pugui decidir amb condicions de el
resultat sigui un mandat ineludible.
En part la proposta de referèndum de l’ANC
és per insuflar nova vida al decaigut Full de Ruta de JxSí, però sobretot el
seu punt fort és que dóna un objectiu concret i possible a l’abast de la mà. Organitzar,
defensar i executar el referèndum es molt més que declaracions d’intencions o
confiances parlamentaristes.
Un referèndum per decidir pot aplegar entre
un 70 a 75 % de la representació parlamentària, amb la força d’una ciutadania mobilitzada
de gran magnitud que hauria de fer el pas a afrontar-se a les prohibicions i bloqueig
estatal.
Altres vies com una llei de transitorietat
jurídica, que tothom sap que serà impugnada tot seguit per l’inefable Tribunal
Constitucional, no disposa del mateix suport ampli existent entorn al referèndum.
La confiança és un error posar-la en una
presidència del PDC, la dreta catalanista llastrada per anys d’autonomisme i de
corrupció. La moció de confiança hauria de permetre finalitzar amb el
processisme i la interinitat catalana, amb una presidència d’esquerres
assentada amb les forces sobiranistes i independentistes.
Encaminar-se a l’exercici d’una sobirania
constituent catalana fa necessari establir espais de trobada, entesa i aliances,
entre les esquerres sobiranistes i independentistes. En Comú, ERC, CUP i
socialistes catalanistes, tenen la responsabilitat de concretar la llibertat
i la sobirania republicana.
El proper 11 de Setembre és una bona ocasió
per introduir el referèndum, amb el catalanisme popular republicà des del municipalisme
del canvi En Comú, dins la mobilització ciutadana nacional.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario