El 14 d’abril de 1931 el canvi revolucionari
municipalista va desencadenar la proclamació de la II República espanyola i de
la República Catalana.
La Memòria Històrica convé sigui completa i objectiva.
Lluís Companys des del balcó l’Ajuntament de Barcelona i, just després, Francesc Macià, des de la Generalitat, varen proclamar la República Catalana. Alhora declaraven que era “dins la república federal espanyola”, o “dins la federació ibèrica”, fent valdre el pacte republicà de Sant Sebastià (1930).
Aquella declaració unilateral de república catalana va quedar bloquejada, negada i impedida pel “gobierno provisional” de l’Estat. Les forces polítiques espanyoles, les institucions de l’Estat i l’exèrcit, varen decidir que no hi cabia cap secessió de Catalunya, ni dret a l’autodeterminació a l’Estatut que es va permetre. La unitat d’Espanya era Sí o Sí. Tampoc cap consulta ni referèndum que possibilités decidir a la ciutadania sobre l’estructuració i relacions de la nació catalana.
El 6 d’octubre de 1934, durant la insurrecció de la UHP (Unidad de Hermanos Proletarios) i l’ Alianza Obrera asturiana, i amb la pressió de l’Aliança Obrera catalana, Companys proclamà de nou i per segona vegada la República Catalana. Fou endebades. Els canons de l’exèrcit espanyol sotmeteren la rebel·lió sobirana catalana republicana.
A dia d'avui, hi ha un moviment, una mobilització a Catalunya que ha generat una consciència de sobirania, llibertat i independència, orientada a un procés constituent català, amb el dret a decidir-ho tot, que s’encamina cap a la conformació d’una república catalana.
Aquesta consciència i moviment no disposa de correspondència amb una evolució republicana massiva dins l’Estat.
En tot cas, un progrés en la ruptura democràtica constituent a Catalunya tal vegada podria ser el denotant d’un ferment de canvi democràtic republicà a l’Estat.
Els aires de sobirania ciutadana de les ciutats del canvi, amb les confluències i les marees, han obert unes perspectives que apunten a enllaçar els pobles des dels municipis, mentre permeten establir aliances democràtiques entre la ciutadania treballadora.
La lliure decisió ciutadana és l’element cabdal decisiu per forjar sobirania social i política, per tant democràtica i nacional.
La Memòria Històrica convé sigui completa i objectiva.
Lluís Companys des del balcó l’Ajuntament de Barcelona i, just després, Francesc Macià, des de la Generalitat, varen proclamar la República Catalana. Alhora declaraven que era “dins la república federal espanyola”, o “dins la federació ibèrica”, fent valdre el pacte republicà de Sant Sebastià (1930).
Aquella declaració unilateral de república catalana va quedar bloquejada, negada i impedida pel “gobierno provisional” de l’Estat. Les forces polítiques espanyoles, les institucions de l’Estat i l’exèrcit, varen decidir que no hi cabia cap secessió de Catalunya, ni dret a l’autodeterminació a l’Estatut que es va permetre. La unitat d’Espanya era Sí o Sí. Tampoc cap consulta ni referèndum que possibilités decidir a la ciutadania sobre l’estructuració i relacions de la nació catalana.
El 6 d’octubre de 1934, durant la insurrecció de la UHP (Unidad de Hermanos Proletarios) i l’ Alianza Obrera asturiana, i amb la pressió de l’Aliança Obrera catalana, Companys proclamà de nou i per segona vegada la República Catalana. Fou endebades. Els canons de l’exèrcit espanyol sotmeteren la rebel·lió sobirana catalana republicana.
A dia d'avui, hi ha un moviment, una mobilització a Catalunya que ha generat una consciència de sobirania, llibertat i independència, orientada a un procés constituent català, amb el dret a decidir-ho tot, que s’encamina cap a la conformació d’una república catalana.
Aquesta consciència i moviment no disposa de correspondència amb una evolució republicana massiva dins l’Estat.
En tot cas, un progrés en la ruptura democràtica constituent a Catalunya tal vegada podria ser el denotant d’un ferment de canvi democràtic republicà a l’Estat.
Els aires de sobirania ciutadana de les ciutats del canvi, amb les confluències i les marees, han obert unes perspectives que apunten a enllaçar els pobles des dels municipis, mentre permeten establir aliances democràtiques entre la ciutadania treballadora.
La lliure decisió ciutadana és l’element cabdal decisiu per forjar sobirania social i política, per tant democràtica i nacional.
Cal instaurar els valors ètics, socials i polítics republicans. La sobirania
rau en la capacitat de decisió de cada persona ciutadana i de cada poble i
nació.
De la Carta de L’Aurora.
No hay comentarios:
Publicar un comentario